Guaraníes

Guaraníes

Els guaraníes són un grup de varis pobles natius suramericàs que s'ubiquen geogràficament en part de Paraguay, noreste d'Argentina (en les províncies de Corrents, Entre Rius, Formosa, Missions i zones del noreste de l'actual Salta, a on li'ls ha conegut més com "chiriguanos"), sur i suroest de Brasil (en els estats de Riu Gran del Sur, Santa Catarina, Paraná i Mate Grosso del Sur) i surest de Bolívia (en els departaments de Tarija, Santa Creu i Chuquisaca).

Orige del nom

La paraula "guaraní" la varen escoltar els espanyols que, en aplegar al seu territori, haurien sentit, entre els crits de guerra d'este poble, la frase guará-ny, que significa "combatau-els". Per una atra part el nom donava és la paraula guaraní per a "guerrer", ava que significa "home" i es pronuncia en forma greu entre els chiriguanos (ava guaraníes). Una atra versió afirma que la denominació va ser presa de la deformació d'una paraula guaraní, guariní, que significa precisament "guerra" o "guerrear". Segons pareix els mateixos indígenes es varen denominar d'eixa manera, indicant en això que es consideraven guerrers. Una antiga llegenda relata que els germans Tupí i Guaraní varen aplegar a la selva brasilera procedents d'una regió misteriosa de l'atre costat del mar. Allí varen instalar el seu llogaret en les seues cases comunals i varen sembrar les terres en dacsa, poroto, carabasses i atres llavors. Varen viure en pau per algun temps fins que els conflictes entre les seues companyeres varen fer impossible la convivència entre germans. Llavors el major, Tupí, migró cap al nort del Mate Grosso i Guaraní cap al Guayrá dispersant-se pel sur de Brasil, Paraguay i Argentina.

Història i localisació

Els guaraníes parlen variants llingüístiques de la família tupí-guaraní, i actualment estan classificats en tres subgrups:

• els guaraníes-kaiowa,
• els guaraníes-mbya i
• els guaraníes-ñandeva-tapietés. Estos grups es distribuïxen
• en el sur de Brasil (a on constituïxen el poble indígena més numerós, perque s'estima que hi ha entre 50 000 i 55 000 individus. i d'ONG (ISA - Institut Sócio-Ambiental)
  • estat de Rio Gran do Sul (mbya);
  • estat de Santa Catarina (mbya);
  • estat de Paraná (mbya i ñandeva);
  • estat de São Paulo (mbya i ñandeva);
  • estat de Riu de Janeiro i
  • Esperit Sant (mbya);
  • estat de Mate Grosso do Sul (kaiowa i ñandeva),
• en l'est del Paraguay (mbya, kaiowa, ñandeva),
• en el surest de Bolívia o chaco bolivià ,
• en el noreste d'Argentina (mbya, kaiowa, ñandeva) , i
• el nort d'Uruguay (mbya emigrats), que en el temps, durant el periodo colonial del periodo de les missions jesuíticas guaraníes en la Banda Oriental i després, la Província Oriental, es varen fusionar en atres tribus, com la charrúa, per això li'ls va cridar també tapes, o més comunament, indis misionero. De la seua llengua, provenen molts dels noms de la toponímia del Uruguay, aixina com, l'orige del nom del país. Des del foment de la nacionalitat durant el naiximent de la república en el XIX, va fer que el terme "charrúa", li l'utilisara, com a sinònim d'indígena. Els seus descendents, a partir de l'arribada dels immigrants europeus, va dur com a conseqüència que el mestiçage de tribus no molt numeroses en els nous habitants aplegats de l'atre costat de l'oceà, s'hagen absorbit en l'habitant actual. Per a l'investigador argentí Dick Edgar Ibarra Grasso (1914-2000), la terra d'a on varen sorgir els guaraníes estaria en una zona circuncaribeña, supon la illa de Marajó, en la desembocadura del ric Amazones i estudis fets de la llengua guaraní l'emparentarien en les llengües de la família Chibcha. Les causes de la seua migració cap al sur varen ser principalment la necessitat d'ocupar noves terres aptes per al cultiu, ademés de creències de la seua religió que impulsaven la seua nomadisme. Estes poblacions són descendents dels grups que habitaven les selves tropicals situades en les conques del alt Paraná, alt Uruguay i en les fronteres meridionals del altiplà brasiler. Descobriments en llocs arqueològics representen un testimoni de l'existència d'este grup ètnic a partir del V (500 d. C.), en característiques que ho distinguixen clarament d'atres grups de la mateixa família llingüística. Els descobriments arqueològics mostren també que les poblacions que han donat orige als guaraníes que varen ser protagonistes d'intenses migracions que, a partir de territoris localisats en la part este del Brasil actual els varen dur, uns 700 anys despuix (XII), a ocupar gran part dels territoris a on encara hui en dia es troben els seus descendents. A l'arribada dels europeus (XVI), els guaraníes ocupaven les àmplies selves compreses entre els rius Paraná, Miranda, Tiete, Uruguay, i els seus afluents, i amplis trams de la costa sur de Brasil, localisació que els va dur a ser el primer poble contactat per espanyols i portuguesos com dona conte, per eixemple, Álvar Núñez Cap de Vaca (1490-1569).

En l'época de la conquista els guaraníes estaven dividits en sis grans grups, distribuïts en regions diferents:

• Carios, localisats a lo llarc el riu Paraguai i la ciutat d'Asunción
• Tapes, en el territori actual de l'estat brasiler de Rio Gran do Sul i les seues afores i part d'Uruguay, (nort de l'antiga Banda Oriental)
• Paraná, a lo llarc del curs del riu homònim
• Itatim, ocupaven els territoris entre els rius Miranda i Apa (els actuals kaiowá)
• Guaira, en el Paraguai nort-oriental i a lo llarc dels rius Amambai, Iguatemi i els seus afluents (els actuals ñandeva)

Els guaraníes es varen establir en el territori que actualment pertany al Paraguay i Argentina. La paraula «paraguay» deriva d'un vocablo guaraní: «paraguá-ý», que significa ‘aigua que forma un oceà’. Es subdividieron paulatinament en distintes tribus depenent de la zona a on habitaven. Els guaraníes chanduls que habitaven les illes del delta del Paraná varen desaparéixer poc despuix de la segona fundació de Buenos Aires per Juan de Garay, en 1580; sent els habitants d'Asunción els que varen tornar a poblar i refundar Buenos Aires. El croniste de l'expedició del alvançat Pedro de Mendoza, Ulrico Schmidl, va descriure als caris en el seu viage pel Paraná en 1536 en la seua obra Viage al Riu de l'Argent, cridant-els carios i caríes:

Despuix d'açò, passat l'acort dels capitans, partim en els 400 hòmens en 8 chicotets navío parchadines aigües dalt del Paraná, en busca d'una atra aigua corrent cridada Paraboe, a on viuen els carios que tenen blat turc, i una raïl en el nom de manteochade i atres raïls com padades i manteoch propie i mandeoch mandepore. La raïl padades, s'assembla a la poma i és del mateix sabor; mandeoch propie sap a castanya; de mandeoch poere es fa vi, que beuen els indis. Estos carios tenen peix i carn, i unes ovelles molt grans com les mules d'esta terra; més tenen chanchos del mont, esturços i atres salvajinas; més gallines i oques en gran abundància (...) 2 dies vàrem permanéixer en ells, i nos varen donar 2 carios captius que eren d'ells: estos deurien servir-nos de baqueanos i ajudar-nos en la llengua. Despuix d'açò vàrem tindre que deixar a estos Aygass i apleguem a una atra nació, cridada Caríes, estan a 50 milles de camí dels Aygas; allí Deu, ell que tot lo pot, nos va donar la seua santa bendició, perque estos carios tenien blat turc o meys i manndeochade, padades, manndeos perroy, mandeporre, manduris, vackgekhue, també peixcat i carn, cérvols i chanchos del mont, esturços, ovelles de la terra, conejillos, gallines i oques; també tenen mel, de la que es fa vi, en molta abundància, hi ha moltíssim cotó en la terra. La terra d'estos caríos és de molta extensió, casi 300 milles d'ample i llarc, són hòmens petizos i grossos i més capaços de servir a uns atres. Els varons tenen en ellavi un forat chicotet en el que fiquen un cristal groc, que en llengua d'ells es diu parabol, de dos jemes de llarc i gros com el canuto d'una ploma. Esta gent, hòmens i dònes, van en cuiro vius, tal com Deu els va tirar al món. Entre estos indis el pare ven a la filla, el marit a la dòna, si esta no li agrada, també el germà ven o permuta a la germana; una dòna costa una camisa, o un gavinet de tallar pa, o un ham o qualsevol atra baratija per l'estil. Estos carios també mengen carn humana, quan s'oferix, és dir, quan barallen i prenen algun enemic, siga home o dòna, i com s'aceben els chanchos en Alemània, aixina aceben ells als presoners; pero si la dòna és alguna cosa lindo i jove, la conserven per un any o més, i si durant eixe temps no alcança a omplir-els el gust la maten i li la mengen, i en ella fan festa solemne, o com si anara per a una boda; mes si la persona és vella la fan treballar en la labranza fins que es mor. Esta gent és la més caminadora de quantes nacions hi ha en el Riu delle Argent; són grans guerrers per terra. Els seus pobles o ciutats estan en les altures de l'aigua Paraboe.

Els guaraníes i la yerba mat

Els guaraníes varen ser els primers productors de yerba mat (Ilex paraguariensis), i varen perfeccionar els seus successius processos d'elaboració, com ser el Barbacuá Mbyky i el Barbacuá Yvaté.

Mestiçage espanyol-guaraní

Vore també: Dònes indígenes en la conquista del Paraguay

Encara que ya en 1512 la Monarquia Hispànica va acometre les reformes necessàries per a regular el seu tracte de forma oficial i abolir la esclavitut indígena per mig de les Lleis de Burgos, en la bula del papa Pablo III Sublimis Deus de 1537, es va declarar als indígenes hòmens en tots els efectes i capacitats de cristians. La conquista catòlica hauria buscat incorporar als indígenes a la seua civilisació i la seua Iglésia, encara a costa de l'anulació de la seua identitat cultural.

El més antic mestiçage registrat data de l'época en que el conquistador, explorador i colonizador espanyol Dumenge Martínez d'Irala va ser nomenat en 1544 governador del Riu de l'Argent i del Paraguay en a on no solament va conviure en vàries concubinas des de l'inici de l'ocupació d'Asunción, sino que ademés va permetre que els espanyols també vixqueren cada u d'ells en vàries dònes indígenes, lo que li va valdre la crítica de les autoritats religioses, els qui per a calumniar al governador davant el rei, varen aplegar a comentar-li que cridaven a l'Asunción el «paraís de Mahoma». No obstant, esta permissivitat va ser el modo que va trobar Irala per a concertar la pau en diferents parcialitat indígenes, i en això va ser exitós. Conseqüentment va tindre gran descendència mestiza, que va ser base de la població criolla en eixa part d'Amèrica. Les seues filles varen ser entregades en matrimoni a diferents conquistadors també en l'esperit d'establir aliances i equilibris entre les distintes faccions l'existència de les quals va caracterisar a la primitiva Asunción. El testament del conquistador del 13 de març de 1556 expressa lo següent:

Dic i declare i confesse que yo tinc i Deu m'ha donat en esta província certes filles i fills que són: Diego Martínez d'Irala i Antonio d'Irala i donya Ginebra Martínez d'Irala, els meus fills, i de María la meua criada, filla de Pedro de Mendoza, indi principal que va ser desta terra; i donya Marina d'Irala, filla de Juana la meua criada; i donya Isabel d'Irala, filla de Águeda, la meua criada; i donya Úrsula d'Irala, filla de Leonor, la meua criada; i Martín Pérez d'Irala, fill d'Escolàstica, la meua criada; i Ana d'Irala, filla de Marina, la meua criada; i María, filla de Beatriz, criada de Diego de Villpando, i per ser com yo els tinc i declare pels meus fills i filles i portals he casat a llei i a bendició, segons ho mana la Santa Mare Iglésia.

Dumenge Martínez d'Irala

Per lo que es conclou que en els següents concubinatos procrearía una vasta descendència reconeguda:

1. ) En la guaraní María de Mendoza, una filla del cacic Pedro de Mendoza, va haver tres fills: Diego, Antonio i Ginebra Martínez d'Irala.
2. ) En la guaraní Juana va tindre a Marina d'Irala.
3. ) En la guaraní Águeda varen tindre a la mestiza Isabel d'Irala que es va unir en matrimoni en el conquistador Pedro de la Pont Hurtado i en qui concebera al futur governador interí Pedro Hurtado de Mendoza.
4. ) En la guaraní Leonor va tindre a Úrsula d'Irala.
5. ) En la guaraní Escolàstica va haver a Martín Pérez d'Irala.
6. ) En la guaraní Marina varen concebre a Ana d'Irala.
7. ) En la guaraní Beatriz va tindre a María d'Irala. Segons el genealogista Narciso Binayán Carmona, el conquistador espanyol Dumenge Martínez d'Irala va tindre gran descendència mestiza guaraní, les filles de la qual varen ser entregades en matrimoni a diferents conquistadors, de l'estirp dels quals descendixen molts dels próceres de maig i grans personages argentins i paraguayans com ser:

Mariano Moreno, Manuel Belgrano, Juan Francisco Vaig seguir, Juan Francisco Tarragona, Remeis d'Escalada de Sant Martín, José Gaspar Rodríguez de França, Juan Antonio Álvarez d'Arenals, José Evaristo Uriburu, José Félix Uriburu, Victoria Ocampo, Bernardo d'Irigoyen, Saturnina Otálora –segona dòna de Cornelio Saavedra–, Carlos Saavedra Llepes, Manuel Quintana, Francisco Solano López, Joaquín Samuel d'Anchorena.

Sigles XVI i XVII

Localisació de les missions jesuíticas guaraníes en els actuals territoris d'Argentina, Paraguay i Brasil.

Els successius contactes entre els conquistadors europeus i els guaraníes va estar marcada per una forta presència misionero catòlica i per les expedicions en busca d'esclaus organisades pels portuguesos, principalment a partir de São Paulo. Els territoris ocupats per estos indis varen ser objecte de disputes i conflictes permanents entre el Imperi Espanyol i el Regne de Portugal ya que des del primitiu Brasil Portugal permanentment va alvançar cap a l'oest en detriment del Virreinato del Perú. Els guaraníes varen representar la principal riquea disponible en tota la regió, en calitat de mà d'obra. Cap a 1542, una sirvienta guaraní d'Asunción coneguda com la Índia Juliana va assessinar al seu amo espanyol i va instar a les demés dònes indígenes a fer lo mateix, terminant eixecutada per orde del alvançat Alvar Núñez Cap de Vaca. La seua rebelió és considerada primeres insurrecció indígenes registrades de l'época, i la seua figura una de les més destacades en la història de les dònes de Paraguay,

A partir dels principis del XVII, i per més d'un sigle i mig, l'administració dels grups guaraníes va ser encomanada als misionero jesuïtes que varen fundar decenes de reduccions en lo que administrativamente va ser la Província Paraguaria (depenent del Virreinato del Perú fins que va ser creat el Virreinato del Riu de l'Argent) en les governacions poblades per estos indígenes. Les missions jesuïtes guaraníes varen ser els llocs de refugi per a molts grups guaraníes, aïllats del sistema econòmic hispanoamericà i autosuficients, llimitant de fet la seua conversió en mà d'obra al servici de colonizadores espanyols i portuguesos. Estos varen ser els motius que varen dur a organisar les expedicions d'encomendero espanyols i bandeirantes portuguesos en busca d'indígenes. Aixina, mentres els encomendero subjectaven als guaraníes al seu servici personal, els bandeirantes senzillament els sometien a l'esclavitut atacant a les missions i duent-se a mils de guaraníes, als que varen privar de la seua llibertat. En el descobriment dels jaciments auríferos en l'actual Mate Grosso a finals del XVII, els guaraníes varen perdre interés com a font de renda, desapareixent en la major part dels registres històrics. En el Tractat de Madrit, firmat en 1750 entre Portugal i Espanya, abdós potències varen modificar substancialment les seues relacions, canvi que va afectar també les seues possessions ultramarinas. En Espanya, l'accés dels nous reis Borbones i les reformes per ells introduïdes, producte d'això els jesuïtes varen ser expulsats pel rei Carlos III en 1767. Els territoris habitats pels guaraníes varen ser d'interés per a les comissions instituïdes pel Tractat de Madrit i designades per a establir els llímits de les possessions en Amèrica del Sur, en particular, les fronteres entre Brasil i Paraguay. Abdós regnes varen enviar expedicions d'exploració i definició de les seues noves fronteres. La comissió d'expedicionaris va dur al redescubrimiento de grups guaraníes que havien escapat a les polítiques colonials i s'havien refugiat en la selva.

XIX en avant

Els següents registres dels guaraníes es donen a partir del XIX, després a expedicions organisades pel Baró d'Antonina. En la guerra de la Triple Aliança (1864-1870) les fronteres territorials varen ser novament reformulades, duent en si atres testimonis sobre la presència de grups guaraníes en aquella regió. Gran part dels territoris, ocupats per a llavors pels guaraníes kaiowá i ñandeva varen ser deixats en concessió a la Companyia Matte Laranjeira que usava els guaraníes com a mà d'obra, pero no ocupava els seus territoris perque estava interessada únicament a l'explotació de la planta del mat, de fet, per a mantindre el monopoli de l'extracció va favorir l'aïllament dels guaraníes i els va mantindre apartats de possibles proyectes de colonisació. En la finalitat del monopoli de la Companyia Matte Laranjeiras i les migracions de colon provinents principalment dels estats de São Paulo i Rio Gran do Sul, es varen reduir, durant el XX, encara més els territoris a la seua disposició. En els anys 1920 es va crear el SPI (Serviço de Proteção aos Índios), orgue federal del govern brasiler en competència en la «protecció» dels indígenes que no solament no va conseguir parar el procés d'expropiació, sino que va facilitar el mateix a través del desplaçament forçat de grups indígenes a petició dels colon. Els indígenes desplaçats estaven confinats en chicotetes àrees de reserva moltes de les quals permaneixen hui en dia, carrejant greus conseqüències per a la seua supervivència social i benestar físic. Quatre grups de guaraníes no integrats a la «civilisació occidental» varen aplegar fins a el XX, principalment en el Paraguay, pero parcialment també en la província de Missions: un és el dels paí tavyterás, fracció nortenya dels que els paraguayans criden encara cainguás; els mbyás que viuen també en l'Argentina; els chiripás, que es diuen a sí mateixos avá katú etés o ñandéva; i els achés, també cridats axés o guayaquíes; en iniciar-se el sigle, en la seua totalitat eren un poc menys de cent mil persones. A mitan del sigle anterior encara ocupaven camps de caça salvages en la selva, pero l'alvanç de la ganaderia i l'agricultura els va obligar gradualment a acceptar incorporar-se a la civilisació paraguayana i argentina, encara que conservant moltes voltes les seues tradicions, els seus relats mítics i reals, i resistint-se a abandonar la seua llengua, similar al guaraní paraguayà i al correntino, pero menys influenciat pel castellà.

A partir dels anys 1980 els guaraníes varen començar a organisar-se per a reivindicar els seus territoris propis en els espais polítics nacionals, donant vida a moviments de reivindicació territorial que continuen consolidant-se fins al present. Actualment les comunitats de guaraníes de la província de Missions passen per greus problemes que podrien dur a la desaparició del poble. Les principals causes són la falta de terres, la desnutrición, tuberculosis i la falta d'ajuda per part del govern provincial i federal argentí. Són al voltant de sèt mil guaraníes, agrupats en 76 llogarets. El factor principal de la crisis és la falta de territoris, ya que esta tribu utilisa els recursos naturals en àmplies extensions de terra, desplaçant-se en grans distàncies per a caçar, peixcar, recolectar fruts del mont. La pressió demogràfica sumada a la explotació forestal va fer que les comunitats vegen reduït el seu espai vital. Ademés existix una emergència alimentària i sanitària, en picos molt greus en algunes comunitats, en chiquets en alt índex de desnutrición i malties associades. En 2004, 38 dels llogarets que existixen en la província varen marchar a la plaça Nova de Juliol, front a la Casa de Govern provincial, en la ciutat de Posades fent sentir els seus reclams en busca d'una millora i ajuda per part del govern. En la regió de Mate Grosso do Sul de Brasil els guaraníes, de la mateixa manera que molts pobles indígenes, es veuen negativament impactats per la colonisació interna de terratinents que han usurpat els seus territoris ancestrals per a la producció de monocultius com la soja i la canya de sucre. La disputa territorial, en un context de violència eixercida asimétricamente pels agroganaderos per a garantisar el seu domini, és una condició objectiva i subjectiva que desfigura les seues formes d'organisació, producció i identitat cultural en conseqüències devastadores en la seua integritat física i salut mental: segons un estudi de 2014, esta tribu en Brasil presenta la major taxa de suïcidis del món, la qual s'ha triplicat en els últims vint anys. Les edats de major incidència es troben entre els 15 i 30 anys.

El clima d'impunitat i de permanent sege i assessinat, presuntament a mans de «pistolers» contractats pels terratinents, dels líders que intenten retornar al seu territori per mig de «represes» o «reocupaciones» agrava el panorama actual de violació de drets humans.

Economia

Utilisen tècniques agrícoles, que consistixen en: cultius en mijanes i chicotetes parceles aptes per a la producció del consum personal, rarament superiors a tres hectàrees. Els terrenys es netegen, si és necessari, en l'us del fòc, i es preparen per a plantar les llavors; quedant aptes per a l'us per varis anys, depenent del tipo de terreny i de les plantes cultivades, despuix de lo que posteriorment es deixen "reposar" fins a estar preparats per al seu nou us. Els terrenys es troben, en condicions ideals, aproximadament a un quilómetro de la residència de l'unitat de treball i producció: la família. Posseïxen una taxonomia botànica refinada, que li permet obtindre òptims resultats en el camp agrícola en la relació cost-beneficie i en la gestió de sols i poli-cultívos (diferents espècies alternades en el mateix terreny). Les eventuals colaboracions en activitats econòmiques i productives es produïxen a través de relacions de parentesc, que impliquen determinades obligacions, encara que sempre conserven llibertat per a buscar-se atres grups en els quals instaurar relacions de reciprocitat. Aixina, per a determinats treballs en els quals el núcleu familiar necessita ajuda, com la collita estacional o la preparació de nous camps, es dirà a cooperar a parents i veïns, als quals se'ls servirà menjar i, al final del treball, una festa a pur de begudes fermentades (preferiblement de dacsa - chicha), menjar, vores i danses. La peixca i la caça són activitats importants, encara que no en el pes que solien tindre en el pas, des del punt de vista econòmic, sino més be des de la perspectiva de la formació personal, del recree i del control del territori. Es practica la caça en fusil, arc i fonda, per mig del desplaçament a lo llarc de grans distàncies, o l'us de trampes (a percussió, monde, i a cintes, ñuha), posades especialment al voltant dels cultius. Les tècniques de peixca comprenen el arpón i la canya per a la peixca individual, o l'us de rets i d'una raïl en propietats per a atordir als peixos, el Timbóu, en cas de peixca en grup.

La bandera del Territori Autònom Guaraní de Charagua, Bolívia

Cosmologia i rituals

Els rituals són activitats practicades socialment i ocupen un rol fonamental en la determinació de les formes d'organisació i cohesió social. Entre els més importants trobem els ritos agraris, avatikyry (bendició de la dacsa), i ñemongarai (noves plantes), i uns atres no relacionats en el cicle agrari com els jeroky, destinats a mantindre l'equilibri entre els diferents elements del cosmos, i el Meta Pepi, ritual d'iniciació masculina (casi completament abandonat en Brasil). La terra, Yvy en Guaraní, necessita ser contínuament cuidada, a través del manteniment d'un comportament correcte en llínea en la "justa manera de ser" Guaraní, el Teko Perã. Segons la mitologia Guaraní, el conte de la terra ha segut encomanat als Guaraníes pel seu creador Ñande Ru Guasú (Nostre Gran Pare), entitat superior, que es va retirar despuix de la creació en llocs inaccessibles als humans, en excepció dels Paí, els líders polític-religiosos dels grups Guaraníes. Els Guaraníes practiquen la màgia homeopática per a influir en la vegetació i sobre alguns acontenyiments vitals com la fertilitat. Per eixemple, existix la creència que si la dòna menja un granit doble de dacseta tindrà conseqüentment o naiximent múltiple.

La vida de llar guaraní

Per a ells els seus "héroes" no són "deus" en el sentit occidental, sino sers vitals, dignes de respecte. Assumixen el seu Cosmovisió com la seua veritat que va creant o configurant una identitat pròpia. Els seus héroes són variats, entre ells es destaquen:

• Ñande Ru Eté Tenondé: El nostre gran pare, el primer. l'orige, creador de la paraula.
• Ñandejára: El nostre amo.
• Tupä Ru Eté: expressió dels primers a través de la pluja, el tro i el raig; una espècie de paraula activa i destructora quan és necessari.

Idioma

Artícul principal → Idioma guaraní.

Els guaraníes parlen el idioma guaraní i dialectes que pertanyen a la família Tupí-guaraní. El guaraní paraguayà és junt en el idioma espanyol la llengua oficial de la República de Paraguay, el guaraní correntino és cooficial junt en l'espanyol en la província de Corrents, en Argentina i el guaraní cambaque és un accent bolivià del idioma espanyol oficial en el departament de Santa Creu i influenciat en el departament de Beni en Bolívia. Una atra particularitat d'este idioma, és que despuix dellatí és el que més ha segut utilisat en la catalogació de flora i fauna, fet este degut a que l'aborigen era un gran coneixedor del seu hàbitat, lo que va favorir als naturalistes al moment de catalogar flora i fauna. "El guaraní és despuix dellatí, segons autorisades opinions, l'idioma que ha donat major número de paraules a les ciències naturals. I el número de "americanisme" és tal, que l'escritor rioplatense, Dr. Rebuig Solari, ha afirmat que parlem guaraní sense saber-ho". La mescla de l'idioma avá ñe'é, la llengua de l'home en guaraní (denominació similar a la del quichua, Runa-Simi la llengua de l'home), en el castellà és conegut en Paraguai com una tercera llengua anomenada yopará o jehe'a/yejé'á. Una atra característica destacable d'esta llengua és, que posseïx 6 vocals orals, sent com en el castellà: a, i, i, o, o més la 6.ª que és de pronunciació gutural, actualment en ser dotada de grafia, este sò és representat en la gramàtica oficial del Paraguai per la lletra I, (hi ha una atra forma de grafia que utilisa la lletra I, més la crema, o siga Î), a la seua volta existix la nasalisació de les vocals.

Guaraníes de Bolívia

Festivitat del Arete Guazu, en la comunitat guaraní Guabiyurenda, de la província Gran Chaco - Tarija, Bolívia (2025).

La població que es autorreconoció com guaraní en el cens bolivià de 2001 va ser de 81 197 persones. Este número va baixar a 58 990 en el cens de 2012.

Els guaraníes bolivians compren els subgrups ava guaraníes (o chiriguanos), chanés (isosos iyambae o izoceños) i simbas guaraníes (o guaraníes occidentals de Bolívia), també estan relacionats en els grups indígenes Guarayos, Sirionós (mbías), Weenhayeks (matacos o wichís) i Tapietes (o tapiietes). Incloent a estos grups la cantitat puja a 76 478 d'acort al cense bolivià de 2012. Els guaraníes bolivians mantenen el seu propi sistema judicial paral, reconegut per la Constitució, que els membres de la comunitat utilisen com a complement al sistema judicial regular. Archiu:Médico tradicional guarani de Bolivia, Aquilina Pereira Cruz.webm

Llegendes guaraníes de Bolívia

En el Chaco bolivià es narra la llegenda d'Imaybé, una dòna chiriguana que es va convertir en un arbre de toborochi mentres donava a llum. L'història transcorre en un atac d'invasores espanyols, mentres Imaybé escapava va sentir les contracció del part. Casi va ser capturada i assessinada pero va invocar al deu Tumpa qui la va convertir en un toborochi i al seu recent naixcut en les seues raïls, per a salvar-la.

“Tumpa, va prometre que un dia tornaria la seua forma animada a Imaybé i al seu chiquet recent naixcut, quan hagen terminat les injustícies, els odis i les guerres”.

Guaraníes d'Argentina

L'Enquesta Complementària de Pobles Indígenes (ECPI) 2004-2005, complementària del Cens Nacional de Població, Llars i Vivendes 2001 d'Argentina, va donar com a resultat que es varen reconéixer o descendixen en primera generació del poble ava guaraní 21 807 persones en Argentina, dels quals 17 592 vivien en les províncies de Jujuy i Bota; 3268 vivien en la ciutat de Buenos Aires i 24 partits del Gran Buenos Aires; 418 en les províncies de Corrents, Missions, Entre Rius i Santa Fe; i 529 en el restant del país. Atres persones varen preferir autodenominar-se integrants del poble tupí guaraní, per lo que varen ser consignades aparte: els tapietés eren 484 en la província de Bota.

Guaraníes de Brasil

Els guaraníes de Brasil, que viuen en la seua major part en l'estat de Mate Grosso del Sur, han perdut casi tota la seua terra i estan sofrint una onada de suïcidis sense precedents cimi. org. br/site/pt-br/? system=news&conteudo_id=7549&action=read en Amèrica del Sur. El poble guaraní s'enfeixa en chicotets trossos de terra rodejats per immenses plantacions o facendes ganaderes, o acampen a la vora de carreteres i camins. En 2003 va ser assessinat elíder guaraní Marcos Verón. Els culpables encara estan en llibertat.

Lliteratura guaraní de Paraguai

La lliteratura de Paraguai es dividix en dos alvertents: la produïda en castellà i la generada en guaraní, pero no es deu restar mèrit a la lliteratura del país que estan escrites en atres llengües natives, cal recalcar que la creada en castellà ha tingut més difusió que la segona. Els fets històrics demostren que el guaraní seria l'única varietat dialectal de la llengua que ha creat una verdadera lliteratura, usant esta paraula en la seua més estricta i inequívoca accepció semàntica en la cultura occidental.

La lliteratura que és considerada l'art d'expressar idees, emocions i experiències a través dellenguage escrit de manera creativa i estètica mesclada en l'ampli panorama de la diversitat cultural i llingüística d'Amèrica Llatina, la lliteratura guaraní és un valiós llegat que ha segut forjat a lo llarc dels sigles d'expressió oral i escrita, estudiant esta lliteratura t'adinses a les profunditats d'una civilisació ancestral marcada per la naturalea, l'espiritualitat i l'identitat d'un poble. Els texts més importants sobre la calitat i a la cantitat que es consideren de la lliteratura guaraní són els Mbyá, autodenominats Jeguakáva Tenondé Poranguen.

La lliteratura en guaraní és molt diversa, comprenent una àmplia gama de gèneros que van des de la poesia, narrativa, fins al teatre i la música. Moltes de les obres destacades exploren la cultura, les tradicions i l'història del poble guaraní i gràcies a això s'ha pogut conservar l'identitat i el patrimoni cultural de la comunitat guaraní. També tenim com el més antic poema líric escrit en guaraní a Che Luséro Aguai’i, text que don Silvano Mosqueira, intelectual carapegueño, ha guardat en els seus archius.

Alguns dels autors en guaraní:

A

• Constant José Aguer
• Mario Rubén Álvarez
• Néstor Groga

C

• Narciso Ramón Caramullen
• Mabel Coronel Conca
• Juliol Correja

D

• Susy Prim

F

• Félix Fernández Galeano
• Rigoberto Fontao Engrunse

G

• David Galeano Olivera
• Félix Giménez Gómez
• Darío Gómez Serrato

J

• Anselmo Jover Peralta

M

• Herme Medina Agüero
• Silvano Mosqueira

O

• Clementino Ocampos
• Manuel Ortiz Guerrero

P

• Ignacio A. Pane

R

• Antonio Ruiz de Montoya

T

• Natalici de María Talavera

V

• Javier Vivers

Z

• Tadeo Zarratea

Vore també

• Alfabet Guaraní
• Idioma guaraní
• Missions jesuíticas
• Mitologia guaraní
• Missions jesuíticas guaraníes
• Aborigen paraguayans
• Poble mapuche
• Paullinia cupana
• Guaraní (moneda)
• Guerra Guaranítica
• Pobles indígenes de Brasil
• Pobles indígenes d'Argentina
• Acadèmia de la Llengua Guaraní
• Pobles tupíes
• Encomana

Bibliografia

• Acadèmia Real dones Sciencias. Diário dona Segona partida de Demarcação dona Amèrica Meridional. Colleção de Notícias per a a História dones Naçõés Ultramarinas. Lisboa: Typ. dona Acadèmia Real dones Sciencias. Tom VII 1841.
• Cap de Vaca, A. N. Naufragis i Comentaris. Espasa-Calp, Colecció Austral No. 304, 5a. Edició, Madrit, 1971.
• Cadogan, L. Com interpreten els Chiripá (Avá Guaraní) la dansa ritual, en Revista d'Antropologia, Vol. VII. 1959
• Cadogan, L. La lliteratura dels Guaraníes, Ciutat de Mèxic: Editorial Joaquín Mortiz, 1965. lli, S. Despuix de-formazioni Guaranì, CISU, Roma, 2007
• Melià, B. El Guaraní conquistat i reduït: Ensajos d'etnohistoria. Biblioteca Paraguayana d'Antropologia, Vol.5. Asunción, 1986.
• Melià, B. A terra sem mal dos Guaraní, en Revista d'Antropologia, Vol. 33, 1990.
• Melià, B., Grünberg, F. & Grünberg G. Els Paî-Tavyterã: Etnografia guaraní del Paraguai contemporàneu, en:Suplement Antropològic de la Revista de l'Ateneu Paraguayà, Vol XI n.º 1-2, 1976.
• Métraux, A. "The Guaraní", Handbook of South American Indians III, Washington, 1948.
• Métraux, A. Religió i màgia indígenes d'Amèrica del Sur. Madrit: Aguilar, 1973.
• Montoya Pe, Antonio Ruiz de. conquista espiritual feita pèls religiosos dona Companhia de Jesus nas províncias do Paraguai, Paraná, Uruguai i Tape. Porte Alegre: Martins Livreiro Editor, 1985 [1639].
• Nimuendaju, C. As lendas dona criação i destruição do món com a fonaments dona religião dos Apapocúva-Guaraní. São Paulo. HUCITEC/ Editora dona Universidade de São Paulo, 1987.
• Otazú Melgarejo, A. Pràctica i Semàntica en la Evangelisació dels Guaraníes del Paraguai (S. XVI–XVIII). Centre d'Estudis Paraguayans „Antonio Guasch“ / Distribuïdora Montoya, Asunción 2006, ISBN 99925-895-7-4.
• Susnik, Branislava. Etnohistoria dels Guaraníes: época colonial, Els Aborigen del Paraguay, Vol. II, Asunción, 1979-80.
• Susnik, Branislava. Cultura material. Els Aborigen del Paraguay, Vol. IV, Asunción: Museu Etnogràfic Andrés Barber, 1982.
• Susnik, Branislava. Cicle vital i estructura social, Els Aborigen del Paraguay, Vol. V, Asunción: Museu Etnogràfic Andrés Barber, 1983.
• Schaden, I. Aspectes fundamentais dona cultura guaraní. Sant Paolo: I. P. O. / EDUSP, 1974 [1954].
• Thomaz d'Almeida, R. F. Do desenvolvimento comunitário à mobilização política: o Projeto Kaiowa-Ñandeva com experiência antropològica. RJ: Contra Capa Livraria, 2001.
• Hednis, Tadeo Xavier: Jardí de flors paracuaria

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guaraníes.

• archive. org/web/20061008122648/http://www. educar. org/Kunumi/guaranies. asp El Kunumi, Prof. Jorge Román Gómez, Ituzaingó, Corrents
• territoriodigital. com/nota. aspx? c=6002645804783660&r=1 Advertixen sobre la desaparició dels guaraníes per falta de terres, Diari El Territori, Posades, Missions; 12 de setembre de 2004
• free. fr/traduction-amerique/poeme-guarani. htm Poema guaraní traduït
• archive. org/web/20071229171237/http://www. ateneoguarani. edu. py/ L'Ateneu de Llengua i Cultura Guaraní difon la llengua i cultura guaraní
• archive. org/web/20071015091246/http://villarrica. com. py/folore/guaranies. htm Informació adicional sobre els guaraníes (Web paraguayana)
• oni. escuelas. edu. ar/2004/corrientes/621/los_guaran%C3%ADes_en_la_actualidad. htm Actualitat del poble oni. escuelas. edu. ar/2004/corrientes/621/los_guaran%C3%ADes_en_la_actualidad. htm archivat en Wayback Machine.
• survival. es/indigenas/guarani Survival International
• oni. escuelas. edu. ar/2004/CORRIENTES/621/or%C3%ADgenes. htm Orígens (dels pobles guaraní i tupí) oni. escuelas. edu. ar/2004/CORRIENTES/621/or%C3%ADgenes. htm archivat en Wayback Machine.