Díptic

Díptic

Díptic consular de Rufius Gennadius Probus Orestes fet en Roma en l'any 530.

Erro al crear miniatura:

Díptic de «La Crucifixió i el Juí Final» de Jan van Eyck.

Es coneix com a díptics (del grec δύο "dos" i πτυχή "placa") a certes plaques de marfil, fusta o metal, decorades en relleus o pintures i unides de modo que puguen plegar-se com les tapes d'un llibre. Si consten de tres fulls es denominen tríptics, i si tenen més, polípticos. Per extensió, es diu també díptics, tríptics i polípticos als quadros dividits en compartimientos, encara que siguen de notables dimensions i no puguen plegar-se.

Història

L'us dels díptics va estar molt en voga entre els romans com libritos de notes i com a artículs de lux per a aguinaldos. D'ells, els més notables que es conserven són els cridats consulars, que solien donar els cònsuls de l'imperi com aguinaldo a atres personages i als amics a principis d'any. Tenen adornada en relleus la part exterior de les tablitas figurant d'ordinari el retrat del mateix cònsul en actitut de presidir i inaugurar els jocs públics, tirant al circ la mappa o mocador que du en la seua mà. Tots els díptics d'este tipo que es conserven són de marfil i d'estil bizantí, propis del sigle V i primera mitat del VI, sent un d'ells el del cònsul Apión, any 539, que es conserva en la catedral d'Oviedo. Hi ha, no obstant, alguns atres díptics romans, més antics i senzills que varen anar d'us particular o de magistrats inferiors.

Adoptant l'Iglésia des dels primers sigles la costum romana, va tindre els seus díptics eclesiàstics, adornats per fòra en assunts religiosos i disposts per dins per a inscriure en ells (ya gravant-los en la mateixa làmina o escrivint-los sobre fulls de pergamí allí adherides) els noms de persones beneméritas ya de la jerarquia eclesiàstica i civil ya de màrtirs i de fidels difunts que devien tindre's presents en la missa. Hi havia díptics de vius i díptics de difunts que es llegien durant la missa i d'esta costum, que va durar fins al sigle XII en l'Iglésia occidental i fins al XV en la d'Orient ha quedat el recort dels Mementos en el Cànon de la missa i han resultat els calendaris, martirologios i necrologio.

Abans d'abandonar dita costum, es va introduir en el poble cristià l'us dels díptics piadosos, els quals es diferencien dels anteriors en dur figures de sants o d'escenes bíbliques en la part interior de les tapes (algunes voltes, també per fòra) i per lo mateix, servien com a objectes de pura devoció, a modo de retaules portàtils i chicotets oratorios. Cundieron en especial en l'época gòtica, sent molts i excelents els que encara es conserven, llaurats en marfil, des del sigle XIII. Pero ya des d'época de l'art romànic va haver alguns i importants com el de la catedral d'Oviedo (en la cambra Santa) que va pertànyer al bisbe Gonzalo (1162-1175).

En l'actualitat els díptics seguixen vigents i s'ocupen les tècniques modernes d'impressió en paper, plàstic o similars materials que permeten el plec del mateix.