Anar al contingut

Passejada de Gràcia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Via Barcelona Casa Milà.JPG
Passejada de Gràcia

La passejada de Gràcia[1] (oficialment i en català Passeig de Gràcia) és una de les avingudes principals i més famoses de Barcelona (Espanya), per la seua importància turística, àrees comercials, negocis i un gran escaparat d'obres destacades d'arquitectura modernista, com les edificacions dels arquitectes Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, declarades Patrimoni de l'Humanitat. L'avinguda està situada en la part central de la ciutat, l'Eixample barcelonés, i conecta la plaça de Catalunya a l'est en el carrer Major de Gràcia a l'oest.

Configurada en estil de gran bulevar, en 61 metros de secció, és tan sol nou metros menor que la primigènia avinguda dels Campos Elíseos de París. En els seus 1,6 quilómetros de llongitut, ostenta el títul del carrer comercial més cara d'Espanya en sifres de lloguer.[2] Li precedia la carrer Preciosos de Madrit,[3] que ocupava el primer lloc fins a 2010, any en que la propenca avinguda de la Porta de l'Ángel de Barcelona va passar a ser el carrer més car d'Espanya.[4]

Història

[editar | editar còdic]
Archiu:Illa de la Discòrdia.jpg
Poma de la discòrdia en la que coindicen obres d'Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Sagnier

L'antic camí de Jesús, de tipo rural i en horts en abdós costats, era la via principal per a anar del municipi de Gràcia —que va ser independent de la ciutat comtal fins a 1897— fins a Barcelona, per a on s'entrava a través del portal de l'Ángel. El nom provenia del convent franciscano de Santa María de Jesús (1427), situat entre els actuals passejada de Gràcia i carrers d'Aragó, Consell de Cent i Pau Claris; era l'única edificació del pla de Barcelona fòra de les muralles de la ciutat, i constava de convent, claustre, iglésia, cementeri i hort, fins que va ser destruït en la Guerra de l'Independència.[5]


En 1821 l'ajuntament de Barcelona va presentar el primer proyecte d'urbanisació, obra de Ramón Plana. Per les epidèmies que varen assolar la ciutat en aquella época, el proyecte va tindre que detindre's. En 1824 va retornar l'absolutisme a Espanya i el proyecte es va recomençar el 28 d'agost en el capità general de Catalunya Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Camp Sagrat.[6] La passejada, inaugurat en 1827, tenia 42 metros d'ample i va anar el lloc favorit de l'aristocràcia per a exhibir les seues habilitats en l'art de montar a cavall i els seus coches luxosos durant tot el XIX. Per esta época, la Passejada era un dels llocs de recree més coneguts de la ciutat, en cafens, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres.

Esta passejada devia ser un eix determinant en el procés d'instauració del proyecte del Eixample barcelonés ideat per Ildefons Cerdá. Un proyecte que va durar les tres décades que varen comprendre entre els anys 60 i anys 90 de el XIX. Al voltant de la passejada es va definir un núcleu residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars. En l'última década del sigle, poc a poc tot el sector de la ciutat va ser adquirint un protagonisme comercial atraent la burguesia, que va fer que s'anaren substituyendo les cases aïllades en jardí per edificis de pisos.

Finalment, entre 1900 i 1914, la passejada de Gràcia es va consolidar com el principal centre residencial burgués en l'aportació creativa dels arquitectes modernistes Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier. Ells varen dignificar les construccions existents i varen edificar cases noves en formes ben singulars, com la casa Milà, la casa Batlló, casa Lleó Morera o la casa Amatller. En 1906, l'arquitecte Pedro Falqués va dissenyar els famosos bancs-fanals de trencadís distribuïts a lo llarc de la passejada. En eixa época, també es va recobrir el paviment en la Lloseta Gaudí, dissenyada per eixe arquitecte.

de_la_passejada_de_Gràcia.jpg

Esta evolució arquitectònica té com a trasfondo una emergència d'identitat nacional catalana, de modo que l'adopció de l'estil arquitectònic moderniste[7] es basa, segons l'arquitecte Manuel de Solà-Morals i Rubió, en un «canvi social, crítica radical a les condicions existents de l'arquitectura i proposta d'un model global alternatiu».[8]

Jardins de la Passejada de Gràcia

[editar | editar còdic]
Archiu:Camps Elisis Passeig Gràcia.jpg
Jardí dels Campos Elíseos, en la montanya russa al fondo.

L'antic camí de Jesús va ser una zona rural fins a la creació de la passejada de Gràcia en 1821, data en que es va crear una passejada ajardinada a l'estil dels boulevards francesos, plantat en acacias, bananes, chops, moreres, baladres i carrasques.[9] Fins a l'edificació de la passejada a partir del proyecte d'Eixample de Cerdá va ser un lloc de recree i espargiment, destinat a l'oci i descans dels ciutadans. Aixina, en les décades centrals del sigle es varen instalar en la zona diversos parcs i jardins, la majoria de duració efímera:[10]


  • Jardins del Criadero: es dien aixina per servir de viver de plantes municipal, i es trobaven entre la Gran Via i la calle Diputació, en una superfície d'1,2 ha i un front en la passejada de 80 m. En el seu espai hi havia una font anomenada del Canari, a on es va construir un café. Sorgit en 1840, en 1863 va ser substituït pel Jardí de les Delícies, que a la seua volta va donar pas en 1870 al Teatre Espanyol.[11]
  • Jardins de Tívoli: creats en 1848, es trobaven en el terreny comprés entre la rambla de Catalunya, Valéncia i Consell de Cent, en 1,5 ha i 100 m de front. Tenien una caseta de refrescs i varis parterres de flors que estaven a la venda, ademés d'un invernáculo i un viver de plantes aromàtiques. En el seu solar es va construir el teatre Tívoli.[12]
  • Jardins dels Campos Elíseos: situats entre els carrers Aragó, Rosselló i Roger de Lauria, tenien 8 ha i 350 m de passejada, el més gran de tots. Va existir entre 1853 i 1875. Concebut com un parc d'atraccions, va anar el primer en cobrar entrada. L'autor del proyecte va ser l'arquitecte Josep Oriol Mestres. Contava en un llac en barques, un llaberint, un teatre, un restaurant, un circ, una atracció de caballitos, una atra de tir en pistola i unes montanyes russes, aixina com les anomenades Cabanyes Suïsses, que tenien juguetería, lleteria i confitería. En el seu lloc es va alçar el Teatre Líric Sala Beethoven.[13]
  • Jardí de la Nimfa: es trobava entre els de Tívoli i Euterpe, creat en 1854 en 0,75 ha i 75 m. Tenia un café-saló i unes veles per a representacions musicals i teatrals. Desaparegut en 1862, en el seu lloc es troba el Cine Publi.[14]
  • Jardins de Euterpe: emplaçat entre els carrers Valéncia i Mallorca, va ser inaugurat en 1857 en un espai d'1,5 ha i 200 m llineals. Tenia una escultura de la musa Euterpe, obra de Jeroni Suñol, aixina com un café i una sala de concerts, que va ser lloc habitual de representacions dels cors de José Anselmo Vaig clavar, fins a la seua desaparició en 1862.[15]
  • Jardins del Prat Català: estaven situats en el tram comprés entre la Gran Via i els carrers Casp i Pau Claris, en una superfície de 0,75 ha. Creats en 1863, varen perdurar fins a 1877. Tenia cascades i sortidors, escultures, un lloc de floricultura, un pabelló de panorames i cicloramas, café, teatre i circ ecuestre.[16]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Jacobs, Allan B. (1996). Grans carrers (en és), Ed. Universitat de Cantàbria, p. 49. ISBN 9788481021196.
  2. ↑ «¿Quins són els carrers comercials més cares d'Espanya? - elEconomista.és». Consultat el 31 de juliol de 2016.
  3. ↑ «Els cinc carrers més cares d'Espanya: Preciosos es du la palma». Consultat el 19 d'agost de 2008.
  4. ↑ «Portal de l'Ángel supera a Preciosos com el carrer més car d'Espanya». Consultat el 30 de novembre de 2011.
  5. ↑ Permanyer, 1994, p. 11.
  6. ↑ Monlau, Pere Felip (1831). L'Amic del foraster en Barcelona i les seues rodalies (en és), Llibreria de José Solá, p. 39.
  7. ↑ elpais.com <<https://elpais.com/ccaa/2016/01/24/catalunya/1453657837_686606.html>> Consultat el 08 de setembre de 2022
  8. ↑ 35(1)Consultat el 8 de setembre de 2022.
  9. ↑ Villoro y Riudor, 1984, p. 37.
  10. ↑ AA.VV., 1999, p. 271-274.
  11. ↑ Permanyer, 1994, p. 24-25.
  12. ↑ Permanyer, 1994, p. 25-26.
  13. ↑ Permanyer, 1994, p. 28-32.
  14. ↑ Permanyer, 1994, p. 33-34.
  15. ↑ Permanyer, 1994, p. 34-35.
  16. ↑ Permanyer, 1994, p. 36-37.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • AA.VV. (1999). Els Barris de Barcelona I. Ciutat Vella, L'Eixample (en català), Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-2768-3.
  • Permanyer, Lluís (1994). Biografia del Passeig de Gràcia (en català), Barcelona: La Campana. ISBN 84-8491-91-6.
  • Villoro, Joan; Riudor, {{{nom2}}} (1984). Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica (en català), Barcelona: La Gaia Ciència. ISBN 84-7080-207-0.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Passejada_de_Gràcia&oldid=946683»