Marimba

Marimba

La marimba és un instrument de percussió d'altura definida pertanyent a la família dels idiófonos de làmines, compost per una série de barres de fusta afinadas dispostes de forma progressiva respecte al seu tamany que es colpegen en malls (baquetas). Cada barra posseïx un ressonador individual que amplifica el sò, tradicionalment elaborat en materials naturals i, en versions modernes, en tubos metàlics.

La marimba moderna cromàtica de doble teclat, va ser concebuda en Chiapas, Mèxic, en l'any 1892 gràcies a l'innovació de Cor de Jesús Borres Moreno. En Guatemala, la marimba de doble teclat va ser elaborada en Quetzaltenango per Sebastián Hurtado i Julián Paniagua Martínez en 1894.

La música de marimba, les vores i balls tradicionals de la regió colombiana del Pacífic Sur varen ser inscrits en 2010 en la llistarepresentativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l'Unesco, ampliant-se a la província equatoriana d'Esmeraldes en 2015.

Etimologia

Degut a que no existix consens sobre l'orige del terme marimba en Llatinoamèrica, diversos investigadors han propost distintes hipòtesis etimològiques, principalment d'orige africà i mesoamericano.

Hipòtesis d'orige africà

Diversos estudiosos sostenen que el vocablo marimba té un orige africà, basat en la presència de raïls fonètiques similars en distints idiomes africans. En particular, s'ha senyalat la recurrencia de la morfema -imba en térmens vinculats a la música, a la vora o a instruments de percussió, lo que ha dut a associar-ho en pràctiques musicals africanes.

Segons la recopilació de Gustavo Montiel, Arrigo Coén Anitúa propon que el terme marimba podria derivar del vocablo bantú mbila, utilisat per a denominar instruments de percussió de tipo xilòfon. Coén planteja ademés que mbila hauria evolucionat cap a formes intermiges no documentades, com mambila o mambira, les quals, per mig de processos de metátesis, haurien donat lloc a térmens com malimba i marimba. També senyala l'existència de variants relacionades, com marímbula en el Carib i timbirimba en regions d'Equador i l'antiga Nova Granada, lo que sugerix una difusió i adaptació del terme en distints contexts afroamericanos.

D'acort en Vida Chenoweth, malimba, una variant del terme marimba, és d'orige bantú i designa un idiófono en ressonadors de carabassa utilisat pel poble Shangana-Ndau, assentat en la regió costera de Moçambic, prop del riu Sabi. L'autora també menciona l'existència d'instruments africans afins, com la timbila de la cultura Chopi, la madimba del sur de la República del Congo i atres variants, que reforcen l'hipòtesis d'un orige africà del vocablo.

Hipòtesis d'orige mesoamericano

En contrast, atres autors plantegen un possible orige mesoamericano del terme marimba. Jaime R. Rodas sugerix que el vocablo podria derivar-se de raïls de l'idioma maya-k’iche’, combinant els elements mar (tendir o estendre), in (afegir) i bah (murmurar o produir eco), lo que donaria com resultat mar in bah: una expressió interpretada com a “taules unides que produïxen eco”.

Per la seua banda, i d'acort en referències arreplegades per Gustavo Montiel, Marcial Armes Lara menciona la referència a un antic terme maya-k’iche’, Cheahbix, el significat de la qual seria “arbre cantor” (che, arbre; ahbix, cantor), el qual hauria segut utilisat per a designar a l'instrument en contexts prehispánicos, segons tradicions i testimonis arreplegats per Marcial.

Orige

Els orígens de la marimba es remonten a l'Àfrica subsahariana, a on els pobles de parla bantú varen desenrollar instruments semblats al xilòfon en ressonadors de carabassa, evidenciats per registres arqueològics i etnogràfics anteriors al contacte europeu.

Segons la tradició oral, l'història de la marimba va començar fa moltíssim temps en Àfrica, a on es cavaven clots en el sol, es colocaven barres de fusta sobre eixos clots i es colpejaven per a produir sò un tipo de xilòfon que resonava en les cavitats de la terra. Posteriorment, es varen afegir carabasses baix de les barres de fusta com a caixes de resonància, tal com se seguix fent en els instruments folklòrics tradicionals.

Els precursors de la marimba han existit en l'Àfrica subsahariana durant centenars, si no mills, d'anys. Entre els instruments més similars estan el balafón i el gyil, pero l'instrument molt provablement s'origina en Angola i en la República Democràtica del Congo.

La Reina Marimba és un héroe folklòric els ardits del qual formen part del folclore africà. Se li considera una deesa que va liderar a la tribu Akamba en l'Àfrica Oriental en temps molt antics, a través de les planures de Ukambani en l'actual Kènia. Se li atribuïx la creació dels precursors de tots els tipos d'instruments musicals, incloent la ngoma (tambor), la marimba (xilòfon), la kalimba (lamellófono) i l'arc musical makweyana. Segons un mit zulú, una deesa anomenada Marimba va ser maldida per una atra deesa, i els seus esposos morien poc despuix de casar-se en ella. En eixe dolor va crear cançons cada volta més belles i nous instruments. Les seues cançons varen créixer en bellea a mida que sofria noves pèrdues.

Les històries orals del balafón ho daten a lo manco en l'época del sorgiment de l'Imperi de Mali en el sigle XII d.C. Els visitants europeus descriuen balafones en el sigle XVII pràcticament idèntics a l'instrument modern. Entre els mils d'instruments de percussió, hi ha una família important la dels instruments de teclat. Els xilòfons, vibráfonos, marimbas i metalófonos tenen un antepassat comú: el balafón africà. La cultura musical del balafón està molt desenrollada en els països al sur del Sàhara.

La marimba del Pacífic colombià va aplegar en els pobles africans esclavizados duts al territori des del sigle XVI, provinents principalment de la regió del Congo i Angola. Cap a 1520, els africans eren duts de llocs com el Congo, Angola, Camerún, Ghana, Llibèria, Gàmbia, Costa d'Ivori, Guinea-Bisáu, Sierra Leona, Senegal i Mali per a reemplaçar la població nativa que ràpidament disminuïa. Els primers varen ser els esclaus currulaos, els qui varen construir les vies des de l'interior del territori cap a la mar, i en la seua fer diari varen recrear els instruments que tenien en Àfrica utilisant els materials que varen trobar en l'entorn: la palma de chonta i la guadua, donant orige a la marimba de chonta, una forma pròpia del balafón africà adaptada al Pacífic. Es creu que la marimba de chonta va aparéixer per primera volta en els voltants de Barbacoes, en Nariño, assentament miner fundat en 1616, a on una gran diversitat de ètnia indígenes i africanes varen viure baix el domini de l'Iglésia i la societat miner-esclavista.

Llunt de ser solament un instrument musical, la marimba en el Pacífic colombià es va convertir en un acte de resistència i memòria. En 1743, el fra Hilario Sánchez va manar a cremar trenta marimbas en Barbacoes, puix l'Iglésia la considerava diabòlica pel seu influix africà. A pesar d'eixa persecució sistemàtica, els pobles afrodescendientes de Nariño, Cauca, Valle del Cauca i Va chocar la varen preservar vixca en els seus ritos: en la marimba es realisen ritos fúnebres com els chigualos, vores de voga, pangos, bundes i patacores ritmes que acompanyen des del luto fins a les faenes del riu, aplegant inclús a tocar-se en chicotetes llanches per a cridar al peix. Hui, eixa herència va ser reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i resona en força renovada en artistes contemporàneus com Nidia Góngora i Herència de Timbiquí.

La primera marimba centroamericana de la que es té notícies data de l'any de 1545 en la facenda de Santa Lucía, en el municipi de Jiquipilas, Chiapas. Segons la documentació datada en el 9 d'octubre de 1545, l'encomendero don Pedro Gentil de Bustamante i amo de la facenda de Santa Lucía, descriu en la seua crònica una marimba en una celebració d'indis; i nos relata lo següent:

Es creu que els xilòfons varen aplegar a Amèrica per mig d'africans que havien segut duts a Guatemala i Mèxic, encara que també hi ha registres en algunes piràmides Mayas que es troben en Chiapas i Guatemala. La primera menció documentada de la marimba en Guatemala (marimba de tecomates), data del 13 de novembre de 1680 durant les celebracions d'inauguració de la Santa Iglésia Catedral en Santiago dels Cavallers de Guatemala.

La marimba moderna cromàtica de doble teclat, va ser concebuda en Chiapas, Mèxic, en l'any 1892 gràcies a l'innovació de Cor de Jesús Borres Moreno, natiu del Municipi de Venustiano Carranza, Chiapas, Mèxic, indicant-se ademés que en 1897, va ser tocat per primera volta l'actual model de marimba en el tradicional parc de l'iglésia del Senyor del Pou, en el mateix municipi, a partir d'eixe moment ha passat de ser un instrument autòcton a un instrument per a concert. Es Va construir per primera volta un instrument de cinc octaves, i més vesprada es va construir un instrument d'11 octaves, enorme, el qual era eixecutat per 9 elements. En Guatemala, la marimba de doble teclat va ser concebuda en Quetzaltenango per Sebastián Hurtado i Julián Paniagua Martínez en la década dels 1890.

L'historiador David Vela diu: «Nos referim també a la tesis del Dr. Castañeda Paganini sobre la possible invenció de la marimba en Guatemala, pels africans duts com a esclaus en el sigle XVI; sorprén no obstant que la marimba aparega ací tempranamente entre comunitats tancades a l'influència d'ells, entre alluntades montanyes, i falte en les zones realment habitades per la raça de color». lo que resulta indubtable és que l'ingeni dels països locals va transformar l'instrument fins al punt de fer-ho seu.

Ya que es tenen registres en Guatemala que a mitan de el XVIII, en la mateixa ciutat de Santiago de Guatemala (hui Antiga Guatemala), el presbítero Joseph de Padilla va desenrollar una nova versió de l'instrument (marimba senzilla), al que li va ampliar l'extensió del teclat a 42 tecles (primer i únic instrument colectiu del món), li va agregar una estructura en 4 pates alçant-la del sol, podent-se tocar de peu.

En 1894 en Quetzaltenango, el mestre Sebastián Hurtado va desenrollar la primera marimba cromàtica o de doble teclat feta en fusta de Hormigo (Plathymiscium dimorphandrum) donant-li fins a 6 escales musicals. Ell va heretar la marimba als seus fills i varen crear el grup Marimba Royal dels germans Hurtado els qui en 1908 varen realisar un concert en la ciutat de Búfalo, Nova York, i aixina introduïxen la marimba (en els aportes de Guatemala) en els Estats Units, donant-la aixina a conéixer al món.

En ser un instrument utilisat en molts països d'Amèrica, el 12 de febrer de 2015, l'Organisació d'Estats Americans (OEA) declara a la marimba "Patrimoni Cultural de les Américas".

La marimba en el món

Guatemala

Marimbistas en Antiga Guatemala.

En Guatemala, la marimba és considerada com "Símbol Patrio", segons el Decret 31-99, artícul 171 de la Constitució Política de la República de Guatemala, aprovat pel Congrés de la República, en l'any de 1999 pero des del 17 d'octubre de 1978 es va emetre el Decret N.º 66-78 a on es va declarar a la marimba com el "instrument Nacional de Guatemala". El decret obliga al Ministeri d'Educació a propiciar l'ensenyança de dit instrument musical, en les escoles públiques i privades, com un reconeiximent de baluart nacional de la cultura nacional, art i tradició. L'artícul 171 es troba en la Constitució de la República baixe el nom de «Llei de creació de l'Institut Nacional de la Marimba».

En Guatemala, la marimba va evolucionar de manera admirable aplegant a construir-se en doble teclat i en capacitat de produir escales cromàtiques, donant-li cabuda a la possibilitat de ser eixecutada per varis músics al mateix temps.

Mèxic

Archiu:Chiapanecas marimba.ogg La música de marimba s'escolta en el sur de Mèxic, en els estats de Chiapas, Tabasco, Quintana Rosegue, Campeche, Yucatán i Veracruz. En Tuxtla Gutiérrez, Chiapas, hi ha un parc dedicat a la marimba cridat El Parc de la Marimba, on toquen música en marimbas tots els dies a les 18:00 (6:00 p. m.) GMT-6. En dit parc graven una série anomenada "En El Sò de la Marimba" i ahí es veuen els grups i la gent ballant en el parc.

La marimba cromàtica permet interpretar tota classe de música. Aixina molts compositors varen poder crear música sobre la base de patrons rítmics com: el vals, fox, bolero i blues. La marimba doble la constituïxen una marimba gran i una atra marimba chicoteta o tenor. S'incorporen bateria, violón de tres cordes i el contrabajo de quatre cordes. Anys despuix es varen agregar el baix elèctric, les congas, trompetes, saxofones i clarinets per a formar un nou model que es cridaria «Marimba Orquesta». També es va crear un atre model en el que se substituïxen els atres instruments pel xul (flauta de canya de carrizo), la chirimía, el caragol, les ocarines i els tambors autòctons.

Els «llocs» de la marimba es diuen pícolo, tiple, centre harmònic i baix, començant per la part més aguda i el tenor: pícolo, tiple i baix de tenor. En la marimba gran s'ha acostumat a tocar la primera veu de la melodia en el pícolo i el tiple, el concorde en el centre, i en el baix la nota més greu del d'acort en el seu respectiu canvi per a evitar la monotonia. En el tenor es toca: en el pícolo i tiple, segona veu i a voltes segona i tercera, a lo que els marimbistas criden «plens» i el baix de tenor reforça la primera, fent algunes voltes contramelodia.

Nicaragua

La marimba d'arc és l'autèntica reina del folclor musical nicaragüenc i junt al violí de talalate té reconeiximent nacional. En la ciutat de Masaya en "El Tiangue" situat en el barri Monimbó (front a l'iglésia Sant Sebastià) s'erigix el "Monument a la Marimba d'Arc", un conjunt escultòric en ferro que en tamany natural mostra al marimbero i els seus dos acompanyants eixecutant una peça musical.

La Marimba d'arc nicaragüenc és una variant senzilla de la Marimba –instrument d'orige africà– que no ha sofrit canvis significatius en la seua estructura, solament en alguns dels materials en que és elaborada. En Centroamérica la marimba d'arc va caure en desús al voltant de 1840, a la parell de les innovacions que Manuel Bolán, célebre músic chiapaneco va fer a la marimba i al grup de marimba.

En territori de l'actual municipi de Nandaime en el departament de Granada es va ubicar una important concentració d'esclaus africans, que varen ser els qui varen dur l'instrument que va ser assimilat pels pobles veïns, especialment la Comunitat Indígena de Monimbó o monimboseños descendents chorotega-mangue, contraris a absorbir costums exòtiques o forànees, pero que varen adoptar l'instrument en entusiasme. En el seu llibre "Folklore de Nicaragua", de 1968, l'acadèmic nicaragüenc Dr. Enrique Penya Hernández, va reconéixer als habitants de Monimbó la seua destrea per a eixecutar la marimba d'arc i l'habilitat per a fabricar-la.

La marimba d'arc és un instrument molt sonor, en un registre que dona bona llibertat per a tocar melodies, i sobretot, que és un instrument completament portable, tocat per una persona (marimbero solista). La seua música és acompanyada tradicionalment de guitarra i guitarrita, a voltes se li sumixca una quijada de ruc, maracas, contrabajo chicotet i inclús una bateria de pailas en esquella.

El repertori que comprén una marimba d'arc està llimitat, òbviament, per l'escala que conseguix cobrir. El ritme més adaptat és el Són nica en la seua versió de Sò monimboseño, també cridat Aixarop monimboseño.

Una de les peces musicals més representatives dins del folklore musical nicaragüense és "Dos bolillos", d'autor desconegut i que es diu té més de trescents anys d'antiguetat. En la seua estructura es conseguixen endevinar alguns aires del periodo barroc tardà, apreciat més fàcilment en l'apany musical para orquesta que interpreta magistralment Camerata Bach. Una atra peça és "La Dansa Negra" la música del qual va ser integrada en la Missa Llauradora Nicaragüenca per Carlos Mejía Godoy.

Costa Rica

En Costa Rica la tradició més rica sobre marimbas es troba en la província de Guanacaste, a on es construïxen i usen marimbas de doble teclat, de bejuco, de bambú i carabassa; aixina com les de ressonadors de llanda i de plàstic. Per als habitants d'esta província en l'acompanyament d'una guitarra, la marimba és la percussió favorita en les seues festes i balls populars, ya que la combinació d'abdós instruments forma una espècie de farcidura harmònica i rítmic. Atres províncies com Sant Josep i Puntarenas també posseïxen marimbas pero en menor grau. La marimba representa el folklor autèntic, i per als guanacastecos és l'instrument musical més important perque al voltant d'ella gira tota l'activitat artística i cultural.

Símbol patrio de Costa Rica

Artícul principal → Símbols patrios de Costa RicaLa marimba, símbol de la cultura i tradició nacionals.

Va ser declarada instrument nacional de Costa Rica el 3 de setembre de 1996, per mig del Decret N.º 25114-C publicat en el diari oficial La Gasseta N.º 167. Segons el Ministeri de Cultura i Joventut de Costa Rica, el document més antic en el que s'evidencia la presència d'una marimba en eixe país, és un inventari de l'Iglésia de Orosí en la província de Cartago, realisat en 1785, a on s'establix que l'Iglésia contava en “un violón, una marimba, tres violins i dos guitarres” per a us del cor.

Colòmbia

En Colòmbia és un instrument típic del context musical tradicional del Pacífic. En les riberes del riu Guapi s'elabora la marimba de modo artesanal, en rústics tallers a on vells fabricants li otorguen a la guadua un sò característic.Es construïx en 23 làmines de fusta de chonta, de llongituts diferents, i 23 seccions de tubo de bambú (guadua), de diversos tamanys, tancats en el seu extrem inferior, que complixen la funció de ressonadors. Les làmines es ensamblan sobre un armassó de fusta prèviament forrat en fibra vegetal. Els ressonadors, per la seua banda, es monten sobre una vareta de ferro. Es toca per percussió de les làmines, efectuada per mig de baquetas les puntes de les quals estan recobertes de cuiro o caucho. És interpretada per dos instrumentistes, un per al registre greu, denominat el bordonero o marimbero, i un atre per al registre agut, cridat el tiplero o requintero. Generalment s'interpreta penjada del sostre, pero en algunes ocasions es coloca sobre un soport adicional. La marimba és amprada per conjunts que duen el mateix nom de l'instrument, en diversos contexts a on eixercita funcions socials o religioses. És indispensable en la celebració del currulao o cununao, la festa més destacada del llitoral Pacífic, que es balla des de finals de la Colónia, associada en la dansa del voga. La Comissió Coreogràfica, pinta una marimba penjada de les vares del sostre, és dir, una marimba colgante. S'alcancen a vore 18 trossos de macana, o 18 notes. Dos hòmens, un de tez blanca que toca la marimba en dos malls i l'atre de color negre escoltant. Du per títul, “La Marimba, instrument popular. Província de Barbacoes”. Dos marimberos o tocadors la percutían conseguint els sons colpejant les taules de chonta en pals untats de caucho en les seues puntes.

Equador

En Equador, el 2 de decembre de 2015, durant la X Sessió del Comité Intergovernamental per a la Salvaguardia del Patrimoni Cultural Immaterial considera la marimba esmeraldeña digna d'entrar a la LlistaRepresentativa del Patrimoni Cultural Immaterial d'Humanitat, de l'Unesco. Un reconeiximent que no solament inclou a l'instrument sino al conjunt de coneiximents i sabers que estan al seu entorn. Els arrullos que es canten als sants, les salves que s'entonen quan moren les persones adultes o els chigualos que es afinan quan fallixen els chiquets són algunes de les expressions religioses que s'han construït entorn a este instrument.

Material

Marimba folklòrica i popular.

El teclat: Les tecles de la marimba es fan de vàries fustes, com el pal rosa, paduk o el hormiguillo, segons alguns Triplaris tomentosa (Polygonacaeae). Les característiques principals que comporta a l'us en la fabricació d'este instrument musical són la facilitat de treballar en ella, la durea i resistència als colps, i la producció natural d'un sò peculiar. Este tipo de fusta ademés de ser utilisada en la fabricació d'instruments musicals sol ser molt apreciada pels constructors de pots o naus marítimes de lux perque a mida que passen els anys esta fusta obté un color més lluent i una resistència contra l'aigua i la càrrega.

La construcció de les primeres marimbas va ser de només escales diatòniques (que són les escales que produïxen els pianos, les melòdiques o piánicas quan únicament s'utilisen les tecles blanques) i se'ls va donar el nom de «marimbas senzilles». En elles, para bemolissar un sò (lo que els marimbistas criden «transportar»), els ejecutantes pegaven una bolita de cera en un extrem de la tecla, baixant-li aixina mig to.

Les caixes de resonància: Actualment les caixes de resonància es fan de fusta de cedre o ciprer, afinadas d'acort en la tecla i en una membrana pegada en cera en l'extrem inferior, lo que permet el «charleo» o vibració que facilita la prolongació del sò. La fabricació de cada una d'estes caixes de resonància comporta un procés molt semblat a la guitarra.

La tela: La tela utilisada per a produir el sò s'adquirix dels intestins dels porcs a través d'un procés.

Les mazas: El material d'estes mazas és de fusta de arce o de rattan. Dins de la part que colpeja en les làmines, hi ha una bola de fusta, plàstic, goma o caucho, i estan cobertes de llana natural o nailon, conegudes també com bolillos o baquetas en el sur de Mèxic.

La taula: Es fabrica en fustes especials. Pot dur fins acabaments, incrustaciones de fusta i el nom gravat en ella.

Archiu:Vibraphone Orchestra, early 1940s.ogv Es fabriquen marimbas de dos tamanys; les que tenen 45 tecles per als sons naturals i 33 per als sostinguts, mentres que les menudes, cridades tenor o tiple, tenen 34 tecles per a tons naturals i 25 per als sostinguts. Les tecles són fetes de fusta de Hormigo (Platymiscium dimorphandrum) i deu tindre un periodo de secat de dos anys per a que estiga en el seu punt ya que de lo contrari el sò no serà l'esperat. Els tons s'obtenen tallant la fusta i donant-li la gruixa adequada. El procés és prou complex, ya que es necessita polir-la en closca de mar per a que els poros es tanquen per complet.

En Colòmbia en les riberes del riu Guapi s'elabora la marimba de modo artesanal, en rústics tallers a on vells fabricants li otorguen a la guadua un sò característic. Es construïx en 23 làmines de fusta de chonta, de llongituts diferents, i 23 seccions de tubo de bambú (guadua), de diversos tamanys, tancats en el seu extrem inferior, que complixen la funció de ressonadors.

Les làmines es ensamblan sobre un armassó de fusta prèviament forrat en fibra vegetal. Els ressonadors, per la seua banda, es monten sobre una vareta de ferro. Es toca per percussió de les làmines, efectuada per mig de baquetas les puntes de les quals estan recobertes de cuiro o caucho. Les cerimònies de la construcció tenien que fer-se en determinats moments en que la lluna els fora favorable i “la tallada” de les notes, és dir, els pals que es polien en la peinilla fins a donar el sò desijat, tenien que ser de palma de chonta.

Festivals

En el Valle del Cauca (Colòmbia), des de l'any 2008 es porta a terme el Festival de la Marimba pensant en el patrimoni del Pacífic Sur Colombià, a on s'interpreten ritmes com el Currulao, Pango, Berejú, Patacoré, Juga de Gornege i d'adoració i Bunde; en este festival el públic deprén cada any sobre la música del Pacífic, per mig d'una trobada didàctica a on este es pot adinsar en els sons d'esta regió.

En santiago de Cali (Colòmbia) des de l'any 1996 es realisa el Festival de Música del Pacífic Petronio Álvarez, és un festival dedicat a la música del folclor del Pacífic colombià o relacionat directament en ell. Busca resaltar compositors, grups musicals i investigadors de la música d'orige afrocolombiano.

El Festival Internacional de Música i Dansa Afro d'Esmeraldes (Equador), constituïx un espai a on els distints assentaments negres que estan regats per Amèrica mostren la bellea de la seua cultura, tota la seua riquea i expressió; pero també, posen de manifest eixa força interna que pese a l'agressió que sofriren per més de cinccents anys per una cultura que va intentar sometre'ls, varen buscar formes de mantindre les seues raïls, a fi de no perdre la seua identitat.

El Festival dura quatre dies i en ells l'identitat cultural del poble negre es reafirma, es presenten agrupacions culturals de música i dansa provinents de diferents llocs de la diàspora, els mateixos que manifesten en veu pròpia les expressions de raïls ancestrals vives del seu poble. Els ballarins mouen els seus cossos al són de la marimba, la percussió, el caixó, els platillo i el clarinet.

Marimbistas més reconeguts

Entre els seus majors exponents a nivell internacional es troben:

• Rocael Hurtado. Guatemala.
• Dumenge Bethancourt. Guatemala.
• Francisco (Paco) Pérez Muñoz. Guatemala
• Gerardo Tzul Lacán. Guatemala.
• Mardoqueo Girón. Guatemala.
• Alfonso Bautista Vásquez. Guatemala.
• Natalio Arael Osorio Mata. Guatemala.
• Guillermo De León Ruíz. Guatemala.
• Danilo Gutiérrez García. Villaflores, Chiapas, Mèxic.
• Manuel del Carmen Vleeschower Borraz (Venustiano Carranza, Chiapas, Mèxic).
• Abel Domínguez Borraz. Sant Cristóbal De les Cases, Chiapas, Mèxic.
• Víctor Betanzos Castellanos. Arriaga, Chiapas, Mèxic.
• Rafael De Pau. Tuxtla Gutiérrez, Chiapas, Mèxic.
• Límbano Vidal Mazariegos. Mèxic.
• Alberto Penya Rius. Tonalá, Chiapas., Mèxic.
• Papa Roncón. Equador.
• Rosa Wila. Equador.
• Zeferino Nandayapa Ralda, quí va integrar en els seus germans el Quartet Clàssic Nandayapa. (Mèxic.
• Segon Vleeschower Borraz (Mèxic).
• Keiko Abe, marimbista japonesa que fungió com a president del Jurat calificador del Primer Concurs Llatinoamericà de Marimbistas, realisat del 29 de març al 5 d'abril pel Consell Estatal per a les Cultures i les Arts (CONECULTA) i la UNICACH, en Tuxtla Gutiérrez, Chiapas.

En l'actualitat alguns marimbistas professionals que eixecuten l'instrument a pur de el solfeig, fan apanys en els quals cada ejecutante toca un paper distint; açò ha vingut a complicar l'eixecució de l'instrument, pero li dona més encant i lucidea.

En la marimba, que comprén tota l'escala harmònica, es pot eixecutar tota classe de música, des de sons i peces populars en festes, fins a música clàssica en concerts. La música de marimba s'acompanya en varis instruments, incloent contrabajo o violí (com a complement de l'harmonia), bateria, chirimilla, tun i tambors. També existixen les cridades marimbas orquestes, les quals inclouen instruments de vent. En Guatemala es va adaptar la marimba a les costums populars aprofitant que en ella es pot eixecutar tota classe de música. Els llocs a on regularment es toca la marimba són Mèxic (principalment en l'estat de Chiapas i alguna cosa menys en els estats d'Oaxaca i Tabasco), Centroamérica (principalment en Costa Rica, Guatemala i Nicaragua) i en el Pacífic Colombià.

Tom Waits també va escomençar a utilisar les marimbas en el seu famós disc «Swordfishtrombones», i des de llavors no ha deixat d'usar-les.

Llocs

En l'entrada principal a la capçalera municipal de Quetzaltenango, Guatemala, es localisa un monument que fa referència a la Marimba. Va ser creat en la década del setanta pel reconegut artiste Rodolfo Galeotti Torres, no solament com un homenage a l'instrument, sino que també per a reconéixer a les persones que en ella s'inspiren per a compondre les seues melodies i als que l'eixecuten magistralment.

Existix el Parc de la Marimba, en la ciutat de Tuxtla Gutiérrez, en la capital de l'estat de Chiapas, famós internacionalment, va ser construït en 1993 i inaugurat pel llavors governador Elmar Setzer Marseille, en la finalitat de ser un centre de reunió per a les famílies; es destaca per les banca de tipo colonial, l'allumenament i el kiosco central evocant aixina l'época de principis de el XX. En ell es realisen concerts musicals en marimbas provinents dels diferents municipis de l'estat de Chiapas, els quals són transmesos per televisió en el Canal 10 de Tuxtla Gutiérrez, en viu pràcticament tots els dies, en un horari de 6 a 10 p. m.

En Nicaragua existix una variant d'este instrument musical, cridada “marimba d'arc”, que és interpretada per un sol ejecutante (marimbista), que se senta sobre l'arc que sosté abdós extrems de la marimba, fet d'una raïl flexible.

Vore també

• Balafón
• Hang
• Marimba d'arc
• Marimba esmeraldeña
• Xilòfon
• Glockenspiel
• Vibráfono
• Campanes tubulars
• Festival Internacional de Marimbistas

Referències

Bibliografia

• Chacón Solís, Lilliana Alicia: Marimbistas i marimberos: Acostament a la pràctica musical de la marimba en Sant Antonio de Escazú.
• Dieter Lehnhoff, Creació musical en Guatemala. Guatemala: Universitat Rafael Landívar [1] i Fundació G&T Continental, 2005. ISBN 99922-70-47-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marimba.

Marimba en el Viccionari. Plantilla:RAE

• Marimba.org (portal musical sobre la marimba).
• Documental didàctic sobre la marimba en Costa Rica.
• Marimbaguatemalteca.com (portal musical guatemalteco sobre la marimba).
• Radiomarimba.com (ràdio de marimba guatemalteca les 24 hores del dia).