Díptic

Archiu:Jan van Eyck 054-096.jpg

Díptic

Dos plaques de marfil rectangulars, tallades en l'image del cònsul flanquejat per les efigies de Roma i Constantinopla.

Díptic consular de Rufius Gennadius Probus Orestes fet en Roma en l'any 530.

Archiu:Jan van Eyck - Crucifixion and Last Judgement diptych (c. 1436-38).jpg

Díptic de «La Crucifixió i el Juí Final» de Jan van Eyck.

Es coneix com a díptics (del grec δύο "dos" i πτυχή "placa") a certes plaques de marfil, fusta o metal, decorades en relleus o pintures i unides de modo que puguen plegar-se com les tapes d'un llibre. Si consten de tres fulls es denominen tríptics, i si tenen més, polípticos. Per extensió, es diu també díptics, tríptics i polípticos als quadros dividits en compartimientos, encara que siguen de notables dimensions i no puguen plegar-se.

Història

L'us dels díptics va estar molt en voga entre els romans com libritos de notes i com a artículs de lux per a aguinaldos. D'ells, els més notables que es conserven són els cridats consulars, que solien donar els cònsuls de l'imperi com aguinaldo a atres personages i als amics a principis d'any. Tenen adornada en relleus la part exterior de les tablitas figurant d'ordinari el retrat del mateix cònsul en actitut de presidir i inaugurar els jocs públics, tirant al circ la mappa o mocador que du en la seua mà. Tots els díptics d'este tipo que es conserven són de marfil i d'estil bizantí, propis del sigle V i primera mitat de el VI, sent un d'ells el del cònsul Apión, any 539, que es conserva en la catedral d'Oviedo. Hi ha, no obstant, alguns atres díptics romans, més antics i senzills que varen anar d'us particular o de magistrats inferiors.

Adoptant l'Iglésia des dels primers sigles la costum romana, va tindre els seus díptics eclesiàstics, adornats per fòra en assunts religiosos i disposts per dins per a inscriure en ells (ya gravant-los en la mateixa làmina o escrivint-los sobre fulls de pergamí allí adherides) els noms de persones beneméritas ya de la jerarquia eclesiàstica i civil ya de màrtirés i de fidels difunts que devien tindre's presents en la missa. Hi havia díptics de vius i díptics de difunts que es llegien durant la missa i d'esta costum, que va durar fins al sigle XII en l'Iglésia occidental i fins a el XV en la d'Orient ha quedat el recort dels Mementos en el Cànon de la missa i han resultat els calendaris, martirologios i necrologio.

Abans d'abandonar dita costum, es va introduir en el poble cristià l'us dels díptics piadosos, els quals es diferencien dels anteriors en dur figures de sants o d'escenes bíbliques en la part interior de les tapes (algunes voltes, també per fòra) i per lo mateix, servien com a objectes de pura devoció, a modo de retaules portàtils i menuts oratorios. Cundieron en especial en l'época gòtica, sent molts i excelents els que encara es conserven, llaurats en marfil, des del sigle XIII. Pero ya des d'época de l'art romànic va haver alguns i importants com el de la catedral d'Oviedo (en la cambra Santa) que va pertànyer al bisbe Gonzalo (1162-1175).

En l'actualitat els díptics seguixen vigents i s'ocupen les tècniques modernes d'impressió en paper, plàstic o similars materials que permeten el plec del mateix.