La Coracha
.png)
La Coracha va ser un antic barri de la ciutat de Màlaga (Espanya) desaparegut per complet en l'actualitat. Estava situat en el costat sur de l'alcazaba, entre esta i la vora de la mar, a on es trobava l'antic port en l'época àrap. Deu el seu nom a la rodalia de la coracha que unix el Castell de Gibralfaro en l'alcazaba. Era un barri d'arquitectura vernàcula andalusa, en cases blanques encaramallades a l'ala del mont Gibralfaro i construïdes en materials dels murs de la pròpia alcazaba.
Despuix del seu derrocament en la década de 1990 baix l'alcaldia de Celia Villalobos, va ser substituït per un conjunt d'escalinates i senderes ajardinades.
Història
,_principios_del_siglo_XX.png){kind=link}
La Coracha, un dels barris més característics i antics de tota la ciutat, se situava entre el costat sur de la vella alcazaba i la vora de la mar, a on es trobava l'antic port en l'época àrap, formant com un bastió front al mar. Deu el seu nom a això mateixa, un barri que feya com a muralla a la fortalea unint d'esta manera, el Castell de Gibralfaro en l'Alcazaba. Obres posteriors per a la construcció del port, varen convertir l'antiga plaja en la gran esplanada a on hui s'assenta el parc, alluntant definitivament de la mar a esta antiga coracha.
Sobre este port, la construcció del Moll Vell no comença fins al XVI, encara que va poder haver intents oblidats, per part dels moros, com indica Corominas, arreplegant les paraules del-Himyari (1461, pero fundat en un original d'h. 1300) que parla de l'antic port de Màlaga edificat a lo llarc d'un moll de mamposteria construït pels Antics. El moll penetra en les dos dàrsenes naturals del port de Màlaga: està construït en blocs de pedra semblants a picos de montanya.
_a_principios_del_siglo_XX.png)
Va ser a partir de 1786 quan l'Alcazaba va començar a perdre la seua funció militar i a caure en l'abandó, quan els fonaments de les seues muralles varen escomençar a demolir-se i a atraure a persones de baixa condició social. Aprofitant les pròpies pedres de la fortalea i adossant-se a les pròpies muralles del bastió militar, es varen enfeixar en condicions insalubres decenes de famílies. Es va formar un barri d'arquitectura pròpia andalusa, en cases blanques encaramallades al mont Gibralfaro. Segons explica el historiador Javier Noriega, els periòdics de l'época i la pròpia unió mercantil llamentaven l'estat del barri en allumenat nul, sense higiene, ni tan sols vigilància perque l'Ajuntament no s'atrevia a impondre la seua llei.
_en_los_a%C3%B1os_80.png){kind=link}
Pero, segons Manuel Olmedo Checa, membre de l Real Acadèmia de Belles arts de Sant Telmo, les edificacions situades en primera llínea en vistes a la ciutat o a la mar "no representaven lo que l'interior de l'Alcazaba tancava: un barri infecte, carent de la més mínima salubritat, que es va convertir en un autèntic gueto". Tant és aixina que ya en l'any 1821 el municipi es va plantejar el derrocament de totes les edificacions, que llavors albergaven 431 veïns, i inclús la del propi cerro per a, en les enrunes resultants, acometre la canalisació del riu Guadalmedina i aixina protegir la ciutat de les seues periòdiques avingudes. Ademés, en la gran esplanada resultant, es proyectava construir noves vivendes en lo que es paliaria el gran dèficit que llavors existia en la ciutat. L'arquitecte Manuel Rivera Valentí va aplegar a propondre inclús "desmontar el cerro" per a que aplegara l'oraget marí al centre de la ciutat.
_en_los_a%C3%B1os_90.png)
A partir de 1931, de la mà del polític malagueny Ricardo de Orueta i dels arquitectes Palaus i Torres Balbás es va conseguir que la direcció general de Belles arts adquirira les vivendes i els solars per a posteriorment restaurar i netejar dels murs de l'Alcazaba les "cases trepadoras" que varen nàixer de les seues ruïnes. Les obres varen rebre un gran impuls en 1937, dirigides per Juan Temboury, encara que no va ser fins a casi 30 anys despuix quan es va finalisar la llabor de recuperació del monument. És a partir d'esta época quan el barri va escomençar a ser reconegut com un dels més típics i bells de Màlaga.
Entre les propostes que es varen formular per llavors va estar la de construir un ascensor que permetera l'accés de la Coracha a l'Alcazaba. Cinquanta anys varen deure transcórrer fins que esta important millora poguera entrar en servici.
Durant els décades de 1970 i 1980 el barri va sofrir una progressiva deterioració per l'abandó dels successius governs municipals. Finalment, l'obertura del túnel de l'Alcazaba en 1998, sent alcaldesa Celia Villalobos, va posar fi a un procés d'expropiació que iniciara l'alcalde Pedro Aparicio en l'expulsió dels habitants de la Coracha pel qual es varen demolir les cases. Hui només queda un únic edifici en peu convertit en museu, al costat del com despuix es construiria el Museu del Patrimoni Municipal en 2007.
Crítiques
Diverses associacions ciutadanes denuncien que el derribe del barri de la Coracha va ser un dels majors crims urbanístics realisats en Màlaga i que va supondre la pèrdua definitiva d'un patrimoni cultural i arquitectònic singular, únic, característic, propi i mediterràneu.
Referències
- Màlaga en BlancoyNegro: La Coracha
- Màlaga Hui: El 'barri' de l'Alcazaba.
- Revista L'Observador "La Coracha, unes escalinates per un barri desaparegut"
- www.sientemalaga.wordpress.com "La coracha, el barri de l'Alcazaba"
- Este artícul conté una traducció derivada de «La Coracha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.