Pragmàtica Sanció de 1783
La Pragmàtica Sanció de 1783 (oficialment Pragmàtica-Sanció en força de llei, en que es donen Noves Regles per a contindre i castigar la vagancia dels que fins a ací s'han conegut com a Gitanos, o Castellanos nous, en lo demés que expressa) va ser una pragmàtica en «força de llei» dictada pel rei Carlos III d'Espanya per a intentar integrar als «gitanos» per mijos no exclusivament repressius, despuix del fracàs del proyecte de «extermini» de la «mala raça» dels gitanos conegut com la Gran Bol de 1749, baix el regnat del seu antecessor Fernando VI.
La nova política de Carlos III cap als gitanos plasmada en la Pragmàtica Sanció de 1783, segons José Luis Gómez Urdáñez, va supondre «un gir de 180 graus»,[1] encara que en realitat «no va ser més que el reconeiximent, tardà i obligat, d'assumir que el genocidi, tal i com ho va intentar Ensenar, era inviable».[2]
Antecedents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Gran Bol.
_-_Jacopo_Amigoni_(Museo_El_Prado).jpg)
El 31 de juliol de 1749 es va posar en marcha el proyecte de ___protected_title_8___ del poble gitano conegut com la ___protected_title_9___ —oficialment, ___protected_title_1___— que va ser ideat i dirigit pel marqués de l'Ensenar, ministre de Fernando VI, i que consistia en recloure separadament als hòmens i a les dònes gitanos per a que no pogueren reproduir-se i conseguir aixina la seua ___protected_title_10___.[3]
Conseguida l'aprovació del rei, Ensenar va posar en marcha un gran operatiu minuciosament preparat per a portar a terme el seu proyecte de «dissolució i d'extermini cultural» dels gitanos,[4] que també ha segut calificat com un «proyecte genocida».[5][6] En el preàmbul de les instruccions donades a les autoritats locals se'ls dia que el «únic mig» per a «curar tan greu malaltia» («el vago i amolador poble que infecta a Espanya de gitanos») era «exterminar-los d'una volta».[7] El 31 de juliol de 1749 i en els dies posteriors anaren trets de les seues cases o dels seus assentaments uns 9000 gitanos i gitanes de totes les edats.[8] En general solament varen oferir resistència quan es va procedir a separar a les famílies: les dònes, les chiquetes i els chiquets menors de sèt anys, per un costat, que varen ser reclosos en cases de misericòrdia o en atres llocs, com l'Alcazaba de Màlaga; els varons i els chiquets majors de sèt anys per un atre, que varen ser duts a treballar en els Atarassanes de la Marina de Guerra.[9]
A mitan d'agost Ensenar es llamentava de no «haver-se conseguit la presó de tots». Ademés li aplegaven notícies de rebomboris i de gitanos que havien fugit, per lo que va reiterar les seues instruccions de que «en tots els llocs se solicite i assegure la presó dels que hagueren quedat».[10] Aixina mateix, tenia que respondre a les queixes que li aplegaven dels governadors de les atarassanes i dels alcaides de les cases de misericòrdia, completament enfeixades.[11]
Per a evaluar l'estat de l'operació es va reunir una Junta el 7 de setembre baix la supervisió del confesor del rei Francisco Rávago i allí Ensenar va disfrassar el seu fracàs, del que va culpar a les autoritats locals, proponent una mida de perdó.[12] Aixina el 27 d'octubre es va emetre una Instrucció en la que s'ordenava que anaren lliberats els gitanos que acreditaren un «bona» forma de vida.[13][14] A pesar de la «benigna» Instrucció el marqués de l'Ensenar va seguir en el seu pla d'evitar la «procreació» «de tan malvada raça».[12] No varen ser molts els gitanos lliberats en aplicació de l'Instrucció del 27 d'octubre.[15]
La resistència que varen oferir els gitanos a treballar en les atarassanes ―varen fer folgues de braços caiguts a pesar del risc que corrien de que se'ls aplicaren grilletes o ceps o de ser aforcats―, les fugues per a reunir-se en les seues dònes i els seus fills i les protestes violentes, sobretot de les gitanes preses, varen forçar a que el nou rei Carlos III, una volta destituït Ensenar pel seu antecessor en el tro en 1754, aprovara en 1763 un indult ―«alguna cosa poc freqüent en l'Antic Règim», postilla José Luis Gómez Urdáñez― i que alguns ministres començaren a qüestionar les política que s'havia aplicat fins a llavors i que culminaria en la promulgació de la Pragmàtica Sanció de 1783.[16]
Encara que va fracassar el pla d'acabar en «tan malvada raça»[17] el dany originat pel «Gran Bol», segons Manuel Martínez Martínez, del Institut d'Estudis Almeriense, va ser «incalculable, puix va causar una profunda brecha entre abdós comunitats [gitanos i no gitanos] i va accentuar la pobrea i la marginalitat d'una colectivitat ètnica que pràcticament en la seua totalitat es trobava assentada i en procés de completa integració».[14]
El debat previ: l'oposició del comte d'Aranda
[editar | editar còdic].jpg)
«A la vista del fracàs de les mides genocida del marqués de l'Ensenar»,[13] baix Carlos III, i en l'impuls del ministre Pedro Rodríguez de Campomanes, es va donar un gir (relatiu) a la política sobre els gitanos abandonant les mides exclusivament repressives en l'objectiu de «reduir» als gitanos a la vida cristiana.[13] No obstant, encara hi havia membres del govern que seguien defenent les polítiques d'Ensenar com el comte d'Aranda que en una consulta oberta en 1771 va ser encara més llunt que aquell quan va propondre que no se separaren als chiquets gitanos de les seues mares i pares als sèt anys ―com hi havia fet Ensenar― sino en nàixer, per a que ni tan sols deprengueren a parlar «la jerigonza», és dir, el va calar. Serien duts a hospicis i després els chiquets passarien a la Marina i a treballar en les maestranzas, fàbriques de lones, herrerías, etc., mentres que les chiquetes serien sirvientas o obreres.[13] El comte d'Aranda advocava per la «aniquilació» dels gitanos, per «extinguir esta casta libertina i criminal».[18]
El pla del comte d'Aranda també incloïa la possibilitat d'enviar-los a Amèrica, «interpolados en atres gents honrades, en les nostres colónies més distants de la Luisiana, vores del riu Orinoco, baïa de Sant Julián, illa de Juan Fernández, per a que siguen veïns útils», pero el secretari de Marina, Pedro González de Castejón, es va opondre perque els gitanos eren «els més infames hòmens que es coneixen». També es va opondre José de Gálvez i Gallardo, ministre d'Índies, perque pensava que «serien capaces, colocats en Amèrica, d'alterar la constitució i seguritat d'aquells grans dominis». Gálvez va recordar que els gitanos varen tindre sempre prohibit anar a Amèrica per «sapients lleis que tenien per objecte conservar les Índies i mantindre als habitants en la religió catòlica».[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gómez Urdáñez, 2017, p. 17.
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 39. ”La crueltat del ministre va incrementar la cohesió i l'enterea del poble gitano davant l'extrema repressió i va provocar les primeres manifestacions de consciència de molts payos”
- ↑ Martínez Martínez (2014). Els gitanos i gitanes d'Espanya a mitan del sigle XVIII. El fracàs d'un proyecte de "extermini" (1748-1765) (en espanyol), Universitat d'Almeria, p. 30-33. ISBN 978-84-16027-31-6.
- ↑ Riu Ruiz, 2017, p. 11.
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 39-40.
- ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 293. ”Ensenar va planejar un verdader genocidi”
- ↑ Martínez Martínez, 2017, p. 12.
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 41.
- ↑ Martínez Martínez, 2017, p. 14.
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 41. ”El bol va continuar tot el més d'agost espolejada pel propi ministre, que va escriure decenes de cartes en órdens a tota Espanya”
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 41-42.
- ↑ 12,0 12,1 Gómez Urdáñez, 2002, p. 42.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Gómez Urdáñez, 2017, p. 16.
- ↑ 14,0 14,1 Martínez Martínez, 2017, p. 15.
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 42. ”Tenien que tindre valedores importants entre els propis gitanos que estaven en llibertat… i pronte es va sospitar que també diners suficients”
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 39; 43. ”Quan va caure Ensenar el 20 de juliol de 1754 el problema gitano era ya assunt de menor importància. Els que quedaven en les atarassanes eren tractats com a mers vagos; alguns, vells o impossibilitats, anirien eixint fins a 1759… En el nou rei [que va aplegar a Madrit en decembre de 1759], es varen recomençar, juntes, informes i parecer, i al fi es va decretar l'indult de 1763"
- ↑ Domínguez Ortiz, 1976, p. 293; 287-288. "La caiguda d'Ensenar [en 1754] va estar estretament lligada a qüestions de política exterior... La seua caiguda no va anar només el resultat de les intrigues del partit francòfon acaudillado per l'embaixador anglés Keene; va ser també producte de les enemistats que carreja tot poder excessiu, i el d'Ensenar lo era, perque va acumular en la seua persona quatre de les cinc Secretaries o Ministeris, més atres alts càrrecs..."
- ↑ Gómez Urdáñez, 2002, p. 39.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1976) Societat i Estat en el sigle XVIII espanyol, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-6509-4.
- (2002).L'Aventura de l'Història.(45)
- 39-43.
- (2017).Andalusia en el història.XV(55)
- 16-19.
- (2017).Andalusia en el història.XV(55)
- 12-15.
- (2017).Andalusia en el història.XV(55)
- 8-11.
- (2017).Andalusia en el història.XV(55)
- 20-23.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pragmática Sanción de 1783» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.