Fenicisme

El fenicismo és una corrent nacionalista libanesa basada en la reivindicació d'un supost orige fenicio de la població del Líban. És, per tant, una ideologia oposta al nacionalisme àrap, i la sostenen sobretot sectors cristians. Esta corrent va ser especialment popular entre 1920 i mediats de la década dels 50.

El historiografia libanesa presenta diferents interpretacions sobre els orígens del país. Algunes corrents nacionalistes sostenen que el Líban posseïx una continuïtat històrica que es remonta als antics regnes fenicios, considerant a l'Estat modern com una prolongació d'aquella civilisació. No obstant, numerosos historiadors contemporàneus senyalen que la formació política del Líban és un fenomen modern, vinculat a la proclamació del ). Reviving Phoenicia: The search for identity in Lebanon (https://archive.org/details/revivin gphoenici0000kauf). Londres: I.B. Tauris. p.2-5. per l'administració francesa en 1920 en resposta a l'intensa pressió eixercida pels cristians libanesos. Encara que la regió ha tingut presència històrica contínua i una identitat cultural diversa, la creació d'una entitat política denominada «fenicios» es va consolidar en el context del Mandat francés. Alguns experts comenten que el fenicismo solament servix a fins propagandístics i no respon a les preguntes crucials sobre l'identitat nacional libanesa i en el debat sobre la seua relació en el món àrap, ya que s'usa l'associació en estos símbols antics per a alluntar-se de l'identitat àrap, deixant l'identitat nacional dividida en el procés. Històricament, la zona va estar habitada per diferents pobles des de l'Antiguetat, pero es va exagerar l'importància del paper dels fenicis en la seua història per a facilitar la creació d'una identitat nacional libanesa, diferent a qualsevol atra en la regió .

Els fenicis

Mapa de Fenicia, actual Líban.

Els fenicis varen ser un poble semita de l'Antiguetat que va habitar principalment la franja costera de l'Llevant mediterràneu, en el territori de les actuals costes del Líban, Síria i Israel. Tradicionalment se'ls associa en el comerç marítim, la fundació de colónies en el Mediterràneu i la difusió d'un dels primers alfabets consonàntics.

El terme «fenicios» procedix del grec antic i no era el nom que este poble usava per a designar-se a sí mateixa. Els propis fenicis s'identificaven com cananeos i cridaven a la seua terra Canaán, designació que es va mantindre a lo manco fins al sigle I d. C. i que apareix en diverses fonts antigues. Ademés de la seua identificació com cananeos o fenicios, els habitants d'esta regió eren freqüentment mencionats segons la seua ciutat d'orige, com sidonios, tirios o giblitas, entre uns atres. Esta forma de designació reflectix l'organisació del territori en una ret de ciutats-estat independents, que no varen aplegar a constituir una unitat política centralisada. Estes ciutats varen mantindre la seua autonomia en distints graus a lo llarc de l'Antiguetat, inclús baix l'influència o domini de grans imperis regionals.

A pesar de que l'época fenicia se circumscriu clarament entre el sigle XII a. C. i l'ocupació grega en el sigle III a. C., els neofenicis incorporen la ciutat de Ugarit, que va prosperar entre els sigles XVI i XV i va decaure cap al sigle XIV a. C., a la civilisació fenicia, i  també les époques grega i romana. Hi ha una tendència a considerar tota l'Antiguetat com una unitat històrica, separada per diferents conquistes estrangeres, pero unida per l'únic poble dotat que va habitar la terra de Fenicia. Alguns ultrafenicis moderns afirmaven que l'era fenicia mai va deixar d'existir i que els libanesos actuals són tan fenicis com els seus ancestros.

Evolució històrica

Els sigles XIX – XX: inicis del fenicisme

La nostra Senyora del Líban en Harissa, Monte Líban.

El desenroll del fenicisme modern es va vincular estretament en l'interés colonial francés pel nort d'Àfrica i el Llevant en el sigle XIX. En este context, l'investigació arqueològica sobre les antigues civilisacions de la conca mediterrànea es va articular en proyectes misionero cristians, especialment els dels Pères Blancs en Cartago i les missions jesuïtes en Síria. Estes excavacions s'entenien com una forma de recuperar les supostes raïls culturals europees en el món bíblic, grecorromano i fenicio, i s'ampraven per a reforçar discursos de superioritat cultural, científica i política. Paralelament, els plans d'estudi de les escoles franceses, tant religioses com a llaiques, varen incorporar de manera sistemàtica el història de civilisacions com Egipte, Babilonia, Asiria, Canaán i Fenicia, contribuint a fixar una image específica del passat fenicio en l'imaginari europeu.

A finals del sigle XIX, diverses publicacions siri-libaneses varen contribuir a reactivar l'interés pel passat fenicio i a preparar el terreny intelectual del fenicisme. Revistes com A el‑Muqtataf (fundada en 1876 en Beirut per Yaqub Sarruf i Faris Nimr) i A el‑Hilal (1892, en El Caire, de Jurji Zaydan) varen difondre entre el públic àrap informació actualisada sobre els fenicios, basant-se en la producció acadèmica europea. Entre 1882 i 1900, A el‑Muqtataf va publicar una vintena d'artículs sobre el tema i, en 1889, va donar a conéixer una conferència de Najib Efendi a el‑Bustani en Beirut que, per primera volta en àrap, sugeria un víncul genealògic entre els fenicis bíblics i els habitants contemporàneus de la regió, anticipant un dels eixos del discurs fenicista.

En els primers números de A el‑Hilal, Zaydan va fusionar les històries antigues de Síria i el Líban en una narrativa unificada que conectava als habitants moderns de la costa síria en els antics comerciants fenicios, tractant «Síria» com un marc geogràfic ampli i atribuint als siris cristians un orige semític i helenizado distint de l'àrap «genealògic». Encara que Zaydan va evolucionar posteriorment cap a una concepció més obertament arabizada de l'identitat síria, estes formulació varen oferir una base conceptual per a que el fenicisme libanés articulara una continuïtat històrica entre els fenicis i certs grups cristians del Llevant.

En este mateix periodo, l'interés pel passat preislámico i fenicio no es va llimitar a mijos cristians. Intelectuals com el chiïta Ahmad ʿArif a el‑Zein, editor de a el‑ʿIrfan en Sidón, varen contribuir en obres com Tarikh Sayda (1913), a on descrivia als siris com una mescla de pobles en la que l'element fenicio‑semita eixercitava un paper central i oferia una narració contínua des de les ciutats fenicias, com Sidón, fins als seus habitants moderns. Autors formats en el Colege Protestant Siri, utilisant fonts àraps contemporànees, varen rehabilitar aixina el llegat fenicio dins d'una identitat secular basada en la llengua àrap i en el marc històric‑geogràfic de «Síria», reintroduciendo Fenicia com a referència històrica sense plantejar-l'encara en oposició a l'arabisme.

Encara que no era originari del Líban, el governador Ismail Haqqi va mostrar un notable interés per la regió i va promoure l'elaboració d'un estudi de caràcter social, econòmic, històric i geopolític titulat «Líban i Fenicia», considerat durant décades una referència important sobre el país. L'obra, impresa en Beirut en 1918 en una tirada d'al voltant de mil eixemplars, es va distribuir entre els administradors de la Mutasarrifía en l'objectiu d'oferir-los un coneiximent sistemàtic del territori i de la societat que governaven. Diversos intelectuals maronitas i jesuïtes varen desenrollar capítuls que diferenciaven entre “Fenicia” (la costa) i “Líban” (la montanya), pero presentaven abdós com una sola unitat històrica i cultural. Estes obres, escrites en francés i àrap, oferien una visió molt forta de continuïtat entre les civilisacions antigues del llitoral fenicio i els maronitas del Mont Líban, subrallant guanys com la navegació, el comerç i la cultura urbana fenicia, i proyectant-los sobre l'identitat libanesa moderna. En estos texts, el mensage polític implícit era clar: front al món àrap i musulmà, els libanesos cristians serien hereus directes d'una civilisació mediterrànea antiga, distinta i anterior a l'islam i a la conquista àrap. Es vincula als cananeos en el naiximent del cristianisme. Aixina, se sugerix una narrativa contínua entre els fenicis cananeos i el cristianisme, un punt que serà aprofitat al màxim pels neofenicios.

Esta obra, patrocinada per Haqqi, no és un manifest fenicio. Alguns estudis del llibre ni tan sols són favorables als antics fenicios. En el capítul sobre les ètnia libaneses i les seues creències religioses, Cheikho utilisa térmens despectius per a descriure el paganisme fenicio. El monoteisme era la base de la seua religió, afirma, pero els fenicis posteriors subvirtieron este monoteisme i varen aumentar el número de deïtats en el seu panteón, donant-los esposes i adorant fenomens naturals. La naturalea pagana de la civilisació fenicia sempre va ser un problema en el que els cristians libanesos varen tindre que bregar. És una de les principals raons per les que l'Iglésia maronita no podia advocar per un parentesc entre l'antiga fe fenicia i el cristianisme. Una llectura nos mostra que per a 1918 el coneiximent complet de l'antiga Fenicia ya estava disponible per als siriolibaneses locals, i no necessàriament en el context de sentiments antiárabes.

Auguste Adib Pasha, primer secretari general del Gran Líban i més tarde primer ministre de la República Libanesa, va defendre despuix de la Primera Guerra Mundial la creació d'un Gran Estat Libanés recolzat per les potències europees. En la seua obra Li Liban après la guerre i en un artícul de 1919 en La Revue Phénicienne, va presentar als libanesos moderns com a resultat d'una mescla de pobles en la que predominava la “sanc fenicia”, afirmant que els habitants del Mont Líban i de la costa descendien directament dels antics navegants fenicis i no formaven part del món àrap en sentit propi. Esta llectura genealògica, inspirada en part per la seua experiència en Egipte i pel model del nacionalisme faraònic, convertix la referència a Fenicia en un argument explícit de diferenciació nacional, i situa a Adib Pasha en una generació d'emigrats siri‑libanesos —junt a autors com Yusuf a el‑Saouda o el poeta francòfon Hector Klat— que va ajudar a traslladar l'imaginari fenicio al núcleu del programa fenicista.

Rol de la diàspora egipcíaca

La comunitat siri-libanesa en Egipte, especialment en Aleixandria, es va convertir en un centre clau per al desenroll primerenc del fenicisme abans de 1919. Des d'allí, intelectuals com Michel Chiha, Jacques Tabet, Hector Klat i Yusuf al-Saouda varen articular una identitat libanesa mediterrànea front al món àrap-islàmic, inspirats en part pel nacionalisme faraònic egipcíac emergent.

El clerc maronita Darian, influït per esta diàspora, va defendre explícitament l'orige fenicio dels maronitas, relacionant-los directament en els antics fenicis —postura poc comuna en el clero— i va rebre respal francés per a promoure estes idees en comunitats emigrades de EE. UU. L'Aliança Libanesa, sorgida en este entorn, va ser pionera des de 1919 en advocar per un Gran Líban independent baix protecció europea.

Jacques Tabet (1885-1956), en la seua obra La Syrie (1915), va profundisar —inspirat en Henri Lammens— la singularitat siri-fenicia front a la "raça àrap", destacant la religió fenicia pagana tolerant com a antecedent monoteiste i negant a l'àrap com a factor identitari essencial, priorisant el determinisme geogràfic. Va advocar per la "resurrecció de Fenicia" baix tutela francesa, equiparant-la a les renaixences de Roma o l'Egipte faraònic.

Rol de la diàspora en els EEUU

En el context de la diàspora siri-libanesa en Estats Units a inicis del sigle XX, varen sorgir respostes fenicistas davant la discriminació racial i religiosa que classificava als immigrants com "siris" indesijables, distints de "àraps" o "turcs".

Dictionary of Races or Peoples de 1911 descrivia als «siris» com arameos natius de Síria, distints dels àraps pese a parlar àrap, i senyalava que els descendents dels antics fenicis residien en la costa, oferint aixina una classificació externa que distinguia entre siris i àraps i associava als primers en un linaje fenicio. En 1907, el congressiste John L. Burnett va aplegar a calificar als immigrants siris com a «maldicció fenicia», lo que va dur a respostes en la prensa —com la del Dr. El‑Khoury en Birmingham— que reivindicaven als siris com semitas caucásicos i hereus dels fenicios, inventors de l'alfabet i pioners de la navegació. En eixe mateix mig varen sorgir institucions com el «Club Fenicio» i escoles maronitas que ensenyaven una herència fenicia explícita, consolidant el terme «fenicio» com a etiqueta identitària front a la discriminació racial.

En el pla historiográfico, Philip K. Hitti va difondre una interpretació que presentava als siris moderns com a resultat d'antigues tribus fenicio‑cananeas mesclades en atres pobles, pero definides per una cultura pròpia més que per la «sanc». En obres com The Syrians in America (1924), History of Syria including Lebanon and Palestine (1951) i Lebanon in History (1957), va traçar una continuïtat des dels navegants fenicis fins als libanesos contemporàneus i va obrir la narrativa nacional libanesa en el llegat fenicio, otorgant al mit d'orige un aval acadèmic que es va incorporar als manuals escolars sense que Hitti anara percebut com antiárabe.

Per la seua banda, Gabriel Moutran va arreplegar diverses hipòtesis sobre l'orige dels maronitas —assiris, maraditas o descendents dels fenicios—, destacant que cap resultava demostrador, encara que va caracterisar als maronitas com montañeses en qualitats comercials pròpies de «descendents dels fenicios», mentres atribuïa a greco‑ortodoxos i greco‑catòlics un orige àrap gasánida. Esta distinció reforçava el desplaçament del mit fenicio cap als maronitas i el Líban, vinculant-ho cada volta més en proyectes separatistes libanesos front a una identitat siri‑àrap més àmplia.

En la posguerra de 1918‑1919, l'alusió als fenicis es va convertir en un marcador polític explícit vinculat al proyecte d'un Gran Líban recolzat per potències occidentals. Algunes peticions dirigides a la Comissió Americana de Mandats reivindicaven per als habitants de la costa libanesa la condició de «descendents dels fenicios» i demanaven un govern cristià i democràtic diferenciat de l'entorn àrap i de la Síria interior.

Encara que el terme «fenicio» es va associar sobretot al camp libanés, certs nacionalistes àraps, com ʿAbd a el‑Rahman a el‑Shahbandar en la revista a el‑Kawkab, ho varen incorporar a una narrativa siri‑àrap més àmplia, descrivint als siris com a portadors de «sanc àrap» en «vestigis de sanc fenicia» per a apropiar-se d'eixe passat sense avalar el separatisme libanés.

L'Iglésia Maronita

l'Iglésia maronita sempre ha complit un paper fonamental en la formació de l'història política del Líban. Durant la primera mitat del XIX, l'institució va ser forjant una identitat cristiana exclusiva en el Mont Líban que seria reivindicada pel discurs fenicista. Encara que l'iglésia maronita mai va aplegar a identificar directament als seus feligresos en els fenicios, sí circumscrivia idees que es podrien tildar de «libanistas». És el cas del patriarca Nicolás Murad, qui en la seua obra Notice historique sur l’origine de la nation maronite et sur ses rapports avec la France, apuntava a la necessitat de crear una entitat política maronita en el Líban.

Cap a la segona mitat del XIX, l'iglésia maronita va ampliar la qüestió de l'orige religiós de la seua comunitat en les troballes arqueològiques i històrics de l'época. L'arquebisbe de Beirut, Yusuf al-Dibs, en una série de llibres titulada Kitab Tarikh Suryya (El llibre de l'història síria), dedica un llarc capítul de la seua investigació històrica als fenicis situats en la franja costera síria. En eixa obra manifesta l'orige no semític dels fenicios, aixina com molts dels guanys dels que farien eco els fenicistas, a saber: la creació de l'alfabet, la perfecció de la navegació, el refinament del comerç i l'establiment de colónies, entre uns atres. Pese a no conectar directament als libanesos de la seua época en els antics pobladors de la regió, ya queda dibuixat un continu cronològic entre els fenicis i els habitants actuals del Líban. Posteriorment, esta narrativa seria recuperada pels fenicistas per a crear el mit fundacional del Líban com a nació.

Un atre cas que ilustra la contribució de l'iglésia al discurs fenicista és la declaració del patriarca Elías Huayik durant la Conferència de pau de París de 1919. Considerat un dels pares del nacionalisme libanés i de l'estat modern del Líban, Huayik va emfatisar el caràcter fenicio de l'identitat libanesa front a l'àrap. És curiós que este argument ho va utilisar per a l'audiència occidental que va rebre a la segona delegació libanesa i no per a la seua parròquia, ya que no podia predicar a favor d'uns suposts ancestros pagans.

«Els jóvens fenicios»

Henri Lammens

En el context colonial del XIX, França i Líban havien teixit estretes relacions, sobretot per mig de l'influència de l'universitat Saint-Joseph de Beirut, fundada en 1875 pels jesuïtes. Pese a que les institucions educatives franceses en les colónies obviaven per complet el història i l'orige dels pobles colonisats, en el cas dels cristians libanesos es va fer una excepció. A través de la Vaig facultar Orientale, establida en 1902, els estudis arqueològics i històrics de la regió varen preparar el terreny per a que els pobles de la zona —en este cas els cristians— construïren la seua pròpia narrativa nacional històrica davant el carpiment de l'imperi otomà i la propagació de la noció de nació-estat moderna.

És en el sí de l'universitat Saint-Joseph de Beirut a on s'escomencen a defendre i crear postulats fenicistas. Un eixemple és el de Henri Lammens, qui en la seua obra La Syrie; précis historique falca l'idea del Líban com a asil per a minories perseguides (com els cristians) per l'amenaça de l'ocupació arabo-islàmica, assentant aixina la base per a una identitat cristiana siri-libanesa separada. Este tipo d'arguments, entre uns atres, és el que calarà entre els “jóvens fenicios”, els qui provenen d'un àmbit burgués, urbà i francòfon, i els qui es varen formar principalment en esta universitat. Inspirats per un relat d'èxit mercantil protocapitalista fenicio, aniran definint una identitat libanesa en raïls en els fenicios segons les seues pròpies ideologies i agendes polítiques.

Bulus Nujaym es troba entre alguns dels primers ideòlecs del Fenicismo. En 1908, en la revolució dels Jóvens Turcs, publica el llibre La Question du Liban. Per a ell, la solució es reduïx a l'instauració d'una entitat cristiana independent en un Gran Líban dins d'un marc nacional siri baix la tutela de Franci.a Lo essencial en l'obra de Nujaym dins del Fenicismo consistix l'us d'una metodologia basada en el determinisme geogràfic d'Elisée Reclus, ya que inspiraria a atres fenicistas en ella. Ademés de recolzar-se en els estudis de Lammens, Nujaym va contribuir a La Revue Phénicienne en un artícul en el que reclamava un Gran Líban com a estat independent i no associat a Síria.

En este clima varen sorgir també diferents colectius en esta senya identitària. És el cas de l'Alliance Libanaise, que advocava per la creació d'un estat del Gran Líban independent en respal de les potències europees. Esta agrupació donaria lloc a grans personalitats dins de l'esfera del Fenicismo, com Yusuf al-Saouda. Este autor glorificó la cultura fenicia i el herència que supostament hi havia imprés en el poble libanés. Al-Saouda concep Líban i Síria com dos entitats completament diferenciades. Esta narrativa idealizada del passat fenicio serà la que es promoga a lo llarc del XX, influenciada també per autors francesos com Victor Bérard en el seu Els Phéniciens et l’Odysée. En esta obra, el francés arrebata la paternitat de la civilisació occidental als grecs per a atribuir-li-l'als fenicis i proclamar-los com els transmissors d'ella en el Mediterràneu. cal afegir que molts membres de l'Alliance Libanaise en Aleixandria —la ciutat egipcíaca s'havia convertit en un important destí per als immigrants libanesos en els anys previs— no reduïen el Fenicismo al context libanés, sino que ho estenien a Síria. Un d'ells era Jacques Tabet.

Posteriorment, atres autors com Michel Chicha i Hector Klat es varen vore influïts per la fòrmula nacionalista de Barrès, puix resultava propícia per a donar forma al nacionalisme libanés en tractar l'identitat com una qüestió purament cultural i no racial, ètnica o llingüística. D'esta manera, els fenicistas podien esquivar fàcilment la seua identitat àrap per a reivindicar-se a sí mateixos com fenicis basant-se en mits culturals creats exprofeso. Durant el Mandat francés del Líban, Charles Corm va publicar la seua obra La Montagne Inspirée, que arreplega directament el títul de l'obra La Colline Inspirée, de Barrès. El llibre del libanés constituirà durant molts anys una sòrt de manifest del Fenicismo.

cal recordar que durant tot este periodo que comprén des de la segona mitat del XIX fins a principis del XX, tot lo món àrap es veu sacsat per la gran afluència de noves corrents ideològiques que va dur en si la Nahda. Els autors fenicistas, en presentar-se com a hereus dels fenicios, verdaders fundadors de la civilisació occidental, reafirmats en el cristianisme i en el determinisme geogràfic i cultural de l'esfera llatina-occidental; pretenen opondre's al creixent nacionalisme àrap en la seua multitut de formes i moviments i alluntar-se de l'idea cultural d'orient, aixina com de l'espai islàmic.

Durant el Mandat Francés i despuix de l'Independència

En el Tractat de Sèvres de 1920, França guanya el control de la regió. Per a poder administrar millor el territori, el govern francés va decidir dividir la regió en miniestados. Aixina, es va crear el Mandat francés del Gran Líban. La potència europea va fomentar noves identitats locals per a recolzar la seua política de partició del territori. No és aixina de sorprendre que s'inclinaren per les idees libanistas i per la construcció d'una identitat fenicia.

Durant els anys del Mandat, l'identitat nacional del Líban seria encara un subjecte més que disputat en el terreny polític i social entre les diferents branques ideològiques que es trobaven presents en la regió. En el marc del Fenicismo, cal destacar una série d'elements que varen propiciar el desenroll d'este pensament. Per un costat, l'Alt Comisariado Francés va dissenyar una programació escolar que feya émfasis en el història antiga i minimisava la rellevància dels àraps i l'islam, a els qui s'estudiava com invasores. Un currículum similar es va confeccionar per a Síria i el restant de miniestados de la zona. Davant la tentativa de primar estes escoles, generalment privades, cristianes i en una educació occidental i antiárabe, els musulmans del Líban varen protestar en vàries ocasions.

Per un atre costat, l'universitat de Saint-Joseph seguia disseminant les idees fenicistas entre els seus estudiants, els qui ocuparien llocs importants en l'administració pública, el comerç, la banca i la política. Els jesuïtes, presents en la regió des de 1831, contaven en una gran influència regional, puix en cert modo, havien contribuït activament a la formació del Líban com a entitat estatal i nacional al mateix temps que intentaven dotar-ho d'una identitat cristiana-occidental.

Finalment, no cal menysprear l'importància que el desenroll de l'arqueologia i l'historiologia de l'época varen tindre en la creació d'esta consciència fenicia. Estes disciplines es varen fer eco en varis museus, com el Museu Nacional del Líban, i publicacions, com Études et Documents d’Archéologie i Li Bulletin du Musée de Beyrouth. Per supost, tota esta llabor tenia per objectiu la propagació d'una idea nacionalista libanesa que a voltes es basava en el relat mític del passat fenicio.

Quan el Líban va conseguir la seua independència de França en 1943, al país va adoptar una identitat àrap segons el Pacte Nacional. Això no va impedir no obstant que el Fenicismo seguira sent defés per certs grups nacionalistes ni que l'identitat fenicia fora reivindicada parcialment per l'estat. Eixemple d'ells són alguns dels símbols presents —els barcos fenicios— en les monedes falcades per la República Libanesa. En el fondo, l'us d'estos icons s'havia heretat del Mandat Francés.

Durant la década dels 50 i els 60, el Fenicismo es va dividir en dos branques principals. Per un costat, trobem als intelectuals que consideraven als fenicis com els antepassats dels libanesos, gràcies als quals el país constituïa una singularitat dins del món àrap pel seu cosmopolitisme, el seu neoliberalisme i la seua ment oberta. Per un atre costat, una llínea més dura que defenia l'identitat fenicia i que presentava el Líban com un bastió nacional cristià, una «Nova Fenicia», front a una majoria àrap-musulmana oposta a ell cultural i ideològicament.

De la guerra civil fins als nostres dies

Durant la guerra civil de 1975-1990, es va crear un camp idòneu per a la radicalisació de tot cort d'idees de la que el Fenicismo no va poder escapar. Aixina, el discurs fenicista va trobar un terreny fèrtil en les Forces Libaneses, una coalició de milícies cristianes d'extrema dreta que integraven a les famoses Falanges Libaneses. Estos grups es caracterisaven per una retòrica incendiària contra els àraps i musulmans, com el que es difonia a través del periòdic Lebnaan, de Said Aql.

En la finalitat de la guerra i l'Acort de Taif de 1989, el Líban va tornar a subrallar el caràcter àrap de la nació. A raïl de la Revolució dels Cedres despuix de l'assessinat de l'ex primer ministre Rafiq Hariri en 2005, i dels moviments socials dels últims anys; el Fenicismo s'ha reduït a una ideologia popular en la cultura que, encara que alguns defenen, carix d'un moviment o d'una reivindicació política robusta.