Xilòfon
_Centro_Hist%C3%B3rico_Quito.JPG){kind=link}
Plantilla:Wikipedia Gravada El xilòfon (pronunciat /si'lofono/, del grec i ) és un instrument musical de percussió. Cada làmina es afina segons un to específic (nota musical) de l'escala cromàtica. Com es pot afinar, es tracta d'un laminófono de sò determinat. L'orde de les làmines és similar a l'orde del teclat de piano.
El xilòfon utilisa tant la tècnica de tambor afinable com l'alvançada de malls. Té un timbre més viu que la marimba, i les notes se sostenen menys. Els xilòfons moderns inclouen làmines de percussió curtes. Un xilòfon en un registre més baix que el registre de la marimba es diu xilorimba.
Funcions
[editar | editar còdic]El xilòfon posseïx una gran rellevància en un número de peces clàssiques. Algunes de les més conegudes són la Danse macabre (1874) composta per Camille Saint-Saëns i «Fòssils» de Carnival of the Animals (1886) del mateix compositor. També es pot escoltar en la Simfonia Nº. 6 de Gustav Mahler.
El recurs més utilisat per al xilòfon és el trémolo, que s'obté percutiendo alternativament en abdós baquetas sobre una mateixa làmina. El xilòfon requerix un gran virtuosisme per part del percusionista. La seua tècnica actual és molt complexa i precisa d'un gran especialiste. El seu paper en l'actual orquesta no és el d'oferir un toc exòtic a l'obra, sino que és un timbre independent i molt important dins del desenroll orquestal
Història
[editar | editar còdic]L'instrument té orígens poc clars. Nettl va propondre que es va originar en el surest asiàtic i va aplegar a Àfrica cap a l'any 500 d. C., quan un grup de pobles de parla malayo-polinesia va emigrar a Àfrica, i va comparar les orquestes de xilòfons d'Àfrica oriental i les orquestes de gamelán javanés i balinés.[1] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 18–19, 100 Esta teoria va ser desafiada més recentment pel etnomusicólogo i llingüiste Roger Blench, qui postula un orige independent del xilòfon en Àfrica, citant, entre les evidències de l'invenció local, les característiques distintives dels xilòfons africans i la major varietat de tipos de xilòfons i instruments similars al xilòfon en Àfrica.[2]
Xilòfon asiàtic
[editar | editar còdic]L'evidència més antiga d'un verdader xilòfon és del IX en el Surest Asiàtic, mentres que un instrument similar de fusta colgante, un tipo d'armonicón, es diu que va existir en el 2000 a. C. en lo que ara és part de China. El ranat, semblat a un xilòfon, s'utilisava en les regions hindús (kashta tharang). En Indonèsia, algunes regions tenen el seu propi tipo de xilòfons. En el nort de Sumatra, el poble Toba Batak utilisa xilòfons de fusta coneguts com Garantung (deletreado: "garattung"). Java i Bali utilisen xilòfons (cridats gambang, Rindik i Tingklik) en els conjunts de gamelán. Seguixen tenint una importància tradicional en Malàsia, Melanèsia, Indonèsia, Tailàndia, Birmània i regions d'Amèrica. En Birmània, al xilòfon se li coneix com Pattala i sol estar fet de bambú.
Xilòfon africà
[editar | editar còdic]El terme marimba també s'aplica a varis instruments folklòrics tradicionals, com el balafón d'Àfrica Occidental. Les primeres formes es construïen en barres damunt d'una carabassa.[3] La fusta es torra primer al voltant d'un fòc abans de donar forma a la clau per a conseguir el to desijat. El ressonador s'ajusta a la tecla per mig d'una cuidadosa elecció del tamany del ressonador, l'ajust del diàmetro de la boca del ressonador utilisant cera d'avespa i l'ajust de l'altura de la tecla per damunt del ressonador. Un fabricant hàbil pot produir un amplificament sorprenent. Els malls utilisats per a tocar la dibinda i la mbila tenen caps fets de caucho natural extret d'una planta selvada rastrera.[4] El "entrelazamiento" o l'alternança de ritmes apareix en la música de xilòfon d'Àfrica oriental, com la del dimbila dels makonde, el mangolongondo dels yao o el mangwilo dels Shirima, en el que la opachera, el llamador inicial, és resposta per un atre intérpret, el wakulela.[5] Açò sol duplicar un pols rítmic ya de per sí ràpit que també pot coexistir en un contrarritmo.
Mbila
[editar | editar còdic]La mbila (plural "timbila") s'associa en el poble chopi de la província d'Inhambane, en el sur de Moçambic.[4] No deu confondre's en la mbira. Es creu que l'estil de música que s'interpreta en ell és el método de composició més sofisticat que s'ha trobat entre els pobles prealfabetizados.[6] La mbila de Moçambic, en resonància de carabassa i afinación heptatònica, sol tocar-se en grans conjunts en una dansa coreografiada, potser representant un drama històric. Els conjunts consten d'uns dèu xilòfons de tres o quatre tamanys. Una orquesta completa tindria dos instruments baixos cridats gulu en tres o quatre tecles de fusta que es toquen de peu utilisant malls pesats en caps de goma massiça, tres dibinda tenors, en dèu tecles i que es toquen assentats, i el propi mbila, que té fins a dèneu tecles de les quals fins a huit poden tocar-se simultàneament. El gulu utilisa carabasses i la mbila i la dibinda clafolls de poma Masala com a ressonadors. Acompanyen la dansa en llargues composicions anomenades ngomi o mgodo i consistixen en unes 10 peces musicals agrupades en 4 moviments separats, en una obertura, en diferents tempo i estils. El director del conjunt fa les voltes de poeta, compositor, director d'orquesta i intérpret, creant un text, improvisant una melodia parcialment basada en les característiques del llenguage tonal de chopi i component una segona llínea de contrapunt. Els músics del conjunt improvisen parcialment les seues parts. El compositor consulta llavors en el coreógraf de la cerimònia i es fan ajusts.[7] El més llarc i important d'ells és el "mzeno", que inclourà una cançó que conte un assunt d'importància local o inclús es burle d'una figura prominent de la comunitat![4] Entre els intérprets es troben Eduardo Durão i Venancio Mbande.[4][8][9]
Gyil
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Balafon.
El gyil (Plantilla:IPAc-en) és un instrument pentatònic comuna a les poblacions que parlen gur en Ghana, Burkina Faso, Mali i Costa d'Ivori en Àfrica Occidental. El gyil és el principal instrument tradicional del poble dagara del nort de Ghana i Burkina Faso, i del lobi de Ghana, el sur de Burkina Faso i Costa d'Ivori. El gyil se sol tocar en parella, acompanyat d'un tambor de carabassa cridat kuor. També pot ser tocat per una sola persona en el tambor i la part de baquetas com a acompanyament, o per un soliste. Els duos de gyil són la música tradicional dels funerals del poble dagara. L'instrument és generalment tocat per hòmens, que deprenen a tocar quan són jóvens, no obstant, no hi ha restricció de gènero.
El disseny del gyil és similar al del belava o balafón utilisat pels pobles mandinga, bambara, yulá i sosso, més a l'oest, en el sur de Mali i l'oest de Burkina Faso, una regió que compartix moltes tradicions musicals en les del nort de Costa d'Ivori i Ghana. Es fabrica en 14 claus de fusta d'una fusta dura africana cridada lliga unides a un marc de fusta, baix del com pengen carabasses calabash.[10] La seda de les teles d'aranya cobrix els menuts forats de les carabasses per a produir un sò de zumbido i s'utilisen tendons d'antílop i cuiro per als tancaments.[10] L'instrument es toca en malls de fusta en cap de goma.
Silimba
[editar | editar còdic]La silimba és un xilòfon desenrollat pel poble lozi en Barotselandia, a l'oest de Zàmbia.[11] Les tecles afinades es nuguen damunt de carabasses resonantes.[12] La silimba, o shinjimba, és utilisada pel poble nkoya de l'oest de Zàmbia en cerimònies reals tradicionals com la Kazanga Nkoya. En l'actualitat, la silimba s'utilisa en la major part de Zàmbia.
Akadinda, amadinda i mbaire
[editar | editar còdic]El akadinda i el amadinda' són instruments similars als xilòfons originaris de Buganda, en l'actual Uganda.[13] La amadinda està formada per dotze troncs que es afinan en una escala pentatònica. La toquen principalment tres jugadors. Dos intérprets se senten un front a l'atre i toquen els mateixos troncs en una tècnica d'enclavamiento en un tempo ràpit. No té ressonadors de carabassa ni zumbido, dos característiques de molts atres xilòfons africans.[14]
La amadinda era un instrument important en la cort real de Buganda, un regne ugandés. Per a este xilòfon s'utilisa actualment un tipo especial de notació, que consistix en números per a i punts.[15] com també ocorre en el embaire, un tipo de xilòfon originari del sur d'Uganda.[15]
Bele
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Balafón.
El bele (balenjeh, behlanjeh) s'utilisa en el poble mandinga d'Àfrica occidental. Les seues tecles estan montades sobre carabasses i es colpegen en malls en puntes de goma. Els intérprets solen dur cilindres de ferro i anells subjectes a les mans per a que tintineen mentres toquen.[16]
Xilòfon occidental
[editar | editar còdic]La primera menció a un xilòfon en Europa va ser en l'obra Spiegel der Orgelmacher und Organisten (1511) d'Arnolt Schlick, a on se li denomina hültze glechter ("traqueteo de fusta").[17] Després hi ha atres descripcions de l'instrument, pero el terme "xilòfon" no s'utilisa fins a la década de 1860.[18] L'instrument estava associat en la música folklòrica de l'est d'Europa, en especial Polònia i l'est d'Alemània. Una versió primitiva va aparéixer en Eslovàquia[7]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 98 , i la referència més primerenca a un instrument similar data del XIV.[19]
El primer us orquestal en Europa va ser en l'obra Dansa Macabra, de Camille Saint-Saëns en 1874.[20] Per eixa época l'instrument ya s'havia popularisat en certa mida per Michael Josef Gusikov,[21] l'instrument del qual era el xilòfon de cinc rencs compost per 28 toscas barres de fusta dispostes en semitonos en forma de trapezi i recolzades en soports de palla. No tenia ressonadors i es tocava ràpidament en pals en forma de cullera. Segons el musicólogo Curt Sachs, Gusikov actuava en concerts de jardí, espectàculs de varietats i com a acte de novetat en concerts simfònics.
El xilòfon occidental va ser utilisat per les primeres bandes de jazz i en el vodevil. El seu sò lluent i viu funcionava be en la música de ball sincopada dels anys 20 i 30. Ret Norvo, George Cary, George Hamilton Green, Teddy Brown i Harry Breuer eren usuaris coneguts. En el pas del temps, el xilòfon va ser superat en popularitat pel vibráfono de tecles metàliques, desenrollat en la década de 1920. Un xilòfon en un ranc que s'estén cap a avall en el ranc de la marimba es diu una xilorimba.
En les partitures orquestals, un xilòfon pot indicar-se en el francés claquebois, l'alemà Holzharmonika (lliteralment "harmònica de fusta"), o l'italià silofono. Shostakovich era especialment aficionat a este instrument; té un paper destacat en gran part de la seua obra, incloent la majoria de les seues simfonies i la seua Concert per a violonchelo n.º 2. Entre els xilòfons moderns es troben Bob Becker, Evelyn Glennie i Ian Finkel.
En Estats Units, hi ha bandes de marimba zimbabuense especialment concentrades en el noroest del Pacífic, Colorat i Nou Mèxic, pero existixen bandes des de la costa este fins a Califòrnia i inclús fins a Hawái i Alaska. El principal event d'esta comunitat és el ZimFest, el festival anual de música zimbabuense. Les bandes es componen d'instruments des de soprano alts, passant per soprano baixos, tenors, barítons i baixos. Els ressonadors solen estar fabricats en forats coberts per un fi celofán (similar al balafón) per a conseguir el característic zumbido. Els repertoris de les bandes nortamericanes solen tindre una gran coincidència, per la font comuna del músic zimbabuense Dumisani Maraire, que va ser la persona clau que va dur per primera volta la música zimbabuense a Occident, aplegant a l'Universitat de Washington en 1968.
Us en educació
[editar | editar còdic]Quan el xilòfon està destinat per a aplicar el método Orff es monten en una caixa acústica de fusta de forma rectangular o de trapezi.
Usualment hi ha tres tipos de xilòfons: baixos, alts i soprano, en una escala i mija cada u. Com el seu nom indica, es monten làmines de fusta (xilo) preferentment de Pal sant.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Nettl, Bruno (1956). Harvard University Press (ed.). wordpress. com/page/176/ Music in Primitive Culture, Cambridge, Massachusetts. ISBN 9780674590007.
- ↑ special issue (ed.): «researchgate. net/publication/278398035_Using_Diverse_Sources_of_Evidence_for_Reconstructing_the_Past_History_of_Musical_Exchanges_in_the_Indian_Ocean Using Diverse Sources of Evidence for Reconstructing the Past History of Musical Exchanges in the Indian Ocean». doi:10.1007/s10437-014-9178-z.
- ↑ «archive. org/web/20160315063731/http://orgs. usd. edu/nmm/Africa/SubSaharanAfrica. html Llista de comprovació anotada d'instruments musicals de l'Àfrica subsahariana exposts en la Galeria Beede del NMM». Museu Nacional de la Música. Archivat des d'el usd. edu/nmm/Africa/SubSaharanAfrica. html original, el 15 de març de 2016. Consultat el 5 de juny de 2015.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «answers. com/topic/music-of-mozambique Música de Moçambic: Informació de». Answers. com. Consultat el 2011-11-01.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «wordpress. com/page/176/ Teoria de la Música». Theoryofmusic. wordpress. com. Consultat el 2011-11-01.
- ↑ 7,0 7,1 «wordpress. com/ Theory of Music» (en en). Theory of Music. Consultat el 2022-10-06.
- ↑ «pointofdeparture. org/archives/PoD-9/PoD9AfricanHeartbeats. html African Heartbeats». pointofdeparture. org.
- ↑ «Resumixen de l'àlbum de Timbila».Q Magazine.55
- ↑ 10,0 10,1 (2008).org/articles/winter-2008/harper/ «Life, Death, and Music in West Africa».Contexts Magazine.Winter
- 44-51.doi:10.1525/ctx.2008.7.1.44.
- ↑ «kalimba. co. za/old/marimbahistory. html Marimbas History». Andrew Tracey and Christian Carver.
- ↑ «zambiatourism. com/travel/hisgeopeop/people. htm Zàmbia». Zambiatourism. com. Consultat el 2011-11-01.
- ↑ britannica. com/EBchecked/topic/11339/akadinda Encyclopædia Britannica.
- ↑ «britannica. com/EBchecked/topic/650990/xylophone#ref=ref289735 xylophone (musical instrument)». Encyclopædia Britannica. Consultat el 2009-04-25.
- ↑ 15,0 15,1 britannica. com/EBchecked/topic/719112/African-music/57086/Interlockingref=ref519777 Encyclopædia Britannica.
- ↑ «archive. org/web/20070627205236/http://www. dspace. cam. ac. uk/handle/1810/1240 El Behlanjeh, l'instrument musical nacional dels mandingos». Royal Commonwealth Society Library. Biblioteca de l'Universitat de Cambridge. University of Cambridge. Archivat des d'el dspace. cam. ac. uk/handle/1810/1240 original, el 27 de juny de 2007.
- ↑ «archive. org/web/20180430183151/https://www. vsl. co. at/en/Xylophone/History History – The world of wooden mallet instruments». Vsl. co. at. Vienna Symphonic Library. Archivat des d'el co. at/en/Xylophone/History original, el 30 d'abril de 2018. Consultat el 2011-11-01.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
(1865).google. com/books? id=7EYFAAAAQAAJ&pg=RA2-PA152 «Leaves for the Little Ones».The Ladies' Companion.Rogerson and Tuxford. Abdós cites fan menció a un chiquet prodigi, Sunbury. - ↑ «archive. org/web/20070813000208/http://www. concertgoersguide. org/onstage/instruments/thexylophone. php The Xylophone». Concertgoersguide. org. Oregon Symphony Players Association. Archivat des d'el concertgoersguide. org/onstage/instruments/thexylophone. php original, el 2007-08-13. Consultat el 2015-06-05.
- ↑ «madehow. com/Volume-6/Xylophone. html How xylophone is made». Madehow. com. Consultat el 2011-11-01.
- ↑ «archive. org/web/20061230034331/http://www. rainlore. demon. co. uk/Guzikow/GuzikowArchs. html Michael Joseph Guzikow Archives». Archivat des d'el rainlore. demon. co. uk/Guzikow/GuzikowArchs. html original, el 30 de decembre de 2006. Consultat el 16 de giner de 2022.
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Xilòfon.
Xilòfon en el Viccionari.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Xilófono» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.