L'actual territori de Rio Grande do Sul es trobava, en temps del virreinato, comprés dins del Virreinato del Riu de la Plata, constituint el centre i centre-nort de la Banda Oriental de les primeres époques colonials. Comprén les antigues regions de Riu Gran a l'est, les Missions Orientals al noroest i territoris de la Província Oriental (actual Uruguai) al suroest (del riu Ibicuy al riu Cuareim i les naixents del riu Negre) i al sur (costa noroest de l'estany Merín), anexats per Portugal (posteriorment Brasil) en forma definitiva despuix de la Guerra del Brasil i la Guerra Gran (com a part de pagament per deutes contrets per Uruguai durant esta). L'influència del temps com a territori rioplatense encara crida l'atenció en l'estat actual (per les seues tradicions i costums), ademés de la forta influència de l'espanyol en la regió que es conserva en forma d'expressions en espanyol que es parlen en tot l'estat, i l'us de portuñol o del portuñol riverense. A mitan d'el XIX, la província de Rio Grande do Sul es va constituir en estat independent en el nom de República Riograndense.
Riu Gran (territori)
baix la denominació de Riu Gran es coneixia originalment a una regió en la costa atlàntica de la Banda Oriental, en el centre-sur suramericà, pertanyent a Espanya. Els seus llímits eren les Missions Jesuíticas a l'oest, la regió d'Ibiazá al nort i la regió rioplatense de la Banda Oriental al sur.
Les Missions Orientals eren l'àrea de les Missions Jesuíticas situada a l'est del riu Uruguai, en la Banda Oriental. Allí es trobaven els cridats Sèt Pobles de les Missions: Sant Borja, Sant Nicolás, Sant Luis, Sant Lorenzo, Sant Miguel, Sant Joan i Sant Ángel. Al sur estava l'Estància de Yapeyú, els llímits de la qual alcançaven el riu Negre. Despuix de la dissolució de dites Missions Jesuíticas, l'extrem sur de les Missions Orientals es va convertir en el Departament de Yapeyú (incloent a Sant Borja), i el nort va formar el Departament de Sant Miguel (incloent als atres sis pobles). Estos departaments estaven baix l'òrbita del govern de Buenos Aires, pero l'influència del govern de Montevideo aplegava fins al riu Ibicuy. Des de llavors va passar a entendre's a les "Missions Orientals" com els territoris orientals al nort del Ibicuy.
Portugal havia començat a adinsar-se en el territori de la Banda Oriental per la regió d'Ibiazá (també coneguda com Mbiazá o Ybiazá, la zona costera dels actuals estats brasilers de Paraná i Santa Catarina), al suroest dellímit continental que marcava la Llínea de Tordesillas i posava vedat a les possessions portugueses en Amèrica. Ya en 1534 el rei portugués havia adjudicat eixe territori a la Capitania de Santana alcançant Estany com a extrem sur. Les incursions portugueses en la Banda Oriental varen aplegar fins a la costa del Riu de la Plata, fundant en 1680 Colonia del Sacramento front a la ciutat de Buenos Aires. En 1737 una expedició militar portuguesa va ser enviada en el propòsit de garantisar la possessió de les riques terres espanyoles ubicades al sur del territori portugués del Brasil. Eixe any els portuguesos funden la ciutat de Riu Gran, en la desembocadura del riu Sant Pedro que conecta l'Estany dels Ànets en l'oceà i en 1742 és fundada la vila de Porte dos Casais, l'actual Porto Alegre. En 1750, Espanya i Portugal varen firmar el Tractat de Madrit. Ya que quan Portugal hi havia estat lligat a Espanya, havia expandit els seus dominis en Amèrica més allà de la llínea de Tordesillas. Este tractat pretenia consagrar els territoris que cada regne tenia efectivament en el seu poder, com a modo d'assossegar a les parts. Aixina, Espanya devia renunciar a la major part de la Banda Oriental (Ibiazá, les Missions Orientals i Rio Grande do Sul) i a canvi rebria Colonia del Sacramento i el reconeiximent dels seus territoris ocupats en Àsia. Pero per un costat, els portuguesos no pretenien renunciar a la Colonia del Sacramento i per un atre, els guaraníes es varen enfrontar al poder portugués. Açò devindria en la firma d'un nou tractat en 1761 que restituïa les Missions Orientals a Espanya, encara que no modificava la situació de Riu Gran.
La tardana reacció d'Espanya
Espanya va decidir millorar la seua administració en la zona austral d'Amèrica dividint el Virreinato del Perú i creant en 1776 el Virreinato del Riu de la Plata. Est va comprendre els territoris dels actuals Argentina, Bolívia, Paraguai i Uruguai, més la zona nort de Chile i part del sur de Brasil (l'oest de Rio Grande do Sul i el sur de Mate Grosso del Sur).
Pedro de Cevallos va ser el seu primer virrey, i en ser nomenat va rebre l'orde de detindre l'expansió Portugalusitana. A principis de 1777, Cevallos i els seus hòmens varen atacar i varen recuperar l'illa de Santa Catarina, front a les costes d'Ibiazá sense disparar un sol tir, degut a que va ser abandonada per l'esquadra portuguesa. El 21 d'abril varen aplegar a Montevideo, des d'a on es varen dirigir a la Colonia del Sacramento, conquistant-la. Després també varen prendre la fortalea de Santa Teresa en l'actual departament uruguayà de Rocha i varen alvançar sobre la població de Riu Gran. Va ser llavors quan varen rebre notícies d'un tractat de pau firmat entre Espanya i Portugal que els obligava a retirar-se.
Tractat de Sant Ildefons
Segons va quedar establit en el tractat de Sant Ildefons, firmat en octubre de 1777 entre Espanya i Portugal, est abandonava la Colonia del Sacramento a canvi de la possessió definitiva de Riu Gran. Ellímit de Riu Gran en les possessions espanyoles va quedar establit a partir de la desembocadura del riu Pepirí (també cridat Pepirí-Guazú) en l'extrem noroest, seguint des d'allí fins a aplegar a la sinuosa llínea serrana que dividix la conca platense de la conca de l'Estany dels Ànets i que aplega a les naixents del Riu Negre en el sur i des d'allí fins a l'Estany Merín, seguint per les seues costes fins al punt sur d'esta, i des d'ell, a la desembocadura del riera Chuy en l'Atlàntic al surest. Pero en 1801 els riograndenses varen invadir els sèt pobles de les Missions, incorporant de facto les Missions Orientals al seu territori. En 1807, davant el trasllat de la cort portuguesa a Brasil, els portuguesos li varen donar al seu nou territori de Riu Gran la categoria de «capitania» militarisant-la fortament, formant-se aixina la Capitania de Sant Pedro del Rio Grande do Sul.
Resistència de la Banda Oriental
En 1811 José Gervasio Artigas, líder màxim dels orientals, va lliberar del poder espanyol a la regió rioplatense de la Banda Oriental, l'única que conservava este nom ya que havia quedat lliure de l'ocupació portuguesa. En 1813 esta passa a denominar-se Província Oriental dins de la Lliga Federal que Artigas forjara i liderara. Artigas també planejava la reconquista de les Missions Orientals, pero eixe va ser un somi que no va poder concretar. En 1816 forces portugueses varen invadir la Província Oriental i en 1820 Artiga va ser finalment derrotat i va marchar exiliat al Paraguai. En 1821 Portugal es va anexar oficialment el territori oriental, denominant-ho Província Cisplatina i unint-ho al Brasil, al que va seguir nugat despuix de l'independència d'este país.
Chimarrão és una beguda tradicional que s'obté sumergint els fulls secs de l'espècie d'acebo Ilex paraguariensis en aigua calenta.
En 1825, patriotes orientals i atres adherentes a la causa (els Trentatrés Orientals), varen creuar des de Buenos Aires fins a la costa oriental per a començar la Creuada Libertadora pel territori i el 25 d'agost en el Congrés de la Florida varen proclamar la Llei d'Independència, la Llei d'Unió (en virtut de l'independència concretada, la Província Oriental es reunia en les demés províncies platenses) i la Llei de Pabelló. Despuix de ser acceptada la Província Oriental pel Congrés en Buenos Aires, Brasil -llavors independent de Portugal- li va declarar la guerra a les Províncies Unides del Riu de la Plata, esclatant la guerra coneguda com Guerra del Brasil –o Guerra dona Cisplatina per als brasilers– (v: Batalla d'Ituzaingó).
La Guerra del Brasil i les seues repercussions
la Guerra del Brasil es desenrollaria per uns tres anys. A pesar de no poder doblegar als rioplatenses, el Brasil imperial no estava dispost a deixar de costat les seues pretensions de que el seu territori aplegara fins al Riu de la Plata, lo que tancava les portes a un final pactat per a l'enfrontament. El 21 d'abril de 1828, l'oriental Fructuoso Rivera (qui fora el primer president del futur Uruguai independent), va creuar l'Ibicuy en un eixèrcit de cinccents hòmens, al que se sumarien indígenes misionero, i reconquistó aixina en solament uns pocs dies les Missions Orientals. Este dramàtic bolque de la situació de la guerra va terminar forçant a l'emperador Pedro I de Brasil a acceptar conversacions de pau. Pero el descontent dels orientals pel regrés al centralisme per part de Buenos Aires i els interessos britànics pel comerç en la zona terminarien, no obstant, minant els èxits dels rioplatenses i tindrien com a resultat final'independència de la Província Oriental. La Convenció Preliminar de Pau de 1828 terminaria consolant a Brasil, de tots modos, en establir que la Província Oriental perdria definitivament les Missions Orientals en favor d'aquell país. En 1852, despuix de les divisions internes generades entre els uruguayans i propiciades per argentins d'un costat i brasilers de l'un atre que varen dur a la Guerra Gran, el Govern de la Defensa establit en Montevideo, va firmar cinc acorts en Brasil, entre els que figura la renúncia al territori entre el Ibicuy i el Cuareim, perdent-se també les naixents del Riu Negre i el control sobre l'Estany Merín.
Inestabilitat internes en conexions internacionals
Durant el XIX, Rio Grande do Sul va ser escenari de diferents tumults federalistes i va participar en conflictes en Argentina i Uruguai. la Guerra dels Farrapos contra l'Imperi del Brasil es va desenrollar per espai de dèu anys donant lloc a la República Riograndense (1835-1845). Despuix de l'aplastamiento de la República Riograndense i la reincorporació del territori a l'Imperi del Brasil, l'àrea riograndense va ser utilisada com catapulta per a les campanyes militars de 1852 en contra del govern uruguayà de Manuel Oribe i acte seguit contra el governador de Buenos AiresJuan Manuel de Roses, recolzant per a açò últim a Just José d'Urquiza, governador d'Entre Rius, posteriorment la llavors província del Riu Gran va servir com una de les bases brasileres en els inicis de la Guerra del Paraguai (1864-1870). Les disputes polítiques locals varen tindre un aument en l'inici de la República i solament en el govern nacional del riograndense Getúlio Vargas (1930) l'estat es pacificó.
El domini de les faccions criminals
Des de 1990, el fenomen de la violència urbana s'ha intensificat. Actualment hi ha a lo manco sèt faccions criminals que dominen la regió.[6]
El major d'ells és Vos Mans fundat pels amos i polítics estatals.
De Riu Gran a Rio Grande do Sul
El nom actual de Rio Grande do Sul (Rio Grande do Sul) li va ser donat per a diferenciar este estat d'un atre "Riu Gran" ubicat en el nordest brasiler.
Pel seu latitut, Rio Grande do Sul és l'estat brasiler que presenta els valors tèrmics més baixos de tot el país, sent l'única zona que percep un clima templat. Es destaquen Sant Josep dels Absents i Bon Jesús com les ciutats a on es registren les menors temperatures, podent baixar fins als -8 °C i inclús menys en hivern, encara que en molt rares ocasions.
Dunes en el Parc nacionalagoa do Peixe
A pesar de que bona part de l'estat es troba dins de la zona templada del sur, el clima és predominantment subtropical humit (Cfa, segons la classificació del clima de Köppen). El clima és subtropical altiplà (Cfb) en les zones més altes. Hi ha quatre estacions relativament ben marcades, i les precipitacions estan ben distribuïdes durant tot l'any, pero les sequies ocasionals poden ocórrer. Els mesos d'hivern, de juny a setembre, es caracterisen per les fortes pluges i per un vent fret cap al suroest, cridat Minuano, que a voltes conseguix baixar la temperatura a baix zero °C, especialment en els municipis de montanya, a on poden ocórrer nevades. La temperatura més baixa registrada en l'estat va ser de -9.8 °C (14 °F) en Bon Jesús, l'1 d'agost de 1955. En l'estiu, la temperatura puja a 37 °C (99 °F), i les lesions o problemes de salut relacionats en la calor no són rars.
Cascada Caragol
Hidrografia
La ret hidrogràfica de l'estat s'estén per una vasta regió que inclou tant els rius que formen part de la conca del riu Uruguaicom aquells cursos d'aigua que fluïxen en direcció al oceà Atlàntic. Esta ret està composta per numerosos rius, rieres i afluents que eixerciten un paper fonamental en el drenage, la navegació i l'abastiment hídric de la regió. Entre els rius més destacats es troben el Jacuí, el Taquari, el Vaig caure, el Gravataí, el Guaíba i el riu dos Sinos, tots ells en característiques que permeten una navegació raonablement eficient en varis trams del seu curs, especialment en époques de cabal estable. La totalitat del sector occidental de l'estat, junt en una estreta franja de terrenys que s'estén a lo llarc de la frontera en l'estat veí de Santa Catarina, forma part integral de la conca hidrogràfica del riu Uruguai. Esta conca inclou no solament el propi riu Uruguai i el seu important afluent, el riu Pilotes, sino també una série de tributaris que desemboquen en el seu marge sur. Entre estos afluents es troben el riu Passo Funde, el riu Ijuí, el riu Piratini, el riu Ibicuí i el riu Quaraí, tots ells contribuint significativament al volum hídric de la conca i al equilibri ecològic de la regió.[7][8]
L'Estany dels Ànets (Lagoa dos Ànets)
Per un atre costat, la conca hidrogràfica de l'Atlàntic Sur comprén tota la mitat oriental de l'estat, comprenent una extensa zona que es caracterisa per la presència de rius que, abans de desembocar directament en l'oceà, aboquen les seues aigües en diversos estanys situats en la franja costera. Esta regió està irrigada per cursos fluvials que alimenten cossos llacustres de gran importància ecològica i econòmica. Per eixemple, l'estany Mirim rep el cabal del ric Jaguarão, mentres que l'estany dels Ànets es nutrix de les aigües provinents dels rius Turuçu, Camaquã i Jacuí.
Els sols de bosc i els de camp presenten diferències marcades sobre la seua composició, us i vocació productiva. Els primers, generalment més fèrtils i rics en matèria orgànica, són adequats per a l'agricultura intensiva, especialment per a cultius com l'arròs, la dacsa i la soja. En canvi, els sols de camp, més pobres en nutrients i en menor capacitat de retenció d'aigua, són més apropiats per a la ganaderia extensiva, com la cria de vacuns i ovins.[9]
L'estat de Rio Grande do Sul, ubicat en l'extrem sur de Brasil, es caracterisa per un relleu predominantment baix. Aproximadament el 70% de la seua superfície es troba per baix dels 300 metros d'altitut, lo que favorix la formació d'extenses planicies i depressió. L'única regió en altituts superiors als 600 metros es localisa en el noreste de l'estat, i representa prop del 11% del territori total. Esta configuració altimétrica permet dividir l'estat en quatre grans unitats morfològiques: la planicie costera, el altiplà disecado del surest, la depressió central i el altiplà basáltico.[10]
Tota la franja oriental de l'estat està ocupada per la planicie costera, una extensa zona de sols arenencs que s'estén per uns 500 km en direcció noreste-suroest. El seu esgambi és irregular, i les àrees d'arena es prolonguen tant en les màrgens orientals com a occidentals dels estanys dels Ànets i Mirim. Estos estanys presenten formes lobulades, resultat de l'acumulació de puntes d'arena que es proyecten cap al seu interior des d'abdós costats. A diferència dels seus contorns interns, la llínea costera de l'estat mostra una forma més regular.[11]
La planicie està composta per cordoneres arenenques coneguts com "restingas", que es varen formar per processos de sedimentació marina i fluvio-llacustre durant el periodo Cuaternario. Entre estes cordoneres es generen espais buits que són ocupats per estanys estrets o zones pantanosas, moltes d'elles antics estanys que varen ser colmatades per sediment. Esta regió és dinàmica i està en constant transformació per l'acció de les corrents marines, el vent i els aportes fluvials. Freqüentment cridat de forma incorrecta "serres del surest", este altiplà presenta un sistema de tossals el punt dels quals més alt no supera els 500 metros. Es tracta d'una formació geològica antiga, composta per roques ígneas i metamòrfiques del periodo Precámbrico, que conformen el denominat escude sur-rio-grandense. Esta unitat ocupa la porció surest de l'estat i forma una regió triangular els vèrtiços de la qual coincidixen aproximadament en les ciutats de Porto Alegre, Dom Pedrito i Jaguarão.
Entrada del Parc dona Cachoeira (Parc de la Cascada)
l'altiplano està fragmentat per la vall del riu Camaquã, que ho dividix en dos grans sectors: les serres d'Erval al nort i les de Tapes al sur. Esta zona representa el paisage típic dels camps del sur brasiler, especialment en la regió coneguda com a campanya gaúcha, caracterisada per extenses praderies, vegetació herbácea i us ganader. La depressió central està estructurada sobre sols sedimentarios paleozoicos i es dispon en forma d'arc al voltant de l'altiplà disecado del surest, envolent-ho pels costats nort, oest i sur. Té un esgambi mig de 50 km i una extensió total d'aproximadament 770 km, distribuïts en 450 km d'est a oest, 120 km de nort a sur i 200 km d'oest a est. El seu topografia és suau i llaugerament ondulada, en altituts inferiors als 100 metros sobre el nivell d'el mar. Esta baixa elevació i l'uniformitat del relleu permeten classificar-la com una planicie lleument ondulada, ideal per a activitats agrícoles i assentaments urbans. En esta regió es troben importants ciutats com Porto Alegre, Santa Maria i Bagé.
Canó de Ferradura
La regió noroest de l'estat està dominada pel altiplà basáltico, que forma un arc envolvente al voltant de la depressió central. Esta unitat geològica es caracterisa per la superposició de successives capes de basalt, producte d'antics fluix de lava ocorreguts durant l'era Mesozoica, intercalades en estrats d'arenisca. La profunditat d'estes capes varia considerablement, alcançant el seu màxim en el noreste de l'estat, a on també es registren les majors altituts. El altiplà presenta un decliu general en direcció este-oest. En el noreste, prop de la costa, alcança altituts entre 1.000 i 1.100 metros; en Vacaria aplega a 960 m; en Carazinho, 602 m; en Creu Alta, 469 m; i en l'extrem oest, prop del riu Uruguai, no supera els 100 m Encara que el relleu és predominantment pla o suaument ondulat, els rius que travessen les zones més elevades han excavat profunts valls i canons, separant blocs de terreny pla.
Valle de les Vinyes (Val dos Vinhedos) en la Serra Gaucha (Serra Gaúcha)
Una característica notable de l'altiplà basáltico és la seua transició abrupta cap a les regions més baixes. En el noreste, descendix bruscament cap a la planicie costera, formant una escarpa de casi mil metros de desnivell coneguda com "aparados dona serra". Esta escarpa, parala a la costa en el seu tram més oriental, es desvia cap a l'oest en Osório i comença a perdre altura progressivament. Els rius que descendixen per esta escarpa, favorits per la forta pendent, han esculpido goles profundes cridades "taimbés". En la porció sur de l'altiplano, els rius que fluïxen cap a la depressió central han format àmplies valls. El contorn de l'altiplà basáltico rep el nom de "serra Geral", denominació comuna en els estats del sur de Brasil per a esta formació geològica.
Política i Govern
L'estat brasiler de Rio Grande do Sul, de la mateixa manera que una república, està estructurat i governat per tres poders fonamentals: l'Eixecutiu, ellegislatiu i el Judicial. Tots ells tenen la seua sèu oficial en la capital de l'estat, Porto Alegre, lo que reforça el caràcter centralisat de l'administració estatal. Esta divisió tripartita/tripartida garantisa l'equilibri institucional i l'autonomia funcional de cada esfera de poder. Els símbols oficials que representen l'identitat política i cultural de l'estat són la bandera, l'escut d'armes i l'himne rio-grandense, elements que reflectixen la seua història, valors i aspiracions colectives.[12][13]
El Palau Farroupilha la sèu de l'Assamblea Llegislativa
El Poder Eixecutiu de Rio Grande do Sul està encapçalat pel governador de l'estat, qui és elegit directament pel poble gaúcho per mig de sufragi universal. El seu mandat té una duració de quatre anys, en possibilitat de reelecció immediata per a un segon periodo consecutiu. El governador és responsable de l'administració general de l'estat, l'eixecució de polítiques públiques, la gestió de recursos i la representació institucional davant atres poders i entitats. En cas d'absència, impediment o vacancia del càrrec, el vicegovernador assumix les seues funcions. Ademés, el governador conta en el respal dels secretaris d'Estat, els qui dirigixen les distintes àrees de govern, com a salut, educació, seguritat, infraestructura, entre unes atres. La sèu oficial del Poder Eixecutiu és l'històric Palácio Piratini, ubicat en el cor de Porto Alegre. La seua construcció va començar en 1896 baix el disseny de l'arquitecte francés Maurice Gras, encara que va ser represa en 1909 per a reemplaçar a l'antic Palácio de Fanc. L'edifici va ser ocupat oficialment pel govern estatal el 17 de maig de 1921, despuix del desmantellament d'el Forte Apache, i la seua inauguració formal va tindre lloc en la década de 1970. A lo llarc del temps, el palau ha sofrit importants modificacions estructurals, adaptant-se a les necessitats administratives i simbòliques del poder estatal.[14][15][16]
Palau Piratini sèu del govern de l'estat
En l'inici de la República en Brasil, el primer governador en assumir el mando de l'estat va ser el mariscal José Antônio Correia dona Câmara, qui va eixercir el càrrec entre el 15 de novembre de 1889 i el 10 de febrer de 1890. No obstant, no va ser sino fins a 1947 que es va elegir per vot popular al primer governador democràtic de l'estat: Walter Jobim, marcant una fita en la consolidació institucional i en la participació ciutadana dins del sistema republicà brasiler.[17]
el Poder Llegislatiu de Rio Grande do Sul és unicameral i està representat per la Assembleia Llegislativa, la sèu de la qual és el Palácio Farroupilha. Este orgue està compost per 55 diputats estatals, elegits per vot directe per a representar els interessos de la població en l'elaboració de lleis, fiscalisació de l'Eixecutiu i delliberació de polítiques públiques. A nivell federal, la representació de l'estat en el Congrés Nacional de Brasil es compon de tres senadors i 31 diputats federals, lo que reflectix el seu pes polític dins de l'escenari nacional.[18][19]
Palau de Justícia de Rio Grande do Sul
el Poder Judicial té com a màxima instància el Tribunal de Justícia de Rio Grande do Sul (JRS), ubicat en el Centre Històric de Porto Alegre. Este tribunal és responsable de garantisar l'aplicació de la llei, la resolució de conflictes jurídics i la defensa dels drets fonamentals dels ciutadans. Ademés del JRS, el sistema judicial de l'estat inclou atres tribunals especialisats i juges distribuïts en les diverses comarques. Segons senyes del Tribunal Superior Electoral, en octubre de 2020 l'estat contava en 8.423.308 electors registrats, lo que representa el 5,596 % del total de l'electorat brasiler, posicionant-se com el quint major colege electoral del país[20]
Demografia
Rio Grande do Sul és un dels estats més europeizados de Brasil, i la seua població prové en la seua majoria de l'immigració i colonisació europea d'el XIX. Els primers immigrants varen ser espanyols i criollos de la Banda Oriental que per propi interés es varen aventurar a adinsar-se en eixes terres (Espanya mai va establir formalment colon en el territori de l'actual Rio Grande do Sul). Despuix de la pren de les regions de Riu Gran i les Missions Orientals per Portugal, els lusità-brasilers varen començar a acréixer-se. Ya en el Brasil independent, la colonisació de Rio Grande do Sul va ser protagonisada pels portuguesos, els espanyols, italians i alemans. Pero ademés l'estat va rebre l'arribada d'immigrants polacs, irlandesos, suïssos, austríacs, francesos, anglesos, russos, holandesos, judeus, libanesos, ucranians, turcs, lituans, nortamericans, redactors, argentins, uruguayans, chinencs, palestins, egipcíacs, siris entre uns atres.
La gent d'ascendència portuguesa - en la seua gran majoria de les Azores - predomina en la regió costera. El suroest, per una atra part, va ser poblat originalment pels indis pampeanos.[22] De la mateixa manera que els atres gauchos de la Conca de l'Argent, la població allí va ser el resultat de la mescla d'hòmensespanyols i portuguesos en dones amerindies en una possible ascendència predominant espanyola i també un significatiu aporte africà,[23] donant lloc a una població que és 81,20% blanca.[24]
Idiomes
Municipis a on el talian és cooficial en Rio Grande do Sul.
Ademés de la llengua portuguesa, en Riu Gran es parlen idiomes com caingangue o mbyá-guaraní, entre els pocs indígenes restants, ubicats en reserves indígenes protegides pel govern. Una part considerable de les persones gauchas (en general els descendents d'immigrants alemans i italians, entre uns atres) també parlen els següents idiomes:
Riograndenser Hunsrückisch (un idioma regional d'Amèrica del Sur que es parla en Riu Gran durant casi dos sigles per la majoria d'alemans-gauchos), també conegut com a alemà hunsrückisch (dialecte de la regió d'Hunsrück / Simmern, Alemània). Hui en dia el número de parlants és d'al voltant de 3000000 de persones.
Plautdietsch o Plattdüütsch, que és un creuament dels dialectes del baix-alemà en un sol idioma. Es parla en parts dels Països Baixos, en el sur de Dinamarca, en el nort d'Alemània, i en el noroest de Polònia, en la seua existència llingüística reconeguda oficialment per l'Unió Europea. També és el dialecte parlat en vàries regions de Riu Gran, en la chicoteta localitat de Donya Otilia, situada en Roque González.
Plattdeutsch, terme utilisat en Alemània per a distinguir el Hochdeutsch (alemà formal o normatiu) dels dialectes, com tots els mencionats baix el nom "Plattdeutsch". El Plattdeutsch o Baix alemà procedix del nort d'Alemània.
Talian, versió gaucha del véneto, parlada principalment en la regió de Caxias, Bento Gonçalves, i atres ciutats i pobles en la regió italiana de Riu Gran.
Catedral catòlica de Sant Joan Batista en Santa Creu do SulEspanyol, reconegut constitucionalment, és prou parlat en les regions fronterices de Riu Gran en Argentina i Uruguay. També és usat el "portuñol". En considerablement menor mida, existixen varis atres grups de llengües i dialectes en Riu Gran, com el polac, el lituà, l'àrap i el yiddish
Religió
Segons les senyes recopilades pel Cens Nacional de 2022, la població de l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, considerant únicament a les persones majors de 10 anys, va declarar la seua afiliació religiosa de la següent manera: un 60,63 % es va identificar com catòlics, lo que confirma l'històrica predominancia d'esta fe en la regió; un 21,35 % va manifestar pertànyer a alguna denominació evangèlica; un 8,82 % es va declarar sense religió o irreligioso; un 3,19 % va afirmar practicar religions afrobrasileñas com la umbanda i el candomblé; un 2,86 % es va identificar com espírita; un 0,03 % va declarar seguir tradicions religioses indígenes; un 0,08 % va indicar no saber o no va voler declarar la seua religió; i finalment, un 3,04 % va manifestar pertànyer a atres religions distintes a les mencionades. Estes senyes reflectixen no solament la diversitat de creències, sino també la persistència de tradicions religioses profundament arraïlades en l'història i cultura de l'estat. Des d'una perspectiva sociocultural i religiosa, Rio Grande do Sul es caracterisa per una notable pluralitat de credos. Entre els dèu municipis en major proporció de catòlics en tot Brasil, nou es troben en este estat, destacant de manera especial el municipi de Montauri, que ostenta el major percentage de catòlics del país, en un impressionant 98,3 % de la seua població. En el cas de les comunitats evangèliques, sis dels dèu municipis en major proporció relativa de fidels també són gaúchos, descollant Arroio do Pare, a on el 88,7 % dels seus habitants es declara evangèlic. Ademés, Rio Grande do Sul presenta el percentage més alt de practicants d'umbanda i candomblé entre totes les unitats federatives brasileres, i nou de les dèu municipalitat en major número de seguidors d'estes religions afrobrasileñas es troben dins de la seua territori.
Iglésia luterana de la Santa Creu, Rio Grande do Sul
Sobre l'organisació territorial de l'Iglésia Catòlica en Brasil, l'estat de Rio Grande do Sul forma part de la denominada Regional Sul III. El seu territori eclesiàstic està estructurat en quatre províncies, cada una encapçalada per una arquidiócesis i subdividida en diòcesis sufragáneas. La arquidiócesis de Porto Alegre conta en quatre diòcesis: Caxias do Sul, Montenegro, Novo Hamburc i Osório. La arquidiócesis de Pilotes es dividix en dos diòcesis: Bagé i Riu Gran. La arquidiócesis de Passo Funde està composta per tres diòcesis: Erechim, Frederico Westphalen i Vacaria. Finalment, la arquidiócesis de Santa Maria es subdivide en cinc diòcesis: Cachoeira do Sul, Creu Alta, Santa Creu do Sul, Sant *Ângelo i Uruguaiana. Esta estructura reflectix l'importància històrica i administrativa de l'Iglésia Catòlica en la regió, aixina com la seua influència en la vida comunitària.[25]
Per un atre costat, el panorama religiós de l'estat també inclou una àmplia varietat de credos protestants i reformats. Entre les denominacions més representatives es troben l'Iglésia Universal del Regne de Deu, la Congregació Cristiana, l'Iglésia Batista i l'Assamblea de Deu, totes elles en una presència significativa en distintes ciutats i zones rurals. Segons les estadístiques, un 18,32 % de la població gaúcha es va declarar evangèlica, dels quals un 15,76 % pertany a iglésies d'orige pentecostal, un 8,43 % a iglésies evangèliques no especificades i un 5,70 % a iglésies de missió. Esta diversitat dins del propi camp evangèlic evidencia la fragmentació i riquea d'expressions religioses que conviuen en el territori, aixina com l'influència de moviments d'expansió religiosa que han creixcut de forma sostinguda en les últimes décades.[26]
Salut
La situació general del sistema d'atenció mèdic-hospitalària en l'estat de Rio Grande do Sul és considerada satisfactòria per diversos estudis i evaluacions institucionals. A lo llarc de les décades, les iniciatives públiques s'han complementat en l'aporte constant del sector privat, lo que ha permés una distribució relativament equilibrada dels servicis de salut en les zones urbanes i rurals de l'estat. Esta articulació entre els sectors ha favorit l'accés a bens assistencials, inclús en municipis de l'interior, a on històricament la cobertura mèdica era més llimitada.[27]
Hospital Matern Infantil President Vargas
En l'any 2009, Rio Grande do Sul contava en una extensa ret hospitalària composta per 5.705 institucions de salut, entre hospitals generals, clíniques especialisades, centres d'atenció primària i unitats d'emergència. Esta ret disponia de 31.055 llits hospitalaris, ateses per un contingent professional de 59.598 meges, 8.671 enfermers titulats i 14.377 auxiliars d'enfermeria.[28][29] Esta estructura reflectix un esforç sostingut per part de l'estat en la formació, contractació i distribució de personal sanitari, encara que persistixen desafius en la cobertura d'especialitats mèdiques i en l'atenció en regions perifèriques. Les institucions federals de salut pública han eixercitat un paper rellevant en l'enfortiment del sistema sanitari gaúcho. Entre les seues principals contribucions es destaquen les accions del Departament d'Endemias Rurals, que ha desenrollat campanyes d'educació sanitària, vacunació massiva i control de malties endèmiques com la anquilostomiasis, la maltia de Chagas, la febra groga, la filariasis i el tracoma. Ademés, l'estat ha contat en el respal del Servici Nacional de Malties Mentals, el Servici Nacional de Llepra i el Servici Nacional de Salut, que han promogut polítiques de prevenció, tractament i reinserció social en àrees sensibles de la salut pública. En l'any 2000, dels 497 municipis que conformen l'estat, el 78,9 % de la població tenia accés a servicis d'abastiment d'aigua potable, mentres que solament el 26,3 % contava en sistemes d'aigüeral sanitari. Estos indicadors revelen una brecha significativa en matèria d'infraestructura bàsica, especialment en zones rurals i comunitats vulnerables, a on la falta de sanejament adequat incidix directament en la prevalença de malties infeccioses i parasitarias.[30]
Segons una enquesta realisada per l'Institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE) en 2019, el 78,4 % dels habitants de l'estat realisaven consultes mèdiques periòdiques, lo que indica una cultura de prevenció i seguiment clínic relativament consolidada. Aixina mateix, el 55,6 % acodia regularment al dentiste, mentres que el 6,9 % havia segut hospitalisat en l'últim any. No obstant, solament el 36,9 % de la població contava en un pla de salut privat, lo que evidencia una alta dependència del sistema públic. Una senya especialment rellevant és que el 51,2 % dels enquestats va manifestar necessitar de forma constant els servicis del Programa Unitat de Salut de la Família (PUSF), una iniciativa federal que busca garantisar atenció primària integral, especialment en comunitats de baixos ingressos i zones rurals.[31]
Economia
L'economia de l'estat es basa en l'agricultura (soja, blat, arròs i dacsa, entre atres), en la ganaderia i en l'indústria (de cuiros i calcers, alimentícia, textil, maderera, metalúrgica i química). Cal resaltar el sorgiment de pols tecnològics importants en l'estat en les décades de 1990 i l'inici d'el XXI, en les àrees petroquímiques i la tecnologia de l'informació. L'industrialisació en el territori riograndense està elevant la seua participació en el PIBbrasileño, duent inversions, mà d'obra i infraestructura a l'estat. Actualment, Rio Grande do Sul està en quart lloc en la llista d'estats més rics del Brasil.
Agricultura
Vinya en Rio Grande do SulTabac en Rio Grande do SulPlantació de soja en Novo Barreiro.Cultive d'arròs en Mariana Pimentel.
En agricultura, l'estat es destaca en la producció de soja, dacsa, blat, arròs, tabac, raïm, poma, yuca i yerba mat, ademés de produir avena, ordi, taronja, bresquilla, figa, mandarina, caqui i fraula. En 2020, la Regió Sur va produir el 32% del total nacional de cereals, vegetals i llavors oleaginosas. Va haver 77,2 millons de tonellades, el segon lloc en Brasil, perdent solament en el Centre-Oest. Rio Grande do Sul (14.3%) va ser el tercer productor més gran del país.[32]
Rio Grande do Sul és el major productor d'arròs del país, en el 70.5% de la producció de Brasil, prop de 7.3 millons de tonellades en 2020.[33][32]
Rio Grande do Sul és el major productor de tabac en Brasil, i és el major exportador del món. Brasil és el segon major productor mundial i líder en exportacions de tabac des de la década de 1990, en el 98% de la producció brasilera en la Regió Sur.[34]
Rio Grande do Sul és responsable del 90% de la producció nacional de raïm, i produïx el 90% del vi produït en el país, el 85% del vi espumoso i el 90% del suc de raïm, principalment en l'àrea de Caxias do Sul i les seues afores: 664,2 mil tonellades en 2018.[35][36][37]
En soja, Rio Grande do Sul és el tercer productor més gran del país, en al voltant del 16% de la producció nacional. Va produir 19,3 millons de tonellades.[38][32] En 2017, també va ser el tercer major productor de dacsa.[39][40][41]
Rio Grande do Sul és també el major productor nacional de blat, en 2,3 millons de tonellades en 2019.[32][42][43]
La Regió Sur també és el major productor d'avena en Brasil. En 2019, la producció nacional va ser propenca a les 800 mil tonellades, casi totes realisades en el Sur (Paraná i Rio Grande do Sul).[44][45]
Els tres estats del sur del país són responsables del 95% de la producció nacional de poma, i Santa Catarina apareix en la part superior de la llista de producció, disputant en Rio Grande do Sul. Rio Grande do Sul cull el 45% de les pomes brasileres i és el major exportador de pomes del país. La regió propenca a Vacaria és lo més destacat: concentra el 88% de la producció estatal i el 37% de la producció nacional.[46][47]
En la producció de yuca, Brasil va produir un total de 17,6 millons de tonellades en 2018. L'estat va ser el quarto productor més gran del país, en casi 1 milló de tonellades.[48]
Sobre taronja, Rio Grande do Sul va ser el quint productor més gran de Brasil en 2018, en un total de 367 mil tonellades.[49]
Rio Grande do Sul és el major productor de duraznos en Brasil, en la mitat del volum collit en Brasil en 2018.[50] També és el major productor de figa en el país, segons senyes de 2018.[51] En 2018, Rio Grande do Sul va ser el tercer major productor de mandarina en Brasil. Rio Grande do Sul també és responsable del 19% de la producció caqui, sent el segon major productor nacional.[52][53] En 2019, en Brasil, hi havia un àrea de producció total d'al voltant de 4 mil hectàrees de fraula. Rio Grande do Sul va ser el tercer productor més gran.[54]
En 2019, Brasil va produir al voltant de 900 mil tonellades de yerba mat anualment. Paraná és el major productor en volum i Rio Grande do Sul en les àrees de plantació (i a on el sector està més industrialisat). Segons senyes de 2017, Paraná va collir 301 mil tonellades de yerba mat per método extractiu, mentres que Rio Grande do Sul va collir 17 mil tonellades. Per un atre costat, mentres els gauchos varen collir 302 mil tonellades d'herba plantada, el Paraná va collir 237 mil tonellades en este método. El potencial productiu de la yerba mat encara està poc explorat en Brasil, en una bona part de la collita realisada pel sistema extractiu i en baixos nivells de productivitat. No obstant, molts nous productors estan adoptant sistemes de producció més professionals i eficients, en agudea tècnica de gestió i visió de mercat globalisada. Açò tendix a aumentar l'exportació de Brasil d'este producte.
Ganado
Expointer en Esteio és considerada la fira ganadera més gran d'Amèrica Llatina.
En 2018, la rabera de vacú de l'estat tenia 12.5 millons de caps, sèptim lloc en el país, 6.5% de la rabera de ganado de Brasil.[55]
En 2019, Rio Grande do Sul va produir un total de 4.5 mil millons de litros de llet, lo que ho convertix en el tercer productor més gran del país, en el 13.0% del total del país.[56]
En crío d'ovelles, en 2017, la Regió Sur va ser la segona més gran del país, en 4.2 millons de caps. Rio Grande do Sul té el 94% de la producció de llana del país.[57]
En carn de porc, els 3 estats del sur són els majors productors del país. Brasil tenia 41,1 millons de caps en 2017. Rio Grande do Sul (14,6%) és el tercer major productor.[58][59][58]
La rabera brasilera d'aus de corral, en 2018, era de l'orde de 1500 millons de caps. En 2017, els principals estats productors d'aus de corral en Brasil varen ser Paraná (25.3%), São Paulo (14.0%) i Rio Grande do Sul (11.0%). En térmens de pollet, en 2017 hi havia 242.8 millons de caps en el país. Entre els estats que varen anar els majors productors, São Paulo va liderar en 21.9%, seguit per Paraná (10.1%) i Rio Grande do Sul (8.8%).[58] En la producció d'ou, l'estat ocupa el quint lloc en Brasil, en el 8% de la producció nacional. Va haver 354 millons de dotzenes en 2018.[60]
La regió sur va ser el principal productor de mel en el país en 2017, representant el 39.7% del total nacional. Rio Grande do Sul va ser el major productor del país, en un 15,2%.[58]
Mineria
Sobre la mineria, l'estat és un important productor de pedres precioses. Brasil és el major productor mundial d'amatista i àgata, i Rio Grande do Sul és el major productor del país. Agate té extracció local des de 1830. El major productor d'amatista en Brasil és la ciutat d'Ametista do Sul. Esta pedra era molt rara i costosa en tot lo món, fins al descobriment de grans depòsits en Brasil, lo que va provocar una caiguda considerable del seu valor.[61][62][63][64][65]
Sobre indústria, Rio Grande do Sul va tindre un PIB industrial de R $ 82,1 mil millons en 2017, equivalent al 6,9% de l'indústria nacional. Ampra a 762,045 treballadors en l'indústria. Els principals sectors industrials són: construcció (18,2%), aliments (15,4%), servicis públics de servicis industrials, com a electricitat i aigua (9,8%), productes químics (6,8%) i maquinària i equip (6,6%). Estos 5 sectors concentren el 56.8% de l'indústria de l'estat.[66]
El sector del calcer de cuiro (Indústria del calcer) es destaca particularment en Novo Hamburc, Sapiranga i Camp Bom, i en pràcticament tots els demés municipis de Val dos Sinos. En 2019, Brasil va produir 972 millons de parells. Les exportacions varen ser d'al voltant del 10%, aplegant a casi 125 millons de parells. Brasil es troba en la quarta posició entre els productors mundials, darrere de China (que produïx més de dèu mil millons de parells), Índia i Vietnam, i en elloc 11 entre els majors exportadors. El major pol de producció en Brasil es troba ací. L'estat brasiler que més exporta el producte és Rio Grande do Sul: en 2019 va exportar US $ 448.35 millons. La majoria del producte va a Estats Units, Argentina i França. El consum intern absorbix una gran part de la producció. L'estat ha creat o creat algunes de les fàbriques més importants de Brasil en el sector.[68][69]
En Indústria alimentària, en 2019, Brasil va ser el segon major exportador d'aliments processats del món, en un valor d'O $ 34,1 mil millons en exportacions. Els ingressos de l'indústria brasilera d'aliments i begudes en 2019 varen ser de R $ 699,9 mil millons, el 9,7% del producte intern brut del país. En 2015, el sector industrial d'aliments i begudes en Brasil comprenia 34.800 empreses (sense contar els forns), la gran majoria de les quals eren chicotetes. Estes companyies varen amprar a més d'1,600,000 treballadors, convertint a l'indústria d'aliments i begudes en el major empleador en l'indústria manufacturera. Hi ha al voltant de 570 grans empreses en Brasil, que concentren una bona part dels ingressos totals de l'indústria. Rio Grande do Sul va crear companyies d'aliments d'importància nacional com la fàbrica de chocolate Neugebauer; Vinícola Aurora i Vinícola Salton, dos dels cellers més grans del país. i Camil Aliments, propietària de la marca Açúcar União (la marca de sucre més famosa del país), Arròs Carretero (una de les marques d'arròs més famoses de Brasil), entre uns atres.[70][71][72]
L'indústria mecànica i metalúrgica també alcança una expressió considerable, especialment en Porto Alegre, Novo Hamburc, São Leopoldo i Canoas, ademés de Gravataí, Sapucaia do Sul, Esteio i Sapiranga, que tenen grans empreses en el sector i que també pertanyen a la Regió Metropolitana de Porto Alegre. A estos centres s'unix São Jerônimo, que alberga la planta siderúrgica Charqueades. La acería Aços Fins Piratini està ubicada en Charqueades, que pertany a Gerdau. Està orientat principalment a servir a l'indústria automotriz.
En el negoci metalúrgic, l'estat té una de les companyies més famoses del país, Tramontina, originària de Rio Grande do Sul i famós fabricant de gavinets, paelles, pala i diversos utensilis, que té més de 8.500 empleats i 10 unitats de fabricació. Atres companyies famoses en l'estat són Marcopolo, un fabricant de carrosseries d'autobusos, que tenia un valor de mercat de R $ 2.782 mil millons en 2015, i Randon, un grup de 9 companyies especialisades en solucions per al transport, que reunix a fabricants de vehículs, autopartes i equips de carretera: ampra a al voltant d'11,000 persones i va registrar vendes brutes en 2017 de R $ 4,2 mil millons. Una atra àrea industrial és l'anomenada regió de colonisació antiga, en la qual els municipis de Caxias do Sul, Garibaldi, Bento Gonçalves, Flores dona Cunha, Farroupilha i Santa Creu do Sul estan integrats. L'activitat de fabricació està marcada per la producció de vi i el processament de productes agropastorals, com cuiro, sagí, dacsa, blat i tabac;
El turisme d'alt nivell és molt fort en les ciutats alemanes de Gramado (quarta ciutat més visitada del país en térmens de turisme intern) i en la veïna Canella; el clima fret, la gastronomia i numeroses instalacions d'oci són alguns dels seus atractius per al turisme domèstic. El turisme també és important en les regions vitivinícolas de l'estat, principalment Caxias do Sul i Bento Gonçalves. L'estat també alberga l'històrica São Miguel dones Missõés, les ruïnes d'una missió jesuïta d'el XVIII. L'estat de Rio Grande do Sul i les seues ciutats han desenrollat una série de rutes escèniques per a atraure turistes. La Ruta Romàntica és un recorregut turístic popular que mostra la diversitat de la cultura germànica en les regions montanyoses de l'estat conegut com Serra Gaúcha. Pot visitar les colónies italianes de l'estat a lo llarc de Caminhos dona Colônia, visitar la regió vinícola a lo llarc de la Ruta del Vi i el Raïm, i visitar una subsecció de la Ruta Romàntica cridada Regió de les Hortensias, una regió plena d'hortensias blaves cada primavera.[73]
El Val do Paranhana, en municipis com Igrejinha, Parobé, Taquara, Riozinho, Rolante i Três Coroas, oferix activitats a l'aire lliure obertes des de caminades fins a activitats extremes en mig de la Mata Atlàntica, com canotaje en els rius.[74]
BR-290 prop de Porto Alegre, en 3 carrils en cada sentit. Tram conegut com Freeway
En juny de 2022, Rio Grande do Sul contava en 153,960 km de carreteres (baix jurisdicció nacional, estatal o municipal), dels quals 13,056 km estaven pavimentados, i d'estos, 638 km eren carreteres duplicades.[76] Les principals carreteres són: BR-101, BR-116, BR-153, BR-158, BR-163, BR-285, BR-287, BR-290, BR-293, BR-386, BR-392 i BR-471. Despuix de décades d'escasses inversions dels successius governs de l'estat de Rio Grande do Sul, conte actualment en una ret vial deficient i una de les pijors de la mitat sur del país: en 2020, encara quedaven 54 ciutats sense accés asfaltat (São Paulo, Riu de Janeiro, Santa Catarina i Mate Grosso do Sul tenien al mateix temps el 100% de les ciutats en accés asfaltat, Paraná i Mines Gerais tenien casi el 100%.[77][78][79][80] L'Estat també té poques carreteres duplicades, la majoria en les afores de la capital Porto Alegre, la majoria dels quals pertanyen al Govern Federal; a pesar de la gran cantitat de carreteres estatals, el Govern de l'Estat va fer poc en este camp.[81] La situació recent va començar a canviar en 2019, quan l'Estat va portar a terme un pla de sanejament econòmic i financer i va llançar un programa específic destinat a recuperar i evolucionar la ret vial de l'estat. Enguany, 62 municipis encara no tenien accés a l'asfalt: el proyecte era aplegar en 2023 en 22 municipis sense accés. Les concessions de carreteres en poder de Rio Grande do Sul, com BR-287 i BR-386, realisades al mateix temps, tenen com a objectiu duplicar les porcions otorgades d'estes carreteres per a 2035.[82][83][84] Actualment s'estan duplicant 211 km de la BR-116 entre Guaíba i Pilotes, i en 2021 ya hi havia 131 km duplicat.[85]
el Port de Riu Gran és de gran importància per al Mercosur, i també el principal punt de multimodalidad en l'estat, provocant que partix del sistema vial i ferroviari es concentre en el Port de Riu Gran. Els principals ports són: Port de Riu Gran, Port de Porto Alegre, Port de Pilotes i Port d'Estrela. Les terminals portuàries de Riu Gran, Porto Alegre i Pilotes varen manejar, en 2021, 47,6 millons de tonellades de càrrega, 45,18 millons sol en el Port de Riu Gran.[86][87]
En 37,6 mil metros quadrats d'àrea construïda i quatre nivells, la terminal de passagers del Aeroport Internacional Salgado Filho pot rebre 28 avions de gran porte simultàneament. La terminal conta en 32 mostradors de facturació, dèu passareles d'embarque, nou ascensors i dèu escals mecàniques. Conta en un centre de control de moviment d'aeronaus totalment automatizado i els espais principals estan climatizados. La plataforma, revestida en formigó pretensado, pot servir a avions jumbo com el Boeing 747-400. L'estructura de cocheres té huit nivells, 44 mil metros quadrats i 1.440 estacionaments. Una atra terminal, en 15 mil metros quadrats i capacitat per a 1,5 millons de passagers a l'any, atén aviació general, eixecutiva i de tercer nivell (avions convencionals de pistó i turbohélice). L'aeroport de Porto Alegre va ser el primer administrat per Infraero en tindre check-in integrat. Este servici oferix flexibilitat en l'us de les instalacions i les instalacions de la terminal, lo que permet als transportistes accedir als seus propis centres de senyes a través de computadores d'us compartit des de qualsevol posició del mostrador check-in. Açò fa que siga molt més fàcil assignar l'espai del mostrador d'acort en les fluctuacions de la demanda, lo que reduïx l'espai inactiu. L'àrea Aeroshopping –centre de comerç i oci – funciona les 24 hores en tendes, servicis, food court, ademés d'un cine triplex, el primer en instalar-se en un aeroport brasiler. L'Aeroport Internacional Salgado Filho també conta en una terminal de càrrega aérea, construïda en 1974, en 9.500 mil metros quadrats d'àrea i capacitat per a manejar 1.500 tonellades de càrrega d'exportació i 900 tonellades d'importació cada més. El moviment promig diari (arribades i eixides) és de 174 aeronaus, en rutes programades que conecten directa o indirectament a Porto Alegre en totes les demés grans ciutats del país, aixina com en ciutats més chicotetes de l'interior dels estats de la Regió Sur i São Paulo. També hi ha vols internacionals en conexions directes a ciutats del Con Sur.[88]
l'Aeroport Comandant Gustavo Kraemer va obrir les seues portes el 5 de juliol de 1946. Este aeroport va passar a ser administrat per Infraero el 27 d'octubre de 1980. Està ubicat en la perifèria rural de Bagé, 60 km des de la frontera en Uruguai i 380 km (236 mi) des de Porto Alegre. L'Aeroport Comandant Gustavo Kraemer no opera en vols comercials regulars. Hi ha dos vols diaris que duen mals bancàries, aixina com servicis de taxi aéreu i jet eixecutiu. La majoria dels usuaris de l'aeroport són empresaris de la part central de Brasil que tenen interessos en la regió en la cria de cavalls pura sanc anglés i àrap, ganaderia, fruticultura, elaboració de vi, polpa de fusta i generació d'energia.[90]
Uruguaiana
Ubicada en la frontera en Argentina (a través del riu Uruguaides de la ciutat argentina de Pas dels Lliures), Uruguaiana és considerada el principal port interior d'Amèrica Llatina, gràcies a la seua posició estratègica en els països del Mercosur. l'Aeroport Internacional Rubem Berta, no obstant, té un sol vol, en Blau Brazilian Airlines, a Porto Alegre, situació que Infraero pretén canviar, segons va constatar en visita oficial a l'aeroport en decembre de 2004. En més de 700 mil metros quadrats d'àrea construïda, és el major aeroport de l'interior de l'estat de Rio Grande do Sul.
Sistema de Metro del Gran Porto Alegre, en Sant Leopoldo
Hi ha dos carreteres, BR-290 i BR-472, que passen prop de l'aeroport, ademés d'una via férrea a uns 2.500 metros de la terminal. Ubicat a 9 km del centre de la ciutat, este aeroport es troba a una altitut de 78 metros i la temperatura promig anual és de 20 °C, en una gran variació d'estiu a hivern. Ubicada a 630 km de la capital de l'estat (Porto Alegre), Uruguaiana va ser fundada el 29 de maig de 1746 i té una població actual de 126,936. L'agricultura i la ganaderia són les principals activitats econòmiques de la comarca, que conta en 1.509 finques rústiques.[91]
Aeroports nacionals
Caxias do Sul
l'Aeroport Hugo Cantergiani (CXJ/SBCX) atén una vasta regió d'importants municipis econòmics i turístics en les rodalies de Caxias do Sul, totalisant 34 municipis en esta àrea de la "Serra Gaúcha". Està ubicat a una altitut de 754 m (2 474 ft) i té una pista de formigó (15/33) en una llongitut de 2000 m (6 562 ft) encara que solament 1.650 m són utilisables si aterrisa en la pista 15. És atés diàriament per les aerollínies GOL i Blau que unixen Caxias do Sul en São Paulo. Està equipat en una ajuda d'aproximació visual VASIS i també està certificat per a aproximacions IFR.[92]
En 2021, Rio Grande do Sul tenia al voltant de 7,2 GW de potència elèctrica instalada, un número relativament baix en comparació al total del país, que rondava els 170 GW en eixe moment. Del total, el 80,6% va provindre de fonts renovables - el 49% va correspondre a centrals hidroelèctriques, el 19,5% a energia eòlica i el 8,2% a energia solar fotovoltaica. L'estat té un alt potencial per a l'instalació d'energia eòlica degut a que la velocitat promig del vent és una de les més altes del país. Actualment hi ha en marcha varis proyectes de nous parcs eòlics, ademés d'inversions en les llínees de transmissió elèctrica de l'estat, que varen ser llimitades. La majoria dels proyectes d'energia eòlica marina en Brasil, en 2021, estaven en Rio Grande do Sul, en instalació prevista per a 2030.[93][94][95][96]
En març de 2022, Rio Grande do Sul va ser el tercer estat brasiler en més energia solar instalada en la modalitat de microgeneración distribuïda individual.[97]
La producció de carbó en Brasil va ser de 13,6 millons de tonellades en 2007. Santa Catarina va produir 8,7 Mt (millons de tonellades); Rio Grande do Sul, 4,5 Mt; i Paraná, 0,4 Mt. Brasil té reserves de turba, lignit i hulla. El carbó totalisa 32 mil millons de tonellades de reserves i està principalment en Rio Grande do Sul (89,25% del total). Solament el Jaciment Candiota (en Rio Grande do Sul) té el 38% de tot el carbó nacional. Per ser un carbó de calitat inferior, s'utilisa únicament en la generació d'energia termoelèctrica i en elloc del jaciment. La crisis del petròleu en la década de 1970 va dur al govern brasiler a crear el Pla de Movilisació d'Energia, en una intensa investigació per a descobrir noves reserves de carbó. El Servici Geològic de Brasil, a través de treballs realisats en Rio Grande do Sul i Santa Catarina, va aumentar considerablement les reserves de carbó prèviament conegudes, entre 1970 i 1986 (principalment entre 1978 i 1983). En varis jaciments de Rio Grande do Sul (Morungava, Chic Lomã, Santa Teresinha), es va descobrir llavors carbó de bona calitat, apte per a us en metalúrgia i en gran volum (sèt mil millons de tonellades), pero a profunditats relativament grans (fins a 1.200 m), lo que ha dificultat el seu us fins ara. En 2011, el carbó va representar solament el 5,6% de l'energia consumida en Brasil, pero és una font estratègica important, que pot activar-se quan, per eixemple, els nivells d'aigua en les represas són molt baixos, reduint excessivament l'oferta d'energia hidroelèctrica.[98][99]
Festa del raïm en Caxias do Sul.Ball típic en un CTG (Centre de Tradicions Gauchas)Un menjar típic de Rio Grande do Sul en vi, pa, formage, pasta en carn de res i salami.
Rio Grande do Sul és conegut com un dels territoris de més rica cultura en Brasil. La cultura de l'estat és eminentment rioplatense, ya que les costums gauchas existixen en esta regió des del periodo anterior a la "divisió" de la Banda Oriental entre espanyols i portuguesos. Les vestimentes habituals dels gauchos com les bombachas, botes, capell i poncho són àmpliament utilisades pels llauradors en els seus treballs diaris. En el passat es varen utilisar també el chiripá i les boleadoras per a tals fins. La cultura tradicional del gaucho és cultivada en les ciutats per mig dels Centres de Tradicions Gauchas (CTGs), a on s'ensenya als jóvens les danses i cultura gauchesca en general. Els riograndenses commemoren la Revolució Farroupilha en la semana del 20 de setembre, sent el més important feriado estatal, el qual celebra el corage i l'audàcia dels gaúchos riograndenses en les lluites contra el poder centralizador de Brasil. En esta data hi ha desfilades en cavallers i en algunes ciutats hi ha simulacions de baralles i entrevore-vos als modos d'el XIX. La població participa activament en les manifestacions. En la bandera riograndense seguixen presents els símbols de la República Riograndense, aixina com en el seu himne republicà, el qual és cantat pels amants de fútbol abans de l'inici dels partits de Sport Club Internacional i Grêmio Foot-Ball Porto Alegrense, les dos equips més importants. Molts ritmes rioplatenses com el chamamé, la milonga, la polca, la guarania, i la chamarrita es poden sentir en les estacions de ràdio especialisades o no en la música gauchesca.[100][101]
En el XIX, immigrants europeus es varen establir en Rio Grande do Sul. Els alemans es varen establir a lo llarc del riu de les Campanes des de 1824, creant colónies agrícoles a partir d'una política de distribució de terres molt favorable que va durar fins a 1850, lo que els va convertir en chicotets propietaris Despuix d'eixa data, la distribució de la terra en Brasil s'ha tornat més restringida i els colon alemans varen començar a expandir-se en busca de noves terres cap a llocs més allà, duent la seua cultura d'Alemània a través de l'estat. La regió montanyosa va ser colonisada per immigrants procedents d'Itàlia, varen començar a establir-se en la regió des de 1875. L'oferta de sol va ser més disputada, perque la majoria de la terra ya estava ocupada pels gaúchos o per colon alemans. Els italians varen dur les seues costums i varen introduir la viticultura en la regió, sent hui en dia la base de l'economia de varis municipis. Alemans i italians varen adoptar gran part de l'estil de vida gaúcho, encara que també varen mantindre les seues tradicions.[102][103]
La penetració de la cultura popular de masses dels estats centrals va començar en l'auge dels mijos massius de comunicació com la ràdio i la televisió des de mediats d'el XX. Des de llavors es varen difondre el samba, el sertanejo i atres ritmes típicament, aixina com el roc, la música electrònica i uns atres.
Rio Grande do Sul conte actualment en huit equips de fútbol pertanyents a les divisions del Campeonat Brasiler de Fútbol: Internacional, Grêmio, Juventude, Caxias, Brasil de Pilotes; Lajeadense i Ypiranga. El Sport Club Rio Gran, del municipi de Riu Gran, és el més antic de Brasil i actualment juga en el Campeonat Gaúcho de Segona Divisió.[104][105]
Rio Grande do Sul també és referència nacional i mundial en fútsal, en equips com Inter/Ulbra en Porto Alegre, ACBF en Carlos Barbosa, Atlântico en Erechim, Ulbra en Canoas, Assoeva en Venâncio Aires i Enxuta en Caxias do Sul. El municipi de Carlos Barbosa és considerat la capital del fútbol sala en Brasil.[106][107]
↑Garschagen, Donaldson M. (1998a). «Rio Grande do Sul». Nova Enciclopédia Barsa: Macropédia. 12. São Paulo: Encyclopædia Britannica do Brasil Publicaçõés Ltda.
↑«Hidrografia». coralx. ufsm. br. Archivat des d'el original, el 2013-01-17. Consultat el 2025-09-17.
↑Arruda, Ana (1988). «Rio Grande do Sul». Enciclopédia Delta Universal. 13. Rio de Janeiro: Delta
↑Goulart, Antônio (30 d'abril de 2000). «Um pouco dona história do Palácio Piratini». Zero Hora: 62
↑Garschagen, Donaldson M. (1998b). «Rio Grande do Sul». Nova Enciclopédia Barsa: Datapédia. 1. São Paulo: Encyclopædia Britannica do Brasil Publicaçõés Ltda.
↑Benton, William; Silva, Guilhermino Cessar dona (1973). «Rio Grande do Sul». Enciclopédia Barsa. 12. São Paulo: Encyclopædia Britannica do Brasil Publicaçõés Ltda
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_prepares_to_depart_Rio_Grande,_Brazil,_after_the_Atlantic_phase_closing_ceremonies_of_UNITAS_52.jpg)
.jpg)
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rio Grande do Sul.