Museu Nacional d'Art Romà

Museu Nacional d'Art Romà

El Museu Nacional d'Art Romà (MNAR) de Mèrida (Extremadura, Espanya) va ser inaugurat el 19 de setembre de 1986 en el seu emplaçament actual, obra de l'arquitecte Rafael Moneo.

Es tracta d'un centre investigador i difusor de la cultura romana a on, ademés d'acollir les troballes arqueològiques de l'antiga ciutat romana Augusta Emerita, se celebren congressos, coloquis, conferències, cursos, exposicions i moltes atres activitats d'àmbit nacional i internacional.

És un dels edificis Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco com a part del conjunt arqueològic de Mèrida. Prèviament, en 1962, el museu va ser declarat monument històric-artístic, per lo que és be d'interés cultural en categoria de monument,

És un Museu Nacional d'Espanya adscrit al Ministeri de Cultura, és de gestió exclusiva de la Direcció general de Belles arts i Patrimoni Cultural.

Història

Estàtua sedente de la deesa Ceres (I), Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida.

Els precedents del Museu Nacional d'Art Romà es remonten a el XVI, quan don Fernando de Vora i Vargas, senyor don Tello i Serra Brava, va començar a formar una important colecció epigràfica en el seu palau. El seu fill, el comte de la Roca, la va mantindre i va aumentar, colocant algunes peces en la frontera de l'edifici, que va ser derribat a finals de el XIX. En el XVIII anem a assistir a la creació de dos coleccions de peces arqueològiques, una en l'Alcazaba de Mèrida i una atra en el Convent de Jesús Nazareno (actual Parador Nacional). Des de llavors, a raïl de vàries excavacions, aixina com de moltes troballes fortuïtes, les coleccions abans citades es van a incrementar notablement.

En 1838, com a conseqüència de la Desamortisació, l'Estat va decidir cedir l'Iglésia de Santa Clara (a on actualment es troba el Museu Visigodo), a l'objecte de que en dit edifici s'instalaren les peces arqueològiques emeritenses. El primer inventari, realisat en 1910, va reflectir l'existència d'un total de 557 objectes.

Maqueta d'Augusta Emerita

En eixe mateix any, baix la direcció del catedràtic d'Arqueologia de l'Universitat de Madrit José Ramón Mélida i de l'erudit local Maximiliano Macías, es varen iniciar les primeres investigacions arqueològiques en una metodologia més o menys científica en diversos punts de la ciutat: teatre, amfiteatre, circ, necròpolis... gràcies a les quals, quan en 1929 Mélida i Macías donen al poc més que suntuoso almagasén un format museográfico, els fondos alcançaven les 3.000 peces.

Despuix de la Guerra Civil es varen recomençar les excavacions en la ciutat, que, de forma prou regular, es varen seguir realisant sistemàticament. Sent conscients les autoritats de que l'antiga Iglésia de Santa Clara no tenia espai suficient per a albergar els nous descobriments, i en el decidit impuls del llavors director del Museu José Álvarez i Sáenz de Buruaga, es va escomençar a pensar en la creació d'un nou edifici per a mostrar i almagasenar millor l'arqueologia emeritense, fins que per fi en 1975, en motiu del bimilenario de la ciutat, es decidix la creació del Museu Nacional d'Art Romà (per R.D. de 7 de juliol), el primer que, fòra de Madrit, va tindre el ranc de nacional.

Pocs anys més vesprada, en 1979 el proyecte de l'edifici va ser encarregat a l'arquitecte Rafael Moneo Vallés qui ho va portar a terme entre 1980 i 1986, sent inaugurat el 19 de setembre de 1986 per SS. MM els Reis d'Espanya, en presència del president de la República d'Itàlia Francesco Cossiga, com una forma simbòlica de renovar els antics vínculs. Actualment el museu alberga més de 36.000 peces, i acaba de festejar en 2011 la seua XXV aniversari, havent rebut en este temps uns cinc millons de visitants, i actuat com el motor de la transformació radical del turisme de Mèrida.

En febrer de 2026 es va inaugurar oficialment l'ampliació del museu. L'obra va ser dissenyada per l'arquitecte Rafael Moneo. Es va desenrollar des de 2023, i va supondre una inversió de 10,7 millons d'euros i va permetre duplicar la superfície fins a superar els 3.000 metros quadrats. L'actuació va dotar al museu d'un nou saló d'actes en capacitat per a 238 persones, una nova sala d'exposicions temporals en moll de càrrega i descàrrega i àrees didàctiques per a tallers educatius, ademés d'un nou almagasén de peces adaptat climáticament per als materials arqueològics, un nou archiu, espais per a investigadors i àrees tècniques i importants millores per a les zones del personal d'atenció al públic.

Arquitectura

Sala central.

L'edifici, proyectat per Moneo a partir de l'autumne de 1979, i construït entre 1980 i 1986, va atraure ràpidament el reconeiximent internacional, no només com una de les primeres obres mestres de l'arquitecte navarrés, i la primera seua coneguda i apreciada en l'estranger, sino també com l'obra que va marcar el principi d'un periodo fructífer de la producció arquitectònica espanyola, que va passar a captar l'atenció d'arquitectes i crítics de tot lo món.

Passadiç dels pisos superiors

El principal objectiu de l'arquitecte en este proyecte va ser que el museu tinguera el caràcter i la presència d'un edifici romà. Tota l'arquitectura es troba fortament lligada, en la seua materialitat, al contingut que expon i a la cultura que referència. Encara que en una primera visió del museu açò pot semblar un objectiu senzill, no obstant, més allà d'esta aparent simplicitat de l'esquema constructiu, es troba una complexa concepció arquitectònica, rica en associacions històriques i en sotils articulacions espacials. El complex consistix en dos volums conectats per un pont, en un interior a pur de arcs, diafragmes i allumenament central. Va ser dedicat per Moneo a la memòria del seu pare, qui va fallir durant els treballs.