Anar al contingut

Jardí dels Campos Elíseos (Barcelona)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jardí dels Campos Elíseos en 1854, en la montanya russa al fondo (foto de F. Gobinet de Villecholes).

El jardí dels Campos Elíseos () va ser un recint ajardinat i parc d'atraccions situat en el passejada de Gràcia de Barcelona. Inaugurat en 1853, en la seua época va ser el principal centre d'oci dels barcelonesos, a on ademés de les atraccions del parc se celebraven festes i espectàculs. Va desaparéixer en 1875 a causa de la baixada del seu èxit i l'aument de l'edificació en la passejada de Gràcia, que en el proyecte d'Eixample s'havia revalorisat i havia sorgit una forta especulació immobiliària. El proyecte va ser obra de Josep Oriol Mestres, i pertanyia a José de Salamanca.

Història

La passejada de Gràcia era antany conegut com a camí de Jesús, un antic camí rural que conduïa des de Barcelona fins a la vila de Gràcia. Esta va ser una zona rural fins a la creació de la passejada en 1821, data en que es va crear una passejada ajardinada a l'estil dels boulevards francesos, plantat en acacias, bananes, chops, moreres, baladres i carrasques.[1] Fins a l'edificació de la passejada a partir del proyecte d'Eixample d'Ildefons Cerdá va ser un lloc de recree i espargiment, destinat a l'oci i descans dels ciutadans.[2] En les décades centrals de el XIX es varen instalar en la zona diversos parcs i jardins, la majoria de duració efímera, com els jardins del Criadero, situats entre la Gran Via i la calle Diputació, sorgits en 1840, que en 1863 varen ser substituïts pel jardí de les Delícies, el qual a la seua volta va donar pas en 1870 al Teatre Espanyol; els jardins de Tívoli, creats en 1848 entre la rambla de Catalunya i els carrers Valéncia i Consell de Cent, en que el seu solar es va construir el Teatre Tívoli; els jardins de Euterpe, entre els carrers Valéncia i Mallorca, inaugurats en 1857 i desapareguts en 1862; el jardí de la Nimfa, situat entre els de Tívoli i Euterpe, creat en 1854 i desaparegut en 1862 —en el seu lloc es troba el Cine Publi—; i els jardins del Prat Català, situats en el tram comprés entre la Gran Via i els carrers Casp i Pau Claris, creats en 1863, que varen perdurar fins a 1877.[3]

Erro al crear miniatura:
Gran funció donada per les societats corals en els Campos Elíseos de Barcelona (El Museu Universal, juny de 1864)

De tots ells, el més gran i el que va tindre més èxit va ser el jardí dels Campos Elíseos, creat en 1853 i desaparegut en 1875, propietat de José de Salamanca, I marqués de Salamanca, un aristócrata, estadiste i home de negocis. Estava situat entre la passejada de Gràcia i els carrers Aragó, Rosselló i Roger de Lauria, i tenia una superfície de 8 ha —l'equivalent a 8 pomes de l'Eixample— i 350 m de passejada. Inaugurat el 10 d'abril de 1853, l'autor del proyecte va ser l'arquitecte Josep Oriol Mestres, ajudat pel decorador Fèlix Cagé.[4]

Concebut com un parc d'atraccions, va anar el primer en cobrar entrada. Contava en un llac en barques, un llaberint, un teatre, un restaurant, un circ, una pista hípica, billars, un carrusel, atraccions de tir en pistola i ballesta, i unes montanyes russes, aixina com les nomenades Cabanyes Suïsses, que tenien juguetería, lleteria i confitería. El teatre, cridat igualment dels Campos Elíseos, va funcionar de 1860 a 1876, i va ser substituït pel Teatre Líric-Sala Beethoven.[5]


La decoració del recint era d'estètica francesa, i destacava per un allumenament «a la veneciana», formada per llums que penjaven dels arbres i per uns globos lluminosos de gas que escampaven llum pel restant d'espais del parc. Per això varen tindre molt èxit les festes nocturnes, que incloïen música, ball, teatre i espectàculs pirotècnics.[6]

El periodo de màxim esplendor del parc va ser entre 1858 i 1868, década en que es varen efectuar grans espectàculs teatrals, que podien acollir uns 1000 espectadors. Es representaven especialment operetes còmiques, comèdies bufas, sarsuelas i vodevils, aixina com números de màgia. Entre les diverses estrenes varen destacar: Tannhäuser, de Richard Wagner (1862); Pipete o il portinajo vaig donar Panigi, de Serafin de Ferrari (1864); Il Caid, d'Ambrosi Thomàs (1865); i Ernani, de Giuseppe Verdi (1867). També solien efectuar-se representacions de vores corals de José Anselmo Vaig clavar.[7]

Un atre dels espectàculs que solia tindre més èxit eren els fòcs artificials, especialment els dissenyats per l'escenógraf Fèlix Cagé, dels que el més recordat va ser una reproducció de l'erupció del Vesubio en 1862, que incloïa un cràter en torrents de lava i columnes de fum, acompanyats de fòcs aéreus i fortes detonació. També hi havia exhibicions aerostáticas, com les efectuades en 1855 per la companyia francesa Buislay. Igualment, solien celebrar-se fires i exposicions, com les agrícoles organisades pel Institut Agrícola Català de Sant Isidro en 1872 i 1873.[7]

Pel que fa al teatre, este lloc va ser un dels principals centres de consagració d'obres i actors catalans. Entre les diverses estrenes varen destacar: Els de fora i els de dins, de Francesc Soler Vidal; i A boca tancada, d'Eduardo Vidal Valencià.[7]

cal destacar que el parc va ser visitat per la reina Isabel II en setembre de 1870.[7]

Hui en dia no queda res del parc, i el seu recort perdura tan sol en el nom d'un carrer, el passage dels Campos Elíseos, que transcorre en sentit mar-montanya en l'interior de la poma entre els carrers Valéncia, Mallorca, Pau Claris i passejada de Gràcia.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ Villoro y Riudor, 1984, p. 37.
  2. ↑ AA.VV., 1999, p. 271-274.
  3. ↑ Permanyer, 1994, p. 24-37.
  4. ↑ AA.VV., 2006, p. 227.
  5. ↑ Permanyer, 1994, p. 28-32.
  6. ↑ AA.VV., 2006, p. 227-228.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 AA.VV., 2006, p. 228
  8. ↑ «Passatge dels Camps Elisis». Consultat el 22 de novembre de 2015.

Bibliografia

  • AA.VV. (1999). Els Barris de Barcelona I. Ciutat Vella, L'Eixample (en català), Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-2768-3.
  • AA.VV. (2006). Enciclopèdia de Barcelona 1. 22 / Ciutat Meridiana (en català), Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-1395-X.
  • Permanyer, Lluís (1994). Biografia del Passeig de Gràcia (en català), Barcelona: La Campana. ISBN 84-8491-91-6.
  • Villoro, Joan; Riudor, {{{nom2}}} (1984). Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica (en català), Barcelona: La Gaia Ciència. ISBN 84-7080-207-0.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jardí_dels_Campos_Elíseos_(Barcelona)&oldid=1434406»