Conferència de Pau de París (1919)

Archiu:Big four.jpg

Conferència de Pau de París (1919)

La Conferència de Pau de París va ser la reunió en 1919 dels Aliats despuix del armistici per a acordar les condicions de pau despuix de la Primera Guerra Mundial en els països de les Potències Centrals: Alemània, l'Imperi otomà, Bulgària, Àustria i Hongria, estos dos últims com a representants del desaparegut Imperi austrohúngaro. Els aliats varen escomençar sus labores de negociació entre sí el 18 de giner de 1919 baix la direcció del Comité dels Quatre: Wilson (Estats Units), Clemenceau (França), Lloyd George (Regne Unit) i Orlando (Itàlia), encara que els que realment varen dirigir les negociacions varen ser els tres primers. Als països vençuts no se'ls va deixar assistir a estes reunions, aixina que els que varen decidir el futur dels vençuts, varen anar els països vencedors que tenien distintes postures.

Posicions dels aliats

Vore també: Relacions internacionals de les Grans Potències (1814-1919)

Regne Unit

• No tenia reivindicacions territorials en Europa pero aspirava a guanyar colónies en Àfrica i Àsia.
• Volia la destrucció de la flota naval alemana.
• No volia afonar a Alemània per a no enfortir a França.
• També demanava indemnisacions.

Estats Units

• Creació de la Societat de Nacions per a garantisar la pau futura del món.
• Crear noves fronteres conforme a les nacionalitatés (els 14 punts de Wilson) i indemnisacions.

França

• Recuperació d'Alsàcia-Lorena.
• Ocupar militarment la zona occidental del Rin i crear un estat independent en Renania.
• Debilitar militarment i definitivament a Alemània. (Oposició a l'unió d'Alemània i Àustria)
• Guanys territorials i indemnisacions.

Regne d'Itàlia

• Aplicació del Tractat de Londres: anexió del Trentino, l'Alt Adigio, Trieste, Istria i Dalmacia.
• Guanys colonials en Orient Mig i Àfrica i indemnisacions de guerra.

Guanys

Tractats

A partir de juny de 1919 es presenten els tractats per a la seua firma als països derrotats.

Tractat de Versalles

Artícul principal → Tractat de Versalles (1919).

De les moltes disposicions del tractat, una de les més importants i controvertides resava que Alemània i els seus aliats acceptaren tota la responsabilitat d'haver causat la guerra i, baix els térmens dels artículs 231-248, desarmar-se, realisar importants concessions territorials i pagar indemnisacions als estats vencedors. El Tractat va ser socavat tempranamente per acontenyiments posteriors a partir de 1922 i va anar àmpliament violat en els anys trenta en l'arribada al poder del nazisme.

Conseqüències

• Sarre va quedar baix l'administració de la Societat de Nacions, que va concedir a França la seua explotació econòmica durant 15 anys.
• Eupen i Malmedy varen ser cedides a Bèlgica.
• Nort de Schleswig-Holstein en Tondern, Schleswig-Holstein va passar a domini danés despuix dels resultats d'un plebiscit.
• La major part de la província de Posen i Prusia Occidental, part de Silesia, varen passar a domini polac (Vore Corredor polac).
• Dánzig i Memel, ciutats costeres del Mar Bàltica, es varen configurar com a ciutats lliures baix autoritat polaca i de la Societat de Nacions.

• La vall del riu Niemen va quedar baix complet control de Lituània.
• Les colónies de Togolandia i Camerún es varen dividir entre França (2/3 parts) i Regne Unit (1/3 part).
• Àfrica del Suroest (actual Namíbia) va quedar baix tutela de l'Unió Surafricana.
• Tanganica va passar en la seua major part al Regne Unit, en l'excepció de Ruanda i Burundi (que varen quedar en mans de Bèlgica) i el port de Kionga, que va ser tornat a Portugal.
• La Nova Guinea Alemana (part en l'actualitat de Papúa Nueva Guinea) va passar a ser britànica, encara que finalment va quedar baix tutela d'Austràlia. Les illes de Polinèsia que es dirigien des d'esta es varen repartir entre Regne Unit i Japó.
• Prohibició del Anschluss.

Tractat de Saint-Germain-en-Laye

Artícul principal → Tractat de Saint-Germain-en-Laye.

El Tractat de Saint-Germain-en-Laye va ser firmat el 10 de setembre de 1919 entre les potències aliades i Àustria. En este tractat s'establia el desmembramiento de l'antiga monarquia dels Habsburgo, l'Imperi Austrohúngaro, i Àustria va quedar llimitada a algunes zones en les que es parlava solament l'alemà.

Per mig d'este tractat es reconeixia l'independència d'Hongria i la creació dels nous estats de Checoslovàquia (en Bohemio, Moravia, Silesia i Eslovàquia) i Yugoslàvia (en Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, part de Dalmacia, Croàcia i Voivodina). Hongria cediria Transilvania, part del Bánato i Bucovina a Romania, alguna cosa que es va concretar en el Tractat de Trianón, i el Burgenland a Àustria.

Polònia es va anexar Galícia i Itàlia va obtindre el Trentino, Tirol del Sur, Trieste i Istria, no obstant, els anglesos es varen negar a complir completament lo acordat en el Tractat de Londres oponent-se a que Itàlia recuperara Dalmacia, antic territori veneciano i tampoc la ciutat fronteriça de Fiume. Açò últim va ser vist pels italians com una traïció per part d'Anglaterra i va ser un dels principals motius que varen dur al posterior ascens del Fascisme.

Una clàusula important era la prohibició de revisar o revocar l'independència d'Àustria, en la finalitat d'impedir una unió política i/o econòmica en Alemània (Anschluss), sense l'autorisació de la Societat de Nacions, ya que despuix de la pèrdua del seu Imperi els austríacs es varen plantejar la possibilitat de l'unificació fracassada en 1866 despuix de la guerra austro-prusiana.

El Tractat de Trianon, firmat posteriorment entre els aliats i Hongria, completa el procés de desmembramiento de l'Imperi Austrohúngaro.

En este tractat, la mitat dels dotze millons d'habitants de l'Imperi que eren de llengua alemana varen quedar fòra de la nova República d'Àustria, com varen ser els Sudetes en Checoslovàquia, la regió del Tirol del Sur, en capital en Bolzano, en Itàlia, i algunes comunitats en Hongria i Transilvania. Açò va dur a problemes que varen precedir la Segona Guerra Mundial.

La desintegració de l'Imperi Austrohúngaro va causar tensions i dificultats entre les noves nacions. Àustria va quedar reduïda a un territori de 80.000 km² en una població d'uns 6 millons d'habitants, un terç dels quals vivien en Viena que es va convertir en una capital molt gran per a un país tan menut. Se li va prohibir unir-se a Alemània i va ser obligada a pagar #compensació de guerra i a reduir la seua eixèrcit a 30 000 soldats.

Tractat de Neuilly

Artícul principal → Tractat de Neuilly.

El Tractat de Neuilly-sur-Seine va ser firmat el 27 de novembre de 1919 en Neuilly-sur-Seine (França) entre Bulgària i les potències vencedores en la Primera Guerra Mundial.

D'acort en lo estipulat en el tractat, Bulgària reconeixia el nou Regne de Yugoslàvia, pagava 400 millons de dólarés en concepte d'indemnisació i reduïa el seu eixèrcit a 20 000 efectius. Ademés, perdia una franja de terreny occidental en favor de Yugoslàvia i cedia Tracia occidental a Grècia, per lo que quedava sense accés al Mar Egeo.

El tractat és conegut en Bulgària com la "Segona Catàstrofe Nacional", sent la primera la seua derrota en la Guerra Balcànica de 1913.

Tractat de Trianon

Artícul principal → Tractat de Trianon.

Hongria va proclamar la seua independència front a Àustria en el 16 de novembre de 1918. Les fronteres temporals «de facto» d'Hongria varen ser les mateixes que les traçades per les llínees de la treua de novembre-decembre de 1918. En comparació a l'antic Regne d'Hongria, eixes fronteres no incloïen:

• Part de Transilvania, al sur del riu Maros (en rumà: Mureş) i a l'est del riu Szamos (Someş), que va passar a Romania (conforme a la cessació d'hostilitats de Belgrat, firmat en el 13 de novembre de 1918). En l'1 de decembre de 1918, l'Assamblea Nacional dels Rumans de Transilvania va votar l'unificació de Transilvania en el Regne de Romania.

• Croàcia-Eslavonia, Voivodina, i Bòsnia i Hercegovina, que es varen unir en el recentment establit Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, junt en les ciutats de Pécs, Mohács, Baixa i Szigetvár (conforme a la mateixa cessació d'hostilitats); des del reconeiximent internacional del Regne dels Serbis, Croates i Eslovens en 1919, eixa va ser la frontera oficial fins a la firma del Tractat de Trianon.

• Eslovàquia, que va aplegar a ser part de Checoslovàquia (status quo de les legions checoslovaques acceptat per la Triple Entente el 25 de novembre de 1918).

• La ciutat de Rijeka (Fiume), que va aplegar a ser un tema de debat entre Itàlia i el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens.

La Triple Entente va demanar reconéixer a Hongria els nous territoris pertanyents a Romania, a través d'una llínea traçada a lo llarc del riu Tisza. Sense la possibilitat de rebujar eixos térmens, pero tampoc volent acceptar-los, els líders de la Primera República Hongaresa varen dimitir i els comunistes varen aplegar al poder. Es va formar la República Soviètica Hongaresa i es va organisar ràpidament un Eixèrcit Roig Hongarés. Eixe Eixèrcit va tindre, en un principi, èxit en contra de les legions checoslovaques i va aplegar prop de l'antiga frontera de Galícia (polaca), separant d'eixa manera a les tropes checoslovaques de les tropes rumanes. En l'1 de juliol de 1919 es va firmar la cesación d'hostilitats entre l'Eixèrcit Rojo i les tropes checoslovaques, mentres que les tropes rumanes varen creuar el riu Tisza, varen derrotar a l'Eixèrcit Rojo i varen ocupar Budapest en el 4 d'agost de 1919.

L'Estat hongarés va ser restablit per la Triple Entente, qui va ajudar a l'almirant Horthy a aplegar al poder, en el més de novembre de 1919. En decembre de 1919 una delegació hongaresa va ser invitada a la Conferència de Pau de Versalles. Les fronteres definitives d'Hongria varen ser establides pel Tractat de Trianon, firmat en el 4 de juny de 1920. Ademés dels territoris mencionats anteriorment, Hongria va perdre atres territoris ocupats com a part del Imperi austrohúngaro:

• El restant de Transilvania, que va passar a Romania.
• Rutenia, que va passar a Checoslovàquia, conforme al Tractat de Saint-Germain de 1919.
• La major part de Burgenland, que va aplegar a ser part del nou estat establit (Àustria), també conforme al Tractat de Saint-Germain; el districte de Sopron va optar per quedar-se com a part d'Hongria, despuix d'un plebiscit organisat en decembre de 1921.
• Emđimurje i Prekmurje, que varen aplegar a ser part del Regne dels Serbis, Croates i Eslovens.

Conforme al Tractat de Trianon, les ciutats Pécs, Mohács, Baixa i Szigetvár, temporalment baix administració yugoslavo, varen passar a Hongria. Un comité va assignar chicotetes parts del nort dels antics districtes Árva i Szepes a Polònia, ya que ahí vivia una majoria de població polaca.

Tractat de Sèvres

Artícul principal → Tractat de Sèvres.

Els dirigents de França, Gran Bretanya i els Estats Units varen declarar els seus diferents objectius en relació en l'Imperi otomà durant la Conferència de Pau de París, 1919.

El Tractat deixava a l'Imperi otomà sense la major part de les seues antigues possessions, llimitant-ho a Estambul i part d'Àsia Menor. En Anatolia Oriental es creava un estat autònom per als kurdo (Kurdistan), i varis districtes passaven a Armènia (la República d'Armènia es va independisar de Rússia en 1918) per a formar la Gran Armènia. Grècia rebia Tracia Oriental, Imbros, Ténedos i la regió d'Esmirna. Es reconeixia la separació d'Egipte, Hedjaz i Yemen; mentres que Mossul, Palestina i Transjordania passaven a administració britànica i Síria, Líban i Alejandreta a administració francesa, que també rebia una zona d'influència en Cilicia. Chipre va quedar per als britànics que ya ho administraven i Castellorizo per als italians en una zona d'influència en la regió d'Antalya. La navegació en els estrets seria lliure i controlada per una comissió internacional.

El Tractat va conseguir l'expulsió de l'Imperi otomà d'Europa. Açò havia segut el somi del cristianisme durant casi cinccents anys contats a partir de la Lliga Santa, se li va posar la condició a l'Imperi otomà, tal que mai podia ser reactivat de nou en la seua antiga forma.

Uns atres

Es va configurar un nou mapa polític d'Europa creant-se noves nacions: Polònia, Checoslovàquia, Hongria, Yugoslàvia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània. Es varen ratificar les fronteres dels països vençuts. També es va crear el conegut com "Cordonera sanitària" per a aïllar el món capitaliste del comuniste.

Japó i la qüestió de l'igualtat racial

Artícul principal → Proposta d'igualtat racial.

La delegació de Japó, encapçalada per Makino Nobuaki, va plantejar el reconeiximent de l'igualtat racial en els estatuts de la Societat de Nacions, pero la seua petició no va ser atesa. Des del principi la delegació japonesa no va ser tractada igual que els quatre grans i no només se'ls va assignar un lloc en l'extrem de la taula de les negociacions, sino que els seus membres varen tindre que soportar comentaris denigratorios i succeïts racistes —el president francés Georges Clemenceau, per eixemple, es va queixar de tindre que estar junt als «llejos» japonesos en una ciutat plena d'atractives dònes rosses; el president australià Billy Hughes, defensor a ultranza d'una Austràlia Blanca, va fer succeïts sobre el canibalisme en referència als pobles del Pacífic—. En el curs del debat sobre l'igualtat racial, quan al britànic Lord Balfour se li va argumentar que en la Constitució d'Estats Units es reconeixia que «tots els hòmens són creats iguals», ell va respondre que no creïa que «un home d'Àfrica central fora creat igual que un europeu». Llavors Makino va demanar que es votara la proposta i va conseguir que fora aprovada per la majoria dels països representats en la conferència, pero l'oposició de Gran Bretanya i les seues Dominis, especialment Austràlia, va ser tan radical que finalment el president nortamericà Woodrow Wilson va dictaminar que el vot quedava anulat per la disconformitat expressada per varis països. Com ha senyalat l'ensagiste indi Pankaj Mishra, la resolució en la que es rebujava l'igualtat racial «anava a ser recordada durant décades pels nacionalistes japonesos».

Segons este mateix autor indi, Wilson no va respalar la proposta japonesa —que en el fondo responia als principis expressats en els Catorze Punts— perque, ademés de que podia posar en qüestió la llegislació antiasiática d'Estats Units, «temia perdre el respal dels britànics i dels seus aliats australians. En gran mida, la anglofilia cegava a Wilson i als seus assessors (en la seua majoria membres de l'èlit blanca anglosaxona i protestant de la costa Este), lo que li impedia vore la passió anticolonial que existia en Àsia i Àfrica».

Conseqüències

Els vençuts, sobretot Alemània, es varen quedar en la sensació d'haver segut tractats injustament (revengisme i nacionalisme), que, entre atres coses, causaria l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Ademés no es va resoldre el problema de les nacionalitatés quedant en evidència el principi teòric de les negociacions.