Poble libanés

El poble libanés, a voltes cridat fenicio, és un grup ètnic d'orige semita descendent dels antics cananeos i fenicios, tant és aixina, que els propis libanesos ètnics es autodenominen freqüentment com fenicios, encara que en la genètica de poblacions acadèmica se sol preferir cridar-els fenicio-libanesos.

Els principals grups religiosos entre els libanesos són musulmans chiís, musulmans sunitas, cristians catòlics maronitas, cristians ortodoxos grecs, cristians melquitas, drusos i cristians protestants. No obstant, el major contingent de libanesos comprén la diàspora en Amèrica del Nort, Amèrica del Sur, Europa, Austràlia i Àfrica, predominantment cristiana maronita.

Com la proporció relativa de les diverses creències és políticament sensible, el Líban no ha recopilat senyes oficials del cens sobre antecedents ètnics des de 1932, baix el mandat francés. Per lo tant, és difícil tindre un anàlisis demogràfic exacte de la societat libanesa. La major concentració de persones d'ascendència libanesa pot estar en Brasil en una població estimada de 5,8 a 7 millons, pero pot ser una exageració, ya que una enquesta oficial realisada per l'Institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE) va mostrar que menys d'1 milló de brasilers varen reclamar qualsevol orige del Mig Orient. Els libanesos sempre han viajat pel món, molts d'ells establint-se permanentment, especialment en els últims dos sigles.

S'estima que els maronitas han perdut la seua condició de majoria en el propi Líban, en gran part com a resultat de la seua emigració, encara que seguixen sent un dels principals grups religiosos en el país. Els descendents de cristians libanesos constituïxen la majoria dels libanesos en tot lo món.

Identitat

Un dibuix d'una família drusa del Mont Líban. Els drusos són les sectes més destacades que varen sorgir durant l'era fatimí.

Hòmens cristians del Mont Líban armats durant l'era Mutasarrifid.

Immediatament abans de l'introducció de l'àrap, les persones que residien en el Líban, tant els que es convertirien en musulmans com els que seguirien sent cristians, junt en la chicoteta minoria judeua, parlaven arameo, o més precisament, un idioma arameo occidental. No obstant, des d'a lo manco el XV, la majoria de les persones de totes les religions que viuen en lo que ara és el Líban han parlat àrap, o més específicament, àrap libanés, encara que fins al XVII, els viagers en el Líban encara informaven sobre varis llogarets de parla aramea.

Entre els maronitas libanesos, el arameo seguix sent l'idioma llitúrgic de l'Iglésia maronita, encara que en una forma aramea oriental (l'idioma siríaco, en el que el cristianisme primitiu es va difondre en tot el Mig Oriente), distinta de l'arameo parlat del Líban, que era un idioma arameo occidental. Com el segon dels dos idiomes llitúrgics del judaisme, el arameo també va ser mantingut com a idioma en l'esfera de la religió (en el Talmud) entre els judeus libanesos, encara que ací també en una forma aramea oriental (el Talmud va ser compost en Babilonia en arameo babilònic). No obstant, entre els musulmans libanesos, el arameo es va perdre dos voltes, una volta en el canvi a l'àrap com la llengua vernàcula (àrap libanés) i una atra volta en l'esfera religiosa, ya que l'àrap (àrap corànic) és l'idioma llitúrgic de l'Islam.

Una milícia cristiana patrullant a lo llarc de la frontera libanesa durant la Guerra civil.

Alguns cristians libanesos, particularment els maronitas, s'identifiquen a sí mateixos com a libanesos en lloc d'àraps, tractant de recórrer "al passat fenicio per a tractar de forjar una identitat separada de la cultura àrap predominant". Sostenen que la arabisació simplement representava un canvi a l'idioma àrap com a llengua vernàcula del poble libanés i, segons ells, no es va produir un canvi real d'identitat ètnica, i molt manco en els seus orígens ancestrals, en les seues pròpies històries i tradicions, i que, per lo tant, no pertanyen a l'ètnia panárabe, i per tant eixa categorisació del poble libanés com a àrap seria errònea o inaplicable. Certes porcions de la població cristiana del Líban, en particular, tendixen a emfatisar aspectes de l'història anterior no àrap del Líban, per a comprendre totes les etapes històriques del Líban, en lloc de considerar el començ de l'història del Líban en les conquistes àraps.

A la llum d'esta "vella controvèrsia sobre l'identitat", alguns libanesos preferixen vore el Líban, la cultura libanesa i sí mateixos com a part de la civilisació "mediterrànea" i "llevantina", en una concessió a les diverses capes d'herència del Líban, abdós indígenes, estrangers no àraps i àraps.

Diàspora

Residents libanesos com a percentage de la població total del país.

La diàspora libanesa consta d'aproximadament 8,6 - 14 millons, tant els naixcuts en el Líban que viuen en l'estranger com els naixcuts en l'estranger d'ascendència libanesa. La majoria dels libanesos en la diàspora són cristians, desproporcionadament en les Américas, a on residix la gran majoria. Una sifra estimada mostra que representen aproximadament el 75% dels libanesos en total. Els libanesos en l'estranger es consideren "rics, educats i influents" i, en el pas del temps, l'immigració ha generat "rets comercials" libaneses en tot lo món.

El major número de libanesos es troba en Brasil, a on segons l'afirmació dels governs brasiler i libanés, hi ha 7 millons de brasilers d'ascendència libanesa. No obstant, estes sifres poden ser una exageració ya que, segons una enquesta de 2008 realisada pel IBGE, en 2008, que cobrix solament els estats d'Amazones, Paraíba, São Paulo, Rio Grande do Sul, Mate Grosso i Districte Federal, només el 0.9% dels enquestats brasilers blancs varen dir que tenien orígens familiars en el Mig Oriente. Un gran número també residix en atres parts d'Amèrica del Nort, especialment en els Estats Units (489 702) i en Canadà, les persones d'ascendència libanesa total o parcial tenen entre 190 275 (per ascendència, Cens 2011) a 250 000 segons estimacions. En el restant de les Américas, es troben comunitats significatives en Colòmbia, Veneçuela, Argentina, Mèxic (400 000); i en casi tots els demés països americans tenen a lo manco una chicoteta presència. i en el pas del temps, l'immigració ha generat "rets comercials" libaneses en tot lo món.

En Àfrica, Ghana i Costa d'Ivori viuen més de 100 000 libanesos. Hi ha importants poblacions libaneses en atres països d'Àfrica occidental i central. Austràlia alberga més de 180 000 i Canadà, 250 000. En el món àrap, els estats àraps del Golf Pèrsic alberguen al voltant de 400 000 libanesos. Els libanesos també es poden trobar en els 28 Estats membres de l'Unió Europea. Més de 2.500 exmiembros del SLA permaneixen en Israel.

Fins fa poc temps, el Líban no otorgava dret automàtic a la ciutadania libanesa per als emigrants que varen perdre la seua ciutadania en adquirir la ciutadania del seu país amfitrió, ni per als descendents d'emigrants naixcuts en l'estranger. Esta situació afecta desproporcionadament als cristians. No obstant, recentment, l'Institució Maronita d'Emigrants va demanar l'establiment d'una via per la qual els emigrants que varen perdre la seua ciutadania puguen recuperar-la, o els seus descendents naixcuts en l'estranger (si aixina ho desigen) poden adquirir-la.

El 24 de novembre de 2015, les autoritats libaneses varen promulgar la Llei Nº 41, “Recuperació de la ciutadania libanesa”. En virtut d'esta llei, els membres de la diàspora libanesa poden solicitar la recuperació de la ciutadania libanesa. La norma especifica que les solicituts deuen presentar-se abans del 25 de novembre de 2025.

En 2017, el Ministeri d'Assunts Exteriors i Emigrants va llançar una iniciativa anomenada “Programa de Nacionalitat Libanesa”, per a que les persones d'ascendència libanesa de tot lo món soliciten la nacionalitat libanesa, lo que els permet beneficiar-se dels seus drets comercials, financers, consulars, personals, socials i polítics com a libanesos, onsevullga que es troben. En particular, esta iniciativa és rellevant per a les grans comunitats libaneses en diferents països de tot lo món.

Les solicituts són revisades per un comité dins del Ministeri de l'Interior i Municipis del Líban. Si es denega una solicitut, el solicitant pot apelar la decisió en el determini d'un més a partir de la data de notificació oficial, utilisant la direcció especificada en la seua solicitut.

Per a ser elegibles, els solicitants deuen tindre els seus noms, o els noms dels seus antepassats paterns o parents varons pel costat patern, inclosos en els registres del cens de 1921-1924 (ya siguen registres de residents o d'immigrants) i/o en els registres d'immigrants de 1932, que són mantinguts pel Ministeri de l'Interior i Municipalitat.