Alcazaba de Màlaga
La alcazaba de Màlaga (del àrap al-qaṣbah, قصبة, al qasbah, 'ciutadella') és una fortificació palatina de l'época islàmica, construïda sobre una anterior fortificació d'orige fenicio-púnico.[1] Es troba en les faldes del mont Gibralfaro, en una posició elevada pero contigua i unida al centre històric de la ciutat, lo que constituïa l'antiga madina de Mālaqa, i en el cim de la qual es troba el Castell de Gibralfaro.
Ocupava l'extrem oriental del desaparegut recint amurallado de la ciutat, de manera que els fronts de migdia, ponent i nort quedaven a intramuros. La seua superfície actual de 15 000 metros quadrats no alcança ni tan sols la mitat del tamany que posseïa en la seua época d'esplendor, com demostren els plans històrics conservats.
Segons l'arquitecte restaurador, Leopoldo Torres Balbás, l'Alcazaba de Màlaga és el prototip de l'arquitectura militar del periodo taifa, XI, en el seu doble recint amurallado i gran cantitat de fortificacions, sent el seu únic paralel el castell del Crac dels Cavallers, fortalea alçada en Síria pels Creuats entre els sigles XII i XIII.[2]
Este palau-fortalea és un dels monuments històrics de la ciutat, un espai molt visitat per conjugar història i bellea en un mateix recint.
D'época musulmana, està situada als peus del mont Gibralfaro, a on es troba el castell defensiu andalusí al que estava unit per un passadiç resguardat per muralles cridat La Coracha; junt al Teatre romà de Màlaga i front al Palau de l'Aduana, és una oportunitat per a vore en solament uns metros l'unió de les cultures romana, andalusí i renaixentista, lo que convertix a este racó en un lloc molt especial.
En 1931, l'Alcazaba va ser declarada Monument històric-artístic, per lo que és be d'interés cultural en categoria de monument.
Història
[editar | editar còdic]
L'Alcazaba que es pot contemplar actualment és el resultat d'un llarc procés històric que podria dividir-se en quatre etapes: el periodo andalusí, de el X a el XV; despuix de la Reconquista a finals de el XV fins a el XVIII; el de l'abandó de la seua estructura militar i deterioració, que comprendria el XIX fins als començos de el XX; i el de la seua recuperació com Monument Històric Artístic des de la década de 1930 fins als nostres dies.
Alguns historiadors musulmans afirmen que va ser el rei de taifas Badis ben Habús, qui va ordenar construir l'Alcazaba usant per a la seua embellecimiento marbres, columnes i estàtues del teatre romà adjacent, pero atres estudis posen en dubte esta afirmació ya que existixen indicis que plantegen que, en lloc d'una llabor de construcció es va tractar d'una restauració d'un antic recint amurallado d'orige fenicio.[1] Aixina mateix, anteriorment a Ben Habús, la dinastia Hammudí, últims califes de Còrdova i reis de la Taifa de Màlaga, que varen traslladar durant la Fitna del-Ándalus la talle califal a Màlaga, varen utilisar el recint de l'Alcazaba i les seues estàncies com a residència palatina.
Els almorávides varen irrompre en ella en 1092 i els almohades en 1146. Posteriorment, en 1279, és rendida a Muhammad II Ben al-Ahmar i pansa a formar part del Regne nazarí de Granada.
Durant la Reconquista, l'Alcazaba va constituir un infranquejable bastió nazarí en la pren de Màlaga per Fernando el Catòlic, qui despuix de véncer i conquistar a El Zagal en Vélez, va sitiar la ciutadella que estava en mans del Hamet el Zegrí i els seus gómeres. El sege va començar el 5 de maig de 1487 i no va conseguir derrotar a l'Eixèrcit nazarí constituït per 3.000 gómeres i 8.000 hòmens armats. El 18 d'agost Alí Dordux, despuix de negociar la seua ciutadania com mudéjar, rendix l'Alcazaba, pero baix el mando del Zegrí i Alí Derbal, l'Alcázar de Gibralfaro va resistir dos dies més fins a sucumbir per la fam i la set. El 19 d'agost varen entrar en la ciutat els Reis Catòlics, issant la creu i el Pendó de Castella en la Torre del Homenage de l'Alcazaba. El rei Fernando va entregar a Màlaga l'image de la Verge de la Victòria, talla d'orige alemà regalada per l'emperador Maximiliano I del Sacre Imperi Romà Germànic al monarca espanyol, que des d'eixe moment es va convertir en patrona de la ciutat.
Encara que existixen testimonis sobre el seu bon estat de conservació fins a 1675, en el pas dels anys la ciutadella va patir un llarc procés de deterioració, sent especialment dramàtics el terremot de 1680 i el bombardeig de la ciutat que varen fer nou bucs francesos des de la baïa de Màlaga en 1693, en el transcurs de la guerra dels Nou Anys. Entre 1733 i 1735 el alcaide de l'Alcazaba, Francisco Antonio de Unzaga Amézaga i Aperribay, va donar llicència per a que les classes populars sentiren missa en el oratorio de la capella-mesquita de Sant Gabriel de l'Alcazaba, és per lo que este alcaide solicita al rei que esta capella, situada en el carrer del Zagal, pròxima al teatre romà i que hauria sofrit molt en els terremots de 1693, poguera restaurar-se gràcies a la gestió ilustrada de Unzaga. Els seus arcs andalusíes es varen conservar fins al bombardeig de 1937, en el transcurs de la guerra civil espanyola. Entre 1787 i 1792 el tinent general Luis de Unzaga i Amézaga, President de la Junta de Reals Obres i com a governador de la Comandància general de les costes del Regne de Granada que incloïa la província marítima de Màlaga, va ordenar diverses llabors d'acondicionament de l'Alcazaba i Gibralfaro per a que les seues guarnicions militars pogueren rebre aigua potable[3]
Durant la guerra del Rosselló en 1794 va ser presidi per a 479 francesos i es va erigir en el recint, per orde del secretari d'Estat Manuel Godoy, el Hospital Real de Sant Luis. Més vesprada, els murs exteriors i part del recint interior varen ser usats per a caseriu. No va ser fins a les primeres décades de el XX quan comencen els treballs de rehabilitació, especialment des de la década de 1930. Els principals responsables d'estes llabors varen ser, entre uns atres, el crític d'art Ricardo de Orueta, els arquitectes José Joaquín González Edo, Leopoldo Torres Balbás, Fernando Guerrero-Strachan Rosat i Francisco Prieto Moreno, i l'investigador i acadèmic Juan Temboury, tots baix l'auspici del governador civil en aquell moment, Emilio Llepe d'Espinosa.[4]
Descripció històrica i contemporànea
[editar | editar còdic]
La seua reforma li conferix una profunda impronta com a edificació nazarí construïda sobre roca. Conjuga les necessitats de defensa i la bellea d'un palau d'estil àrap organisat a pur de patis rectangulars i crujir en torno en els seus jardins i estanys. Les seues estàncies, que en la tradició de l'arquitectura nazarí busquen en els interiors l'alternança de llums i ombres per a conseguir eixos jocs que tan ben varen dominar els alarifes.
El seu component militar la fa una de les obres del periodo andalusí més importants de les conservades en Espanya. En matacanas, torres albarranas en saeteras i muralles almenadas com a elements defensius, no obstant, el seu millor defensa estava en la seua situació, dominant des dels seus balcons la ciutat i la baïa.
Al seu entorn hi havia un barri, hui totalment desaparegut, que tenia inclús el seu sistema per a evacuar les aigües fecals, i en latrines en casi totes les cases, lo que acredita l'alt nivell de civilisació que existia en eixos moments.
Va tindre successives reconstrucció, algunes fins a en el XX, i actualment és visitable en importants mostres arqueològiques expostes. En les primeres excavacions per a la seua restauració varen aparéixer restants de murs romans de formigó revestit d'estuc rojós i chicotetes albercas excavades en pissarra, destinades a la preparació del garum (pasta de peix que elaboraven els romans) i una masmorra a on tancaven durant la nit a les captives cristianes que treballaven de dia.
L'Alcazaba és una edificació construïda sobre la roca i en la que destaca l'armoniosa conjunció de les necessitats defensives i la serena bellea de les seues estàncies i jardins interiors. Des de la seua construcció, es tractava d'una fortalea urbana, en us polític-administratiu com a sèu del govern i aposento per a les jerarquia de la ciutat. Dels 15 000 metros quadrats d'espai interior que es conserven en l'actualitat, 3.478 són de construccions que podríem calificar com a civils, 3516 d'edificacions de caràcter militar i el restant és superfície no edificada.
De la seua estructura original, s'ha perdut completament el denominat Haza de l'Alcazaba o Haza Baixa, el recint inferior tancat i meridional de l'Alcazaba, que els castellans denominarien tristament "el corral dels captius", i que Rodríguez de Berlanga, testic del seu derrocament, descrivia en la seua obra "Malaca" com a estructura de ciclópeos murs i torreones, sense dubte, més importants que els actualment conservats, ya que constituïen la primera llínea defensiva front a el mar. Aixina mateix, en l'antic carrer del Zagal de l'Alcazaba, es trobava l'antiga mesquita-capella baix l'advocaació del Arcàngel Gabriel que va manar construir el rei Fernando II d'Aragó en 1497, hui també desapareguda.[5]
Per a aplegar a la zona superior del palau, a on habitava el cadí o l'alcaide de la ciutat, i que encara es conservava en bon estat en 1675 segons relatava Cristóbal Amate de la Broda i a on es va hostajar el rei Felipe IV d'Espanya durant la seua visita a la ciutat en 1625, era necessari travessar des de l'interior de la ciutat tres recints concèntrics amurallados i allargats, i huit portes fortificadas; dos d'elles en recodo, que donaven seguritat als seus habitants, tant als reis i governadors musulmans, que varen habitar el palau taifal i el palau nazarí, com als que varen morar en l'arraval a intramuros.
Les torres i els murs han segut reconstruïts en part, abans i despuix del pas de la ciutat a mans castellanes. En la seua construcció es varen amprar materials de carrege i es varen reutilisar peces de l'anexe teatre romà, com a columnes i capiteles.
Les construccions en els començos del periodo andalusí es varen realisar de pedra calcàrea numulítica, de pedreres pròximes a la mar, alternant sellars de vora en uns atres de front. Pero esta pedra es descompon molt ràpidament en l'humitat, per lo que es varen tindre que efectuar pronte reparacions. A finals de el XIII o primers de el XIV, es varen reforçar els murs i torres, adossant-los murs de mampostería a l'exterior.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Màlaga i la colonisació púnica en el surest peninsular, pàgina 124
- ↑ Dialnet.és, Fanny de Carranza Sell, L'alcazaba de Màlaga. Història a través de la seua image, 2011, pàgina 56
- ↑ Cazorla Granados, Frank (Coord. i autor), García Baena, Rosa, Pol Rubio, J. David, Reder Gadow, Marion (Prólog.), El governador Luis de Unzaga (1717-1793) Precursor en el naiximent dels EEUU i en el lliberalisme, Fundació Màlaga/Ajuntament i Diputació de Màlaga, 2019, pp.37-38, 128-145.
- ↑ Candau, M.E., Díaz Pardo, J.I. i Rodríguez Marín, F., Guia d'Arquitectura de Màlaga, Ed. bilingüe [1.ª Ed.] - Sevilla: Conselleria d'Obres Públiques i Transports, Màlaga - Colege d'Arquitectes, 2005. ISBN 84-8095-403-5, págs 178-179.
- ↑ Dialnet.és, http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3199694 La capella de Sant Gabriel de l'Alcazaba
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alcazaba de Málaga» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.