Casa Batlló

Casa Batlló

La Casa Batlló és un edifici obra del arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català. Es tracta d'una remodelació integral d'un edifici prèviament existent en el solar, obra d'Emilio Sala Cortés. Està situat en el número 43 del passejada de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el districte del Eixample (Eixample), en la cridada Poma de la discòrdia, perque alberga ademés d'este edifici atres obres d'arquitectes modernistes: la Casa Amatller, que colindar en la de Gaudí, obra de Josep Puig i Cadafalch; la Casa Lleó Morera, obra de Lluís Domènech i Montaner; la Casa Mulleras, d'Enric Sagnier; i la Casa Josefina Bonet, de Marceliano Coquillat. La construcció es va realisar entre els anys 1904 i 1906.

La Casa Batlló és un reflex de la plenitut artística de Gaudí: pertany al seu etapa naturalista (primera década de el XX), periodo en que l'arquitecte perfecciona el seu estil personal, inspirant-se en les formes orgàniques de la naturalea, per a lo que va posar en pràctica toda una serie de noves solucions estructurals originades en els profunts anàlisis efectuats per Gaudí de la geometria reglada. A això afig l'artiste català una gran llibertat creativa i una imaginativa creació ornamental: partint de cert barroquisme les seues obres adquirixen gran riquea estructural, de formes i volums desprovistos de rigidea racionalista o de qualsevol premissa clàssica.

Història

Poma de la discòrdia en 1902, abans de la reforma gaudiniana de l'edifici (la casa Batlló està a la dreta)

L'edifici va ser construït en 1875 per Emilio Sala Cortés (1841-1920), un arquitecte autor de varis edificis en Barcelona i província, com la Casa Elizalde (1885), el Palau Tolrà en Castellar del Vallès (1890), l'Hotel Ducs de Bergara (1898), la Casa Emilià Carles (1898), les Escoles Ribas en Rubí (1912-1915) o el Panteón de la família Fargas en La Garriga. Sala era ademés professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, i va ser un dels mestres de Gaudí, al que va amprar ocasionalment com delineante.

En 1903 l'edifici va ser adquirit per l'industrial Josep Batlló, un ric home de negocis que posseïa diverses fàbriques textils en Barcelona. Estava casat en Amàlia Godó i Belaunzarán, de la família dels comtes de Godó, editors del diari La Vanguardia, en la que va tindre cinc fills. El matrimoni va viure en la planta noble de la casa fins a la defunció d'abdós: en 1934 el senyor Batlló i, en 1940, la seua dòna. La casa va ser venuda en 1954 pels seus hereus. Batlló va comprar l'edifici per 510 000 pessetes, en la primera intenció de derribar-ho i construir un de nou, encara que després es va conformar en reformar-ho, i mentres ell es va reservar la planta principal el restant ho va explotar en règim de lloguer, com era habitual en les cases burgueses de l'época (encara que també va entregar alguns pisos als seus fills segons s'anaven casant).

Plans de l'edifici, per Gaudí (1904)

L'edifici s'ubicava en ple Eixample de Barcelona, proyectat per Ildefons Cerdá i aprovat en 1859, en un sistema reticular de pomes de vivendes en els ànguls retallats, en la previsió d'edificar per dos costats i dedicar el restant a jardins, punt este últim que finalment no es va portar a terme. En l'Eixample, la passejada de Gràcia es va convertir en una de les principals artèries de la ciutat, per lo que va ser elegit per la burguesia catalana per a fixar les seues residències, gràcies a lo que esta via va créixer ràpidament i es va convertir en un formiguer constructiu a on varen desenrollar la seua llabor els millors arquitectes de Barcelona. cal resaltar que en la mateixa passejada de Gràcia havia efectuat Gaudí anteriorment atres dos intervencions hui desaparegudes: la Farmàcia Gibert (1879) i la decoració del bar Torino (1902); i posteriorment va construir en la mateixa avinguda la Casa Milà (1906-1912).

Josep Batlló i la seua família

Per a la remodelació Batlló va encarregar el proyecte a Gaudí, llavors un arquitecte ya de gran renom, que en aquella época treballava en diversos proyectes al mateix temps: el Temple Expiatori de la Sagrada Família (1883-1926), la Torre Bellesguard (1900-1909), el parc Güell (1900-1914) i la restauració de la Catedral de Mallorca (1903-1914). L'industrial va quedar tan impressionat en l'obra de l'arquitecte que ho va recomanar al seu amic, Pedro Milá, per al que Gaudí va construir la Casa Milà (coneguda popularment com la Pedrera) entre 1906 i 1912.

L'arquitecte es va centrar en la frontera, el pis principal, el pati de llums i el terrat, i va alçar un quint pis per als servicis de la casa (lavaderos i trasters). Gaudí va contar en la colaboració dels seus ajudants Francisco Berenguer, Josep Maria Jujol, Dumenge Sugrañes, José Canaleta, Juan Rubió i Jaume Bayó; del constructor Josep Bayó i Font (germà de Jaume); els ferro eren dels germans Lluís i Josep Badia i Miarnau; els rajoletes de Sebastià Ribó; i la fusteria de Casas & Bardés. Més tart algunes portes del primer pis varen tindre que canviar-se, tasca encomanada al ebanista Juan Martínez Gómez, que va realisar unes reproduccions seguint el model original.

El proyecte de Gaudí va sofrir vàries modificacions des de la seua concepció fins a la seua realisació final, per la contínua busca de les millors solucions estructurals per part de l'arquitecte. En el primer esbós, realisat en llapis plome sobre paper cansón i que va ser trobat en 1969 en l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, mostrava una primera intenció de coronar l'edifici en una sinuosa cúpula de forma irregular, que finalment es va transformar en una volta en forma de dragó, que és el principal sagell distintiu de l'edifici. Aixina mateix, la torre en la creu de quatre braços que arremata el terrat estava previst en la part esquerra del terrado, pero Gaudí la va traslladar cap al centre per a que no interferira en l'arremate escalonat de l'adjacent Casa Amatller, mostrant un gran respecte per la llabor del seu colega Puig i Cadafalch.

La Casa Batlló en obres (1906)

Vista parcial de l'edifici (dreta) abans de la reforma, junt a la Casa Amatller (cap a 1904)

El procés administratiu de l'edifici va ser complex: en maig de 1904 el senyor Batlló va presentar a l'ajuntament el proyecte de l'obra, firmat per Gaudí, en el que solament es prevea construir un sòtol i reformar els baixos de l'edifici; en novembre del mateix any es va presentar un atre proyecte —sense haver segut aprovat l'anterior— que planejava la construcció del sòtol, la remodelació del pis principal, l'adició d'un nou pis en el terrado i la reforma de tota la frontera. Les obres es varen iniciar abans de conseguir els permissos municipals, i el 26 de giner de 1906 un inspector va denunciar la presència d'unes obres illegals. No obstant, pese a la denúncia i l'orde de finalisar les obres, estes varen continuar, i el 30 d'abril de 1906 el senyor Batlló va demanar una llicència per a llogar els pisos, toda vez que les obres es donaven per finalisades. Fins a 1912 no es varen resoldre els arbitrios municipals, i finalment la llicència es va otorgar el 17 de decembre de 1912.

L'edifici va ser presentat al Concurs anual d'edificis artístics del Ajuntament de Barcelona, a on va competir en edificis com la Casa Bonaventura Ferrer de Pedro Falqués, la Casa Antònia Puget de Roc Cot i Cot i Ramon Viñolas i Llosas, la Casa Llorens de José Pérez Terrat (que es va dur un diplomar), i el Colege Comtal de Bonaventura Bassegoda i Amigó, que va anar el guanyador. L'edifici de Gaudí no va anar justament valorat perque en eixa edició el jurat no volia res relacionat en el modernisme.

La Casa Batlló va passar en 1940 en herència a les filles del matrimoni Batlló-Godó (Mercedes i Carmen, esta última fallida, per lo que la seua part va passar als seus quatre fills), els quals la varen vendre en 1954 a Segurs Iberia, que va instalar allí les seues oficines comercials. En 1984 es va instalar l'allumenament elèctric de la frontera, inaugurada en les Festes de la Mercè d'eixe any. En 1993 va ser adquirida per la família Bernat, propietaris de la companyia Chupla Chups, que la varen restaurar i la varen obrir comercialment al públic, sent en l'actualitat un punt de visita casi obligatori per a qualsevol turiste. La Casa Batlló va ser declarada Monument Històric-Artístic de Caràcter Nacional en 1969, i des de l'any 2005 forma partix del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco, dins del lloc Obres d'Antoni Gaudí.

Descripció

La Casa Batlló decorada de roses, festa de Sant Jordi (23 d'abril de 2016)

Gaudí va dissenyar el proyecte de remodelació de la Casa Batlló als 52 anys, quan ya havia superat les modes historicistas de mitan de el XIX, i el seu estil arquitectònic havia transcendit el mer academicisme per a reflectir una visió personal de l'arquitectura, de gran originalitat i sagell innovador. No obstant, com és habitual en les obres de Gaudí, el disseny i l'innegable artisticidad del conjunt no priven de que l'edifici estiga concebut baix el prisma de la funcionalitat, a la que l'arquitecte subordina tots els demés elements. En eixe sentit, cal resaltar l'importància otorgada tant a l'allumenament com a la ventilació, dos eixos bàsics per a una vida sana i confortable en un edifici de vivendes. Per a això va dispondre un gran pati central en el centre de l'edifici, al que donaven les habitacions de servicis, mentres que els salons i els dormitoris donaven a la frontera. Este pati també articulava el moviment dins de l'edifici, a través d'escales i un ascensor.

La Casa Batlló ocupa un total de 4300 m², en 450 m² de superfície per cada pis. Té 32 metros d'altura i 14,5 d'ample, aumentant considerablement les anteriors proporcions de l'edifici: 21 metros d'altura i 3100 m². L'edifici té huit plantes: baix el nivell del carrer es troba un sòtol, destinat a carboneras i trasters; la planta baixa es va dedicar inicialment a cochera i després a almagasén, i junt als accessos a les vivendes es va ubicar una tenda, ocupada primer per l'establiment de fotografia Lumière, després per la productora cinematográfica Pathé Frères i posteriorment per la Galeria Syra; la planta noble estava ocupada enterament per la família Batlló, i conté ademés un gran pati en la part posterior de l'edifici; les atres quatre plantes estaven destinades a lloguer, en dos vivendes cada una; per últim es troba una andana, destinat a zona de servici, i cobert pel terrat.

Frontera

Volta de la frontera

La frontera es va fer en pedra arenisca de Montjuïc, tallada segons superfícies reglades en forma alabeada. Les columnes tenen forma òssea, en representacions vegetals. La fusteria és igualment de superfícies curves, i les finestres són de vidres de colors de formes circulares. Gaudí va conservar la forma rectangular dels balcons de l'edifici anterior, afegint unes baranes de ferro en forma d'antifaz, i donant al restant de la frontera una forma ondulada en sentit ascendent. Aixina mateix, va revestir la frontera en ceràmica de péntols de cristal de varis colors (el seu famós trencadís), que Gaudí obtenia en els rebujos de la vidriería Pelegrí, i la colocació de la qual va dirigir personalment des de la passejada de Gràcia. Per al seu disseny l'arquitecte va realisar diverses maquetes en algeps, que va modelar en les seues pròpies mans fins a conseguir la forma que buscava, que recorda l'onage del mar Mediterrànea o be les sinuoses formes de la montanya de Montserrat.

Del conjunt de la frontera destaca la tribuna del pis principal —el de la família Batlló—, que s'estén pels laterals fins al primer pis, alcançant 10 metros d'altura. Presenta cinc vans coberts en vidrieres policromas, i sostinguts per huit columnes de forma òssea. Per a la seua construcció Gaudí va demolir tota la part baixa de la frontera, sostenint el restant en uns puntales de fusta, en tan precari equilibri que el constructor, Josep Bayó, temia que cauria, durant els quatre dies que va durar l'operació. El friso de la tribuna està arrematat en motius escultòrics de forma vegetal, encara que en el conjunt de la forma que adquirix la tribuna alguns estudiosos creuen vore la forma d'un rat penat.

Frontera posterior

Un atre element característic de la frontera és el seu revestiment en vidres i ceràmica de vius colors, que creen diversos efectes visuals segons la llum que incidix en ells. Per a la seua confecció, va picar l'anterior mur i ho va recobrir de morter de calç, sobre el que va colocar els vidres del taller Pelegrí, combinats en diferents tonalitats; sobre estos vidres va escampar a tot lo llarc de la frontera una série de discs de ceràmica (un total de 330) fabricats de forma manual en el taller de Sebastià Ribó —llevat la creu, realisada en la Fàbrica La Raqueta de Mallorca—, realisats en argila en diversos colors d'òxits naturals, i confeccionats en quatre tamanys: 15, 21, 27 i 35 cm.

Creu de la frontera

Una atra de les singularitats de la frontera són els seus balcons, realisats en ferro fos i pintats de carbonat de plom per a evitar el seu oxidació, circumstància que els otorga un color marfileño. Estan colocats sobre peanas de pedra en forma de closca marina. Hi ha un total de nou balcons, ademés dels quatre terrats situades sobre la tribuna. La seua forma evoca un antifaz o una caraça teatral —encara que hi ha qui veu en ells la part superior d'una calavera—, llevat el balcó de l'andana, que té forma de flor o de bulbo vegetal, semblant al d'un tulipán o una carchofa. Aixina mateix, el perfil quebrat i enroscado d'estos balcons recorda la forma d'un pergamí. Casi tots tenen el mateix tamany, llevat el de l'andana i el de la part superior esquerra, que és una barana doble, en tres buits. En 1983 els balcons varen ser restaurats i varen recuperar el seu color original, que s'havia enfosquit.

Algunes interpretacions de la frontera incidixen en una concepció marina, a on es representa un paisage aquàtic que recorda a la série d'olis del pintor Claude Monet (Els nenúfares), pel recobriment de ceràmiques i fragments de cristals de colors similars als del quadro. Salvador Dalí va comentar al respecte que «Gaudí ha construït una casa segons les formes de la mar, representant les ones en un dia de calma. Verdaderament escultura dels reflexos dels núvols crepusculares en l'aigua, de les que emergixen les formes d'aigua estesa, formes d'aigua que s'estenen, formes d'aigua rebujada i formes d'aigua rullades pel vent». L'aigua és una inspiració recurrent en les obres de Gaudí i s'evidencia tant en forma com en color.

Culmina la frontera una volta formada per arcs catenarios coberts en dos capes de rajola, recoberta en ceràmica vidriada en forma de escamas —realisada en els Tallers Sebastià Ribó—, en tons roig, vert i blau, que recorda el llom d'un dragó. En la part esquerra hi ha una torre cilíndrica de forma bulbosa —semblant a un cap d'all—, decorada en els anagrames de Jesús (IHS), María (M en la corona ducal) i José (JHP), i arrematada en la típica creu gaudiniana de quatre braços, orientada als punts cardinals. Una de les interpretacions simbòliques que s'ha donat a esta frontera és la de Sant Jorge lluitant en el dragó, les víctimes del qual es troben en la frontera representades per les columnes en forma d'os i els balcons en forma de calavera. Aixina, la creu de quatre braços seria l'espasa clavada en el espinazo de l'animal, del que brotaria la sanc, present en la ceràmica roja d'esta part de la coberta.

L'edifici presenta una frontera posterior que dona al pati interior de la poma, d'igual forma ondulante i recoberta de trencadís de ceràmica. El pis principal té un pati que descolla del cos de l'edifici, al que s'accedix pel menjador de la vivenda que va anar dels senyors Batlló. El restant de pisos tenen terrats que donen a esta part posterior de l'edifici, cobertes en baranes de reixa metàlica. La part més destacada és la de l'andana, realisada en ceràmica de vius colors, en motius florales i geomètrics. Esta frontera va ser restaurada entre 2024 i 2025, en una intervenció a on va prevaldre l'idea de recuperar en la mida de lo possible l'obra original de Gaudí, despuix d'una detallada investigació documental: aixina, es varen recuperar els colors originals, que eren el negre per a les parets, el blanc per a les reixes i balcons, i el vert per a les portes i finestres; aixina mateix, es varen recuperar unes jardineres i una pérgola de petorra de forma parabòlica que hi havia en el terrat.

Interior

Pati interior de l'edifici

Per a l'interior de l'edifici Gaudí va dissenyar uns accessos en la planta baixa ben diferenciats, en tres portals: un d'accés a les vivendes, un atre per a la tenda i un atre per a les cocheres, sent el primer de ferro i vidre i els atres dos de fusta. La planta baixa té 735 m², de la superfície de la qual un 60 % està destinada a la tenda i la cochera, i el restant es dividix entre dos vestíbuls —un per als inquilins i un atre privat per als amos de la casa—, la porteria, una zona de trasters i el pati central, a on s'ubica l'ascensor i les escales de servici. El vestíbul d'accés té forma rectangular i sostres curvos, en sol de marbre i una decoració de ceràmica blava en la part baixa de la paret i d'estuc en la superior. Esta zona va ser reformada en els anys 1990, en que es va reconvertir la cochera en un espai polivalent per a reunions i convencions. L'ascensor va ser adaptat a la normativa vigent en 1999 conservant el seu aspecte original.

Saló principal dels Batlló (1927)

En la part central de l'edifici s'ubica el pati de llums, que va ser ampliat per Gaudí per a conseguir un major allumenament i ventilació: té 13 metros de llarc per 4 d'ample i 26 d'altura, en un total de 54 m² de superfície. Este pati es va cobrir en una claraboya de cristal sostinguda per una estructura de ferro en forma de doble T, que recolza en una série d'arcs catenarios, i va anar igualment revestit de rajoletes, en una ingeniosa gradació de color des del blau de la part superior fins al blanc de l'inferior, per a millor aprofitament de la llum, lo que provoca la sensació d'estar en una cova submarina. Té un total de 32 finestres, en un doble disseny, una part superior per a l'entrada de llum i unes rendijas inferiors per a la ventilació. Aixina mateix, tant el pis principal com els dos primers tenen terrats, cobertes en baranes de malla metàlica. Per un atre costat, l'escala de veïns està coberta tan sol per uns vidres esfumats que permeten un ampli allumenament de tots els replans.

Finestral del pis principal

El sistema de plantes de l'edifici arranca del sòtol, destinat a zones de servicis i trasters, aixina com a calderes i carboneras. Presenta un conjunt de dèu columnes de soport, que junt als murs de càrrega sostenen l'edifici. Este espai també va ser ampliat per Gaudí, que va doblar la seua superfície. Durant els treballs d'ampliació es va descobrir una chicoteta cova que devia servir de celler o fresquera de l'antiga mas que hi havia en l'emplaçament de l'edifici, i que Gaudí va decidir conservar. Restaurat entre 1989 i 1995, actualment el sòtol es dedica a events socials i culturals.

El restant de plantes, destinades a vivendes, varen ser dissenyades per Gaudí en el mateix esmero que la part exterior de l'edifici, combinant les diverses arts industrials i decoratives (escultura, forja, vidriería, ebanisteria, ceràmica) per a conseguir un conjunt harmònic i estètic, a on, com en el restant de l'edifici, predominen les llínees curves. El pis principal —el de la família Batlló— era el més gran, en una superfície de 400 m² (730 incloent el pati posterior). La decoració va ser elaborada enterament per Gaudí, que va dissenyar tant el mobiliari com els diversos elements decoratius que fitaven la vivenda. L'espai més rellevant era el saló principal, en un sostre en forma de cel ras de formes helicoidals en relleu, i a on destacava el gran finestral de la tribuna que donava a la passejada de Gràcia, decorat en vidrieres en forma de disc de diferents colors. Este saló incloïa un oratorio, decorat en un retaule de la Sagrada Família de Josep Llimona (actualment conservat en la cripta de la Sagrada Família), un Crist de bronze de Carles Mani i uns candelabros de Josep Maria Jujol, aixina com un monograma en les lletres JMJ (Jesús-María-José) dissenyat pel propi Gaudí i elaborat en algeps en ànima de ferro. El mobiliari original de Gaudí es conserva actualment en la Casa-Museu Gaudí del parc Güell.

Confident de la Casa Batlló

Atres espais destacats del pis principal són: el recibidor, al que s'accedix pel vestíbul privat de la planta baixa a través d'una escala la forma de la qual recorda la columna vertebral d'un animal, i que alguns estudiosos interpreten com la coa del dragó de la frontera; la sala del fumeral, utilisada com a despaig pel senyor Batlló, comunica el recibidor en el saló principal, i presenta una fumeral situada en una concavidad en forma de bolet i recoberta de lloses de material refractario, en uns bancs per a assentar-se al seu costat inspirats en la casa tradicional catalana, mentres que la paret de la sala està decorada en pa d'or; i el menjador, ubicat en la zona posterior que dona al pati atrasser, a on destaquen igualment uns amplis finestrals, en una doble columna inspirada en les columnes del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, revestides de trencadís de diversos colors, mentres que en el sostre destaca un cielorraso en forma de gotes d'aigua. Un atre element singular és el pati posterior, de 230 m², dissenyat també enterament per Gaudí alternant el trencadís i els discs ceràmics, com en la frontera. L'actual paviment del pati no és l'original, que es va deteriorar i va caldre substituir-ho; mentres que el de Gaudí era un mosaic hidràulic de formes abstractes, l'actual presenta uns dibuixos en cenefes, en tons ocres i marrons. Destaquen també les jardineres, de forma triangular i recobertes de trencadís, un nou disseny gaudiniano.

Sobre el restant de plantes, destinades a lloguer, Gaudí es va llimitar únicament a redistribuir els espais, sense modificar la seua estructura. Hi havia un total de huit vivendes d'uns 200 m², distribuïdes en quatre plantes, que gojaven de totes les bestreta i comoditats per a l'época, des de calefacció i aigua calenta fins a electricitat, sense descuidar el disseny i l'estètica. Cada vivenda contava en un terrat que donava al pati de poma, aixina com un traster i un lavadero situats en l'andana. Actualment queda una vivenda habitada (en el tercer pis), i el restant es dedica a oficines o espais de convencions.

L'última planta és l'andana, de 460 m², a on se situaven els lavaderos, trasters i atres zones comunes i de servicis. Esta zona actua ademés com a cambra aïllant per a les vivendes, protegint-les de les rigurosidades del clima, com era habitual en les buhardilla de les cases solariegas catalanes. Per això està concebuda en una estructura diferenciada del restant de l'edifici, en una série d'arcs catenaris realisats en rajola revocats en algeps, que sosté un sistema de voltes parabòliques sobre el que s'alça el terrat, solució que l'arquitecte va amprar novament poc despuix en la Casa Milà. Este sistema té certes semblances en el costillar d'un animal, per lo que alguns interpreten seria l'interior del dragó del terrat. En la part central de l'andana, la corresponent al pati de llums, se situa la gran claraboya que protegix l'interior de l'edifici. L'andana va ser restaurada en 2004, i es varen instalar una série d'hologrames i elements expositius sobre la vida i obra de Gaudí.

• 
  Detall del finestral del pis principal
• 
  Detall del pati interior
• 
  Finestra del pati interior
• 
  Porta del menjador al pati atrasser
• 
  Decoració ceràmica del pati atrasser
• 
  Porta d'un dels apartaments
• 
  Pasamanos de l'escala

Terrat

L'arremate de l'edifici és el terrat, de 300 m², a la que s'accedix des de l'andana per mig d'unes escales de caragol. Gaudí va concebre este espai d'una forma funcional, per a situar les eixides de fum i de ventilació, pero al mateix temps estètica, ya que els elements que l'integren estan elaborats d'una forma artesanal i en una plasticidad casi escultòrica. Per a l'arquitecte reusense, els terrats dels edificis eren com els capells de les persones, que denoten personalitat, per lo que sempre els dissenyava detalladament, com es demostra en el Palau Güell i la Casa Milà. En el terrat es troba una segona andana més chicotet que el de la planta inferior, estajat en el llom del dragó, que conté el tanc d'aigua que abastix l'edifici. Aixina mateix, en el rebanc de la coberta se situa un pas de ronda, al que s'accedix des de l'escala situada en la torre que arremata l'edifici, element igualment present en la Casa Milà. En el conjunt del terrat destaquen els fumerals —un total de 27, dispostes en quatre grups, de 6,10 metros d'altura—, de formes helicoidals i arrematades per sombreretes cònics; estan revestides de vidre transparent en la seua part central i de ceràmica en la superior, i arrematades per unes boles de cristal transparent reblixes d'arena de distints colors. El paviment ho va realisar en els mosaics de rebuig de l'anterior edifici, disposts en trencadís, encara que en el temps va ser substituït. El terrat, igual que l'andana, va ser restaurada en 2004 i oberta al públic.

• Detalls del terrat
• 
• 
• 
• 
• 
• Erro al crear miniatura:

Reconeiximents

• En giner de 2022 es va donar a conéixer que havia segut elegida com a Millor Monument del Món 2021 per la plataforma d'entrades Tiqets.

• Premi anual al patrimoni cultural europeu de la UE "Europa Nostra" (2025)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Casa Batlló.
• Sitie web oficial
• La Casa Batlló, abans i despuix de la reforma de Gaudí
• Fotografia panoràmica inmersiva de la Casa Batlló
• Archivat el 19 de juny de 2009 archivat en Wayback Machine.