Registre Nacional de Llocs Històrics
El Registre Nacional de Llocs Històrics dels Estats Units (National Register of Historic Plaus, NRHP) és un registre oficial que elabora les llistes de les propietats —districtes, llocs, edificis, estructures i objectes— que es consideren que mereixen ser preservades pels seus valors històrics. El Registre Nacional va ser establit en la llei de Preservació Històrica Nacional de 1966 («National Historic Preservation Act», NHPA), que va determinar també el procés per a incloure propietats en ell. El Registre ha estat administrat des de la seua creació, i casi exclusivament, pel Servici de Parcs Nacionals («National Park Service», NPS), dependent del Departament de l'Interior.
El seu objectiu és ajudar als propietaris i a associacions —com el National Trust for Historic Preservation— a coordinar, definir i protegir els llocs històrics dels Estats Units. Encara que l'inscripció en les llistes del Registre Nacional siga en sí mateixa sobretot simbòlica, ya que no garantisa cap protecció de la propietat, permet que els propietaris puguen accedir a subvencions federals i també que els siga d'aplicació freqüentment certes lleis municipals favorables que depenen de tal estatus.
ha segut inclosa en el
Registre Nacional
de Llocs Històrics
pel Departament de l'Interior
dels Estats Units
Placa que es coloca en els objectes protegits.
El Registre categoriza els llistats generals en un de cinc tipos de propietats: construccions, estructures, llocs, objectes i districtes històrics (que consistixen en propietats contribuidoras i no-contribuidoras). En alguns casos s'inclouen en el Registre certs llocs històrics localisats fòra del país, pero associats en els Estats Units (com l'Embaixada dels Estats Units en Tànger). Els bens del registre poden ser nomenats en una varietat de formes, incloent propietats individuals, districtes històrics i admissió de propietats múltiple («multiple property submissions», MPS). Durant el procés de nominació, la propietat s'evalua atenent als quatre criteris fixats en la llei, l'aplicació de la qual ha segut objecte de crítiques per acadèmics de l'història i experts en preservació, aixina com pel públic, i els propis polítics.
Les propietats que passen a dependre del Servici de Parcs Nacionals —com els fites històriques nacionals («National Historic Landmarks», NHL), llocs històrics nacionals («National Historic Sites», NHS), parcs històrics nacionals («National Historical Parks»), Parcs Militars/camps de batalla nacionals («National Military Parks/Battlefields»), memorials nacionals («National Memorials») i alguns dels monuments nacionals («National Monuments»)— s'afigen automàticament en el Registre Nacional.
Del més d'un milló de propietats incloses en el Registre Nacional, 80.000 estan enumerades individualment. El restant són membres contribuidores dins de districtes històrics. Cada any s'agreguen al Registre Nacional aproximadament 30.000 noves propietats, tant de forma individual com formant part de districtes històrics.
Història del Registre
[editar | editar còdic]Primers anys
[editar | editar còdic]
En abril de 1966, sis mesos ans que es creara el Registre Nacional de Llocs Històrics, els programes d'investigació històrica del Servici de Parcs Nacionals varen ser centralisats en l'oficina de Robert M. Utley, historiador i president del Servici Nacional de Parcs en Washington D. C.,[2] com a part d'un pla general denominat «MISSION 66». El 15 d'octubre de 1966, la llei de Preservació Històrica Nacional va crear el Registre Nacional de Llocs Històrics i la corresponent Oficina Estatal de Preservació Històrica («State Historic Preservation Offices», SHPO ).[3] Inicialment, el Registre estava integrat pels fites històriques nacionals («National Historic Landmarks») designats abans de la creació del Registre i per tots els llocs històrics que pertanyien al Sistema de Parcs Nacionals («National Park System»).[4] L'aprovació d'esta llei, que va ser esmenada en 1980, va representar que per primera volta els Estats Units disponien d'una política àmplia per a la preservació dels llocs històrics. Si ben el Registre Nacional no prevea una protecció específica per a les propietats que s'inclogueren en el mateix, si requeria que les agències federals evaluaren l'impacte de les seues activitats en els edificis i propietats enlistadas i/o elegibles per a la seua inclusió en el Registre. La llei de 1966 requeria que eixes agències treballaren en conjunció en el SHPO i una agència federal independent, el Consell Assessor en la Preservació Històrica («Advisory Council on Historic Preservation», ACHP)[5] per a enfrontar els efectes adversos que les actuacions federals pogueren ocasionar en la preservació històrica.
Una atra agència depenent del Departament de l'Interior, el Servici de Parcs Nacionals, tenia ya l'experiència de haver supervisat l'Enquesta d'Edificis Històrics d'Estats Units («Historic American Buildings Survey», 1933) i l'Enquesta de Llocs Històrics («Historic Sites Survey», autorisada en 1935). Debido a ello, i a que el Servici de Parcs ya gestionava numeroses propietats històriques considerades com parc nacional, el Sistema Nacional de Parcs era l'opció més llògica per a gestionar el nou programa de preservació històrica.[6] Per a incorporar el recent creat Registre Nacional de Llocs Històrics, el Servici de Parcs Nacionals, baixe la direcció de George B. Hartzog, Jr, va crear una nova divisió administrativa denominada Oficina d'Arqueologia i Conservació Històrica («Office of Archeology and Historic Preservation», OAHP).[7] La divisió devia supervisar els distints programes de recursos culturals existents, incloent l'Enquesta de Llocs Històrics, la divisió de història baixe la direcció de Utley i l'Enquesta d'Edificis Històrics, de la mateixa manera que el nou Registre Nacional de Llocs Històrics i el Fondo de Preservació Històrica («Historic Preservation Fund»). Ernest Connally va ser nomenat primer director de l'oficina i ell va ser qui va observar que la preservació històrica d'Estats Units deuria ser portada a terme «en l'informe d'assessorament i l'assistència dels professionals i organisacions acadèmiques de les disciplines més directament relacionades en l'esforç, com història, arquitectura i arqueologia».[8] Dins de la OAHP es varen crear noves divisions per a ocupar-se del nou Registre Nacional.[2] El primer Guardià oficial del Registre va ser William J. Murtagh, un historiador de l'arquitectura.[4]
En els primers anys del registre, finals dels anys 1960 i 1970, l'organisació era molt laxa i l'Oficina Estatal de Preservació Històrica era molt menuda, tant en personal com en fondos.[7] De fet, el presupost era molt ajustat pero el Fondo de Conservació Històrica proporcionava els fondos per a facilitar ajudes als propietaris, en primer lloc en cases museu i edificis institucionals i després també en les estructures comercials. Durant este primer periodo, la SHPO tenia poc temps per a desenrollar una planificació séria, a pesar de buscar-ho, ya que les exigències de salvar les propietats històriques i la creació d'organisacions des de zero va fer que es consumiren la major part dels recursos de l'oficina estatal. Com a resultat, ni les Oficines de Conservació Històrica Estatals («State Historic Preservation Offices») ni la OAHP varen poder realisar una verdadera planificació.[7] En 1969 Connally li va dir a Charles Lee, un oficial de la Preservació Històrica de Carolina del Sur, «escriu un paràgraf en un d'estos dos encapçalats. Crida-ho 'Pla Preliminar de Preservació Històrica de Carolina del Sur'. Si té algun sentit, ho aprovaré, i despuix ho pots documentar en un dels teus proyectes».[7] "write a paragraph of two on each of these headings. Call it 'The Preliminary South Carolina Historic Preservation Pla.' If it makes any sense at all, I'll approve, and you ca file for your brick-and-mortar projects.</ref>
Reorganisació de 1973
[editar | editar còdic]En 1973, els programes de història de el NPS associats tant al Sistema de Parcs Nacionals i al Registre Nacional varen ser formalment dividits en dos direccions adjuntes: la Direcció Adjunta d'Arqueologia i Conservació Històrica («Assistant Directorate for Archeology and Historic Preservation», ADAHP) i la Direcció Adjunta per a la Conservació de Parcs Històrics («Assistant Directorate for Park Historic Preservation», ADPHP).
La Direcció Adjunta d'Arqueologia i Conservació Històrica es devia ocupar dels recursos culturals són externs al sistema de Parcs Nacionals i incloïa divisions de Subvencions («Grants»), Registre Nacional («National Register»), Enquestes Històriques i Arquitectòniques («Historical and Architectural Surveys») i les Divisions Interagencias del Servici de Parcs («Interagency Services Divisions of the Park Service»). La Direcció Adjunta per a la Conservació de Parcs Històrics, per una atra part, es devia ocupar principalment dels recursos interns relacionats en el NPS i incloïa les divisions de Història, Arqueologia i Arquitectura Històrica.[2]
Programa d'incentius
[editar | editar còdic]Fins a 1976 els incentius fiscals eren pràcticament inexistents per als edificis inclosos en el Registre Nacional. Abans de 1976, el còdic d'imposts federals favoria la nova construcció sobre la reutilisació de les estructures existents, a voltes històriques.[9] Despuix de 1976, el còdic tributari es va modificar per a oferir incentius fiscals que promogueren la preservació dels ingressos que produïxen els bens històrics. La responsabilitat de garantisar que només les rehabilitacions que conservaren el caràcter històric dels edificis es beneficiaren dels incentius fiscals va recaure en el Servici de Parcs Nacionals. Les propietats i llocs que apareixen en el Registre, aixina com els que es consideren propietats contribuidoras d'un districte històric «aprovat pel Servici de Parcs», es varen convertir en elegibles per als beneficis d'imposts federals.[9]
Els propietaris de propietats que figuren en el Registre Nacional poden ser bonificats en un crèdit fiscal del 20% de l'inversió de «rehabilitacions certificades dels ingressos que produïxen estructures històriques certificades» ("certified rehabilitation of income-producing certified historic structures."). La rehabilitació pot ser tant comercial, industrial o residencial, o per al lloguer.[10] El programa d'incentius fiscals és operat pel Programa d'Incentius Fiscals de Preservació Històrica Federal («Federal Historic Preservation Tax Incentives Program») que és administrat conjuntament pel Servici de Parcs Nacionals, SHPO, i el Servici d'Imposts Interns («Internal Revenue Service»).[11] Ademés del 20% del crèdit fiscal el programa d'incentius oferix un 10% de crèdit fiscal per a la rehabilitació a propietaris de propietats no-històriques i edificis no residencials construïts abans de 1936.[12]
L'incentiu fiscal del 20% té clàusules molt específiques que indiquen quàn es pot aplicar. El crèdit pot ser utilisat per a «qualsevol proyecte que el Secretari de l'Interior designe una rehabilitació certificada d'una estructura històrica certificada» («certified rehabilitation of income-producing certified historic structures»).[12]
El NHPA no fa cap distinció entre propietats que figuren en el Registre i els designats com a fites històriques nacionals («National Historic Landmarks»), en lo relatiu a la qualificació dels incentius fiscals o subvencions. Açò va ser delliberat per part dels autors de la llei de 1966, ya que l'experiència ha demostrat que les categories d'importància provoquen que les categories més baixes es convertixquen en prescindibles.[4] En essència, açò reduïx el paper de les fites en poc més que el "quadro de honor" ("honor roll") del Registre Nacional de Llocs Històrics.
Dependent del Servici de Recreació (1978-81)
[editar | editar còdic]
Des de 1978 fins a 1981, baixe l'administració del president Jimmy Carter, l'agència encarregada de el NRHP va ser el Servici de Conservació del Patrimoni i Recreació («Heritage Conservation and Recreation Service», HCRS) depenent del Departament de l'Interior.[6] El breu periodo de temps en que el Servici de Parcs Nacionals no va tindre el Registre baix els seus auspicis va començar en l'estiu de 1978, quan la separació entre les dos direccions creades en 1973 es va fer més pronunciada. El Secretari de l'Interior Cecil D. Andrus va transferir l'autoritat sobre la Direcció Adjunta d'Arqueologia i Conservació Històrica, que incloïa el Registre Nacional de Llocs Històrics, al nou Servici de Conservació del Patrimoni i Recreació.
El temps en que el Registre Nacional va dependre de el HCRS, tots els programes relacionats en la preservació històrica iniciats en l'antic Servici de Parcs Nacionals, varen passar a dependre de l'Oficina de Recreació a l'Aire Lliure («Bureau of Outdoor Recreation», BOR) i del Programa de Fites Històriques Nacionals («National Historic Landmarks Program»). Va ser una etapa tumultuosa.[7] Carter va confiar per a dirigir el advenedizo HCRS en l'administrador Chris T. Delaporte, antic cap de l'Oficina de Recreació. El seu enèrgic estil de gestió i la falta d'experiència en la preservació històrica li varen separar de les entitats estatals i federals encarregades del tema i varen desnugar protestes per part dels Estats.[7]
Quan James G. Watt va ser nomenat per Ronald Reagan per al lloc d'Interior, una de les seues primeres decisions va ser la supressió de la HCRS. Este moviment va transferir les divisions baixe el seu control de tornada al Servici de Parcs Nacionals, dirigit per Jerry L. Rogers.[2]
Segona reorganisació de 1983
[editar | editar còdic]En febrer de 1983, les dos direcció adjuntes creades en 1973 es varen fusionar per a promoure l'eficiència i despuix de reconéixer que els programes dels recursos culturals associats en abdós direccions eren interdependents. Rogers, descrit com un hàbil administrador sensible a la necessitat de que el NPS treballara en la SHPO, el món acadèmic i els governs locals, va ser elegit per a dirigir la nova direcció adjunta fusionada. Quan el NPS va ser reorganisat a mitan dels anys 1960 s'havien eliminat els llocs de historiadors regionals que s'havien fusionat en l'oficina de Utley en Washington. La reorganisació de 1983 va supondre el regrés a l'organisació prèvia a la MISSION 66.[2]
Treball en les oficines estatals
[editar | editar còdic]La llei de Preservació Històrica Nacional de 1966 va establir que el pla de preservació històrica dels Estats Units no es basava en un model federal sino en un sistema altament descentralisat que permetera als Estats portar a terme activitats que permeteren al govern federal complir els estàndarts de la llei.[6] A pesar de que inicialment no es detallava en la llei la dependència de les Oficines Estatals de Preservació Històrica, finalment es varen convertir en importants com a part del procés de l'inclusió de bens en el Registre Nacional. Les esmenes a la llei de 1980 també varen establir les responsabilitats de les Oficines Estatals relatives al Registre Federal.[6]
En 1987, hi havia 57 Oficines Estatals de Preservació Històrica separades en 57 jurisdiccions, els cinquanta estats i varis dels territoris dels Estats Units. Les Oficines Estatals ajuden en la gestió del Registre Nacional i en els programes d'incentius, assumint els estats gran part de la responsabilitat de supervisar la rehabilitació de les construccions dels llocs històrics inscrits en el Registre. El resultat és que el NPS establix les normes i les prioritats, administra el programa de beques, i manté el control de calitat, mentres que les Oficines Estatals realisen el treball com a agents del govern federal.[6]
Creiximent
[editar | editar còdic]El Registre Nacional de Llocs Històrics ha creixcut considerablement des dels seus inicis despuix de la llegislació de 1966. En 1986, ciutadans i grups varen designar 3.623 propietats independents, llocs i districtes per a la seua inclusió en la NRHP, d'un total de 75.000 propietats independents.[6] En 1998, incloent els districtes històrics i edificis llistats individualment, hi havia més d'1.000.000 d'edificis, llocs i estructures que apareixen en el Registre. Cada any s'agreguen uns 30.000 elements més.[9] En 2007 hi havia més de 80.000 llistats en el Registre Nacional de Llocs Històrics.[13]
Tipos de propietats
[editar | editar còdic]
El Registre Nacional de Llocs Històrics classifica les seues llistes en les següents cinc categories de tipos de propietats:
- Edificis («Buildings»), definits com qualsevol tipo de construcció destinada a albergar activitats humanes, i que inclouen casas, graners, hotelés, iglésies o construccions similars com un jujat o una presó.[14]
- Estructures («Structures») que són construccions destinades a fins distints a albergar activitats humanes, com a avions, elevadors de gra, gazebos o ponts.
- Objectes («Object»), per lo general de caràcter artístic, o de chicoteta escala en comparació a les estructures i edificis. Encara que els objectes poden ser mòvils generalment estan associats en un lloc específic o mig ambient i poden ser monuments, esculturas i fonts.
- Llocs («Sites»), que són el lloc d'acontenyiments significatius que poden ser històrics o prehistòrics en la naturalea i representen activitats, i edificis (de peu, en ruïnes o desapareguts). En els llocs és la mateixa ubicació que és d'interés històric i cultural que posseïx valors arqueològic, independentment del valor de totes les estructures que puguen existir actualment en l'ubicació. Alguns eixemples de llocs inclouen, naufragis, camps de batalla, campaments, característiques naturals i coves.
- Districtes històrics («Historic districts»), que posseïxen una concentració, vinculació o continuïtat de les anteriors quatre tipos de propietats. Els objectes, les estructures, edificis i llocs dins d'un districte històric estan units històrica o estèticament, ya siga per elecció o per la naturalea del seu desenroll. Consistixen en propietats contribuidoras i no contribuidoras.
Totes les propietats generalment entren en una sola de les cinc categories anteriors, encara que hi ha consideracions especials per a certes propietats que no encaixen en eixes cinc grans categories o encaixen en subcategoría més especialisades. El Registre Nacional publica una série de bolletins destinats a ajudar a evaluar i aplicar els criteris d'evaluació dels diferents tipos de propietats.[14] i encara que els criteris són sempre els mateixos, la forma que s'apliquen poden variar llaugerament, depenent del tipo de bens involucrats. Eixos bolletins permeten l'aplicació dels criteris a propietats especials, com les destinades a l'assistència a la navegació, camps de batalla històrics, llocs arqueològics, propietats d'aviació, cementeris i llocs d'enterrament, paisages històrics dissenyats, jaciments miners, oficines de correus, propietats associades en personages importants, propietats que varen conseguir obtindre importància en els últims 50 anys, un paisage rural històric, propietats culturals tradicionals, barcos i naufragis.[14]
Quan múltiples propietats se someten com un grup i que es enlistan junts, es coneixen com a admissió de propietat múltiple («Multiple Property Submission»).
Edificis
[editar | editar còdic]
Els edificis, tal com es definixen en el Registre Nacional, es distinguixen en el sentit tradicional. Els eixemples inclouen a casas, graners, hotelés, iglésies o construccions similars. Ells són creats principalment per a albergar "activitats humanes". El terme edificis, com en una edificació anexa, pot ser usat per a referir-se a unitats històricament i funcionalment relacionades, com un palau de justícia i una presó o un graner i una casa.[14]
Els edificis inclosos en el Registre Nacional de Llocs Històrics deuen tindre tots els seus elements estructurals bàsics com a parts d'edificis, com, bastidors, interiors o fronteras no són elegibles per al Registre Nacional. Com a tal, tot l'edifici és considerat durant la presentació de candidatures i les seues importants funcions deuen ser identificats. Si un edifici designat ha perdut algun dels seus elements estructurals bàsics es considera com una ruïna i es categoriza com un lloc.[14]
Districtes històrics
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Districte històric (Estats Units).
El Registre definix un districte històric com «un àrea geogràficament definible, urbana o rural, que posseïx una significativa concentració, vinculació o continuïtat de llocs, edificis, estructures o objectes units per acontenyiments passats o, estèticament, per un pla de desenroll físic. Un districte pot tindre també elements individuals separats geogràficament pero units per associació o història».[16]
Una propietat contribuidora és qualsevol edifici, estructura, objecte lloc dins dels llímits del districte en la qual contribuïx a la seua associació històrica, arquitectura històrica arqueològica d'un districte històric. Un atre aspecte fonamental de la propietat està contribuint l'integritat històrica. Una alteració important per a una propietat pot danyar les seues conexions físiques en el passat, la reducció de la seua integritat històrica.[17]
Per regla general, les propietats contribuidoras són les que ajudaren a formar un districte històric. Una mansió de el XIX estil Regna Ana, com la Casa David Syme, és una propietat que contribuïx al mateix temps una moderna estació de gasolina dins dels llímits del districte històric no és una propietat contribuidora.
Objectes
[editar | editar còdic]
Els objectes són per lo general de caràcter artístic, o de chicoteta escala en comparació a les estructures i edificis. Encara que els objectes poden ser bens movedors que estan generalment associats en un lloc específic o mig ambient. Eixemples d'objectes inclouen, als monuments, esculturas i fonts.[14]
Els objectes considerats per a la seua inclusió en el NRHP, en forma individual o com a part dels districtes, deuen designar-se per a una ubicació específica, és dir, objectes transportables, com una escultura, mobles i uns atres arts decoratives que carixen d'un lloc determinat pot ser que no s'incloguen. Escultura a l'aire lliure, són un eixemple d'art públic, seria un bon objecte d'inscripció en el Registre. La fixació d'un objecte és important en relació en el Registre. L'objecte deu ser adequat per al seu us històric important, rols, o caracterisació. Ademés, els objectes que han segut traslladades a un museu no són considerats per a la seua inclusió en el Registre.[14]
Llocs
[editar | editar còdic]
Els llocs són el lloc dels acontenyiments significatius que poden ser històrics o prehistòrics en la naturalea i representen activitats, els edificis (de peu, en ruïnes o desaparegut). En els llocs és la mateixa ubicació que és d'interés històric i cultural que posseïx valors arqueològic, independentment del valor de totes les estructures que puguen existir actualment en l'ubicació. Alguns eixemples de llocs inclouen, naufragis, camps de batalla, campaments, característiques naturals i coves.[14]
Els llocs en freqüència posseïxen importància pel seu potencial per a produir informació en el futur, encara que són afegits al Registre en virtut dels quatre criteris d'inclusió. Els llocs no tenen que tindre restants físics si es troba en una ubicació prehistòrica o d'acontenyiments històrics, o si no hi havia edificis o estructures presents en el moment dels fets marcats en el lloc. La determinació del lloc pot tindre una evaluació cuidadosa quan l'ubicació prehistòrica o d'acontenyiments històrics no pot ser determinada.
Els llocs estan representats per diferents locals. Un lloc pot ser una fita natural fortament associat en un pes significatiu en la prehistòria o acontenyiments històrics. Encara que, en general, el Registre exclou els cossos d'aigua, inclús si dits llocs varen formar part d'un paper molt important durant el desenroll històric de la zona. La documentació més apropiada sobre l'importància dels cursos d'aigua natural és a través de la presentació de candidatures i l'inclusió al registre de propietats associades en els cursos d'aigua.[14]
Estructures
[editar | editar còdic]
Les estructures diferixen dels edificis, en la mida en que són funcionals i construccions destinades a ser utilisada per a fins distints que alberguen l'activitat humana. Els eixemples inclouen, a avions, elevadors de gra, gazebos i ponts.
Per a les estructures designades s'apliquen els criteris de la mateixa manera que ho són per als edificis. La base estructural de tots els elements deuen estar intactes, cap part individual de l'estructura són elegibles per a l'inclusió per separat en el NRHP. Un eixemple seria un armassó d'un pont que seria examinat per a la seua inclusió. Es diu que un pont d'armassó està compost de metal o d'estructura de fusta, pilarés i soportadores d'atracaderos; per a que una propietat siga inclosa en el Registre deu tindre tots els seus elements. Les estructures que han perdut la seua configuració històrica o patrons d'organisació a través de derrocaments o deterioració, de la mateixa manera que els edificis, es consideren ruïnes i són classificats com a llocs.[14]
Llocs arqueològics
[editar | editar còdic]Les propietats arqueològiques estan subjectes als mateixos quatre criteris com atres propietats per a l'inclusió en el NRHP. Els llocs arqueològics també deu complir a lo manco un dels criteris. Moltes de les propietats llistades en la qual s'han adherit al Registre baix el primer, segon i quart criteri tenen els seus jaciments arqueològics intactes. A sovint, estos depòsits són indocumentats, per eixemple, un caseriu de el XIX és provable que es mantinga intactes els depòsits arqueològics indocumentats.[19]
Paisages culturals
[editar | editar còdic]Llocs marítims
[editar | editar còdic]
En el dècim any del Registre Nacional, en 1976, va haver 46 naufragis i barcos que figuraven en el NRHP.[20] En 1985 el Congrés va promulgar que el Servici de Parcs Nacionals realisaria un estudi de llocs històrics marítims, inclosos els militars, conjuntament en el Fondo Fiduciario Nacional per a la Preservació Històrica i la preservació de la comunitat marítima. El programa va ser conegut com l'Iniciativa Marítima Nacional.[21] L'objectiu del programa era establir prioritats per a la preservació dels recursos marítims i recomanar papers per al govern federal i el sector privat per a fer front a eixes prioritats. El programa categorizó els recursos marítims coneguts dels Estats Units en una de les huit categories. Entre elles figuraven: conserves de bucs històrics, naufragis i barcos vells (aquells bucs que no estaven a flotació, pero que no estaven totalment sumergits), documentació (registres, diaris, cartes, fotos, etc), ajudes a la navegació (incloent les estacions de guardacostas i estacions salvavides), els espais marins i estructures (molls, almagasens, passejades marítimes, dàrsenas, canalés, etc), artesania (menys de 40 peus de llarc, desplaçaments en menys de 20 tonellades), coleccions d'artefactes (art, ferramentes, fusta, parts de bucs, etc), recursos culturals abstractes (construcció naval i habilitats d'aparelle, tradicions orals, folclore, etc.).[22]
Propietats de tradició cultural
[editar | editar còdic]En les esmenes de 1992 a la NHPA va permetre que es formara una nova designació d'un nou tipo de propietat, sobre les propietats culturals tradicionals (TCP). Les esmenes varen establir que les propietats relacionades en importància tradicional religiosa i cultural per a algú d'una tribu nativa americana o per a un grup natiu de Hawái serien elegibles per al Registre Nacional. Els TCP inclou als llocs sagrats, zones naturals i ocasionalment llocs arqueològics associats en els grups arqueològics ancestrals relacionats en els grups natius americans.[23][24]
Vore també
[editar | editar còdic]- Llei de Preservació Històrica Nacional de 1966
- Oficina de Preservació Històrica de l'Estat
- Servici d'Edificis Històrics d'Estats Units
- Fondo de Preservació Històrica
- Categories d'estil en el Registre Nacional de Llocs Històrics
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «National Park Service Directors and Directorate», Historic Listing of National Park Service Officials, National Park Service. Consultat el 22 de març de 2007
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Bearss, Edwin C. «The National Park Service and Its History Program: 1864-1986: An Overview (en el Servici de Parcs Nacionals i Preservació Històrica)», (JSTOR), The Public Historian, Vol. 9, No. 2, The National Park Service and Historic Preservation. (Spring, 1987), pp. 10-18. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ «National Historic Preservation Act of 1966» [1] archivat en Wayback Machine., Public Law 102-575, National Register of Historic Plaus, Lloc oficial. Consultat el 21 de març de 2007.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Mackintosh, Barry. «L'enquesta de llocs històrics i el programa de monuments històrics nacionals: una Història», (PDF), National Historic Landmarks Program, Lloc Oficial. Consultat el 23 de març de 2007.
- ↑ Pot consultar-se el lloc oficial en: Advisory Council on Historic Preservation
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Hertfelder, Eric. «The National Park Service and Historic Preservation: Historic Preservation beyond Smokey the Bear (in Commentary: How Well Is the National Park Service Doing?)», (JSTOR), The Public Historian, Vol. 9, No. 2, The National Park Service and Historic Preservation. (Spring, 1987), pp. 135-142. Retrieved 21 March, 2007.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Scarpino, Philip V. «Planning for Preservation: A Look at the Federal-State Historic Preservation Program, 1966-1986 (in The Intergovernmental Politics of Preservation)», (JSTOR) The Public Historian, Vol. 14, No. 2. (Spring, 1992), pp. 49-66. Consultat el 21 de març de 2007.
- ↑ "with the informed advice and assistance of the professional and scholarly organizations of the disciplines most directly related to the endeavor; namely history, architecture, and archeology.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 (1998).«Promoting the Preservation of Historic Buildings: Historic Preservation Policy in the United States».APT Bulletin.29(3/4)
- 7–11.
- ↑ "What llaure the results of a listing?," National Register of Historic Plaus, Official site. Retrieved 21 March, 2007.
- ↑ «Historic Preservation Tax Incentives», Technical Preservation Services, National Park Service, Official site. Retrieved 22 March, 2007.
- ↑ 12,0 12,1 «About the Historic Preservation Tax Incentives», Federal Historic Preservation Tax Incentives, Technical Preservation Services, National Park Service, Lloc Oficial. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ «About the National Register» [2] archivat en Wayback Machine., National Register of Historic Plaus, National Park Service. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 "How to Apply the National Register Criteria for Evaluation [3] archivat en Wayback Machine.," (PDF), National Register Bulletins, National Park Service. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ "Robie House," (PDF), National Register of Historic Plaus Nomination Form, HAARGIS Database, Illinois Historic Preservation Agency. Consultat el 24/06/2008.
- ↑ Title 36: Section 60.3 [4] archivat en Wayback Machine., Parks Forests and Public Property, Chapter One, Part 60. National Register of Historic Plaus. Consultat el 19 de febrer de 2007.
- ↑ National Register Historic Districts Q&A [5] archivat en Wayback Machine., South Carolina Department of Archives and History. Consultat el 19 de febrer de 2007.
- ↑ National Register of Historic Plaus Nomination.
- ↑ Little, Barbara, Seibert, Erika Martin, et al. «Guidelines for Evaluating and Registering Archaeological Properties» [6] archivat en Wayback Machine., (Section IV - Evaluating the Significance of Archaeological Properties), National Register Bulletin, National Register Publication, National Park Service, 2000. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ Prim, James P. «The National Register of Historic Plaus and Maritime Preservation», APT Bulletin, Vol. 19, No. 1, Maritime Preservation. (1987), pp. 34-39. Consultat el 21 de març de 2007.
- ↑ Prim, James P. «The National Maritime Initiative: An Interdisciplinary Approach to Maritime Preservation (in Preservation Technology»), The Public Historian, Vol. 13, No. 3, Preservation Technology. (Summer, 1991), pp. 75-84. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ Wall, Glennie Murray. T«he National Maritime Initiative (in Opinion)», (JSTOR), APT Bulletin, Vol. 19, No. 1, Maritime Preservation. (1987), pp. 2-3+18. Consultat el 22 de març de 2007.
- ↑ A German critique about the concept of 'Traditional Cultural Properties', see: Michael Falser: Denkmalpflege und nationale Identität in donen USA: Vom exklusiven Kulturerbe zoom Konzept dones ‚Traditional Cultural Property’. In: Köth, A., Krauskopf, K., Schwarting, A.(Eds.) Building America. Vol 2 (Migration der Bilder). Dresden 2007, pp. 299-324.
- ↑ Ferguson, T. J. "«Native Americans and the Practice of Archaeology»,(JSTOR), Annual Review of Anthropology, Vol. 25. (1996), pp. 63-79. Consultat el 23 de març de 2007.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «[https:// en.wikipedia.org/wiki/National%20Register%20of%20Historic%20Plaus National Register of Historic Plaus ]» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
L'artícul de la Wikipedia anglesa inclou les següents referències:
- Wiley, John. "National Register of Historic Plaus," National Park Service, (1994), ISBN 0-471-14403-7
- National Register Information System, National Register of Historic Plaus, National Park Service. Retrieved 11 d'abril del 2007.
- Shrimpton, Rebecca H., ed. "How to Apply the National Register Criteria for Evaluation [7] archivat en Wayback Machine.," National Park Service, (1997) National Register Bulletin No. 15, Washington, DC: Government Printing Office. Retrieved 11 d'abril de 2007.
- Title 36, U.S. Code of Federal Regulations, specifically Part 60, National Archives and Records Administration. Retrieved 11 d'abril de 2007.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- The National Register of Historic Plaus. ; Washington, DC : U.S. Dept. of the Interior, National Park Service, National Register of Historic Plaus, 1988. Plantilla:OCLC
- National Register of Historic Plaus,; John Wiley ; National Park Service, 1994.