Anar al contingut

Gran Bol

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Real Orden para la prisión de gitanos.jpg
Gran Bol
Archiu:Zenon de Somodevilla y Bengoechea, Marquis de Ensenada (ca. 1750) - Jacopo Amigoni (Museo El Prado).jpg
Retrat del marqués de l'Ensenar

El Gran Redada, coneguda oficialment com a Prisión general de gitanos, va anar l'intent d'extermini dels gitanos que vivien en Espanya en 1749.[1] El proyecte, ideat i dirigit pel marqués de l'Ensenar, ministre del rei Fernando VI, consistia en recloure separadament als hòmens i a les dònes gitanos per a que no pogueren reproduir-se i conseguir aixina la seua extinció. Es va iniciar en la matinada del 31 de juliol de 1749 i va proseguir durant els dies següents. Va haver una segona fase a partir de la tercera semana d'agost en Catalunya i en algunes localitats a a on no havia aplegat l'orde inicial de presó, especialment Màlaga, Càdis i Almeria.[2] Manuel Ángel del Riu Ruiz ho ha calificat com un proyecte de «disolución y de exterminio cultural»,[3] mentres que José Luis Gómez Urdáñez ho ha considerat com un proyecte genocida.[4] Antonio Domínguez Ortiz ya ho havia afirmat en 1976: «Ensenada planeó un verdadero genocidio».[5]

Encara que no va alcançar el seu objectiu d'acabar en la població gitana,[6] el dany causat pel «Gran Bol» va ser, segons Manuel Martínez Martínez, «incalculable, puix va causar una profunda brecha entre abdós comunitats [gitanos i no gitanos] i va accentuar la pobrea i la marginalitat d'una colectivitat ètnica que pràcticament en la seua totalitat es trobava assentada i en procés de completa integració».[7] Una valoració similar sosté Teresa San Román, que afirma que el «Gran Bol» va provocar la ruptura traumàtica dels vínculs entre «castellans» i gitanos, especialment des de la perspectiva d'estos últims, que varen vore traïcionats els seus esforços d'integració.[8]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Encara que poc despuix de la seua arribada a la península ibèrica, que se sol situar entorn a 1425, els gitanos varen ser ben acollits perque es varen presentar com a «pelegrins cristians» perseguits per a poder-se moure lliurement en grups d'entre cinquanta i cent persones, pronte varen ser objecte de «mecanismes de sistemàtica exclusió i arbitrari control social» en el «propòsit de llimitar els seus moviments i assentaments, aixina com neutralisar la competència entre gitanos i no gitanos en certes casetes laborals». Esta política va culminar en l'orde d'expulsió pels Reis Catòlics en 1499, que va ser renovada per Felipe II en 1537 i per Felipe III en 1619.[9]

«Manem als egipcianos que van vagant pels nostres regnes i señoríos en les seues dònes i fills, que del dia que esta llei fora notificada i pregonada en la nostra cort, i en les viles, llocs i ciutats que són cap de partit fins a xixanta dies següents, cada u d'ells vixca per oficis coneguts, que millor saberen aprofitar-se, estant nugada en llocs a on acordaren assentar o prendre vivenda de senyors a qui servixquen, i els donen lo hi haguera menester i no vagen més junts vagant pels nostres regnes com lo facen, o dins d'atres xixanta dies primers següents, ixquen dels nostres regnes i no tornen a ells en manera alguna, so pena de que si en ells anaren trobats o presos sense oficis o sense senyors junts, passats els dits dies, que donen a cada u cent assots per la primera volta, i els desterren perpètuament destos regnes; i per la segona volta, que els tallen les orelles, i estiguen xixanta dies en les cadenes, i els tornen a desterrar, com dit és, i per la tercera volta, que siguen captius dels que els prengueren per tota la vida.»
Real Pragmàtica de 1499, datada en Medina del Camp, Novísima Recopilació, Llibre XII, títul XVI [1].
Archiu:Supplicants expulsion gypsies hi.jpg
Quadro històric d'Edwin Long de 1872 que representa a un grup de gitanos suplicant no ser expulsats.

Un antecedent del «Gran Bol» es va produir durant el regnat de Felipe II, quan una volta instaurada en 1539 la pena de galeras per als gitanos, es va decidir repondre els remeros perduts despuix de la batalla de Lepanto (7 d'octubre de 1571), a través d'una leva general, en la que es va fer especial incidència en la captura de tots els gitanos varons que anaren aptes per a empunyar un rem. Desenrollada el bol en el hivern de 1571-1572, es va ordenar serviren com forçats sense sòu els que no estaven avecindados, i com bones boyas en un chicotet sòu els que lo estaven. La cantitat total de gitanos va deure alcançar les trescentes persones, si ben només alguna cosa menys de cent varen ser a parar a galeras davant els dubtes de moltes autoritats municipals i de les numeroses súpliques dels mateixos condenats.[10] Posteriorment, en 1637, els bancs de galeras requeririen de més remeros davant les noves necessitats bèliques, per lo que de nou es va acordar portar a terme un bol a gran escala per a capturar al major número possible de varons gitanos. Senyalat el 19 de decembre de 1639, a lo manco mig miller d'ells varen ser presos, i enviats a galeras uns doscents.[11]

Archiu:Bartolomé Esteban Perez Murillo - Old Woman and Boy - WGA16367.jpg
Quadre Vella gitana en chiquet de Bartolomé Esteban Murillo (mediats de el XVII).

En els sigles XVI i XVII, especialment en este últim, varen abundar les órdens per a llimitar els moviments i els assentaments dels gitanos. La mida més radical va ser la seua expulsió del Regne de Navarra, dictada en 1628.[9] Tot això s'emmarcava en la lluita contra l'anomenada «plaga social del vagabundeo», que també es donava en atres llocs d'Europa a on les comunitats rom, denominades de diverses formes (zíngaros, gitanos, egipcíacs, bohemio, etc.) eren encasilladas entre els «vagabunts de raça», sent acusats els seus membres de «depredadors de lo alié», de «vagos», de violadors dels preceptes cristians en casar-se entre congèneres, a lo que cal sumar les acusacions de fetilleria, canibalisme i rapte de chiquets.[12] No obstant, caldria distinguir entre els gitanos itinerants, rebujats i perseguits ―la seua forma de vida «nómada» es considerava predelictiva―, i els gitanos sedentarizados, «tolerats d'alguna manera, encara que el seu reconeiximent sempre fora precari i subjecte a imprevisibles arbitrarietat». De fet es varen donar casos de convivència «interétnica» en algunes localitats, especialment en Andalusia, a on residien uns 8000 «gitanos casers» en el XVII.[13]

Per a acabar en el «vagabundeo» dels gitanos una orde de 1717 del nou rei borbón Felipe V els va obligar a residir en cuarenta y uno municipis (sis d'ells en Andalusia: Còrdova, Jaén, Úbeda, Antequera, Ronda i Alcalà La Real),[14] lo que va tindre un efecte paradòxic puix va obligar als gitanos que vivien en atres localitats no incloses en la llista ―i que per tant ya estaven arraïlats― a abandonar-les. «Contra lo que es creïa, les lleis anteriors no havien segut tan ineficaces. Hi havia molts gitanos avecindados, sobretot en el sur, convivint sense problemes des de feya temps i eixercint professions necessàries com la de ferrers, trujaleros d'oli, inclús panaders o carpinteros i, des de després, albéitares (curanderos d'animals)».[15] Per esta raó anys més vesprada es va permetre que els gitanos pogueren permanéixer en aquells llocs en a on dugueren vivint més de dèu anys, alguna cosa no sempre fàcil de certificar. En 1745, ya en el marqués de l'Ensenar en el govern, es va aprovar que als gitanos que anaren trobats fòra dels térmens dels cuarenta y uno municipis en els que se'ls havia obligat a avecindarse «siga lícit fer sobre ells armes i llevar-los la vida» ―fins a llavors als gitanos la pena de mort solament s'havia aplicat als «acuadrillados» que dugueren armes de fòc―.[16][17][18]


En realitat Felipe V es va llimitar a continuar en les polítiques antigitanas aplicades pels monarques anteriors de la Casa d'Àustria.[4][19] La visió que es tenia de que els gitanos constituïen «un cos enquistado en la societat espanyola» es va posar de manifest en la consulta emesa en 1723 per la Junta de Gitanos creada per Felipe V per a abordar el problema. Segons Antonio Domínguez Ortiz, la consulta descrivia als gitanos «com a gent refractaria a tota idea i pràctica religiosa, com a lladres públics i salteadores de camins; les seues dònes entrabar en els pobles, unes en el pretext de mendigar, unes atres en el de mirar les ralles de les mans i dir la bona ventura, a estafar i furtar; la seua moral sexual era nula: les velles es dedicaven al lenocinio i treen en enganys a les donzelles de les cases dels seus pares, duent-les en colles, a on moltes s'adaptaven a la seua vida licenciosa. Només entrabar en els temples per a profanar-los i acollir-se al segur del seu recint a fi de gojar el producte dels seus latrocinios».[20]

Els primers passos en una clara vocació exterminadora escomençarien a gestar-se, segons Gómez Alfaro, des de l'elecció de Gaspar Vázquez Tablada, bisbe d'Oviedo, com a president del Consell de Castella el 23 d'agost de 1746. Segons la documentació, sabem que Fernando VI va realisar una consulta en Tablada datada en el 5 de juliol de 1747 per a l'adopció de "mijos extraordinaris" per a donar solució definitiva a el "problema gitano". En esta consulta ya es fa menció, per part de Tablada, d'arreplegar simultàneament als gitanos en tot el país "en dia fix i senyalat".[21]

El pla d'extinció dels gitanos

[editar | editar còdic]
Archiu:Fernando VI.jpg
Fernando VI, baix el regnat del qual es va forjar el Gran Bol.

L'idea del marqués de l'Ensenar de que l'única solució al problema gitano era l'expulsió es va trobar en un obstàcul: l'asil en sagrat al que s'acollien els gitanos refugiant-se en les iglésies quan anaven a ser detinguts. Aixina que va recórrer al seu bon amic el moradura Valenti, nuncio en Espanya,[22] qui va conseguir que en abril de 1748 el papa Benedicto XIV concedira l'extracció del sagrat baix determinades condicions. Immediatament el Consell de Castella, a proposta d'Ensenar,[15] va acordar l'arrest massiu dels gitanos per a «traure'ls d'Espanya i enviar-los dividits en curt número a les províncies d'Amèrica, a on se'ls donara qué treballar en utilitat en reals fàbriques i mines».[23] Per a obtindre l'autorisació del rei Fernando VI el president del Consell, Gaspar Blázquez Tablada, guanyat per a la causa de l'expulsió pel marqués de l'Ensenar,[15] va utilisar el següent argument:

Sempre he tingut per garramancho de la sobirania, especialment d'un rei tan sant, just i piadós com el que al present Deu nos ha concedit als espanyols, dissimular o sofrir que entre els seus fidels i catòlics vassalls es mantinguen els que criden gitanos, gent que viu del robo, sacrilegi i atres delictes que cada u mereix un sever castic; i encara que ha molt temps es manté en Espanya esta gent vivint comunament acuadrillados sense que haja pogut l'indústria de la justícia i repetits mandats dels reis extirpar tan mala i perjudicial llavor.

No obstant, en conéixer-se el fracàs del veí Regne de Portugal en el seu proyecte d'expulsió de les seues Gran Redada, es va descartar l'extirpació dels gitanos per mig del seu enviament a Amèrica i es va optar pel seu Prisión general de gitanos per mig de la presó general.[23][15] Per a conseguir l'aprovació de Fernando VI Ensenar va conseguir el respal del confesor del rei, el jesuïta Francisco Rávago, el qual va dir textualment: "Em semblen be els mijos que propon (el governador del Consell) per a extirpar esta mala raça de gents, odiosa a Deu i perniciosa als hòmens... Gran obsequie farà el rei a Deu el nostre senyor si conseguira extinguir a esta gent".[24]

Conseguida l'aprovació del rei, Ensenar va posar en marcha un gran operatiu minuciosament preparat com ho atesta un document que va entregar el marqués al rei. Per a alcançar l'objectiu de conseguir l'extinció dels gitanos, es dia en el paper: «és menester saber els pobles en que estan i en quin número. La presó ha de ser en un mateix dia i a una mateixa hora. Abans s'han de reconéixer els punts de retirada per a apostar-se en ells tropa. Els oficials que manen les partides han de ser triats per la confiança i el secret, en el qual consistix el guany i el que els gitanos no es vengen dels pobres paisans».[15] En el preàmbul de les instruccions donades a les autoritats locals se'ls informava de que «no havent aplegat el desijat catòlic fi de S. M. totes les disposicions i órdens que s'han donat per a contindre el vago i amolador poble que infecta a Espanya de gitanos, al seu compliment continuat en els seus llejos delictes i pertorbant l'assossec del país. Sent precís remei que degau curar tan greu malaltia, és l'únic, exterminar-los d'una volta».[23]

Archiu:Sorokin-Spanish Romani people.jpg
Quadro del pintor rus Evgraf Sorokin que retrata a una família gitana espanyola (1853). Respon a l'estereotipe gitano forjat pel romanticisme en el sigle XIX.[25]

L'organisació es va portar a terme en secret, dins de l'àmbit del Despache de Guerra. Esta institució de l'Estat absolutista va preparar instruccions molt detallades per a cada ciutat, que devien ser entregades al corregidor per un oficial del eixèrcit enviat a l'efecte. L'orde era obrir eixes instruccions en un dia determinat, estant present el corregidor i l'oficial, per a conseguir la simultaneitat de l'operació. També es varen preparar instruccions específiques per a cada oficial, que es faria càrrec de les tropes que devien portar a terme l'arrest. Ni l'oficial, ni les tropes coneixien fins a l'últim moment l'objectiu de la seua missió. Abdós órdens anaven introduïdes en un sobre, al que es va afegir una còpia del decret del nuncio i instruccions per als bisbes de cada diòcesis. Eixos sobres es varen remetre als capitans generals, prèviament informats, que varen triar a les tropes en funció de la ciutat a la que devien dirigir-se.


Les instruccions estipulaven que, despuix d'obrir els sobres, es mantindria una breu reunió de coordinació de l'eixèrcit i les forces d'orde públic locals (aguasils, etc.). Se sap que en Carmona, per eixemple, es va estudiar l'operació sobre el pla de la ciutat, tallant els carrers per a evitar una possible fugida. Despuix dels arrests, es varen creuar les senyes dels detinguts en els de el cense de la ciutat i es va interrogar als detinguts sobre el parador dels absents, que varen ser arrestats per mig de requisitoria als pocs dies.

Despuix de l'arrest, els gitanos deurien ser separats en dos grups: tots els hòmens majors de sèt anys en un, i les dònes i els menors de sèt anys en un atre. A continuació, i segons el pla, els primers serien enviats a treballs forçats en els atarassanes de la Marina, i les segones ingressades en presóés o fàbriques.[26] Les atarassanes elegides varen ser els de Cartagena, Càdis i Ferrol, i més vesprada les mines d'Almadén, Càdis i Alacant entre unes atres, aixina com també algunes penitenciarías del nort d'Àfrica. Per a les dònes i els chiquets es varen triar les ciutats de Màlaga, Valéncia i Saragossa.[27] Les dònes teixirien i els chiquets treballarien en les fàbriques, mentres els hòmens s'amprarien en les atarassanes, necessitats d'una intensa reforma per a possibilitar la modernisació de l'Armada Espanyola, toda vez que les galeras havien segut abolides en 1748.[28]

El trasllat seria immediat, i no es detindria fins a aplegar al destí, quedant tot malalt baix vigilància militar mentres es recuperava, per a aixina no retardar al grup. L'operació es finançaria en els bens dels detinguts, que serien immediatament confiscats i subastats per a pagar la manutenció durant el trasllat, el lloguer de carretas i barcos per al viage i qualsevol atra despesa que es produïra. Les instruccions, molt puntillosas en eixe sentit, establien que —de no bastar eixos diners— el propi rei correria en les despeses.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Sis sigles de resistència del poble gitano en Europa: de Romania al barri de les Tres Mil Vivendes de Sevilla» (en és). El País. Consultat el 2026-04-30.
  2. ↑ Martínez Martínez (2014). Els gitanos i gitanes d'Espanya a mitan del sigle XVIII. El fracàs d'un proyecte d'extermini (1748-1765) (en espanyol), Universitat d'Almeria, p. 30-33. ISBN 978-84-16027-31-6.
  3. ↑ Riu Ruiz, 2017, p. 11.
  4. ↑ 4,0 4,1 Gómez Urdáñez, 2002, p. 39.
  5. ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 293.
  6. ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 293; 287-288. "La caiguda d'Ensenar va estar estretament lligada a qüestions de política exterior... La seua caiguda no va anar només el resultat de les intrigues del partit francòfon acaudillado per l'embaixador anglés Keene; va ser també producte de les enemistats que carreja tot poder excessiu, i el d'Ensenar lo era, perque va acumular en la seua persona quatre de les cinc Secretaries o Ministeris, més atres alts càrrecs..."
  7. ↑ Martínez Martínez, 2017, p. 15.
  8. ↑ Sant Román (1997), óp. cit., pág. 43.
  9. ↑ 9,0 9,1 Ric Ruiz, 2017, p. 8.
  10. ↑ Martínez Martínez, Manuel (2004), «Els gitanos en el regnat de Felipe II (1556-1598). El fracàs d'una integració.» En Chrónica Nova, 30.
  11. ↑ Martínez Martínez, Manuel (2012), «Els forçats de l'esquadra de galeras del Mediterràneu en el sigle XVII. El cas dels gitanos.» En Revista de Història Naval, 117.
  12. ↑ Ric Ruiz, 2017, p. 9.
  13. ↑ Ric Ruiz, 2017, p. 9-10.
  14. ↑ A raó d'una família gitana per cada cent habitants (A. Gómez Alfaro, El Gran Bol de Gitanos, Ed. Presencia Gitana, Madrit, 1993, pág. 20).
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Gómez Urdáñez, 2002, p. 40.
  16. ↑ Ric Ruiz, 2017, p. 10-11.
  17. ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 40. ”La llei [de 1745], reiterada un any despuix, va ser acompanyada d'instruccions generals als justícia per a que la compliren en mà dura. El propi marqués [de l'Ensenar] es va implicar personalment, resolent els dubtes i els imprevists que li comunicaven els intendents, capitans generals i autoritats locals, lo que va ampliar molt el seu coneiximent sobre la situació real dels gitanos”
  18. ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 292-293.
  19. ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 292. "Felipe V es va acontentar en reiterar les órdens, ya dictades a partir de l'época dels Reis Catòlics, que els gitanos varen aparéixer en Espanya, per a que residiren en pobles de més de mil veïns, es dedicaren a la labranza dels camps, prohibint-los expressament els oficis de ferrer i tratante de ganado; usar armes, la seua llengua i trage i viure en barris separats, baix l'amenaça de galeras"
  20. ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 292.
  21. ↑ Gómez Alfaro, Antonio (1993). El gran bol de gitanos: Espanya, la presó general de gitanos en 1749, 1. ed edició, Centre d'Investigacions Gitanes, pp. 11-14. ISBN 978-84-87347-09-2.
  22. ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 40-41.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Martínez Martínez, 2017, p. 12.
  24. ↑ Gómez Alfaro, Antonio (1993). El gran bol de gitanos: Espanya, la presó general de gitanos en 1749, Centre d'Investigacions Gitanes ; Editorial Presencia Gitana, pp. 25-26. ISBN 978-84-87347-09-2.
  25. ↑ Serra, 2017, p. 22. "Si els gitanos es caracterisaven per alguna cosa, en virtut l'antropologia que els era atribuïda, seria per la seua radical llibertat. Eren lliures, instintivament artistes..."
  26. ↑ «Despuix de preses totes les referides famílies s'han de separar els hòmens en els chicons de sèt anys per a dalt, i les dònes en els de menor edat.» Instruccions a un corregidor. Transcripció de A. Gómez Alfaro del legajo 1936.33 de l'Archiu municipal d'Oriola, óp. cit., pág. 27.
  27. ↑ Sant Román (1997), La diferència inquietant (esp. págs. 38 a 43), Ed. Sigle XXI. Madrit, pág. 40.
  28. ↑ Angus Fraser (2005), óp. cit., pág. 170.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1976) Societat i Estat en el sigle XVIII espanyol, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-6509-4.
  • Fraser, Angus: Els gitanos, Barcelona, Ed. Ariel, 2005, ISBN 84-344-6780-1.
  • Gómez Alfaro, Antonio: El Gran Bol de Gitanos, Madrit, Ed. Presencia Gitana, 1993. ISBN 84-87347-09-6.
  • (2002).L'Aventura de l'Història.(45)
39-43.
  • Martínez Martínez, Manuel: «Els gitanos en el regnat de Felipe II (1556-1598). El fracàs d'una integració» en Chrónica Nova, 30, 2004, pp. 401-430, ISSN 0210-9611.
  • Martínez Martínez, Manuel: Els forçats de Marina en el sigle XVIII. El cas dels gitanos (1700-1765), Tesis doctoral, Universitat d'Almeria, 2007, ISBN 978-84-8240-852-1.
  • Martínez Martínez, Manuel: «Forçats gitanos confinats en les atarassanes peninsulars despuix del bol general de 1749» ,Estudis de Història Naval. Actituts i mijos en la Real Armada del sigle XVIII. Múrcia, 2012, pp. 291-328, ISBN 978-84-9781-719-6.
  • Martínez Martínez, Manuel: «Els forçats de l'esquadra de galeras del Mediterràneu en el sigle XVII. El cas dels gitanos», Revista de Història Naval, 117, 2012.
  • Martínez Martínez, Manuel: Els gitanos i les gitanes d'Espanya a mitan del sigle XVIII. El fracàs d'un proyecte de "extermini" (1748-1765), Universitat d'Almeria, 2014.
  • (2017).Andalusia en el història.XV(55)
12-15.
  • (2017).Andalusia en el història.XV(55)
8-11.
  • San Román, Teresa: La diferència inquietant, Madrit, Ed. Sigle XXI, 1997.
  • SÁNCHEZ PÉREZ, MANUEL (2021) LA GRAN REDADA. El genocidi gitano ,La Nucía. Ed.Amazon. ISBN 9798425995339
  • (2017).Andalusia en el història.XV(55)
20-23.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gran_Bol&oldid=900053»