Arnold Schönberg

Arnold Schönberg

Arnold Schönberg (Viena, 13 de setembre de 1874-Los Àngeles, 13 de juliol de 1951) va ser un compositor, teòric musical i professor moderniste austriaco d'orige judeu. Des de que va emigrar als Estats Units, en 1934, va adoptar el nom de Arnold Schoenberg, i aixina és com usualment apareix en les publicacions en idioma anglés i en tot lo món.

És reconegut com un dels primers compositors en adinsar-se en la composició atonal, i especialment per la creació de la tècnica del dodecafonismo basada en séries de dotze notes, obrint la porta al posterior desenroll del serialismo de la segona mitat de el XX. Ademés, va anar el líder de la denominada Segona Escola de Viena.

Biografia

Arnold Schönberg va nàixer el 13 de setembre de 1874 en Obere Donaustraßi 5 en Leopoldstadt de Viena (històricament un gueto judeu), en el sí d'una família judeua de classe mija baixa. Fill de Pauline Nachod (1848-1921), natural de Praga, era professora de piano i de Samuel Schönberg (1838-1889), un sabater natural d'Hongria.

Va començar a tocar el violí als huit anys i pronte va escomençar a compondre música de forma autodidacta, arreglant i imitant lo que tocava o escoltava, com el repertori de bandes militars, per a interpretacions informals. Es conserven composicions jovenils des de 1882, a voltes solament com a fragments o parts. Entre elles s'inclouen una marcha de natalici i apanys del Fiakerlied de Gustav Pick i de "Ite el seu colle" de Vincenzo Bellini. Va compondre duos per a violí inspirats en Ignaz Pleyel i Giovanni Battista Viotti, i va alvançar cap als trios de corda (per a dos violins i viola) sense models clars.

Només va rebre classes de contrapunt del compositor Alexander Zemlinsky, que es convertiria en el seu primer cunyat. La seua carrera musical va començar precoçment: als nou anys ya era violiniste i compositor autodidacta. Despuix de la mort del seu pare, en 1889, es va vore obligat a cuidar del benestar de la seua família i va escomençar a treballar com a aprenenta d'empleat en el banc Wiener Privatbank Werner & Co. Durant estos anys, solament podia satisfer la seua passió per la música mirant de llunt els concerts a l'aire lliure realisats en parcs com el Augarten o el Wiener Prater. Invertia part del seu sòu en numeroses funcions d'òpera i, d'entre totes, preferia sempre les de Richard Wagner.

Segons les seues memòries, Schönberg deu el seu persistent desenroll artístic a tres persones: Oskar Adler, qui li va transmetre coneiximents bàsics de teoria musical, poesia i filosofia; David Joseph Bach, qui va despertar en Schönberg una àmplia consciència ètica i moral, aixina com una oposició cap a lo comuna i lo popular; i finalment Alexander von Zemlinsky, que va conéixer a Schönberg pel seu ingrés com a violoncheliste en l'orquesta amateur “Polyhymnia”, en 1885. El director d'orquesta va reconéixer el talent de Schönberg i, en 1898, ho va ajudar en l'interpretació (exitosa) del Primer Quartet per a cordes en Re menor en la Sala Bösendorf de la Societat Musical de Viena. Pese al fet de que Schönberg va prendre classes de composició en Zemlinsky per alguns mesos, considerava haver deprés més a través de l'estudi de les obres dels grans compositors, sobretot, les de Johannes Brahms, Richard Wagner, Gustav Mahler, Johann Sebastian Bach i Wolfgang Amadeus Mozart.

A través de Zemlinsky, Schönberg va poder tirar raïls en l'ambient musical de Viena i les seues afores. Despuix de la seua eixida del banc, va assumir la direcció del Cor “Freisinn” de Mödling i del Cor Masculí de Vora de Meidling, aixina com el lloc de mestre del Cor de metalúrgics de Stockerau.

El 7 d'octubre de 1901, en una oficina de Registre Civil de Bratislava, Schönberg va contraure matrimoni en la germana de Zemlinsky, Mathilde, qui havia quedat embarassada en la primavera del mateix any. El matrimoni religiós va tindre lloc onze dies despuix en l'iglésia protestant del carrer Dorotheergasse, en Viena. Arnold Schönberg i Mathilde Zemlinsky varen tindre dos fills: Gertrud (1902-1947), i Georg (1906-1974).

La primera discípula de Schönberg va ser Vilma von Webenau, a qui va donar lliçons d'harmonia i composició a partir de 1898/99, i que inclús ho va seguir a Berlín després de la seua mudança en decembre de 1901. En esta ciutat, Schönberg va començar a dictar classes d'harmonia en el Conservatori Stern en 1902, per invitació de Richard Strauss; no obstant, solament un any despuix va retornar a Viena, a on va entaular una relació personal en Gustav Mahler.

En 1904 cofundó la Societat de Compositors; Anton Webern i Alban Berg es varen convertir en els seus discípuls.

Els anys que varen seguir, previs a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es varen caracterisar per la composició d'obres notables. A este periodo pertanyen els seus dos primers Quartets per a corda i la Primera Simfonia de Cambra (1907-1908), les estrenes del qual varen provocar gran polèmica, també s'ubiquen en esta época les seues Gurre Lieder (Les cançons de Gurre), el Tractat d'Harmonia (1911) i el cicle de cançons Pierrot Lunaire (1912).

Casi al mateix temps (c. 1908–1910), també va produir aproximadament dos terços de la seua menuda producció pictòrica d'uns sesenta y cinco olis. La seua esposa ho va deixar eixe estiu pel pintor Richard Gerstl, qui es va suïcidar despuix de la seua tornada en novembre.  En el quartet, Schoenberg va citar la cançó gallipontera « O du lieber Augustin » (Oh, volgut Agustín) i va traçar un ascens simboliste des de la vida ordinària a un regne exaltat i d'un atre món.

En 1909, particularment en la tercera de les Tres peces per a piano i la quinta de les Cinc peces per a orquesta, Schoenberg va compondre en relatiu desenfré, casi a la manera del fluix de consciència.  Mentrestant, Strauss es va distanciar, recorrent a un llenguage més conservador despuix de l'estrena de Elektra en 1909.

En 1910 va ser rebujada la seua solicitut per a ocupar una càtedra en composició musical en l'Acadèmia de Viena, i va tornar a Berlín un any despuix com a docent del Conservatori Stern. En 1915 va ser cridat al eixèrcit i preparat com a oficial de reserva. No obstant, Schönberg va ser enviat a la reserva abans de ser cridat a les files novament en 1917. Va completar el seu temps de servici en una capella militar.

Despuix de la Primera Guerra Mundial

Despuix del final de la guerra, Schönberg va fundar en Viena la Societat per a Interpretacions Musicals Privades, la qual va prendre la missió d'oferir obres noves i/o considerades significatives per Schönberg i el seu círcul. Les obres de numerosos compositors, com Béla Bartók, Ferruccio Busoni, Claude Debussy, Gustav Mahler, Hans Pfitzner, Maurice Ravel, Max Reger, Aleksandr Skriabin, Richard Strauss i Ígor Stravinski, varen ser incloses en els programes de concerts organisats per la Societat. A l'eixecució de treballs simfònics varen seguir obres per a orquesta, les quals continuen interpretant-se fins als nostres dies.

En 1923 va sintetisar el seu método de composició en dotze sons (música dodecafónica), i va publicar les seues primeres obres compostes en esta tècnica. Despuix de la mort de la seua esposa, Mathilde, el 18 d'octubre d'aquell any en Mödling, va contraure matrimoni en la germana del seu discípul Rudolf Kolisch, Gertrud Kolisch, el 28 d'agost de 1924. Va tindre en ella tres fills: Nuria (en 1932, qui seria després esposa del compositor Luigi Nono), Ronald (1937) i Lawrence (1941).

Varen deure passar molts anys ans que Schönberg fora un compositor plenament reconegut. En 1925 va ser convocat pel compositor Georg Schumann a la Acadèmia de les Arts de Prusia, a on es va fer càrrec del curs de mestrage en composició. Va ser retirat del lloc per la llegislació nazi en setembre de 1933 per motius racistes, raó per la qual va tornar a professar la fe judeua que havia abandonat en la seua joventut. Va emigrar als Estats Units un més despuix.

En els Estats Units

Despuix de passar un any en Boston i Nova York, Schönberg va ser professor per varis anys, al principi en la Universitat del Sur de Califòrnia i després en la Universitat de Califòrnia, en Los Àngeles. En 1941 va obtindre la nacionalitat nortamericana. En els Estats Units, Schönberg va completar alguns dels seus treballs més coneguts, entre els que es troben el seu Quartet d'Cuerdo Nº 4 (1936), la musicalización per a l'oració del Kol Nidre (1939), un Concert per a piano (1942), aixina com Un supervivent de Varsòvia (1947) para orador, cor masculí i orquesta, que tracta sobre les experiències d'un home en el gueto de Varsòvia. També escriu en esta época quatre llibres teòrics: Models for Beginners in Composition (Models per a Principiantes en Composició, 1943), Structural Functions of Harmony (Funcions estructurals d'harmonia, 1954), Preliminary Exercises in Counterpoint (Eixercicis preliminars de contrapunt, 1963) i Fundamentals of Musical Composition (Fonaments de la Composició Musical, 1967). De 1948 a 1950 va mantindre discrepàncies en Thomas Mann sobre la novela d'este últim Doktor Faustus, en la que s'aludia a la música dodecafónica. En la mort de Schönberg, el 13 de juliol de 1951, varen quedar inconclusas tres de les seues obres de contingut religiós, específicament la cantata L'escala de Jacob, l'òpera Moisés i Aarón i el cicle Salms Moderns. No obstant, Moisés i Aarón va obtindre un gran èxit en representar-se en dos actes. La dramàtica confrontació entre profeta i sacerdot constituïx un dels treballs més expressius de l'obra de Schönberg.

El 14 de setembre de 1949 va rebre el certificat de ciutadania de la seua ciutat natal, Viena. Va fallir en 1951 per una afecció cardíaca, després d'haver sofrit un atac al cor en 1946. Està enterrat en el Cementeri Central de Viena (Grup 32 C, Nr. 21 A)

L'extens llegat de Schönberg (manuscrits musicals, manuscrits de text, fotografies històriques, la seua biblioteca, etc.) es va conservar en un principi en l'Institut Arnold Schoenberg de l'Universitat de Califòrnia del Sur, en Los Àngeles. En 1998 este material va ser cedit al Centre Arnold Schönberg de Viena, a on pot ser consultat en fins d'investigació.

Obres i influència

Arnold Schoenberg va plantejar una de les grans revolucions estètiques de el XX convençut de que continuava la tradició alemana. Li interessava inscriure's dins d'una tradició cultural arraïlada per a recolzar-se en alguna cosa conegut i segur, abans de botar al buit i abandonar definitivament la tonalitat funcional. Aixina, duria el cromatisme wagneriano al seu punt culminant, fins a desintegrar el sistema i crear un atre nou, basat en regles molt diferents, alluntades de la tensió entre harmònics que havia regnat durant tres sigles en la música occidental.

Profundament influït per la corrent wagneriana que va impregnar el fi del sigle, i també per les obres de Johannes Brahms, qui li servia com a model per a teorizar el lloc de la raó en l'art, les primeres composicions de Schönberg se situen en el posromanticismo, i presenten les característiques pròpies d'esta época: orquestació recarregada i composicions que prenen elements d'atres gèneros artístics, a sovint de la lliteratura (el sextet de cordes Nit transfigurada, el cicle de cançons Gurrelieder, el poema simfònic Pelleas i Melisande i la composició coral Pau en la Terra). Moltes de les seues obres es varen estrenar en la Sala de la Societat Musical de Viena. Atres treballs importants d'esta época varen ser la seua Simfonia de cambra n.º 1 per a 15 instruments (1906) i el seu Simfonia de cambra n.º 2 per a 19 instruments, que si be va començar este mateix any, no va completar fins a 1939.

Els seus postulats teòrics, semblats als de Stravinsky, tenen diferents conseqüències: l'art no expressa ni transmet una atra cosa que art. Es tracta de l'art per l'art. Schoenberg buscava que cada sò i cada interval entre sons tingueren un valor en sí mateixos independentment de la seua funcionalitat tonal. La seua preocupació fonamental va ser conseguir una concepció que estiguera caracterisada per les idees d'integritat i totalitat.

La seua música deixa de situar-se en el sistema tonal major-menor a partir de 1908, és dir, que a partir d'eixe moment la seua música es torna atonal (Quartet per a cuerdo n.º 2). Schönberg rebujava esta denominació, i preferia el terme “politonal”. Més vesprada, els conceptes de “atonal” i “atonalidad” es varen impondre. No obstant, són encara molt discutits en la música, i no deuen considerar-se sinònims.

Esta fase, coneguda com la “Lliure atonalidad”, va conduir les idees de Schönberg sobre composició a un atzucac, ya que necessitava nous catàlecs de material i de regles per a cada nova composició. Després de numerosos intents, va escriure al seu discípul Josef Rufer en juliol de 1921: «Hui he realisat un descobriment que assegurarà la supremacia de la música alemana durant els pròxims cent anys».

En 1921, Schönberg va desenrollar en Modling el seu “Método de composició en dotze sons”, també conegut com “dodecafonía”. Este método va nàixer independentment del desenrollat pel compositor Josef Matthias Hauer, qui desenrollara també una tècnica de composició dodecafónica que té alguns conceptes en comú en el método de Schönberg, com la divisió hexacordal, que Hauer cridava "Tropo", pero sense la solidea constructiva de la interválica del de Schönberg. En este nou sistema Schönberg va creure ser capaç de plantejar una estructura interna teòrica per a cada obra. Concebut inicialment com una solució personal per a un conflicte personal, el método dodecafónico va ser aplicat per alguns dels seus discípuls, especialment per a. Webern, en entusiasme, a pesar de que Schönberg mai ho havia ensenyat en les seues classes teòriques. Els seus discípuls directes ho varen explotar a través de l'anàlisis de les seues obres. Va ser només en la publicació dels llibres de text d'un atre compositor (Krenek) a partir de 1940, i gràcies a la vehement recomanació de Theodor W. Adorn, que el método va ser adoptat ràpidament per molts compositors, entre els que es trobava Igor Stravinsky. Schönberg va amprar el método dodecafónico en les seues obres principals fins al final de la seua vida. En obres esporàdiques, com la Suite en estil antic (en Sol major per a orquesta de cordes, 1934), o en les Variacions per a orquesta de vent en Sol menor op. 43 (1943), va tornar a amprar el sistema tonal.

Schönberg era un home de lletres en tot el sentit de la paraula. Va escriure per sí mateixa els llibrets dels seus oratorios i òperes, aixina com de moltes de les seues cançons. La seua vasta activitat educativa i una abundant correspondència, aixina com la necessitat de defendre les seues obres i teories públicament i de manera contínua, varen ser elements decisius en la seua formació. Sobre la base d'ells va desenrollar un estil que no admetia contradicció, a sovint polèmic, que unia a la claritat analítica un marcat rigor i un émfasis ocasional. Varis dels seus ensajos es conten entre els texts fonamentals d'estètica musical de el XX.

És impossible valorar en tota la seua magnitut l'influència de Schönberg en la música de el XX. La seua obra va brindar un impuls radical a les tècniques de composició i els seus fonaments teòrics, que inclouen des de la atonalidad i la música dodecafónica fins a la música serial i, per últim, la música electrònica.

Discípuls, intérprets i amics

Entorn a Schönberg es va formar un círcul de simpatisants que seria conegut després com la Segona Escola de Viena, entre els que es trobaven Alban Berg i Anton Webern.

En la primera mitat de el XX, varen intercedir per Schönberg renombrados intérprets, com els pianistes Artur Schnabel i Eduard Steuermann, els directors Hans Rosbaud i Hermann Scherschen, aixina com el cunyat de Schönberg, el violiniste Rudolf Kolisch.

Schönberg va ser íntim amic de l'arquitecte vienés Adolf Loos, al que havia conegut en el saló de Eugenie Schwarzwald. Loos es va dedicar de per vida a la representació de les composicions de Schönberg, algunes de les quals subvencionava en secret (entre les que es trobava, provablement, el famós Concert de l'escàndal de 1913 (Concert de la galtada)). Adolf Loos va ser de molta influència en la posició de Schönberg front a preguntes sobre moral i veritat artística. La demanda de Schönberg, «la música no deu adornar, sino ser verdadera», pot situar-se en relació directa en la estètica de Loos, i en especial en la seua lluita contra totes les formes d'art aplicat i a favor de la dignitat de les verdaderes arts plàstiques, que tenia la necessitat de “prostituir-se” sense cap reparació per a gust del públic.

Schönberg com a pintor

Entre 1906-1912, aixina com en 1913, Schönberg es va dedicar en esmero a la pintura. En vida, els seus quadros ya havien format part de dèu exposicions, entre les que es conta l'exposició El Ginet Blau (Der Blaue Reiter), iniciada pel seu colega i amic Vasili Kandinski. Moltes declaracions crítiques, a despit del seu diletantismo, varen brindar a les obres escultòriques un major significat a partir de la seua mort. Schönberg ocupa en l'actualitat, pel seu propi mèrit, una posició entre els principals pintors de l'época com Oskar Kokoschka, Egon Schiele, Richard Gerstl, Gustav Klimt, Max Oppenheimer i Albert Paris Gütersloh.

Sobre el contingut, els 361 quadros de la vasta obra de Schönberg es classifiquen en varis gèneros: junt a numerosos retrats i autorretratos destaquen les seues “Visions” i “Mirades”, en els que es troba una alta expressivitat; aixina mateix, existix una série de paisages i borradors de decorats per a les seues pròpies obres. De la mateixa manera que en les seues composicions musicals, l'estil de composició dels seus quadros realisats entre 1906 i 1911 és lliure. Schönberg no pinta per a produir un quadro “bonico”, sino per a «fixar les seues sensacions subjectives» (Vasili Kandinski). Estos quadros deuen ser vists com el resultat de les seues necessitats interiors.

En oposició a la seua activitat compositora, que va alcançar a dominar a través de l'estudi autodidacta dels “antics mestres”, Schönberg es considerava un aficionat en el terreny de la pintura. No posseïa formació teòrica ni estètica, pero segons algunes declaracions era un bon dibuixant, en un maneig adequat de les proporcions i mides. Les fonts disponibles no establixen fins a quin punt Schönberg relacionava la seua pintura en la seua música. En 1913, va declarar al respecte: «La meua pintura i la meua música no tenen res en comuna. La meua música és el resultat d'una teoria purament musical i només deu ser valorada prenent en conte la seua naturalea musical» i en 1949: «per a mi, va anar igual que compondre. Em va donar la possibilitat d'expressar-me, de comunicar les meues emocions, idees i sentiments; tal volta esta siga la clau per a entendre estos quadros, o també per a no entendre'ls». En efecte, est sembla haver segut un mig expressiu, basat en l'afició de Schönberg, per a que la seua faceta de pintor es diferenciara de la de compositor. L'estructura de la seua obra musical, considerada exigent tant expresivamente com des del punt de vista teòric, no té relació en l'espontaneïtat immediata de les seues pintures.

Les obres pictòriques de Schönberg

• Autorretrato en blau (1910)
• Autorretrato (1908)
• Bund (Aliança - 1910)
• Denken (Pensament – 1910)
• Paisage (1910)
• Escena hivernal (1910)
• Retrat de dòna (1910)

Fòbies

Schönberg sofria de triscaidecafobia, és dir, de temor al número 13. Va contraure esta fòbia, possiblement, en 1908, en la composició de les tretze cançons del cicle Dones Buch der Hängenden Gärten Op. 15, basades en poemes de Stefan George. La seua òpera Moses und Aron es titulava originalment Moses und Aaron (en les dos aes del nom de Aarón), pero aixina el títul contenia tretze lletres, per lo que ho va modificar. La seua naturalea supersticiosa li va dur a estar convençut de que anava a morir un any que fora múltiple de tretze, segons assegurava Katia Mann.

Aliances, dissenys i invencions

Schönberg va concebre en els anys 20 un escacs d'Aliances, conegut com a variant de l'escacs per a quatre jugadors. Este es juga sobre un tauler de 10 x 10 i de 36 fiches fetes per ell mateixa en materials simples. Durant una visita del mestre d'escacs Emanuel Lasker, Schönberg va ocultar el seu invent i va comentar “Vore este escacs seria tan mal per a Lasker com para mi escoltar una composició que ell haguera fet”.

Aixina mateix, existixen diversos dissenys de mobles i plans per a una màquina d'escriure mecànica, naïps dissenyats per ell mateixa, i un método de documentació escrita per a un partit de tenis (Schönberg era un apassionat jugador d'este deport). Ademés, Schönberg va millorar i va adaptar materials d'oficina per al seu treball diari, entre els que es conta un Rastral per a fer les cinc llínees del pentagrama simultàneament, un atril portàtil que no ocupava molt espai, una regla de càlcul dodecafónica en varis dissenys, un roll de cinta adhesiva, un soport per a llàpissos i molts invents més.

La seua obra

Òperes

• Erwartung (L'espera) op. 17 (1909). Monodrama en un acte. Llibret: Marie Pappenheim. Estrena 6 de juny de 1924 en Praga (DeutschesTheater; Director: Alexander von Zemlinsky; en Marie Gutheil-Schoder [1874-1935] [La Dòna])
• Die glückliche Hand (La mà beneïda) op. 18 (1910-1913). Drama en música. Llibret: Arnold Schönberg. Estrena 14 d'octubre de 1924 (Òpera Popular de Viena, Director: Fritz Stiedry)
• Von Heute auf Morgen (De hui a matí) op. 32 (19 28-1929). Òpera en un acte. Llibret: Max Blonda (= Gertrud Schönberg). Estrena 1 de febrer de 1930 en Fráncfort (Òpera; Director: William Steinberg; Director escènic: Herbert Graf [1903-1973])
• Moses und Aron. (Moisés i Aarón) Òpera en 3 actes (Fragment; 1926-1932). Llibret: Arnold Schönberg. Estrena (en concert) 12 de març de 1954 (saló Musikhalle Hamburg; ràdio Nordwestdeutscher Rundfunk; Director: Hans Rosbaud), (escènic) 6 de juny de 1957 en Zuric (Teatre municipal; Director: Hans Rosbaud)

Música vocal

• Zwei Gesänge (Dos Vores) op. 1 per a un baríton i piano (1898). Text: Karl von Levetzow (1871-1945)
• Vier Lieder (Quatre cançons) op. 2 per a una veu i piano (1899)
• Brettl-Lieder (Cançons Brettl) (1901) per a vora i piano
• Sechs Lieder (Sis cançons) op. 3 per a una veu mija i piano (1899-1903)
• Deinem Blick mich zu bequemen (1903). Cançó per a una veu i piano. Text: Johann Wolfgang von Goethe
• Acht Lieder (Huit Cançons) op. 6 (1903-1905) per a una veu i piano
• Sechs Orchesterlieder (Sis cançons en orquesta) op. 8 (1903-1905)
• Drei kanonische Chöre (Tres cors canònics) per a 4 veus (1905). Texts: Johann Wolfgang von Goethe (Habl)
• Friede auf Erden (Pau en la Terra) op. 13 per a cor mixt a capela (1907). Text: Conrad Ferdinand Meyer
• Zwei Lieder op. 14 (1907-1908) per a veu i piano
• Dones Buch der Hängenden Gärten (El llibre dels jardins colgantes), cicle de quinze cançons (1908-1909). Text: Stefan George
• Gurrelieder (1900-1911). Cantata per a solista, cor i orquesta. Texts: Jens Peter Jacobsen (d'En cactus springer ud), en alemà per Robert Franz Arnold. Estrena: 23 de febrer de 1913 en Viena (Societat musical, Gran saló; Anna Bahr-Mildenburg [Coloma selvada], Marya Freund [Tove], Franz Nachod [Waldemar]; Cor Filharmònic. Director: Franz Schreker)
• Pierrot Lunaire op. 21 (1912) per a veu i orquesta (piano, flauta [també piccolo], clarinet [també clarinet baix], violí [també viola] i violoncel). Texts: Dreimal sieben Gedichte per Albert Giraud (1860-1929), en alemà per Otto Erich Hartleben.
• Kol Nidre (Sol menor) op. 39 (1938) per a orador (rabino), cor mixt i orquesta. Estrena 4 d'octubre de 1938 en Los Àngeles (en la vespra del Yom Kipur; dir. Arnold Schönberg)
• Herzgewächse op. 20 (1911) per a #soprano, celesta, harmònium i arpa.

Música orquestal

• Simfonia de cambra n.º 1 Op. 9, per a 15 instrumentistes ([1906])
• Simfonia de cambra n.º 2 Op. 38 ([1906])
• Cinc peces per a orquesta (1909)
• Variacions per a orquesta op. 31 (1926-1928)
• Concert per a violí (1936)
• Concert per a piano (1942).

Música

• 4 quartets, serenatas, quintet de vent, trio de cordes i el sextet de cordes Verklärte Nacht (Nit transfigurada, Op. 4), 1899)

Música de piano

• Tres peces per a piano, Op. 11 (1909)
• Sis menudes peces per a piano, op 19 (1911)
• Cinc peces per a piano, op. 23 (1921-1923)
• Suite, Op. 25 (1921-1923)
• Peces per a piano, op. 33a i 33b (1931)

Vore també

• Allgemeiner Deutscher Musikverein

Bibliografia

• CAVIA NAYA, Mª Victòria: Arnold Schönberg (1874-1951). Europa i Espanya. Universitat de Valladolit, 2003. ISBN 978-84-8448-230-7.
• LEBRECHT, Norman: The Book of Musical Anecdotes. New York: Simon and Schuster; London: Sphere Books, 1985. ISBN 0029187109
• STUCKENSCHMIDT, Hans Heinz: Schoenberg: his life, world, and work. Traduït de l'alemà a l'anglés per Humphrey Searle. Nova York: Schirmer, 1977.
• Tractat d'harmonia, Arnold Schonberg, by Universal Edition, 1922.

Mostres d'àudio

• Preludi de Suite per a Piano, Op.25
• Erwartung, Op.17

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arnold Schönberg.

Arnold Schönberg en Viquidites.

• Schönberg davant l'image pública, artícul publicat en Simfonia Virtual, revista musical

• Arnold Schönberg Center, sitie web del Centre cultural Arnold Schönberg. Ubicat en Viena. Administren l'archiu llegat de Schönberg i està obert al púbic. L'institució existix des de l'any 1998. Ha segut reconegut per l'Unesco: Unesco: arnold-schoenberg-nachlass