Aridez

Desert d'Atacama, el més àrit del món, ubicat en la zona nort de Chile.

L'aridez és un fenomen climàtic de llarc determini que representa un dèficit pluviométrico permanent, sent definit usualment en térmens de baixa precipitació promig o baixa disponibilitat d'aigua. Està lligat a atres condicions climàtiques específiques, com temperatures elevades, baixa humitat d'aire i fort evaporament.

És important diferenciar la aridez dels térmens sequia i desertificació, els quals se solen confondre pero representen fenomens distints. Mentres la aridez correspon a un fenomen climàtic de llarc determini, la sequia correspon a un fenomen climàtic de curt determini, resultat d'un dèficit pluviométrico temporal en relació a la precipitació normal. D'esta forma, la sequia és percebuda com un fet incidental, mentres que la aridez es torna característica d'una zona geogràfica. Per un atre costat, la desertificació correspon a un procés de degradació de la terra en zones àrides, semiáridas i subhúmedas seques, derivada fonamentalment dels efectes negatius de diversos factors, tals com les variacions climàtiques i les activitats humanes.

Característiques

Un sol humit enriquix l'aire en humitat, i un aire humit alimenta en aigua el sol. En aquelles zones a on regna un anticiclón o a on un sistema montanyós o qualsevol atra causa impedixen l'accés d'aire humit sobre un sol carent d'aigua, s'establix un clima àrit: com a est és desfavorable a la vida vegetal, l'absència de plantes no fa sino que agravar la aridez. Geomorfológicamente, la aridez engendra formes característiques de relleu, com són els pedimentos i els glacis o rampes d'erosió, les sebjes i unes atres depressió tancades, els pedregales i els deserts coberts de dunes.

Formació de aridez

Reflectixc de la aridez en un climograma.

Els anticiclones constituïxen la causa principal de aridez, perque determinen un temps estable i sec, i perque desvien fòra dels seus propis llímits les corrents d'aire humit, com ocorre tant el les banquises polars com en els deserts càlits. En atres casos, com ocorre en Somalía, la aridez es deu al fet de que les corrents d'aire humit d'orige marítimo són paraleles a costes montanyoses i no poden llavors, penetrar en les terres per a beneficiar-les en la seua humitat. La aridez pot ser també la conseqüència d'una deshidratació de l'aire marítim en creuar una cordillera travessera interposta entre l'oceà i les regions de l'interior. A eixe fenomen es deuen les regions àrides de Nou Mèxic i Texas.

En atres parts, com en els Andes, les altiplans penetren en el sí de capes atmosfèriques exentes d'humitat. Certs deserts, com els de la regió del Caspio, es deuen simplement a la distància considerable que media entre esta zona i els oceans generadors d'humitat: l'aire marítim té llavors múltiples ocasions de perdre la seua humitat durant el llarc recorregut. Els principals deserts costers (Califòrnia, Atacama i Kalahari) s'han format gràcies a les corrents marítimes fredes que circulen a lo llarc de les costes. En eixes aigües, l'evaporament no és molt intensa per la seua baixa temperatura. La majoria de les voltes, la aridez resulta de la combinació de varis factors, com els senyalats dalt. En general, s'agrega el fet de que quant més baixa és la latitut, més perpendiculars són els rajos solars i més intensa l'evaporament. D'ahí que les principals zones àrides estiguen en llocs subtropicals: Sahara i Aràbia en el nort, i Kalahari i Austràlia en el sur.