Fausto (òpera)
.jpg)
Fausto (títul original en francés, Faust) és una grand opéra en cinc actes en música de Charles Gounod i llibret en francés de Jules Barbier i Michel Carré, versió de la llegenda de Fausto; adapta la peça teatral Faust et Marguerite dels mateixos Barbier i Carré, inspirada lleument en el Fausto, partix I, de Goethe. Es va estrenar en el Théâtre Lyrique (Théâtre-Historique, Opéra-National, Boulevard du Temple) en París el 19 de març de 1859.
Història de les representacions
[editar | editar còdic]
Gounod es va decidir a tractar el tema de Fausto responent al clima general d'admiració per la intelectualidad germànica que s'estava creant en França, i que generaria l'adaptació d'obres de Goethe per a l'escena francesa, i el primer intent fallanc de Wagner d'estrenar en París (1861).
Fausto no va ser acceptada en el Teatre d'Òpera Nacional, per ser poc «vistosa» i l'estrena en el Lyrique va tindre que retardar-se un any perque es presentava el drama Fausto d'Adolphe d'Ennery en Porte St. Martin. El gerent del teatre, Léon Carvalho, va designar a la seua esposa Marie Miolan-Carvalho, per a interpretar el personage de Marguerite, i va impondre varis canvis durant la producció, inclús va aplegar a suprimir algunes parts.
Es va estrenar en el Théâtre-Lyrique de París el 19 de març de 1859. Incloïa diàlecs parlats que posteriorment, en ocasió de la primera representació en Estrasburc, en abril de 1860, varen ser substituïts per recitativos.
Fausto no va anar inicialment ben rebuda, pero el seu editor, Antoine Choudens, que havia adquirit els drets per dèu mil francs, va mamprendre una gira en l'obra per Alemània, Bèlgica, Itàlia i Anglaterra, en la mateixa Marie Caroline Carvalho en el paper principal. Per a esta gira es va canviar el diàlec parlat de la versió original per recitativos. En 1862, tres anys despuix de l'estrena, es va repondre en París, i esta volta va ser un èxit. Més vesprada, Gounod va insertar en l'acte II l'ària de Valentin, Avant de quitter ces lieux..., en ocasió de la representació en el Her Majesty's Theatre en 1863. En 1869, es va presentar una tercera versió, en el ballet de la nit de Walpurgis inclós per a que l'obra poguera ser interpretada en l'Òpera en 1869: es va convertir en l'òpera més freqüentment representada en eixe teatre i un producte principal del repertori internacional, en a on va permanéixer per décades, sent traduït a, a lo manco, 25 idiomes
En París, Fausto va gojar de 314 funcions en els diferents escenaris del Théâtre-Lyrique fins a abril de 1869, despuix va ser representada 166 voltes des de l'any 1869 al 1875 en l'Òpera (Sales Li Peletier i Ventadour). L'obra va conéixer una llarga carrera internacional i va gojar d'una immensa popularitat: va ser representada més de 2400 voltes en l'Òpera Garnier. Va ser l'obra en la que es va inaugurar la Metropolitan Opera en la ciutat de Nova York el 22 d'octubre de 1883, aixina com el Teatre Nacional de Costa Rica el 19 d'octubre de 1897. És l'octava òpera més representada en el Metropolitan Opera, en més de 730 representacions fins a 2008.
La seua popularitat i reputació ha decaigut una miqueta des d'al voltant de 1950. Açò es deu a que una producció completa, en els seus grans cors i elaborats escenaris i vestuari resulta molt costosa, sobretot si s'inclou el ballet en l'acte V. No va ser fins al periodo entre 1965 i 1977 que la versió completa va ser interpretada (i després en alguns corts menors), i totes les representacions en eixa producció varen incloure la Walpurgisnacht i el ballet.[1] Fausto seguix sent una de les òperes més populars; en les estadístiques de Operabase apareix com la n.º 35 de les cent òperes més representades en el periodo 2005-2010, sent la 3.ª en francés i la primera de Gounod.
L'òpera francesa era molt rígida en els seus plantejaments i Gounod massa superficial per a tractar el tema de Fausto en profunditat, motiu pel qual en Alemània, encara que varen apreciar la bella i eficaç partitura de Gounod, l'òpera jamai s'anuncia en el seu títul original, sino que la criden Marguerite, en considerar que tan solament tracta de l'episodi d'este personage femení de l'obra de Goethe.[2]
Personages
[editar | editar còdic]
| Personage | Tesitura | Repartixc el 19 de març de 1859 Director: Adolphe Deloffre |
|---|---|---|
| Dr. Fausto (vell erudit) | tenor | Joseph Théodore Désiré Barbot |
| Mefistófeles (el diable) | baix | Émile Balanqué |
| Margarita (amant de Fausto) | soprano | Marie Caroline Miolan-Carvalho |
| Valentí (soldat, germà de Margarita) | baríton | Reynald |
| Wagner (amic de Fausto) | baríton | M. Cibot |
| Siébel (alumne de Fausto) | mezzosoprano | Faivre |
| Marta (veïna de Margarita) | mezzosoprano | Duclos |
| Estudiants, soldats, burguesos, dimonis, àngels, etc. | ||
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «La base de senyes del Met (archius)». Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2018. Consultat el 4 d'octubre de 2011.
- ↑ momentsopera
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fausto (ópera)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.