Anar al contingut

José de Nazaret

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
José de Nazaret

Plantilla:Ficha de persona

José de Nazaret [1] va ser, segons la tradició cristiana, l'espós de María, qui era la mare de Jesús i, per tant, pare putatiu de Jesús. En la Bíblia apareix en els evangelios de Mateo i de Lucas. Segons el Evangeli de Mateo, era d'ofici artesà (en l'original grec, τέκτων; Mateo 13:55a), lo que ya en els primers sigles del cristianisme es va concretar en carpintero, professió que hauria ensenyat al seu fill, de qui l'Evangeli de Marcos afirma que era «carpintero».[lower-alpha 1] Les genealogia colocades al principi dels evangelios de Mateo[lower-alpha 2] i Lucas[lower-alpha 3] presenten a José com a descendent del rei David. Segons Lucas, José vivia encara quan Jesús tenia dotze anys.[lower-alpha 4] Com cap evangeliste ho menciona durant el ministeri públic de Jesús, es presumix que José havia mort ans que este tinguera lloc. El Evangeli de Mateo li crida «just»,[lower-alpha 5] lo que s'interpreta com ser fidel a la Torá. La figura de José va ser contemplada i admirada per diversos pares i doctores de l'Iglésia, i és hui objecte d'estudi d'una branca particular de la teologia, la josefología.

José de Nazaret en la Bíblia

Detalle de José de Nazaret en el Descans en la fugida a Egipte (1517), oli sobre llenç d'Antonio Allegri dona Correggio.

Segons Lucas, José era fill d'Helí o Elí;[lower-alpha 6] no obstant, segons Mateo (1:16) el pare de José es dia Jacob. En el Evangeli de Mateo[lower-alpha 7] es mostra part del drama que va viure José de Nazaret en saber que María estava embarassada. Anava a repudiar-la, en secret perque era just, perque no volia que fora llapidada según lo dispuesto en la Torá (Deuteronomio 22:20-21). l'Escola bíblica i arqueològica francesa de Jerusalem interpreta que la justícia de José va consistir en no voler encobrir en el seu nom a un chiquet el pare del qual ignorava, pero també en que, convençut de la virtut de María, es negava a entregar-la al rigorós procediment de la llei de Moisés.[2] Segons el Evangeli de Mateo (1:20-24), l'àngel del Senyor li va manifestar en somis que ella va concebre per obra del Esperit Sant i que el seu fill «salvaria al seu poble dels seus pecats», per lo que José va acceptar a María. El evangeli continua dient que, abans que Herodes I el Gran ordenara matar als chiquets menors de dos anys de Belén i de tota la comarca, José va prendre al chiquet Jesús i a la seua mare i va fugir a Egipte. En morir Herodes, José va entrar novament en el chiquet i la seua mare en terra d'Israel pero, en enterar-se de que Arquelao, fill d'Herodes el Gran, regnava en Judea, va tindre por d'anar allí i es va retirar a la regió de Galea, a Nazaret (Mt 2:13-23).[nota 1] Segons el Evangeli de Lucas (1:26-38), Nazaret havia segut elloc de residència de María, ya desposada en José, quan va ocórrer l'Anunciación. L'última volta que José apareix en la Bíblia és quan Jesús tenia 12 anys, en el relat del seu pèrdua i troballa en el temple. A partir d'allí, solament se li menciona quan es fa referència a Jesús com el seu fill, en Mt 13:55, Lc 4:22, Jn 1:45 i Jn 6:42.

Nom

Significat

Sant Josep carpintero, de Georges de la Tour. Oli sobre llenç pintat en la década de 1640. Museu delouvre, París.

José (o Joseph en la seua transcripció arcaica a l'espanyol, usada fins a inicis d'el XIX) és un nom masculí d'orige hebreu que deriva de yôsef (יוסף) «afigga», del verp lehosif (להוסיף) «afegir». L'explicació del significat d'este nom es troba en el llibre del Génesis, en descriure naiximent de José, el fill preferit del patriarca Jacob.

Llavors es va acordar Deu de Raquel. Deu la va sentir i va obrir el seu sen, i ella va concebre i va donar a llum a un fill. I va dir: «Ha llevat Deu el meu afronta.» i li va cridar José, com dient: «Afigga'm Yahvéh un atre fill.»
Génesis 30,22-24

Hipocorístic

El fet de que José de Nazaret siga mencionat com a pare putatiu de Jesús, ha donat lloc a una etimologia popular del diminutiu d'este nom: Pepe. Segons esta opinió, es tracta d'un acrònim resultant del conjunt d'abdós inicials; P. P.[3] No obstant és molt més provable que provinga de Jusepe (forma antiga del nom en espanyol), de manera anàloga a atres lengues romançes, com el català (Pep, de Josep) i l'italià (Peppe o Beppe, de Giuseppe).[4]

Ofici

l'Evangeli de Mateo afirma que Jesús de Nazaret era «fill del carpintero» (Mateo 13:55a) i l'Evangeli de Marcos afirma que a Jesús mateixa li feyen d'eixe ofici: «¿No és este el carpintero?» (Marcos 6:3). El terme grec usat en abdós casos, «τέκτων», no correspon específicament a «carpintero», sino a «artesà», a «obrer»,[5] encara que més freqüentment es diga de José que era carpintero. De fet, aixina li'l sol traduir en totes les Bíblies, incloent la Bíblia de Jerusalem.[6]

Per una atra part, la paraula «carpintero» tenia també el sentit figurat de «sabio» per als judeus de l'época de Jesús, per lo que el versícul de Marcos podria per un epítet laudatorio i no una indicació de la professió de Jesús.[7]

José de Nazaret en els escrits apócrifos

Estàtua de Sant Josep pels germans Duthoit (XIX). Capella de Sant Josep (1832), Catedral de Notre Dona'm d'Amiens.

el protoevangeli de Santiago relata que José era viudo en fills i que temps despuix va prendre a María com la seua esposa per a custodiar la seua virginitat.[8]

Ellibre apócrifo L'Història de José el Carpintero va ser escrit en el VI i presentat com una biografia de José dictada per Jesús. En ella es descriu cóm José va viure célibe durant quaranta anys, despuix va prendre a la seua primera esposa, el nom de la qual no es revela, en la que va tindre quatre fills i dos filles, a saber: Judas, Just, Santiago i Simón els varons i Àsia i Lidia, les dònes. Despuix de quarantanou anys de matrimoni, José enviudó i un any despuix desposó a María. Ella, verge perpètua, va donar a llum a Jesús a qui José va cuidar com un pare. Als cent onze anys d'edat, José va emmaltir i va morir, assistit per Jesús qui li va assegurar el perdó dels pecats i l'entrada al Paraís.[9]

l'Enciclopèdia Catòlica senyala distints passages dels escrits apócrifos referits al matrimoni de José, relats als que califica de poc confiables:

Quan (José) contava en quaranta anys d'edat desposó a una dòna anomenada Melcha o Escha per a alguns, Salomé per a uns atres, en qui va conviure quarantanou anys i en qui va tindre sis refills, dos filles i quatre fills, el menor dels quals era Santiago (el Menor, cridat “el germà del Senyor”). Un any despuix de la mort de la seua esposa, quan els sacerdots varen anunciar per tota la Judea que ells desijaven trobar en la tribu de Judá algun home respectable per a desposar a María, de llavors dotze a catorze anys d'edat, José, qui ya tenia en dit moment noranta anys, va anar a Jerusalem entre els candidats, un milacre va manifestar l'elecció de José realisada per Deu, i dos anys despuix la Anunciación va tindre lloc.[10]

José de Nazaret en la patrística

Els Pares de l'Iglésia varen ser els primers en reprendre el tema de José de Nazaret. Ireneo de Lió va senyalar que José, de la mateixa manera que va cuidar amorosamente a María i es va dedicar en gozoso encabotament a l'educació de Jesucristo, també custodia i protegix el seu cos místic, l'Iglésia, de la que la María és figura i model.[11] A Ireneo es va sumar Efrén de Síria en un sermón laudatorio,[12] Juan Crisóstomo,[13] Jerónimo d'Estridón,[14] i Agustín d'Hipona, qui va apuntar de forma taxativa referint-se a José i a María:

Lo que l'Esperit Sant ha obrat, ho ha obrat per als dos. Just és l'home, justa és la dòna. L'Esperit Sant, recolzant-se en la justícia dels dos, va donar un fill a abdós.
Sant Agustín, Serm. 51, c. 20.

D'acort en Hegesipo, el germà de José era Cleofás,[15] pare de Simeón. Epifanio, bisbe de Salamina, agrega que José i Cleofás serien germans, fills de Jacob, apellidar Pantera.[16]

  • Epifanio va escriure en la seua obra El Panarion (c. 374-375) que José va ser pare de Santiago i dels seus tres germans (José, Simeón, Judá) i dos germanes (una Salomé i una María)[17] o (una Salomé i una Ana)[18] en Santiago sent el germà major. Santiago i els seus germans no eren fills de María, sino fills de José d'un matrimoni anterior. Despuix de la mort de la primera esposa de José, molts anys despuix, quan tenia huitanta anys, «va prendre a María (mare de Jesús)». Segons Epifanio, les Escritures els criden «germans del Senyor» per a confondre als seus oponents.[19][20]

José de Nazaret en l'Iglésia catòlica

Guido Reni, José de Nazaret.

La festa de Sant Josep

Numerosos autors cristians, varis d'ells doctores de l'Iglésia, es varen referir a lo llarc de l'història a José de Nazaret (Beda el Venerable, Bernardo de Claraval, Tomás d'Aquino en el seu Summa Theologiae, 3, q. 29, a. 2 in c.).[21] Ya en el xii els creuats varen alçar una iglésia en Nazaret en honor a sant José. Pero va anar en el xv quan es va estendre el seu cult, baix l'influència de Bernardino de Sena, i sobretot, de Juan Gersón, canceller de l'Universitat de París, qui va avivar el desig d'una festa oficial dedicada a Sant Josep, encara que ya hi havia algunes celebracions en Milà i en molts llocs d'Alemània. Finalment, Sixto IV (1471-1484) va introduir la possibilitat de celebrar el 19 de març la de la festivitat de Sant Josep; en 1621 Gregorio XV (1554-1623) va fer obligatòria esta festa.[22]

Devoció a Sant Josep

També des del començ de l'Orde de Flares Menors, els franciscanos es varen interessar en José de Nazaret com a model únic de paternitat. Distints escritors franciscanos des d'el XIII al XV (Buenaventura de Fidanza, Juan Duns Scoto, Pedro Juan Olivi, Ubertino dona Casale, Bernardino de Siena, i Bernardino de Feltre) varen ser sugerint progressivament cóm José de Nazaret podria convertir-se en un model de fidelitat, d'humiltat, pobrea i obediència per als seguidors de Francisco d'Assís.[23]

No obstant, va ser Teresa d'Àvila qui va donar a la devoció catòlica a Sant Josep l'espalada definitiva en el XVI. Esta mística espanyola relata la seua experiència personal referida a José de Nazaret en el Llibre de la Vida:

I vaig prendre per advocat i senyor al gloriós sant José, i encomendéme molt a ell. [...] No m'acorde fins ara haver-li suplicat cosa que l'haja deixat de fer. És cosa que espanta les grans mercés que m'ha fet Deu per mig d'este bienaventurado sant, dels perills que m'ha lliurat, aixina de cos com d'ànima; que a atres sants sembla els va donar el Senyor gràcia per a socórrer en una necessitat; a este gloriós sant tinc experiència que socorre en totes, i que vol el Senyor donar-nos a entendre que aixina com li va ser subjecte en la terra (que com tenia nom de pare sent ayo, li podia manar), aixina en el Cel fa quant li demana. [...] Sembla'm, ha alguns anys, que cada any en el seu dia li demane una cosa i sempre la veig complida. Si va alguna cosa endoblegada la petició, ell'endreça per a més be meu. [...] Només demane, per amor de Deu, que ho prove qui no em creguera, i vorà per experiència el gran ben que és encomanar-se a este gloriós Patriarca i tindre-li devoció. En especial persones d'oració sempre li havien de ser aficionades, que no sé cóm es pot pensar en la Reina dels Àngels, en el temps que tant va passar en el Chiquet Jesús, que no donen gràcies a sant José per lo ben que els va ajudar en això. Qui no trobara mestre que li ensenye oració, prenga este gloriós sant per mestre, i no errarà en el camí.[24]
Teresa d'Àvila, Llibre de la Vida, cap. 6, nn. 6-8.
Llenç cuzqueño que representa a Sant Josep en el Chiquet Jesús. Perú és un dels països dels quals José de Nazaret va ser proclamat sant patró.

El papa Pío IX ho va proclamar el 8 de decembre de 1870 patró de l'Iglésia universal.[25] En 1889, el papa León XIII va publicar la encíclica Quamquam pluries sobre ell, i el 15 d'agost de 1989, en complir-se el seu centenari, el papa Juan Pablo II li va dedicar la exhortación apostólica Redemptoris custos,[26] que ha segut cridada «la carta magna de la teologia de Sant Josep».[27]En la festivitat de Sant Josep de 2013, al començ del seu papat, el papa Francisco va referir en la seua homilia els alcanç de la custòdia que en l'Iglésia catòlica s'atribuïx a este sant;[28]el 8 de decembre de 2020 va escriure la carta apostólica Patris corde en ocasió del 150 aniversari de la declaració per Pío IX de Sant Josep com a patró de l'Iglésia Universal i en eixe mateix motiu va declarar un Any de Sant Josep, des del 8 de decembre de 2020 fins al 8 de decembre del 2021.[29]

José de Nazaret va ser declarat patró de la família i és considerat el patró de la bona mort per supondre la tradició que hauria mort en braços de Jesús i de María. Pel seu treball de carpintero va ser declarat patró del treball, especialment dels obrers, pel papa Pío XII en 1955, que va voler aixina donar-li connotació cristiana al Dia internacional dels treballadors.[30] l'Iglésia catòlica ho ha declarat també protector contra la dubte i el papa Benedicto XV ho va declarar ademés patró contra el comunisme i la relaixació moral.cita requerida

Se li considera patró de la Asociazione Catoliche Laboratrice Italiana des de la seua fundació de la mateixa manera que l'Acció Catòlica Argentina.[31] Ha segut proclamat patró d'Amèrica, China, Canadà, Coreja, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Bohèmia, Croàcia, Perú, Vietnam, Costa Rica, tenint esta última, l'única arquidiócesis del món dedicada al sant.[32]

José en la Sagrada Família

Segons autors catòlics, l'aplicació del terme «pare adoptiu» utilisat per a referir-se a la seua relació en Jesús no és adequat, perque una criatura no pot adoptar al Creador i perque solament s'adopta a algú alié i Jesús no era alié a José, sino que era fill de la seua esposa llegítima.[33]Sempre segons estos autors, la paternitat de José no era solament llegal sino també mesiánica, perque José era de la família del rei David i el terme «pare putatiu» es llimitaria a excloure la noció d'una paternitat biològica.[33]

Els Pares de l'Iglésia han cridat a voltes a José «pare nutricio», per cuidar de Jesús i alimentar-li, pero segons el sacerdot Roland Gauthier, el paper de José va anar més allà en incloure la protecció, l'educació, l'autoritat paternal i l'amor.[33]

Visió catòlica del dubte de José

L'imposició del nom de Jesús. Quadro de Juan de Valdés Leal, de cap a 1680. Colecció del Banc Santander.

Segons els evangelios, María ya havia contret esponsals en José quan es va produir l'Anunciación. Els judeus establien el compromís un any abans del matrimoni. En el matrimoni pròpiament dit, la nóvia anava a viure en el nóvio.[34]

l'Evangeli de Mateo diu que José de Nazaret va pensar en repudiar en secret a María. Este episodi, conegut com «el dubte de José», ha generat una llarga controvèrsia en les iglésies cristianes. El Evangeli de Mateo no diu que José tinguera dubtes de la fidelitat de María. Sí apareix esta idea en els apócrifos Història de José el carpintero i, sobretot, en el Evangeli de pseudo-Mateo.[35]

Juan Crisóstomo presenta a un José lliure de celosies que volliurar a María de la lapidació per adulteri i que es planteja simplement abandonar-la.[36] I afig que José va experimentar sofriment, lo que feya de la situació alguna cosa veraç als ulls de la gent.[37] Este sofriment és recordat en la tradició catòlica en la devoció dels dolors i gojos de Sant Josep, com el primer dolor.

Efrén de Síria diu que María li va explicar a José lo que havia passat i que este va comprendre que es tractava d'un prodigi de Deu.[37]

El dominico Hugues de Saint-Cher va dir que José mai va posar en dubte la santitat de María.[37]

El papa Juan Pablo II va atribuir el dubte de José a que no sabia cóm comportar-se davant la «sorprenent» maternitat de María,[38]si ben el mateix papa afirmava que José va saber de la revelació de Deu en Crist «des del primer instant».[38]

Segons el sacerdot catòlic Dominique Li Tourneau, José va voler deslligar-se de María perque no volia fer-se passar pel pare del chiquet. per a Li Tourneau, l'anunci de l'àngel a José en un somi no té la funció de fer-li conéixer la concepció virginal, cosa que ell ya sabia, sino donar-li un paper en el misteri de l'Encarnación, ya que ell tindria que posar-li al chiquet el nom «Jesús».[39] Posar el nom era el privilegi d'un pare.[40]

Josefología

És l'image més antiga de Vila Insurgents 1800-1801 i és venerada en la Parròquia Sant Josep del Calabazal
Sant Josep, retratat com un home jove, en una vara florida. Oratorio del Hospital Universitari Austral, Pilar, Argentina.
Sant Josep de la Germandat dels Desamparats (Sant Fernando, Espanya). En l'image s'observa la vara florida, un dels símbols de José de Nazaret a partir d'el V.

En el present, alguns teòlecs catòlics sostenen que José va pujar al Cel en cos i ànima.[41] Esta creència es basa que en el Evangeli de Mateo es diu que, en el moment de la mort de Jesús en la creu, molts sants varen resucitar.[lower-alpha 8] Respecte a açò, Bernardino de Siena va escriure en el XV:[42]

Si el Deu salvador ha volgut per a satisfer la seua pietat filial, glorificar el cos juntament en l'ànima de María en l'instant de la seua gloriosa Asunción, pugues, i encara deu creure's piadosamente que no ha fet menys respecte de sant José, tan gran entre tots els sants.[42]

El papa Juan XXIII va dir, en una homilia en 1960, que es podia creure que Juan el Batiste i José de Nazaret, de l'antiga aliança, varen anar els primers en acompanyar a Jesús en el Cel:[43]

Correspon, puix, als morts de l'Antic Testament, els més pròxims a Jesús —nomenem dos dels més íntims en la seua vida, Juan Bautista, el Precursor, i José de Nazaret, el seu pare putatiu i custodie—, correspon a ells —aixina piadosamente ho podem creure— l'honor i el privilegi d'obrir este admirable acompanyament pels camins del cel; i procurar les primeres notes a l'interminable Et Deum de les generacions humanes que ascendixen seguint les chafades de Jesús redentor cap a la glòria promesa als fidels per la seua gràcia.[43]

El sacerdot catòlic Francisco Suárez (1548-1616) va ser el primer que va incloure a José en l'orde hipostático, afirmant que:[44]

[José] no solament pot vore's des del seu costat humà, sino també des del seu costat diví, en funció de la seua relació en la Segona Persona de la Trinitat que es va encarnar en Jesús [...] Tota la Trinitat va assumir la condició humana i mora entre nosatres. La Trinitat celest del Pare, Fill i Esperit Sant es va fer Trinitat terrestre en José, Jesús i María, família divina que com tal es personifica en la família humana de Jesús, María i José.[44]

el dominico José Dumenge Corbató va dir que Sant Josep pertanyia a l'orde hipostático i que, per això, tenia que haver segut eximit del pecat original. el franciscano Andrés d'Ocerín Jáuregui també va defendre esta idea sobre José en virtut de la seua predestinació, perque pertanyia a l'orde hipostático i per motius d'excelència, de conveniència i d'autoritat. No obstant, la majoria de teòlecs catòlics rebugen la concepció inmaculada de José.[45]

És freqüent comparar a José de Nazaret en el patriarca José, fill de Jacob, que va servir al faraó d'Egipte. El primer en mencionar açò va ser Pedro Crisólogo en el V, indicant que el patriarca José va fer pel regne del seu amo lo mateix que José de Nazaret per l'Iglésia, que és el Regne de Deu en la terra.[46] Bernardo de Claraval va senyalar que el patriarca José va guardar el blat d'Egipte per al poble i que José de Nazaret va guardar el pa viu del cel per a tot lo món.[47] Bernardo de Claraval també va dir que al patriarca José «li va ser donada l'inteligència dels misteris en somis» i que José de Nazaret "va meréixer ser sabedor i participant dels misteris sobirans".[48]

Com va senyalar el papa Francisco en la seua carta apostólica Patris Corde de 2020, els quatre somis de José li varen dispondre a fer la voluntat de Deu.[49] En una audiència general de 2022 Francisco es va referir a José com «l'home que somia».[50]

Els llibres del Nou Testament no arrepleguen ni una sola paraula dita per José. Respecte a açò el papa Francisco va dir en una audiència general de 2021:[51]

El silenci de José no és mutisme; és un silenci ple d'escolta, un silenci treballador, un silenci que fa emergir la seua gran interioritat.[51]

La «Josefología», com a branca de la Teologia que estudia a José de Nazaret, està en constant evolució.[52]

Iconografia

l'iconografia paleocristiana va mostrar a José de Nazaret com un home jove fins a per lo manco el V. Aixina es presenta en una làpida d'el III ubicada en les catacumbas de sant Hipólito, en Roma, i també en el sarcòfec de sant Celso datat d'el IV i situat en Milà.[53] Aixina mateix, els Pares de l'Iglésia varen concordar que es tractava d'un home jove. Molts artistes posteriors ho varen presentar com un home vell, calp o canoso,[53]per influència del Protoevangeli de Santiago.[54] A fins d'el XVI, Johannes Molanus (1533–1585) va encorajar un canvi en la forma de representar a sant José, argumentant que les diferents experiències de vida relatades pels evangelios (incloent la fugida a Egipte i la manutenció de la seua família en terres estranyes) sugerien que es tractava d'un home jove, capaç d'enfrontar tals situacions.[55] Despuix de Molanus, algunes imàgens varen donar al sant una apariència externa jovenil pero la majoria es va mantindre apegada al tradicional model de vell. Generalment li'l va representar en alguna escena junt a la Verge María, duent ordinàriament com a distintiu un cayado (bastó en l'extrem superior curve) o un instrument del seu ofici. Aixina li'l representa en vàries imàgens antigues:

José en la lliteratura en espanyol

El sacerdot i dramaturc toledà José de Valdivielso va compondre el més reimpreso dels poemes narratius sobre Sant Josep i potser el més extens: org/details/vidaexcelenciasy00vald Vida, excelència i mort del gloriosíssimo patriarca i espós de La nostra Senyora Sant Ioseph, (Toledo, 1604) en 24 vores d'octaves reals, per encàrrec, com revela en el "Pròlec allector", de l'erudit prior del Monasteri de Guadalupe fra Gabriel de Talavera (1545-1620), puix, existint biografies en prosa anteriors, com Josefina. Vida amagada de Sant Josep del carmelita Jerónimo Gracián (hi ha edició moderna de 2021), autor també del Sumari de les excelència del gloriós Sant Josep, espós de la Verge María (1597); i la del franciscano Andrés de Soto, Vida i excelència del bienaventurado Sant loseph, espós de la Verge sanctissima Nostra Senyora (Valladolit, 1593), i encara atres anteriors com la Josephina de Bernardino de Laredo (1535 i Valéncia, 1590), es trobava a faltar una que estiguera escrita en vers com la de Juan Gerson en 3.000 hexàmetros llatins, Josephina. L'épopée de saint Joseph (elaborada entre 1414 i 1417, i conclosa en 1418; hi ha una monumental edició moderna crítica, sobre dèu manuscrits, i també bilingüe llatí / francés al recapte de Giovanni Matteo Roccati i Isabel Iribarren: París: Belles Lettres, 2019, 2 vols.).[56]

Vint reimpressions res menys va alcançar la epopeya de Valdivielso fins a mediats d'el XIX, en elogi liminar en vers de Lope de Vega i atres aprovació en vers i prosa, en castellà i llatí, entre elles una del famós hagiógrafo Alonso de Villegas, qui va llegir el poema en Toledo en 1602. El poema de Valdivielso s'acompanya de glosses que documenten les fonts usades per l'autor, algunes d'elles precisament els autors ya citats.

Vore també

Notes

  1. ↑ Segons algunes investigacions arqueològiques, Nazaret pot haver segut un chicotet llogaret en cases molt humils adjacents a coves rocoses; vore: Reed, Jonathan L. (2000). google. com. ar/books? hl=es&lr=&id=Xrav1ge-A_sC&oi=fnd&pg=PR8&dq=Nazareth+archaeology&ots=d8Hh4nnAAN&sig=9x9tQr2vo9EA_THi7PgeTb4_cwk#v=onepage&q=Nazareth%20archaeology&f=false Archaeology and the Galean Jesus. A Re-examination of the evidence. Harrisburg, PA (EE. UU.): Trinity Press International. ISBN 1-56338-394-2. p. 13.

Cites bíbliques

  1. ↑ Marcos 6:3a
  2. ↑ Mateo 1:1-17
  3. ↑ Lucas 3:23-38
  4. ↑ Lucas 2:41-52
  5. ↑ Mateo 1:19
  6. ↑ Lucas 3:23
  7. ↑ Mateo 1:18-24
  8. ↑ Mateo 27:52-53

Referències

  1. ↑ en hebreu, יוֹסֵף הקדוש [Jehoseph]; en grec bíblic, Ἅɣιος Ἰωσήφ; en grec modern, Άγιος Ιωσήφ ο Μνήστωρ; en llatí, Sanctus Iosephus o Ioseph Nazarenus
  2. ↑ (1976) Bíblia de Jerusalem (Edició Espanyola), Bilbao (Espanya): Desclée de Brouwer, p. 1387. ISBN 84-330-0022-5.
  3. ↑ (2002).«Territoris de la paraula».Sifra Nova.Trujillo:(15)
    5-18.ISSN 0798-1570.Consultat el 14 de maig de 2012.
  4. ↑ Malkiel, Yakov (1978) "Derivational categories". En: Greenberg, Joseph H. (ed.) Universals of human language. Stanford, CA: Stanford University Press, tom I, p.131
  5. ↑ Zorrell, Francisco. (1931). Lexicon graecum Novi Testamenti. París, col. 1307-1308.
  6. ↑ (1976) Bíblia de Jerusalem (Edició Espanyola), Bilbao (Espanya): Desclée de Brouwer, p. 1408. ISBN 84-330-0022-5.
  7. ↑ Mordillat, Gérard; Prieur, Jérôme (2008). Jésus contre Jésus (en fr), Éd. du Seuil, pp. 29-30. ISBN 978-2-7578-1102-3.
  8. ↑ Protoevangeli de Santiago, 9
  9. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Història
  10. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada EC
  11. ↑ Ireneo de Lió. Adversus haereses IV, 23, 1.
  12. ↑ Sant Efrén. Sermón de Nadal, 1.
  13. ↑ Sant Joan Crisóstomo, Hom. 4 in Math., n. 6.
  14. ↑ Sant Jerónimo. De perp. Virg. B. M. V., PL 23, 213.
  15. ↑ Eusebio de Cesarea. (c. 324). Història Eclesiàstica, clerus. org/bibliaclerusonline/es/flp. htm#bz III, 11. Editorial CLIE.
  16. ↑ Epifanio de Salamina (2008). The Panarion of Epiphanius of Salamis: De fide. Books II and III Sect 78:7,5, ORD edició (en en), Brill, p. 620. ISBN 9004228411.
  17. ↑ (2013) The Panarion of Epiphanius of Salamis: De fide. Books II and III (en en), Leiden [o. a.]: BRILL, p. 622. ISBN 9004228411.
  18. ↑ (2014) Ancoratus 60:1, Washington, D. C.: Catholic University of America Press, p. 144. ISBN 978-0-8132-2591-3.
  19. ↑ (1994) The Panarion of Epiphanius of Salamis : Books II and III (Sects 47-80, De Fide) in Sect 78:9:6, Leiden: I. J. Brill, p. 607. ISBN 9789004098985.
  20. ↑ (2013) The Panarion of Epiphanius of Salamis., Second, revised edició, Leiden [o. a.]: Brill, p. 36. ISBN 9789004228412.
  21. ↑ Martelet, Bernard (1999). José de Nazaret, l'home de confiança, 4a edició, Madrit: Edicions Paraula. ISBN 84-8239-324-3.
  22. ↑ «Sant Josep - Vatican News» (en és). Vatican News. Consultat el 2026-07-05.
  23. ↑ (2011).«Giuseppe vaig donar Nazareth: Una prospettiva francescana tra XIII i XV secolo».Miscellanea francescana.Roma:111(1-2)
    163-185.ISSN 0026-587X.Consultat el 28 de maig de 2012.
  24. ↑ (2003) , Valdeavero, Madrit: Jorge A Mestas Edicions. ISBN 978-84-9599-418-9.
  25. ↑ S. Rituum Congreg., Quemadmodum Deus (8 decembre 1870): ASS 6 (1870-71), 194.
  26. ↑ Juan Pablo II. «Exhortación Apostólica «Redemptoris Custos» sobre la figura i la missió de Sant Josep en la vida de Crist i de l'Iglésia». Consultat el 19 de març de 2012.
  27. ↑ Stramare (2000). «José, espós de la Verge María», Diccionari dels Sants, Volum II, Espanya: Sant Pablo, pp. 1213-1219. ISBN 84-285-2259-6.
  28. ↑ Papa Francisco. «Homilia del Sant Pare Francisco - Santa Missa, imposició del Pali i entrega de l'anell del peixcador en el solemne inici del ministeri petrino del bisbe de Roma». Consultat el 19 de març de 2013.
  29. ↑ «El Papa convoca un Any de Sant Josep: Aixina es pot obtindre l'indulgència plenària». www. aciprensa. com. Consultat el 2021-03-14.
  30. ↑ Pío XII va comunicar que establia l'1 de maig la solemnitat de Sant Josep Obrer, durant una vatican. va/content/pius-xii/it/speeches/1955/documents/hf_p-xii_spe_19550501_san-giuseppe. html alocució que va dirigir l'1.05.1955 a la acli. it/ Associazioni Cristiane Lavoratori Italiani (ACLI), (cfr. AAS vol. 47 (1955), p. 406).
  31. ↑ «Sant Josep - Acció Catòlica Argentina». Revista Criteri, números 1032-1056.. Editorial Surgo.
  32. ↑ https://www. aciprensa. com/noticias/la-unica-arquidiocesis-del-mundo-dedicada-a-san-jose-cumple-100-anos-y-asi-lo-celebra-22641
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Li Tourneau, 2021, pp. 43-44.
  34. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 26.
  35. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 27.
  36. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 28.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Li Tourneau, 2021, p. 29.
  38. ↑ 38,0 38,1 «EXHORTACIÓN APOSTÓLICA. REDEMPTORIS CUSTOS DEL SUM PONTÍFEX JUAN PABLO II SOBRE LA FIGURA I LA MISSIÓ DE SANT JOSEP EN LA VIDA DE CRIST I DE L'IGLÉSIA». Vatican. va. Consultat el 12 de març de 2024.
  39. ↑ Li Tourneau, 2021, pp. 22-23.
  40. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 37.
  41. ↑ (1998).«La tasca josefològica del P. Francisco de Paula Sola».Anals de la Fundació Francisco Elías de Tejada.(4)
    35-49.ISSN 1137-117X.Consultat el 20 de març de 2012.
  42. ↑ 42,0 42,1 Li Tourneau, 2021, p. 74.
  43. ↑ 43,0 43,1 «CANONISACIÓ DEL BEATO GREGORIO BARBARIGO. HOMILIA DE LA SEUA SANTITAT JUAN XXIII. Solemnitat dela Ascensió. Basílica Lateranense. Dijous 26 de maig de 1960». Vatican. va. Consultat el 10 de març de 2024.
  44. ↑ 44,0 44,1 (2021).Sant Josep, l'amic de Deu que té un cor de pare.Universitat Catòlica de Pereira.
    71–94.
  45. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 146.
  46. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 85.
  47. ↑ Li Tourneau, 2021, p. 81.
  48. ↑ Li Tourneau, 2021, pp. 85-86.
  49. ↑ «Carta apostólica Patris Corde». Vatican. va. Consultat el 12 de març de 2024.
  50. ↑ «PAPA FRANCISCO. AUDIÈNCIA GENERAL. Aula Pablo VI. Dimecres, 26 de giner de 2022. Catequesis sobre sant José 9. Sant Josep, home que "somia"». Vatican. va. Consultat el 12 de març de 2024.
  51. ↑ 51,0 51,1 «PAPA FRANCISCO. AUDIÈNCIA GENERAL. Aula Pablo VI. Dimecres, 15 de decembre de 2021. Catequesis sobre sant José 4. Sant Josep, home del silenci». Vatican. va. Consultat el 12 de març de 2024.
  52. ↑ Aranda Lomeña, Antonio (2013). És Crist que passa. Homilies. Edició crític-històrica, Madrit: Fundació Studium, p. 335. ISBN 978-84-321-4317-5. «La teologia josefina (també cridada josefología) ha anat adquirint, sobretot en el sigle XX pero en importants fonaments històrics anteriors, un notable desenroll.»
  53. ↑ 53,0 53,1 Gasnier, Michel (2002). Els silencis de Sant Josep, 7ª edició, Madrit: Edicions Paraula, p. 68. ISBN 84-7118-206-8.
  54. ↑ Mordillat, Gérard; Prieur, Jérôme (2004). Jésus après Jésus: l'origine du christianisme (en fr), Éd. du Seuil, pp. 59-61. ISBN 978-2-02-051249-7.
  55. ↑ Molanus (1776). D'Història SS Imaginum et Picturarum Lovaina: Typis Academicis, pp. 269-273.
  56. ↑ «Jean GERSON, Josephina. L’épopée de saint Joseph, texte établi parell Giovanni Matteo Roccati, introduction et notes d’Isabel Iribarren, traduit et commenté parell Isabel Iribarren, 2 t. Paris, Els Belles Lettres, (« Bibliothèque scolastique », 15), 2019».Revue de l’Histoire dones Religions.(3)
    2-5.Consultat el 12 de decembre de 2025.

Bibliografia

  • Esquerda Bifet, Juan. (1989). José de Nazaret. Salamanca: Ed. Seguix-me. ISBN 84-301-1088-7.
  • Llamera, B. (1953). Teologia de Sant Josep. Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians.
  • Beteta López, Pedro (2016). Descobrint a sant José en el Evangeli. Madrit: Paraula. ISBN 978-8490615089.
  • Li Tourneau, Dominique (2021). Tot sobre sant José, Sant Pablo. ISBN 978-84-285-5970-6.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=José_de_Nazaret&oldid=1588432»