Palau de la Música Catalana

Erro al crear miniatura:

Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música Catalana () és un auditori de música situat en el carrer Alt de Sant Pedro en el barri de la Ribera de Barcelona, Espanya. Va ser proyectat pel arquitecte barcelonés Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, en solucions en l'estructura molt alvançades en l'aplicació de grans murs de cristal i l'integració d'atres arts com escultura, mosaics, vitrals i forja. L'edifici, sèu central del Orfeó Català, fundat en 1891 per Lluís Millet i Amadeo Vives, va ser sufragat per industrials i financers catalans, ilustrats i amants de la música, estament que xixanta anys abans ya havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu.

En 1997 l'Unesco va incloure l'edifici en la seua relació del Patrimoni de la Humanitat.

El palau de la Música Catalana és propietat de l'associació Orfeó Català, que té per objecte, conforme a la seua tradició, el foment de la cultura catalana, en especial en l'alvertent musical i en una atenció preferent a la música coral. L'Associació desenrolla els seus objectius a través de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana, que concentra la gestió de tota l'activitat dels cors de l'Orfeó i del palau de la Música Catalana.

Història

Erro al crear miniatura:

Escultura de Lluís Millet, fundador del Orfeó Català, realisada per l'escultor Josep Salvadó Jassans

Comença en un encàrrec d'un proyecte del Orfeó Català a l'arquitecte Luis Domenech per a construir un edifici destinat per a ubicar el seu sèu social. Este proyecte i el seu presupost corresponent és aprovat per l'assamblea el 31 de maig de 1904. Abans de terminar l'any es realisa la compra del claustre del convent de Sant Francisco, en una superfície de 1350,75 metros quadrats i en un preu final de 240 322,60 pessetas, en l'intenció de destinar este espai per a la construcció de l'edifici. En l'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realisa l'acte de colocació de la primera pedra de les obres, i per a la seua finançació s'emeten 6000 obligacions de cent pessetes.

Quatre anys més vesprada, el 9 de febrer de 1908, se celebra la seua inauguració. l'auditori va ser destinat a concerts de música orquestal i instrumental, aixina com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Pero en el palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres teatrals i per supost les més variades actuacions musicals. En l'actualitat seguix complint totes estes funcions, tant en l'àmbit de la música culta com en el de la música popular.

La sala presenta una excelent acústica. Molts dels millors intérprets i batutes del món de l'últim sigle (des de Richard Strauss fins a Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein, Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat per este auditori, autèntic santuari de la música de Catalunya i al temps sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.

En l'any 1960 varen tindre lloc els denominats successos del Palau de la Música coincidint en una visita de Francisco Franco a Catalunya. S'havia conseguit l'autorisació per a interpretar el Cant de la Senyera en el palau, en motiu de la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, autor del poema de la lletra. La prohibició gubernativa en l'últim moment per part de les autoritats, va fer que el públic assistent es posara en peu per a cantar dit himne i es llançaren octavillas contra el dictador. Per este fet va haver detencions, entre elles la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va ser somés a un consell de guerra. Fins a l'any 1967 no va poder tornar a ser interpretat llegalment el Cant de la Senyera.

El palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional en 1971. En tal motiu es varen realisar àmplies obres de restauració baix la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.

Pero és a partir de la década dels huitanta de el XX quan es decidix per part del Orfeó Català efectuar una gran reforma de l'edifici i també jurídica, aixina es va constituir en 1983 el Consorci del Palau de la Música Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó pero intervenint l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura. Sobre les obres de l'edifici s'encarrega el proyecte a Óscar Tusquets. Estes obres varen durar sèt anys, portant-se a terme tot el proyecte de Tusquets que va ser reconegut en el Premie FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech Girbau, arquitecte i net del primer arquitecte del palau, Domènech Montaner, va escriure sobre estes obres elogiant-les:

La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici anexe per als servicis (...) han donat com resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia sobre seguritat i especificacions de confort i acústica, dins de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desijat.

En 1990 es va formar la fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana per als actes del centenari de l'Orfeó i ademés per a conseguir recursos privats en activitats organisades en el palau.

Restauracions

Entre els anys 1982 i 1989 es va realisar la primera part de la restauració i ampliació del palau, a càrrec dels arquitectes Óscar Tusquets i Carles Díaz. La segona part d'esta restauració, també baix la direcció d'Óscar Tusquets i Josep Palain, va ser començada en 2000. En esta fase es va adossar al palau un edifici de sis pisos el cantonada dels quals es resol per mig d'una torre la base de la qual esta esculpida en forma d'una gran palmera.

El nou edifici i la plaça es varen ubicar en el terreny que anteriorment ocupava l'iglésia.

L'objectiu d'esta restauració era modernisar i ampliar l'edificació original. En primer lloc es va buscar restaurar parts danyades i de l'edifici, per a després actualisar-ho a la nova época. D'esta forma varen ampliar i varen donar vida al pati amagat, brindant una sensació de espacialidad major. A la seua volta varen conseguir un nou accés, accés principal pel que hui en dia s'accedix a l'edifici. En l'ampliació realisada junt a l'escenari, es varen colocar servicis per als artistes, com per eixemple camerinos, vestuaris i noves sales d'ensaig.

Arquitectura

Antiga taquilla, original de Domènech i Montaner, en l'interior d'una columna en el típic trencadís

L'arquitectura de Domènech és de gran calitat i originalitat, resaltant l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre i per un atre costat l'integració en l'arquitectura de les arts aplicades. Dos decisions demostren la tipologia i l'innovació tecnològica del proyecte: la primera la solució del pati en l'amijanadora del solar en l'iglésia per a que la sala de concerts quedara en la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona va ser la resolució d'ubicar l'auditori en el primer pis en l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala en un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió: en açò es va conseguir l'utilisació de la planta baixa per a oficines de l'Orfeó.

En l'exterior es mesclen elements escultòrics, que fan alusió al món de la música, en elements arquitectònics i decoratius de caràcter moderniste i barroquizante. En l'interior l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció en ceràmica (el trencadís tan típic del modernisme català) i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el que un s'integra en l'atre. L'escenari està dominat en la seua part atrassera superior pels tubos de l'orgue, que es convertixen a la seua volta en un element decoratiu i icon del propi palau. La embocadura de l'escenari està emmarcada per ilustracions escultòriques espectaculars, sengles alegoria de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven sobre columnes dòriques que sostenen uns cúmuls dels que emergix la cavalcata de les walquirias (clara referència a l'adoració per Richard Wagner que sempre ha sentit el públic català); a l'esquerra, uns chics al peu d'un sauce en les branques del qual apareix el bust de José Anselmo Vaig clavar, alusió al text de la cançó Els flors de maig d'este autor.

Entre 1982 i 1989 es va realisar una gran restauració i ampliació baix la direcció dels arquitectes Óscar Tusquets i Carles Díaz, iniciant-se la segona part en l'any 2000 dotant al palau en un edifici adossat de sis pisos d'altura a on s'ubiquen els camerinos, l'archiu, la biblioteca i una sala de reunions. Obrint-se a una plaça gràcies al derribe de l'iglésia de Sant Francisco de Paula, que havia sofrit un incendi durant la guerra civil espanyola i s'havia fet una reconstrucció sense valor arquitectònic. En la segona fase es varen realisar reformes interiors i una nova ampliació en una sala d'oïment i ensaig aixina com un restaurant.

Frontera principal primitiva

Erro al crear miniatura:

Detalle de la frontera antiga, en el grup escultòric La cançó popular catalana, de Miguel Blay

Es troba situada en el carrer Alt de Sant Pedro, únic accés fins a l'any 1989, fa cantó en el carrer de Amadeo Vives, que es resol en l'inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana (La cançó popular catalana), a manera de proa, de l'artiste Miguel Blay, en la que estan representats un sant Jorge, davall una figura femenina en el centre com un gran mascarón de proa, rodejada d'un grup de personages que representen el mariner, els llauradors, el vell, els chiquets, la classe alta de la societat, símbol de que el palau de la Música Catalana era para tot el poble. Segons consta en una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada pel marqués de Castellbell (Joaquim de Càrcer i de Amat), i que va tindre lloc la seua inauguració el dia 8 de setembre de 1909.

La complexitat de la frontera angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.

Atres elements d'esta frontera són els arcs en grans columnes de rajola roja i ceràmica. En el primer pis hi ha un balcó que recorre la frontera en catorze columnes en grups de dos, cobertes en mosaic totes en dibuix diferent, en el segon pis els busts dels músics sobre columnes, realisats per Eusebio Arnau, d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven, passat el grup escultòric del cantó es troba el bust de Wagner ya en el carrer Amadeo Vives. En dos d'estes columnes a nivell del carrer es trobaven dins d'elles les taquilles originals. En la part superior d'esta frontera un gran frontón en mosaic de Lluís Bru simbolisa la senyera (bandera) de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa en una rueca, en alusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons en música del compositor Amadeo Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que a partir de 1996 és l'himne oficial de Mallorca.

Frontera principal actual

Erro al crear miniatura:

Frontera en àngul, a on s'aprecia la representació d'un jagantesc arbre en rajola roja

En esta frontera es troba l'entrada habitual a partir de l'any 1989, a través d'una nova esplanada a la que s'accedix des d'un carrer que des de l'any 2006 es denomina en el nom de palau de la Música.

La frontera realisada per Domènech i Montaner, sorprén per la seua construcció que es va realisar com si fòra a la vista, a pesar de que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'iglésia de sant Francisco de Paula. Per a conseguir l'entrada de llum a través dels finestrals d'esta frontera, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres metros d'esgambi que feya de llímit en l'iglésia i a pesar de que no era vista, la va realisar en gran riquea de materials i disseny, l'obra de rajola roja vist, baranes de ferro forjat, rebancs i capitels esculpidos i en uns vitrals de colors iguals que en el restant de l'edificació. Segons unes senyes aportades per Pere Artís, el presupost inicial de les obres del palau era de 450 000 pessetes que es varen aplegar a duplicar, havent alguna fricció entre el client i l'arquitecte per la tozudez del mateix per acabar esta frontera igual que la que estava a la vista i per lo tant l'encariment de l'obra.

Erro al crear miniatura:

Frontera principal coberta en la pantalla de vidre d'Óscar Tusquets

En la part esquerra de la frontera es troba l'edifici de servicis, realisat pels arquitectes Óscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz en l'última vintena de el XX, en una torre en la base esculpida com si d'una gran palmera es tractara, és també, per a on hi ha l'entrada dels artistes. En la part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep Salvadó Jassans realisada en 1991 i l'entrada al restaurant del palau, cridat Mirador i realisat com una caixa de cristal. En este extrem de la frontera l'àngul en el carrer Alt de Sant Pedro, també es resol a manera de proa com en la frontera antiga, representant en rajola roja i en baix relleu, un jagantesc Arbre de la Vida realisat per l'escultor barcelonés Naxo Farreras.

Tota la frontera central recuperada ha segut coberta per una atra nova fent pantalla de vidre en el nom de l'edifici, Palau de la Música Catalana, gravat en els cristals.

Interior

Vestíbul

Erro al crear miniatura:

Vestíbul de l'antiga entrada

Per l'antiga entrada del carrer Alt de Sant Pedro, lo primer que es veu és una gran escala doble cap al primer pis en allumenament de grans fanals, la barana està ricament llaurada en pedra i en els balustres de vidre, els arrimaderos són de ceràmica vidriada i en relleus de flors igual que l'ornamentació dels sostres. Ya en esta entrada es pot recordar al escritor Robert Hughes, referint-se al palau:

Mai més es construirà en Barcelona res que es puga semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, lluentor formal, simbolisme i efecte decoratiu.

Sala Lluís Millet

Finestral de la sala Lluís Millet

Situada en el primer pis, enfront de la sala de concerts, és lo que es diu una sala o descans en una imponent llàntia moderniste, les portes són de vidre i des d'esta sala es passa al terrat a on nos trobem les columnes decorades en mosaics que donen al carrer Alt de Sant Pedro, totes les columnes són diferents en color i decoració, esta sala també està destinada per a celebrar actes socials o rodes de prensa.

Per a decorar la sala s'han inclós busts:

• Els Fundadors: Lluís Millet i Amadeu Vives (abdós per Joan Matamala), el president Joaquim Cabot (per Eusebi Arnau)

• Els Músics: Pau Casals (per Brenda Putnam), Eduard Toldrà, Joan Massià (per Eva Moshack), Frederic Mompou (per Joan Rebull), Xavier Montsalvatge (per Manolo Hugué), Manuel Blancafort (per Eudald de Juana), Alícia de Larrocha (per Ramon Coll), Rosa Sabater (per Josep Maria Subirachs) i Victòria dels Àngels
• L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (replica d'una obra de Eusebi Arnau).

Sala de concerts

Claraboya del sostre de la platea

En entrar en la sala des del primer pis, fa l'efecte d'una entrada obscura trobant-se, en seguida, en un gran efecte teatral, en l'explosió de llum i color que té la gran sala, els vitrals en abdós costats corren des del sol al sostre en el primer i segon pis de butaques com si anaren unes fonts, columnes decorades en mosaics de colors com el sostre en roses roges i blanques de ceràmica vidriada, en l'intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en semicírcul representant coes de pavos reals en tot el seu esplendor i colorit, i en el centre del sostre servint per a llum natural i elèctrica, la gran claraboya o llàntia realisada per Antoni Rigalt i Blanch, com un gran sol en forma d'esfera invertida, de cristals dorats en el centre i rodejat d'uns atres en tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins. Este símbol tan característic i genuí del palau, representa la pròpia marca de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, i està protegida, junt a atres elements de l'interior del palau, per marques titularitat de la Fundació.

L'aforament de la sala de concerts és de 2049 persones distribuïdes en:

• Platea, 688
• amfiteatre, 321
• Segon pis, 910
• Galeries de l'orgue, 82
• Reservades, 48

Escenari

Escenari de la sala de concerts

En la boca de l'escenari, d'onze metros d'esgambi, es troba el grup escultòric de Diego Massana i continuat pel jove Pablo Gargallo, que representa en la part dreta el bust de Beethoven baix de la cavalcata de les Valquirias en una clara simbologia de la música clàssica centreeuropea de Wagner (en el seu honor en l'any 1901 es va fundar l'Associació Wagneriana de Barcelona) i la representació de la música popular catalana en el costat esquerre, en el bust de José Anselmo Vaig clavar baix d'un gran arbre als peus del com es troba un grup de cantants. La magnitut d'esta obra escultòrica fa que en la seua part superior s'acosten casi fins a tocar-se.

En la part del semicírcul posterior de l'escenari, es troben díhuit muses modernistes en mosaic i en relleu a partir de la cintura que sembla que estan dansant eixint dels murs, realisades la part escultòrica superior per Eusebio Arnau i el trencadís de les faldes per Mario Maragliano i Lluís Bru, totes són portadores de diferents instruments musicals, sobre elles es troba instalat l'orgue.

Orgue

L'adquisició del orgue es va fer a la casa alemana Walcker Orgelbau, de Ludwigsburg i es va realisar en l'any 1908. El primer concert en ell realisat, per Alfred Sittard organiste de la catedral de Dresde, va supondre escoltar per primera volta un concert d'orgue en Barcelona en un recint distint a una iglésia. En 2003 va ser restaurat per Gerhard Grenzing gràcies a les aportacions realisades per empreses privades i molts particulars que tenien la possibilitat d'apadrinar un tubo.

Petit Palau

El Petit Palau, dissenyat per Óscar Tusquets, vist des del seu escenari

Proyectat per l'arquitecte Óscar Tusquets en el nou edifici a continuació de l'entrada pel carrer Alt de Sant Pedro, es troba a onze metros de profunditat i va ser inaugurat en l'any 2004. Té un aforament teatral per a 538 persones i una perfecta acústica, excelent per a música, ademés es realisen en el seu espai tot tipo d'actes socials i culturals, per als que s'està dotat de grans alvanços tecnològics.

En l'any 2007 va ser un dels cinc proyectes guardonats en el premi Uli Awards For Excellence europeus en reconeiximent al disseny i valor arquitectònic.

Biblioteca

Es va iniciar la colecció per l'Orfeó l'any 1891, consta de diversos llegats en manuscrits de el VI, i una gran cantitat de volums la majoria d'ells de temes musicals; hi ha partituras i el repertori complet de les peces cantades pel cor des de la seua fundació.

Història artística

Molts dels millors solistes i cantants de el XX han actuat en el palau de la Música Catalana, entre ells: Pau Casals, Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Eugène Ysaÿi, Albert Schweitzer, Enrique Granados, Blanche Selva, Wilhelm Backhaus, Emil Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvich, Alicia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, José Carreras, Maria Uriz, Elisabeth Schwarzkopf, Barbara Hendricks, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff, Sviatoslav Richter, Vladimir Ashkenazy, Maurizio Pollini, Maria João Pires, Jean-Pierre Rampal, Jessye Norman, Daniel Barenboim, etc.

Grans orquestes i directors han visitat l'auditori des del seu primer any en funcionament: l'Orquesta Filharmònica de Berlín en Richard Strauss, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Mariss Jansons; Orquesta Filharmònica de Viena, en Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein; Orquesta Real del Concertgebouw en Eugen Jochum, Antal Doráti i Mariss Jansons; Orquesta Filharmònica d'Israel i Zubin Mehta; Staatskapelle Berlin i Orquesta Simfònica de Chicago en Daniel Barenboim, New York Philharmonic en Kurt Masur, Orquesta Filharmònica de Munich en Sergiu Celibidache, Cleveland Orchestra en Lorin Maazel, Philharmonia Orchestra en Carlo Maria Giulini, Concentus Musicus Wien en Nikolaus Harnoncourt; Václav Neumann, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, i cors com: Cappella Musicale Pontifícia Sistina, Orfeó Donostiarra, Escolanía de Montserrat, Chiquets Cantores de Viena, etc.

De 1920 a 1936 el palau va ser la sèu de l'Orquesta Pau Casals a on va ser dirigida per Pau Casals, Richard Strauss, Vincent d'Indy, Igor Stravinsky, Arnold Schönberg, Anton Webern, Arthur Honegger, Manuel de Falla, Eugène Ysaÿi, etc. Durant els anys de 1947 a 1999, l'orquesta resident del palau va ser l'Orquesta Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Compositors i músics importants han interpretat o dirigit les seues pròpies obres: Enrique Granados, Richard Strauss, Maurice Ravel, Serguéi Prokófiev, Igor Stravinsky, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Serguéi Rajmáninov, Anton Webern, Roberto Gerhard, George Enescu, Darius Milhaud, Francis Poulenc, Arthur Honegger, Federico Mompou, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski, Pierre Boulez, etc.

Atres artistes, actors, ballarins, músics de jazz, cantants i grups de música popular, roc, i atres estils també han actuat en el palau: Raphael, Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella, Charles Aznavour, Duke Ellington, Tete Montoliu, Oscar Peterson, Woody Allen, Keith Jarret, Ella Fitzgerald, Michel Camilo, Tamara Rojo, Paco de Lucía, María Dolores Praderia, Bec Valdés, Luis Eduardo Aute, Georges Moustaki, Miguel Poveda, Marina Rossell, Ana Belén, David Bisbal, Jorge Drexler, David Bustamante, Cassandra Wilson, Lila Downs, Vicente Amic, Norah Jones, Sinéad O'Connor, Ute Lemper, Ornella Vanoni, entre molts uns atres.

El palau es va convertir en l'escenari emblemàtic per als cantautors de la Nova Cançó: cantar en el palau va ser una manera de consagració per a un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria de la Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Francesc Pi de la Serra han fet recitals en ell.

Durant anys també es varen representar en una certa freqüència obres de teatre, sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en atres locals: companyies com el Teatre Experimental Català, la Companyia Adrià Gual o l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-19963) varen fer del palau la sèu de les seues estrenes, entre els que cal destacar espectàculs com l'estrena de la Primera història d'Esther de Salvador Espriu, la de El Ben Cofat i l'altre de Josep Carner, la del Pigmalión de Joan Oliver, les obres de Joan Brossa, entre unes atres.

Algunes estrenes absolutes

Erro al crear miniatura:

Columnes del segon pis, decorades en mosaics de Lluís Bru

• 1911 - Enrique Granados. Goyescas Suite per a piano, primera part; Isaac Albéniz. Rajoletes, per a piano (acabada per Granados) (11 de març).[2]
• 1924 - Joaquín Turina. Tres àries per a soprano i piano (19 de decembre).[3]
• 1925 - Manuel de Falla. Psyché (9 de febrer).[4]
• 1926 - Manuel de Falla. Concert per a clavecín i cinc instruments Jaume Pahissa. Suite Intertonal (24 d'octubre)[5]; Joaquín Turina. Dos cançons.
• 1928 - Eduard Toldrá. El giravolt de maig, òpera en llibret de Josep Carner; Joaquín Turina. Ritmes: fantasia cinematogràfica per a orquesta i Evocació per a piano (29 d'octubre).
• 1929 - Roberto Gerhard. Concertino per a cordes, Quintet de vent (22 de decembre).
• 1932 - Manuel Blancafort. El rapte dels Sabines (16 d'octubre).
• 1936 - Alban Berg. Concert de violí "a la memòria d'un àngel" (19 d'abril)
• 1940 - Joaquín Rodrigo. Concert d'Aranjuez (9 de novembre).
• 1945 - Xavier Montsalvatge. Cinc cançons negres (19 de juny).
• 1946 - Joaquín Rodrigo. Quatre cançons en llengua catalana i Tríptic de Mossén Cinto (22 de novembre).
• 1948 - Xavier Montsalvatge. Simfonia mediterrànea (18 de novembre)
• 1951 - Manuel Blancafort. Concert ibèric per a piano (3 de març).[6]
• 1952 - Federico Mompou. Cantar de l'ànima (10 de maig).[7]
• 1960 - Xavier Montsalvatge. Càntic espiritual (9 d'abril).
• 1961 - Federico Mompou. Variacions sobre un tema de Chopin (13 d'octubre).[8]
• 1963 - Xavier Montsalvatge. Desintegració morfològica de la Chacona de Bach (18 d'octubre).
• 1966 - Joaquim Homs. Quartet de cuerdo núm. 6 (4 d'octubre).
• 1974 - Josep Soler Sardà. Edipo i Yocasta. Òpera-oratorio (30 d'octubre).
• 1977 - Joaquín Rodrigo. Sonata a la breu, per a violoncel i piano (11 de maig) [9]

Visites

Existix la possibilitat de visitar el seu interior per mig de visites guiades, adquirint una entrada a l'efecte en la taquilla. La visita inclou els diferents espais, en raó de la seua disponibilitat: la sala d'ensajos del Orfeó Català, a on es mostra un audiovisual, la sala Lluís Millet i la sala de concerts.

Cas de corrupció

El 23 de juliol de 2009 es realisa un registre policial de nou hores en palau de la Música per orde d'un juge de Barcelona que investiga la suposta desviació de més de 2 millons d'euros dels fondos del Orfeó Català. Els gestors durant més de 30 anys, Fèlix Millet i Jordi Montull i varis dels seus colaboradors varen resultar ser els autors del major espoli jamai conegut en una entitat cultural europea. De fet, varen crear la fundació per a actuar lliurement sense que els responsables de l'orfeó o el palau pogueren intervindre, donant-se la paradoxa de que, mentres la fundació obtenia grans sumes de diners, estes no aplegaven als destinataris primordials, que eren els cors de l'Orfeó i el mateix palau. Al contrari, l'Orfeó patia de falta de recursos i no podia fer algunes de les gires programades. El palau oferia una programació de calitat, pero a uns preus majors que en atres auditoris, ya que els diners obtinguts per atres vies no era suficient. Després es va descobrir que lo era, pero no aplegava al seu destí, sino a la bojaca dels gestors.

Sis mesos despuix del registre policial i de que el juriste i gestor cultural Joan Llinares es fera càrrec de la direcció de l'institució, les auditories practicades baix la seua coordinació acreditaven un desfalc de més de 34 millons d'euros dels que en eixa mateixa data s'havien recuperat poc més de 6. La desídia judicial ha contribuït també a que els autors del desfalc hagen eludit la presó i, provablement, també eludixquen bona part de la responsabilitat civil ya que durant mesos han dispost de llibertat per a transferir els seus recursos a contes amagats o canviar la titularitat de les seues propietats. Millet ha segut un personage omnipresent en la vida pública i econòmica de Catalunya durant els últims trenta anys, lo que li conferix un considerable poder reforçat per l'informació sensible que se li supon que posseïx, especialment pel que fa a la finançació de partits polítics realisada en fondos del propi palau de la Música.

En agost de 2010 es dona a conéixer que Ferrovial va pagar supostament comissions del 4% al partit del CDC, per llavors era majoria en el Govern de la Generalitat. En concret per concepte del palau va cobrar 5,9 millons d'euros.

El fallo de la sentència emesa per la secció 10 de l'Audiència de Barcelona, publicada el 15 de giner de 2018, va condenar a Jordi Montull Bagur a sèt anys i mig de presó; a la seua filla Gemma Montull a 4 anys i mig de presó; i a l'expresident Félix Millet a nou anys i huit mesos de presó. La seua esposa, Marta Vallès Gorritós, i la seua filla, Laia Millet Vallès, han segut declarades partícips a títul lucratiu, per lo que Marta Vallès té que tornar al palau 6,41 millons d'euros i la seua filla Laia, 112.782 euros. També va ser condenat Daniel Osàcar (extesorero de CDC), i Convergència Democràtica de Catalunya pel comisse de 6,6 millons d'euros. Félix Millet va ser multat en 4,1 millons d'euros per blanqueig de capitals i per delicte de frau a Facenda, i entre ell i Jordi Montull deuran tornar al palau de la Música Catalana més de 23.2 millons d'euros. La Sala de lo penal del Tribunal Suprem va confirmar posteriorment la majoria de les condenes, si be va reduir llaugerament les de Gemma Montull i Daniel Osàcar.

Bibliografia

• Artís i Benach, Pere (1998). Pedres vius, Barcelona Barcino. ISBN ISBN 84-7226-682-6.
• Carandell, Josep Maria (1997). El Palau de la Música Catalana, Barcelona, Triangle Postals i Fundació Orfeó Català. ISBN ISBN 84-8478-097-X.
• Cararach, Joan Anton (2007). El Palau de la Música Catalana. Simfonia d'un segle, Barcelona, Edicions 62. ISBN ISBN 978-84-297-6037-8.
• Domènech i Girbau, Lluís (2000). L'arquitectura del Palau, Lunwerg Editors. ISBN ISBN 978-84-7782-715-3.
• García-Martín, Manuel (1987). Benvolgut Palau de la Música, Barcelona, Catalana de Gas. ISBN ISBN 84-404-0431-X.
• Roig, Josep L. (1995). Història de Barcelona, Edicions Primera Plana. ISBN ISBN 84-8130-039-X.
• Sabat, Antoni (1991). Palau de la Música Catalana, Barcelona, Editorial Escut d'Or. ISBN ISBN 84-378-1453-7.
• Volum 9 (1989). Història Universal de l'Art. El sigle XX, Barcelona, Editorial Planeta. ISBN ISBN 84-320-8905-5.
• Arquitectura Catalana. Centre Obert d'Arquitectura, COAC.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau de la Música Catalana.
• Sitie web oficial del palau de la Música Catalana
• Palau de la Música Catalana i Hospital de Sant Pau en Barcelona, Espanya La Colecció de la UNESCO en Google Arts and Culture
• Entrevista a Joan Oller, director del palau de la Música Catalana
• Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Palau de Congressos de Catalunya. Arquitecte: Carles Ferrater