Carillón

Archiu:Carillon Olympiapark Muenchen.jpg

Carillón

El carillón, orgue aéreu o orgue de campanes és un instrument de percussió idiófono que consistix en un joc de campanes dispostes en escala musical que es colpegen en un martell d'estes maneres:

• A mà: Sembla que esta modalitat ya era coneguda en el XI, i certament estaven en us en el XIII, com ho manifesten algunes miniaturas presents en còdexs.
• En martells accionados per mig d'un "teclat" (en realitat, un joc de palanques en la mateixa disposició): Esta atra modalitat es va amprar per primera volta en Alost (Flandes) en 1487, i s'estendria en sigles posteriors: s'aplegarien a fer aparats de fins a huitanta campanes.

També es diuen carillones, encara que impròpiament, als jocs de campanillas que es fan sonar simultàneament sacsant-les, siga en jocs de tres o quatre o en una roda que gira.

Es diu carillón de làmines al metalófono agut cridat també lira de làmines o simplement lira (sobretot quan és un model amprat per a desfilada), el nom internacional de la qual és glockenspiel.

Característiques

Construcció

El carillón és un instrument de teclat. Encara que compartix similituts en atres instruments d'esta categoria, com l'orgue o el piano en pedals, la seua consola d'eixecució és única. Tocar es fa en les mans en un teclat manual compost per bastons de fusta redonejats. El manual té tecles cromàtiques curtes (és dir, "tecles negres") elevades per damunt de les tecles diatòniques ("tecles blanques") i dispostes com un piano; no obstant, estan molt separats i les tecles cromàtiques s'eleven per damunt del restant, uns 10 centímetros. Per a operar, les tecles es pressionen en el puny tancat. El més baix d'1,5 a 2,5 Les octaves del manual estan conectades a un teclat de pedal que es toca en els peus. La conexió és directa, lo que significa que quan es pressiona un pedal, la seua tecla corresponent en el manual s'espenta cap a avall en ell. A diferència de l'orgue o piano de pedal, els pedals del carillón són més curts, més grossos i estan molt separats. Des de mediats de el XX, hi ha hagut dos estàndarts de disseny de teclat en competència per a la consola d'un carillón: l'estàndart Guild of Carillonneurs en Norteamérica i l'estàndart del nort d'Europa. Es diferencien en varis elements de disseny, com si els pedals exteriors es curven cap al centre o la distància específica a la que es pressiona una tecla. En 2006, la World Carillon Federation va desenrollar el WCF Keyboard 2006, que és un compromís entre els dos estàndarts. L'organisació recomana que el seu estàndart de teclat s'utilise com a guia en construir carillones nous o renovar teclats existents.

Cada clau està conectada a un sistema de transmissió a través d'un cable, generalment d'acer inoxidable. Quan es pressiona una tecla en particular, esta tira del cable que, despuix d'interactuar en atres cables i poleas, fa que un batall es moga cap a la paret interior de la campana corresponent a la tecla. En repòs, estos batalls estan a uns 2 a 4 centímetros de la superfície de la paret de la campana. Per a campanes més grans, la gravetat és suficient per a traure el batall de la campana. Les campanes més chicotetes estan equipades en resorts de tornada per a tirar d'elles immediatament despuix del colp, de modo que la campana no sone més d'una volta per cada pulsació de tecla. Immediatament damunt de cada clau hi ha un ajustador d'aram cridat tensor. Estos permeten a l'artiste compensar els canvis en la llongitut del cable per les fluctuacions de temperatura.

Les campanes en forma de copa de bronze fos del carillón es troben en la part superior d'una torre en una estructura típicament feta de voltons d'acer o fusta. La disposició de les campanes depén de l'espai, l'altura i la construcció de la torre, i del número i tamany de les campanes. Quan les campanes més pesades són especialment grans, generalment es coloquen baix de la cabina de joc per a conseguir una millor distribució tonal. Les campanes en sí no es mouen durant l'operació, solament els batalls. No obstant, en alguns instruments, les campanes més pesades poden estar equipades en un mecanisme que els permet oscilar.

Els carillones també poden presentar un mecanisme automàtic per mig del qual es reproduïxen melodies simples o els quartos de Westminster en les campanes inferiors. El mecanisme dels carillones europeus sol ser un tambor, que és un gran cilindre de metal conectat a un mecanisme de rellonge. Les clavilles de metal s'entornellen en l'exterior del tambor. Quan el mecanisme del rellonge posa el tambor en moviment, les clavilles s'enganchen en palanques conectades a martells que descansen a poca distància de l'exterior de la campana. Els martells s'alcen breument i després cauen sobre la campana, mentres la clavilla continua girant alluntant-se de la palanca. Les clavilles estan dispostes de manera que es puguen programar melodies simples per a que es reproduïxquen en un quarto d'hora específic. En Amèrica del Nort, els sistemes de percussió de reproducció automàtica no són comunes; en canvi, els carillones poden tindre sistemes neumàtics que fan sonar l'instrument.

Orígens

Els orígens del carillón es remonten als Països Baixos (actualment ^[Bèlgica]], els Països Baixos i els Països Baixos francesos) en el XVI. El carillón modern es va inventar en 1644 quan Jacob van Eyck i els germans Hemony varen crear el primer carillón afinado. L'instrument va experimentar un apogeu fins a finals de el XVIII, un decliu durant la Revolució Francesa, un resorgiment a finals de el XIX, un segon decliu durant la Primera i Segona Guerra Mundial i un segon resorgiment a partir de llavors. L'UNESCO ha designat 56 campanars en Bèlgica i França com a Patrimoni de la Humanitat i ha reconegut la cultura del carillón de Bèlgica com a patrimoni cultural immaterial.

Número de carillones

Segons recontes de varis registres, existixen al voltant de 700 carillones en tot lo món. La majoria es troben en els Països Baixos i les seues afores, encara que s'han construït casi 200 en Amèrica del Nort. Casi tots els carillones existents es varen construir en el XX. Ademés, existixen al voltant de 500 carillones "no tradicionals", que degut a que algun component de la seua acció està electrificado o informatisat, i que la majoria dels registres no consideren carillones. Varis d'ells estan ubicats en els Estats Units i la majoria dels demés en Europa occidental. Alguns carillones "viagers" o "mòvils" estan fixats a un marc que permet el seu transport.

Bibliografia

Llibres

• Chesman, Jeremy (2015). Making Music on the Carillon, American Carillon Music Editions. OCLC 917521619.
• Gouwens, John (2013). Campanology: A Study of Bells, with an Emphasis on the Carillon, North American Carillon School. ISBN 978-1-4840-3766-9.
• Gouwens, John (2017). Playing the Carillon: An Introductory Method, 5 edició, Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 765849175.
• (1996) Carillon: The Evolution of a Concert Instrument in North America, Springfield Park District. ISBN 0-9652252-0-8.
• Lehr, André (2005). Campanology Textbook: The Musical and Technical Aspect of Swinging Bells and Carillons (en nl), Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 154672090.
• Price, Percival (1983). Bells and Man, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-318103-8.
• Rice, William Gorham (1914). Carillons of Belgium and Holland: Tower Music in the Low Countries, John Lane Company.
• Rombouts, Luc (2014). Singing Bronze: A History of Carillon Music, Leuven University Press. ISBN 978-90-5867-956-7.
• (1993).«A History of the Carillon: Its Origins, Development, and Evolution as a Musical Instrument».Indiana University.

Revistes

• Barnes, Ronald. “The North American Carillon Movement” (PDF). The Bulletin 36 (1): 20–37. Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.
• Barnes, Ronald. “Carillonist, not Carillonneur” (PDF). The Bulletin 63 (1): 41–42. Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.
• «Composing for Carillon».
• De Turk, William. “Barber, Menotti, Trencada: Carillon Composers in Residence” (PDF). The Bulletin 48 (1): 53–65. Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.

• «What's in a Name?».Guild of Carillonneurs in North America.(88)
• Slater, James B.. “A Register of Honorary Members, 1936–1996” (PDF). The Bulletin 52 (1). Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.
• «The Seizing of Europe's Bells».
• Van Ulft, Carlo. “Carillon Music: An Evolution” (PDF). The Bulletin 69 (1): 32–36. Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.
• Widmann, John. “World Carillon Federation: Mobile Carillons” (PDF). The Bulletin 63 (2): 12–19. Guild of Carillonneurs in North America. OCLC 998832003.

Internet

• «Carillon». Merriam-Webster Online.
• «Carillonneur». Merriam-Webster Online.
• «Indexes to Senar-traditional Carillons Around the World».

• «Indexes to Traditional Carillons Around the World».
• «Learn to Play». Guild of Carillonneurs in North America.
• «Organization». World Carillon Federation.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carillón.