Anar al contingut

Campanes tubulars

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Campanes tubulars


Les campanes tubulars són un instrument musical, es tracta d'un idiófono percutido de metal.[1] molt usat i important en l'orquesta. El seu sò s'assembla al de les campanes d'iglésia, carillón o un campanar. Es diuen 'campanes' tubulars perque la seua sò és similar al de les campanes d'iglésia, a les que emulen.[2] Permeten evitar dur les grans i poc pràctiques campanes originals a la orquesta.[3]

Cada campana és un tubo de metal, de Plantilla:Cvt de diàmetro, afinado per mig de l'alteració de la seua llongitut. El seu ranc estàndar és Do central–Fa, encara que molts instruments professionals alcancen fins a Sol. Les campanes tubulars a sovint es reemplacen per campanillas d'estudi, que són un instrument més menut i generalment menys costós. Les campanes d'estudi són similars en apariència a les campanes tubulars, pero cada campana té un diàmetro més menut que la campana corresponent en les campanes tubulars.

Les campanes tubulars solen tindre 18 tubos metàlics (de coure o latón) buits, suspesos d'un armassó. Estos tubos es percuten en un o dos malls. El tubo sempre és colpejat en la seua secció superior. Per a detindre el sò s'usa o be una barra o be un pedal.

Cada campana (tubo) té distinta llongitut, per a poder produir notes diferents. Tots els tubos tenen el mateix diàmetro. La diferent llongitut és la que permet la afinación, per #lo que es tracta d'un instrument de sò determinat.

Música clàssica

[editar | editar còdic]

Les campanes tubulars varen aparéixer per primera volta entre 1860 i 1870 en París.[4] En el món anglosaxó, l'anglés John Harrington, de Coventry va patentar campanes tubulars fetes de bronze.[5] Arthur Sullivan va poder haver segut el primer compositor en incloure una partitura per a campanes tubulars en una orquesta, en 1886.[6] A principis de el XX, les campanes tubulars també es varen incorporar als òrguens de teatre per a produir efectes.

Les campanes tubulars, per a produir sons similars a les campanes de l'iglésia en una orquesta, varen ser utilisades per primera volta per Giuseppe Verdi en les seues òperes El trobador (1853) i Un ball de caraces (1859) i per Giacomo Puccini en Tosca (1900).

Una atra obra que els donaria us i que seria de més fama va ser la Obertura 1812 del compositor Piotr Ilich Chaikovski,[7] degut a que en el #clímax s'utilisen campanes tubulars per a representar a les campanes de les iglésies proclamant la victòria de la resistència russa en 1812 front a l'alvanç de la Gran Armée de Napoleón Bonaparte.[8]

Passages en música clàssica que utilisen campanes tubulars:

[editar | editar còdic]

El multiinstrumentista Mike Oldfield les faria famoses en el XX en la seua peça Tubular Bells de 1973, tema musical de la película El Exorcista. A l'inici del seu proyecte de gravació d'una simfonia solista en 1972, Oldfield va descobrir un joc de campanes tubulars en The Manor Studio, en Oxfordshire, Anglaterra, i va solicitar permís al seu nou propietari, Richard Branson, per a usar-les. Oldfield va tocar les campanes en parts de l'àlbum, i les quals varen donar orige al nom de l'àlbum. La companyia de Branson, Virgin Records, es va beneficiar enormement, ya que l'àlbum de Oldfield va vendre millons de còpies; açò també va contribuir a la fortuna personal de Branson i a la seua influència en l'indústria.[25]

La producció d'este instrument es va disparar, donada la demanda que es va generar per part de coleccionistes i atres artistes, que varen incloure l'instrument en moltes creacions posteriors.

Extensió

[editar | editar còdic]

El seu extensió bàsica va des del do central del piano (do3) fins al sol d'una octava més aguda (sol4). No obstant, hi ha models grans que baixen fins al la2, i inclús fins al sol2, i pugen fins al do5.

Atres tipos

[editar | editar còdic]

A partir de la segona mitat de el XIX, es varen utilisar campanes tubulars similars a les campanes de vareta per a substituir a les campanes en batall de les iglésies més menudes, sobretot en Anglaterra. No deuen confondre's en els tubos que s'instalen com registres d'efecte en òrguens de cine o de teatre [nota 1] i òrguens d'iglésia.[26]


Les campanes tubulars dispostes en círcul i normalment molt més menudes donen lloc a un carillón de vent. També existixen timbres i rellonges de peu en els que es colpegen tubos metàlics.

Plantilla:Àudio

Un tubáfono està format per campanes tubulars dispostes horisontalment sobre un bastidor com les barres d'un metalófono.

Efectes del gas en el qual està immersa una campana tubular

[editar | editar còdic]

El gas en a on està immers una campana tubular pot afectar les característiques del sò que produïx. El sò generat per una campana tubular és el resultat de les vibracions en el material de la campana, i les propietats del mig circumdant — generalment l'aire — poden influir en cóm es propaguen les ones sonores. El gas que rodeja una campana tubular afecta les característiques del sò que produïx, principalment en alterar la velocitat del sò, les freqüències de resonància i la decaiguda de les vibracions. Els efectes més notables serien canvis en el to, timbre i la duració del sò.

Les principals maneres en que el gas circumdant (aire o un atre gas) pot afectar el sò són:

Densitat del gas La densitat de l'aire juga un paper important en cóm es propaguen les ones sonores. Quant més dens és el gas, més llentament viagen les ones sonores a través d'ell. Per eixemple, si la campana tubular està rodejada per un gas més dens que l'aire (com diòxit de carbono o heli), la velocitat del sò en eixe gas serà diferent, #lo que pot canviar la forma en que les vibracions de la campana es transmeten i la calitat tonal en general. En un mig més dens, la freqüència de resonància de la campana podria canviar, alterant el seu to o timbre. En un mig més dens, la campana pot produir un to llaugerament més baix perque les vibracions es vorien afectades per la propagació més llenta de les ones sonores.

Viscosidad del gas La viscosidad del gas circumdant influïx en quanta energia es pert per la fricció mentres les ones sonores viagen a través del mig. Un gas més viscós pot amortiguar les vibracions de la campana més ràpidament, #lo que du a un temps de decaiguda més curta per al sò, afectant a la duració del to.

Temperatura i composició del gas La temperatura i la composició específica del gas també impacten el sò. Les temperatures més altes poden fer que el gas siga menys dens, permetent que les ones sonores viagen més ràpit. La composició del gas també pot canviar la velocitat del sò i la manera en que les ones sonores són absorbides i refractadas pel gas circumdant.

Velocitat del sò La velocitat del sò varia en diferents gasos. Per eixemple, el sò viaja més ràpit en heli que en l'aire, #lo que podria alterar la percepció del sò produït per la campana. Si la campana tubular està sumergida en heli o en un atre gas llauger, el to podria semblar més alt, ya que les ones sonores viagen més ràpit i afecten les freqüències de resonància de la campana.

Impedència acústica L'impedència acústica (una mida de quanta resistència oferix un mig a la propagació del sò) del gas circumdant també afecta cóm interactua la campana en el sò. Un gas en major impedència reflectiria més ones sonores de regrés cap a la campana, #lo que podria aumentar el volum o canviar les característiques tonals.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ The Study of Orchestration, 3rd, Ed ., Samuel Adler, W. W. Norton & Co, Inc, (2002).
  2. ↑ James Blades i James Holland. "Campanes tubulars". Grove Music Online. Oxford Music Online. Oxford University Press, consultat el 18 d'agost de 2015, Oxfordmusiconline.com
  3. ↑ «Vienna Symphonic Library: Informació sobre les campanes tubulars».
  4. ↑ Peinkofer, Karl; Tannigel, Fritz. Handbook of Percussion Instruments (Mainz, Germany: Schott, 1976)
  5. ↑ «Harrington’s Tubular Bells» (en anglés). HARRINGTON, LATHAM, and CO. Consultat el 10 de maig de 2025.
  6. ↑ Willis, Stephen Charles. Bells through the Ages: from the Percival Price Collection = Els Cloches à travers els siècles: provenant du fonds Percival Price. Ottawa: National Library of Canada, 1986. 34 p., ill. with b&w photos. N.B ISBN 0-662-54295-9
  7. ↑ «Tchaikovsky Research : The Year 1812, Op. 49 (TH 49)». Consultat el 21 de juny de 2015.
  8. ↑ Felsenfeld, Daniel (2006). Tchaikovsky: A Listener's Guide, Hal Leonard Corporation, pp. 54. ISBN 978-1-57467-134-6.
  9. ↑ Budden, Julian (1984). The Operes of Verdi (vol. 1: From Oberto to Rigoletto), London: Cassell. ISBN 0-304-31058-1.
  10. ↑ Downes, Olin (1918), The Lure of Music: Depicting the Human Side of Great Composers. New York: Harper & Brothers, 1918
  11. ↑ Budden, Julian (1984). The Operes of Verdi: 2. From Il Trovatore to La Forza del destí. London: Cassell. ISBN 978-0-19-520068-3 (hardcover); ISBN 978-0-19-520450-6
  12. ↑ Grover-Friedlander, Michal (2005). Vocal Apparitions: The Attraction of Cinema to Opera. Princeton University Press. ISBN 978-0-691-12008-9. Preview at Google Books.
  13. ↑ Baldini, Gabriele (1980). The Story of Giuseppe Verdi: Oberto to Un Ballo in Maschera, Cambridge, et al.: Cambridge University Press. ISBN 0-521-29712-5.
  14. ↑ Budden, Julian (1984). The Operes of Verdi, Volume 2: From Il Trovatore to La Forza del Destí, London: Cassell. ISBN 978-0-19-520068-3.
  15. ↑ Abraham, G., Essays on Russian and East European Music, Oxford: Clarendon Press, 1985
  16. ↑ Brown, D. Abraham, G., "Mikhail Glinka" and "Modest Musorgsky" in The New Grove: Russian Masters 1, New York: W. W. Norton & Co. (1986)
  17. ↑ «Tchaikovsky Research : The Year 1812, Op. 49 (TH 49)». Consultat el 2015-06-21.
  18. ↑ Lax, Roger (1989). The Great Song Thesaurus, Oxford: Oxford University Press, pp. 230. ISBN 978-0-19-505408-8.
  19. ↑ Kobbé, Gustav (1919). The Complete Opera Book, G. P. Putnam & Sons.
  20. ↑ Lauri-Lucente, Gloria (2003). «Cavalleria rusticana and metatextuality in Francis Ford Coppola's The Godfather III».
  21. ↑ Mark Brown Arts correspondent. «Beethoven's Eroica voted greatest symphony of all clave | Music». The Guardian.
  22. ↑ «Gilbert Kaplan (1941-2016)». gustav-mahler.eu.
  23. ↑ Ashbrook, William (1985). The Operes of Puccini, Ithaca, New York: Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-9309-6. «tosca cast bells.»
  24. ↑ Budden, Julian (2002). Puccini: His Life and Works, paperback edició, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-226-57971-9.
  25. ↑ Moon, Grant. «Mike Oldfield on Tubular Bells: 'There's been nothing like it, before or since.'».
  26. ↑ Curt Sachs: Handbuch der Musikinstrumentenkunde. (1930) Breitkopf & Härtel, Wiesbaden 1967, ISBN 3-7651-0051-X, s. v. „Aufschlagröhren“, S. 25f.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Sibyl Marcuse: Musical Instruments: A Comprehensive Dictionary. A complete, authoritative encyclopedia of instruments throughout the world. Country Life Limited, London 1966, s.v. „Tubular bells“, S. 548. (anglés)
  • Curt Sachs: Handbuch der Musikinstrumentenkunde. (1930) Breitkopf & Härtel, Wiesbaden 1967, ISBN 3-7651-0051-X, s.v. „Aufschlagröhren“, S. 25f. (alemà)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Campanes_tubulars&oldid=617095»