Temperatura atmosfèrica

Archiu:Clima Santander (España). CAPS 0

Gràfic climàtic de Santander, Espanya, mostrant el histograma de les pluges mensuals en color blau i les tres curves donen: note's que les curves de les temperatures estan formades pels valors màxims i mínims mensuals en els valors mijos promediados en color vert. Esta idea s'expon ací per a evitar confondre els valors extrems (que són senyes meteorològiques, és dir, obtinguts a una escala de temps menor) en els valors climàtics promediados a lo llarc de molts anys, la llínea dels quals continuarà sense alluntar-se molt de dits valores promig a mida que vagen passant els anys.

Es crida temperatura atmosfèrica a un dels elements constitutius del clima que es referix al grau de calor específica de l'aire en un lloc i moment determinats aixina com l'evolució temporal i espacial de dit element en les distintes zones climàtiques. Constituïx l'element meteorològic més important en la delimitació de la major part dels tipos climàtics. Per eixemple, en referir-nos als climes macrotérmicos (és dir, d'altes temperatures; climes A en la classificació de Köppen), mesotérmicos (climes templats o climes C en la classificació de Köppen) i microtérmicos (climes frets o climes I) estem fent de la temperatura atmosfèrica un dels criteris principals per a caracterisar el clima.

Conceptes relacionats

• Temperatura màxima. És la major temperatura de l'aire alcançada en un lloc en un dia (màxima diària), en un més (màxima mensual) o en un any (màxima anual). També pot referir-se a la temperatura màxima registrada en un lloc durant molt temps (màxima absoluta). En condicions normals, i sense tindre en conte atres elements del clima, les temperatures màximes diàries s'alcancen en les primeres hores de la vesprada; les màximes mensuals solen alcançar-se durant juliol o agost en la zona templada de l'hemisferi nort i en giner o febrer en l'hemisferi sur. Les màximes absolutes depenen de molts factors, sobretot de la insolación, de la continentalidad, de la major o menor humitat, dels vents i d'uns atres.

• Temperatura mínima. Es tracta de la menor temperatura alcançada en un lloc en un dia, en un més o en un any i també la mínima absoluta alcançada en els registres de temperatures d'un lloc determinat. També en condicions normals, les temperatures mínimes diàries es registren en hores de l'amanecer, les mínimes mensuals s'obtenen en giner o febrer en l'hemisferi nort i en juliol o agost en l'hemisferi sur. I també les temperatures mínimes absolutes depenen de numerosos factors.

• Temperatura mija. Es tracta dels promijos estadístics obtinguts entre les temperatures màximes i mínimes. En les temperatures miges mensuals (promig de les temperatures miges diàries a lo llarc del més) s'obté un gràfic de les temperatures miges d'un lloc per a un any determinat. I en estes mateixes senyes referides a una successió de molts anys (30 o més) s'obté un promig estadístic de la temperatura en dit lloc. Estes últimes senyes, units al promig dels montos pluviométricos (pluges) mensuals d'eixe mateix lloc oferixen les senyes necessàries per a l'elaboració d'un gràfic climàtic (a voltes identificat com climograma) de dit lloc. En l'climograma amprat com a eixemple, les temperatures mínimes es produïxen en giner i les màximes en juliol o agost. El gràfic podria servir com a eixemple d'un clima templat templat plujós.

Orige de la calor atmosfèrica

Archiu:World mean temp annual.png

Mapa de la temperatura mija anual.

Artícul principal → Diatermancia.

La radiació solar és la font d'energia principal i pràcticament l'única per a l'atmòsfera del nostre planeta. Esta radiació solar nos aplega en forma de insolación: rajos de llum i calor de diferents llongituts d'ona que constituïxen l'espectre visible (rajos lluminosos) i els de menor llongitut d'ona no visibles (rajos ultravioleta) i de major llongitut d'ona (rajos infrarrojos, que tampoc són visibles). Aixina que, l'espectre visible es troba en el mig de l'espectre constituït per la radiació solar que aplega al nostre planeta, i més específicament, a la atmòsfera terrestre.

La radiació solar travessa l'atmòsfera sense calfar-la, perque l'aire és diatérmano, és dir, es deixa travessar pels rajos solars sense calfar-se. Pero esta radiació solar, en aplegar a la superfície terrestre o marítima es transforma aumentant la seua llongitut d'ona i poden calfar tant les aigües com el sol i les capes inferiors de l'aire. Aixina, este calfament de l'atmòsfera terrestre no és directe sino indirecte a partir dels rajos infrarrojos de major llongitut d'ona que són reemitidos per la superfície terrestre calenta.

El calfament en les capes inferiors de l'aire es deu a dos fenomens estretament relacionats:

1. La major pressió atmosfèrica de l'aire a baixa altura. Este fet es deriva de que l'aire és compresible, és dir, pot comprimir-se pel seu propi pes. I l'aire comprimit a baixa altura pot absorbir molt més calor que l'aire expandit que es troba en nivells alts.
2. L'escàs alcanç de les ones reflectides per la superfície terrestre: estes ones són de radiació infrarroja (ona llarga) i perden la seua energia tèrmica molt ràpidament despuix de ser emeses. És per això per lo que es produïx el fenomen del espillisme, en el que l'aire en contacte en el sol es calfa molt i en disminuir la seua densitat produïx una espècie d'espill que refracta la llum solar, per lo que en un dia sec pot vore's la superfície de les carreteres com si estigueren mullades (i llac virtuals en les arenes del desert).