Anar al contingut

Gran Teatre del Liceu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Gran Teatre del Liceu
Per a el teatre de nom similar de la ciutat de Buenos Aires vore Teatre Liceu.


El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, conegut com El Liceu (Gran Teatre del Liceu o El Liceu en català), és el teatre d'òpera en actiu més antic i prestigiós de Barcelona, situat en La Rambla.[1]

Fundat en 1837 en una atra ubicació, El Liceu va obrir les seues portes en la seua ubicació actual el 4 d'abril de 1847. El teatre va ser reconstruït despuix de dos incendis en 1861 i 1994 i va reobrir les seues portes el 20 d'abril de 1862 i el 7 d'octubre de 1999, respectivament. El 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada, un anarquiste va tirar dos bombes al pati de butaques i unes vint persones varen morir i moltes més varen resultar ferides.

Entre 1847 i 1989, el Liceu va ser el teatre d'òpera més gran d'Europa per capacitat, en les seues 2338 localitats de llavors.[2]

Des de 1994, el Liceu és propietat i està gestionat per una fundació pública, el Patronat de la qual està format per membres representants del Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, la Diputació Provincial de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona. El teatre conta en el seu propi cor, el Cor del Gran Teatre del Liceu; orquesta simfònica, l'Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu; i un centre d'educació superior de música, el Conservatori Superior de Música del Liceu.

Els orígens de l'òpera en Barcelona

El 9 de novembre de 1705, l'Archiduc Carlos d'Àustria va entrar en Barcelona per la Porta de Sant Antonio. Carlos, vienés de naiximent, decidix convertir Barcelona en una cort europea. Va celebrar la primera funció d'òpera per a la seua cort, en l'estrena de l'òpera d'Antonio Caldara Il più bel nome en el saló de l'edifici de la Llonja. Durant els anys següents es varen cantar vàries òperes italianes de Caldara, Carlo Pollarini, Francesco Gasparini, Andreas Fiore, etc. En el mateix escenari es va estrenar la Dafne d'Emmanuele d'Astorga. Despuix de la mort del seu germà, el 19 de març de 1715 abandona Barcelona camine de Viena per a coronar-se Emperador, en les protestes de la població barcelonesa. El seu curt regnat va deixar capcionada en Barcelona la purna de l'òpera.

Frontera principal

El Marqués de la Mina, capità general de Catalunya entre 1742 a 1746, s'havia aficionat a l'òpera durant les seues campanyes militars en Itàlia. Despuix de pacificar la ciutat, la seua guarnició, formada per mercenaris estrangers formats en Itàlia, tenia dificultats per a la comprensió de les obres de teatre en valencià i en espanyol, i escomençava a avorrir-se perillosament. El Marqués de Mina va decidir reproduir en Barcelona el boato de la cort madrilenya, presidint funcions d'òpera en el Teatre de la Santa Creu de la Rambla de Santa Mónica, en la part baixa de La Rambla.

La naixent burguesia, ávida de prestigi social, va trobar en l'òpera un mig per a millorar la seua cultura i de codearse en la noblea, sense necessitat de mendigar invitacions als salons privats. El públic menestral també es va aficionar a l'òpera, i la coincidència dels interessos d'est en els de la burguesia i la noblea, varen fer que l'òpera sobrevixquera en Barcelona a lo llarc dels anys, i superara tot tipo de dificultats.

Un atre capità general de Catalunya, el comte de Ricla, entre 1767 i 1772, també va ser un entusiasta promotor de l'òpera i el ballet. Les seues relacions en una ballarina, a la que també cortejava Giacomo Casanova durant la seua estància en Barcelona, va supondre la destitució del capità general.

L'Ajuntament de Barcelona, quan fallava el respal d'Eixèrcit, continuava incloent les poc rendables funcions d'òpera en la programació del teatre, per una qüestió d'image front a la població, que adorava l'òpera italiana.

El 27 d'agost de 1787, un incendi va destruir el teatre de la Santa Creu. En Barcelona no solament assistien a l'òpera els nobles, burguesos i menestrals sino, inclús, sacerdots, puix els barcelonesos s'havien apassionat per l'òpera i ningú faltava a les representacions.

Giaccomo Casanova en les seues memòries fa menció a que en Barcelona tot lo món va a l'òpera i fins als menics en el carrer comenten en passió les funcions. L'escritor, ensagiste i viager anglés Arthur Young també ho menciona en estranyea quan escriu sobre la seua estància en Barcelona en juliol de 1787. En el restant d'Europa no era comú que, inclús, les gents de les classes més baixes de la població foren grans aficionats a l'òpera.

Per a recaptar fondos destinats a la reconstrucció del teatre, es va efectuar una subscripció pública. La subscripció va tindre un èxit llimitat entre la població per lo que, una volta més va ser l'Eixèrcit qui va completar la suma necessària, sent capità general de Catalunya, el comte de l'Assalt.

El següent problema va vindre quan Carlos IV, a finals de 1799 va prohibir en tota Espanya la representació d'obres teatrals que no anaren en espanyol, per a favorir als actors espanyols front a les companyies de teatre francesa i italianes que copaven els teatres espanyols. En Barcelona, dita prohibició es va sentir com una greu afronta a l'òpera italiana que era la passió ciutadana.

El 3 d'agost de 1801, despuix de numeroses gestions i pressions diverses, es va conseguir que eixa prohibició no s'aplicara en Barcelona, tenint el privilegi únic en Espanya, a partir de llavors, de seguir representant les òperes en italià. La concessió del privilegia a la ciutat de Barcelona es va celebrar en un concert improvisat en les portes del teatre. En la concessió va quedar resguardada la pau ciutadana.

L'Eixèrcit Francés, despuix de l'invasió napoleònica, també va promoure les funcions d'òpera, pero l'òpera en francés no va tindre molt èxit entre la població, per lo que només assistia la guarnició ocupant i algun afrancesado.

El capità general de Catalunya entre 1815 i 1820 va ser el general Francisco Javier Castanys que s'havia educat en Barcelona, a on havia gojat llargament de l'òpera. Despuix del fi de la Guerra de l'Independència, el general Castanys va proyectar la tornada de l'òpera a Barcelona a lo gran, encarregant al compositor català Ramón Carnicer i Batlle que anara a Itàlia i reunira una companyia en la que recomençar les funcions en el Teatre de la Santa Creu.

Història del Gran Teatre del Liceu

La Societat Dramàtica d'Aficionats

En l'any 1837, el 8.º Batalló de Llínea de la Milícia Nacional, naixcuda a image i semblança de les milícies revolucionàries franceses, en el patricio Manuel Gibert Sans al front, en la seua calitat de comandant, devia buscar els seus propis fondos per al seu funcionament. A pesar de l'elevada extracció de la majoria dels seus membres, es trobaven en un difícil moment econòmic. La veta Pedro Vives va defendre, en una reunió celebrada en una luxosa vivenda del carrer d'Escudillers, l'idea de fundar un chicotet teatre en el que celebrar concerts, funcions dramàtiques i balls, en els quals recaptar fondos per a, entre atres coses, pagar la renovació dels ajados uniformes. L'idea va ser calorosament acollida per tots.[3]

El batalló va posar mans a l'obra per a construir una sala en un aforament de 600 localitats, que pronte escomençaria a fer la competència al Teatre de la Santa Creu, que era el teatre oficial de Barcelona. La funció inaugural de la sala, situada en el exconvento de Montesió (en el carrer de Montsió, prop de l'avinguda Porta de l'Ángel), va anar el 21 d'agost de 1837. La milícia va ser dissolta el 14 d'octubre de 1838, despuix d'haver-se assossegat el país despuix dels disturbis i crema de convents de la Revolució de 1835.

El Liceu Filodramático de Montesió

Per a evitar la desaparició de la sala, que escomençava a tindre el seu públic, Manuel Gibert va propondre la constitució del Liceu Filodramático de Montesió. La nova societat va ser autorisada pel governador Civil de Barcelona. La finalitat de la nova entitat era, per una part, promoure l'ensenyança musical (d'ací el nom de Liceu) i, per una atra, l'organisació de representacions escèniques de teatre d'òpera, per part dels alumnes.

La presència del puixant Liceu Filodramático va inclinar als propietaris del Teatre de la Santa Creu a canviar el seu nom pel de Teatre Principal. En 1838, l'entitat va canviar el nom pel de Liceu Filharmònic Dramàtic de S. M. la Reina Isabel II. Els partidaris d'una o una atra sala, se'ls coneixia com Creuats i Liceístas, acollint els primers a colectius carlistes i més tradicionals, mentres que eren Liceístas els colectius lliberals i moderats. En abdós casos, es tractava de grups socials transversal en els que participava gent de totes les classes socials, com era tradició en l'òpera en Barcelona.[3]

La falta d'espai i les pressions de les monges dominicas, antigues propietàries del convent, que havien recuperat uns drets que havien perdut, i reclamaven tornar, varen motivar que el Liceu Filharmònic Dramàtic de S. M. la Reina Isabel II abandonara el Convent de Montesió en 1848.

A canvi, li va ser concedida la compra de l'edifici del Convent dels Trinitarios, situat en el centre de la Rambla de Barcelona. Immediatament es varen iniciar els treballs de derrocament d'este convent per a edificar un nou edifici capaç d'acollir totes les activitats del Liceu.

El primer edifici del Gran Teatre del Liceu

Gravat del XIX del primer edifici del Liceu

A diferència d'atres ciutats europees, a on la monarquia es feya càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d'òpera, en Barcelona la construcció del Gran Teatre del Liceu es va tindre que fer per mig de les aportacions d'accionistes particulars, segons una estructura similar a una societat mercantil. Este fet va condicionar fins a l'estructura del nou edifici, falte, per eixemple de naya real.

Donada la gran afició que hi havia en Barcelona, el teatre que es va construir era el de major aforament d'Europa, i ho va anar durant més d'un sigle. Encara hui, en la reducció de l'aforament a la mitat de l'inicial, pero en la comoditat de tindre totes les places assentades, el Liceu és el teatre d'òpera en major aforament de tota Europa, llevat aquells més recents com l'Òpera de la Bastilla (2.703 butaques).

La Societat del Gran Teatre del Liceu té l'orige en l'any 1837, pero no va ser fins a l'any 1844 quan Joaquim Gispert, soci impulsor de la societat Liceu Filharmònic de Montesió, va comprar l'antic convent dels trinitaris descalzos de la Rambla per a construir un nou teatre.[3]

La primera autoria arquitectònica manté algunes incògnites, pero se sap que varen intervindre Joaquim Gispert, el seu fill Frederic, que era ingenier, el mestre d'obres Francesc Batlle, Francesc d'Assís Soler, etc. pero va ser Miquel Garriga i Roca l'arquitecte encarregat de la construcció del Liceu. En la decoració interior va intervindre l'escenógraf francés Charles-Antoine Cambon. Les obres es varen iniciar l'11 d'abril de 1845, i el Teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847.[3]

L'història arquitectònica i social de l'edifici és convulsa i variada, com a reflex de les circumstàncies i variacions de la societat de cada moment.

L'edifici va ser destruït en gran part per l'incendi de l'any 1861, salvant-se, com en el següent incendi, l'entrada i el saló dels espills, conegut llavors com El Vergel que, junt en l'entrada des de la Rambla, és lo únic que queda del primitiu teatre.

El segon Gran Teatre del Liceu

Gran Teatre del Liceu cap a 1869, en El Museu Universal.

Despuix de l'incendi de 1861, els gestors del Liceu Filharmònic Dramàtic de S. M. la Reina Isabel II varen encarregar a Joaquín de Gispert i d'Anglí un proyecte que fera viable la construcció del nou edifici. Este proyecte prevea la creació de dos entitats: la Societat de Construcció i la Societat Auxiliar de Construcció. Els accionistes de la primera obtenien, a canvi de les seues aportacions econòmiques, el dret d'ús a perpetuidad d'algunes nayes i butaques del futur teatre. En canvi, els de la segona aportaven el restant de diners necessaris a canvi de la propietat d'atres espais de l'edifici. La Societat Auxiliar de la Construcció seria l'orige del Círcul del Liceu. El teatre va ser reconstruït en solament un any baix la direcció de Josep Oriol Mestres.

Fins a l'any 1980 l'edifici i les activitats que tenien lloc en el mateix varen ser mantinguts totalment per la Societat del Gran Teatre del Liceu. En enguany es va construir el Consorci del Gran Teatre del Liceu, en el que actualment participen la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, la Societat del Gran Teatre del Liceu, la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura.[3]

El Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu (1966-1988)

El coreógraf Joan Magrinyà va lluitar per a que els ballarins del Liceu adquiriren l'estatus de companyia independent, com en el cas dels grans teatres d'òpera europeus. I ho va conseguir. En 1966 va nàixer el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu, que va actuar tant en el teatre en la programació de primavera com en l'estranger. En 1977 Magrinyà es va jubilar i li va succeir la seua colaboradora Assumpta Aguadé.[4][3]

L'actual edifici del Liceu

Interior del Gran Teatre del Liceu.

Actualment, despuix de la reordenació jurídica que es va acordar en 1994 per a poder afrontar la seua rehabilitació, el Liceu és un teatre de titularitat pública, propietat de les quatre principals administracions presents en Barcelona: la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura d'Espanya.

L'administració és gestionada per la Fundació del Gran Teatre del Liceu, que ha contat en l'incorporació, ademés de les citades institucions, del Consell de Mecenage i l'antiga Societat del Gran Teatre del Liceu.

Deu resaltar-se que en el mateix edifici conviu junt al teatre, el Conservatori Superior de Música del Liceu i el Círcul del Liceu, una societat civil privada independent creada en l'any 1847, propietària d'un sector de l'edifici que no ha segut afectat per cap dels incendis i que conserva la seua decoració modernista com a eixemple de l'implicació de la burguesia catalana en les activitats culturals.

Despuix de l'incendi de 1994, el teatre va ser reconstruït, seguint el proyecte i la direcció dels arquitectes Ignasi de Solà Morals, Xavier Fabré i Lluís Dilmé, i es va tornar a inaugurar en l'any 1999. La reconstrucció va respectar l'ambient de la sala i va ampliar considerablement l'escenari per a adaptar-ho a les més modernes especificacions, per a lo que va caldre demolir diverses cases que rodejaven el teatre.

Vestíbul del Liceu.

Des del punt de vista arquitectònic cal destacar el vestíbul, l'escalinata, el saló dels espills (El Vergel)i la reconstrucció de la sala en el mateix estil decoratiu, mentres que des del punt de vista urbanístic l'edifici es pot considerar un de les fites arquitectòniques més rellevants de la Rambla de Barcelona.

El Liceu té dotze nivells, tres fronteres i una amijanadora, i dispon d'una coberta plana en l'extrem triangular de les Rambles en el carrer de Sant Pablo i atres cobertes planes a diferents nivells en el restant del nou edifici.

Es deuen evaluar les tres fronteres, enteses com a element principal que definix l'espai públic i urbà, com el diàlec i l'eixercici d'una evolució culta i treballada i a on s'han utilisat uns materials i una relació de ple/buit que conferixen una enorme actualitat al debat que supon treballar en el passat i els seus preexistencias. Una volta més s'ha fet realitat la possibilitat d'establir un diàlec i no una confrontació mimética entre el passat i el present.

El monument deu considerar-se com una unitat artística a pesar de les diverses fases i époques de construcció i reconstrucció a les que ha estat somés des de l'any 1844 i fins a l'any 1999.

És important saber que estem davant un cas singular, perque es deu tindre present fins a quin punt tota l'ampliació que ha sofrit l'edifici ha passat a tindre la condició d'indisociable respecte a tots aquells fragments originals del XIX que no varen sofrir les conseqüències dels distints incendis. Per lo tant, s'ha establit el criteri i el concepte d'unitat en tot l'edifici i en tota l'arquitectura que respon, servix i acull tota la funcionalitat del Gran Teatre del Liceu.

La nova arquitectura, els nous espais, responen a un funcionament que com a primera finalitat té l'òptim desenroll de tots els actes que es realisen en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. En 1972 el gran tenor italià Giacomo Lauri Volpi va cantar Nessun Dorma als 79 anys.

Vore també

Referències

  1. ↑ Montsalvatge, Xavier. «El Gran Teatre del Liceu: 125 anys d'història», La Vanguardia, 10 de novembre de 1971. Consultat el 15 de maig de 2023.
  2. ↑ Loya Piñera, Vanessa(2010).«Reconstrucció de la memòria: el Gran Teatre del Liceu».Bitàcola Arquitectura.Consultat el 15 de maig de 2023.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Història» (en castellà). Gran Teatre del Liceu. Consultat el 3 de giner de 2024.
  4. ↑ Generalitat de Catalunya (ed.): «Dansa clàssica». Web (2012). Archivat des de l'original, el 26 de setembre de 2013. Consultat el Juliol de 2013.

Bibliografia

  • Roger Alier. El gran llibre del Liceu. Barcelona: Carroggio, DL 1999.
  • Roger Alier. El Gran Teatre del Liceu: història artística. Barcelona: Francesc X. Mata, 1991.
  • Anuari 1947-1997 del Gran Teatre del Liceu. Recerca i recopilació: Pau Nadal. Barcelona: Amics del Liceu: Àmbit, DL 1997.
  • Josep Artís. Primer Centenari de la Societat del Gran Teatre del Liceu (1847-1947). Barcelona: SGTL, 1950.
  • Josep Artís. El Gran Teatre del Liceu. Colecció Barcelona històrica i monumental. Barcelona: Aymá, 1946.
  • Alícia Daufí. 2022. "De la transgressió carnavalesca al silenci de la postguerra. Estudi musical, social, cultural i econòmic dels balls de màscares al Gran Teatre del Liceu (1848-1936)" [Tesi doctoral no publicada]. Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/266133
  • Crònica il·llustrada del Gran Teatre del Liceu: 1947-1997. Barcelona: Amics del Liceu : Àmbit, DL 1997.
  • Teresa Lloret. Gran Teatre del Liceu, Barcelona. [Barcelona: Fundació Gran Teatre del Liceu], cop. 2002.
  • Òpera Liceu: una exposició en cinc actes: Museu d'Història de Catalunya, 19 setembre de 1997-11 de gener de 1998, Barcelona. [Barcelona]: Generalitat de Cataluna, Departament de Cultura : Proa : Fundació Gran Teatre del Liceu, DL 1997.
  • Jaume Radigals. Els orígens del Gran Teatre del Liceu: 1837-1847: de la plaça de Santa Anna a la Rambla: història del Liceu Filharmònic d'Isabel II o Liceu Filodramàtic de Barcelona. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.
  • Toni Rodríguez Pujol. La societat civil catalana. L'òpera, primer factor d'integració elitista. Barcelona: La Vanguardia.
  • José Pujarà. L'òpera en els teatres de Barcelona: estudi històric cronològic des del sigle XVIII al XX . Monografies històriques de Barcelona, 9. Millà. 1946.
  • Jaume Tribó. Annals 1847-1897 del Gran Teatre del Liceu. Barcelona: Amics del Liceu: Gran Teatre del Liceu, 2004.