Anar al contingut

Rajoleta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Rajoleta
Per a atres usos d'este terme vore Rajoleta (desambiguació).
Fragment del mural ceràmic de 180 per 1,20 metros, que recorre els dos molls de l'estació Fira de Madrit (anteriorment Camp de les Nacions) del Metro de Madrit.[lower-alpha 1]


La rajoleta o rajola rajoleta (del àrap hispà «azzuláyǧ[a]», i a la seua volta del àrap الزليج az-zulaiŷ, «fanc vidriado»),[lower-alpha 2][1][2] és una peça alfarera de ceràmica, similar a la taull,[3] de poca gruixa i en una de les seues cares vidriada (resultat de la cocció d'una substància a pur d'esmalt que es torna impermeable i lluent). Presenta molt diverses formes geomètriques, sent les més abundants el quadrat i el rectangular. La part decorada pot estar decorada en un to o color —monocrom— o en varis colors —policromo—, en superfície plana o en relleu. Associat de forma tradicional a la construcció i la arquitectura, la rajoleta s'ha amprat tant en el revestiment de superfícies interiors com a exteriors; aixina mateix pot aparéixer com a element decoratiu aïllat, o en valor representatiu, a modo de quadro o ilustració.[4]


Aplicats en parets, paviments i sostres de vivendes, palaus i arquitectura religiosa, o en jardins i rets del ferrocarril metropolità, els temes de la decoració comprenen un ampli palmito, des de senzilles composicions geomètriques o vegetals fins a barrocs episodis històrics, escenes mitològiques, iconografia religiosa i motius costumistes.[5]

La seua presència ha segut determinant en l'estètica de l'arquitectura hispanomusulmana i en el art hispanomusulmán en general, destacant la seua evolució en el mudéjar i en la escurada portuguesa i espanyola des del XVIII.[6]

Azulejería

[editar | editar còdic]
Patró senzill per a azulejería.

Definida per la RAER com el «ofici d'azulejero» o la «obra realisada en rajoletes o en revestiment de rajoletes»,[7][8] en els diccionaris tècnics este capítul de la alfarería està associat al enrajolat. Pleguezuelo, en el seu estudi clàssic sobre la Ceràmica medieval espanyola, observa que l'enrajolat era resultat de l'associació de dos gremis especialisats, alfareros i alarifes,[9] els primers fabricaven els taulls vidriades i polícromas, mentres els mestres albañil tallaven i instalaven les peces reunides seguint patrons i dissenys convencionals o innovadors. Als alfareros corresponia la conservació dels secrets processos de coloració i lluentor i als alarifes les habilitats de composició en la decoració de zócalos, paviments o revestiment.[10] La fusió d'estos oficis artesans va originar distintes tècniques de producció azulejera: la rajoleta de conca o aresta, també cridada rajoleta de llabors;[11] la rajoleta de corda seca i el rajoleta per taula.[10]


Història

[editar | editar còdic]
Detalle de la Mesquita Bibi Khanum (XIV), en Samarcanda.

Les excavacions arqueològiques continuen aportant proves de l'us en Mesopotamia de lloses de terra cuita (pintades per la part exterior i despuix barnizades) per a pavimentar i decorar diferents sectors de la seua arquitectura, des de les senzilles llars fins als palaus imperials. Aixina ho confirmen i documenten els descobriments fets en diversos enclavaments de la cultura del Imperi Assiri o el Persa, en eixemples importants com els frisos de les muralles de Babilonia, la fortalea de Khorsabad, l'antiga ciutat de Nínive, o el Palau de Susa.[12][lower-alpha 3]


La rajoleta i les seues tècniques varen entrar en Europa en el VII a través d'al-Ándalus, la península ibèrica dominada pels musulmans, i varen alcançar un esplendor del que encara són eixemple l'arquitectura del Califato de Còrdova i la del Regne nazarí de Granada. D'este periodo, que la seua pervivencia va sobreviure a la conquista castellana, destaquen els enrajolats i rajoletes de la Alhambra, presents en sol, murs interns i yeserías. Les decoració d'estes rajoletes destaquen per fer-se en la tècnica de corda seca, per tindre relleus, incrustaciones, ser d'aresta, estar esmaltados, pintats o ser polícromos.[13] Des del singular «sofeysafa» en que els califas cordovesos varen adornar les parets del mihrab,[14] fins als rudos i pràctics sistemes de pavimentació domèstica que continuen usant-se en Andalusia. Es creu aixina mateix que este enlosado va reemplaçar en tots els llocs al paviment de mosaic usat pels romans. Esta cultura de base alfarera es va conservar en l'Espanya cristiana i va quedar de manifest en el art mudéjar,[15] gràcies als gremis d'alarifes moriscos, i s'estendria després per Europa a partir del XIII, fonent-se en els recursos arquitectònics importats per les Creuades i el comerç en Orient de la Serenísima República de Gènova i la República de Venècia. Inicialment, les peces no varen tindre dimensions fixes; la tradició azulejera de Portugal, una de les més importants d'Europa,[16] va establir, a partir del XVI i fins a el XIX, una mida entre els 13,5 i els 14,5 cm, major que la tradicional àrap, com a conseqüència de l'aument de la producció. S'han creat ademés peces específiques, com les chicotetes olambrillas per a decorar les solerías, o el alfardón hexagonal, un atre recurs elemental de la ceràmica decorativa.[17]

En Occident, les penínsules Ibèrica i Itálica acaparen la producció i importació de rajoletes al restant d'Europa fins al final del XVI, en focs més locals en part del Nort d'Àfrica i un capítul a banda en l'extrem oriental del Mediterràneu seguint patrons i escoles bizantines. A partir del XVII la azulejería florix en molts atres països d'Europa Central, en especial en França, els Països Baixos, els estats d'influència germana i les illes britàniques, afirmant la producció, tècniques i creativitat a lo llarc del XVIII i consumant-se en el XIX en la seua presència en les Exposicions Universals.[18] En l'extrem occidental europeu, Espanya i especialment Portugal, desenrollen en eixos sigles una cultura azulejera funcional i popular difícil d'igualar.[19]


Tipos de rajoleta

[editar | editar còdic]

Rajoletes d'oficis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Rajoleta d'oficis.

Des del XVII es va fer comuna en les fàbriques de rajoletes un motiu ornamental —per a cuines de menestrals i senyors— que en el temps s'aplegaria a convertir en un clàssic del coleccionisme per als amants de la ceràmica i un objecte de cult per als anticuarios: la rajoleta d'oficis, aixina cridat per representar tipos i entorns del món del treball artesanal.[20][lower-alpha 4] Recuperats pels ceramistas catalans de la segona mitat del XIX, les rajoletes d'oficis han alcançat un especial significat cultural en Catalunya.[20]

Rajoleta mudéjar

[editar | editar còdic]

La rajoleta va ser introduïda en la península ibèrica pels àraps i conservada pels moriscos, les peces que fabricaven estan caracterisades per la decoració geomètrica i vegetal, en una alta densitat de dibuix reblint l'espai de la rajoleta (un fenomen conegut com «horror vacui». Esta tècnica necessita d'un fanc homogéneu i estable, a on, despuix d'una primera cocció, es cobrix en l'esmalt que farà el vidriado. Els diferents tons cromàtics s'obtenen a partir d'òxits metàlics: cobalt (blau), coure (vert), manganeso (castanyer, negre), ferro (groc), estany (blanc). Per a la segona cocció les plaques es coloquen horisontalment en el forn assentades en els atifles, chicotets trípodes de ceràmica de respal. Estes peces deixen tres chicotets punts marcats en el producte final, hui en dia importants en la certificació d'autenticitat.

Rajoleta figurativa holandés

[editar | editar còdic]

També conegut com rajoleta de figura o «de figura avulsa», és una rajoleta en decoració figurativa senzilla en una gama de tons blau cobalt sobre fondo blanc.[21] Originari dels Països Baixos en el XVII va aplegar a convertir-se en peça de gènero en la azulejería portuguesa del XVIII.[22]


Rajoleta modernista

[editar | editar còdic]

El modernisme o art nouveau va ser una corrent artística que es va iniciar en 1890 i va prestar gran atenció a l'arquitectura i a la ceràmica decorativa que s'ampra per a la decoració de les fronteres i l'interior dels edificis. Les rajoletes procedents d'este periodo mostren algunes característiques específiques, els motius amprats s'inspiren en la naturalea i s'utilisen freqüentment formes vegetals, especialment flors.[23]

Rajoleta publicitària

[editar | editar còdic]

Capítul relativament recent en l'història de la rajoleta va ser el seu us en grans murals publicitaris. Elaborats a mitan del XX, en Espanya encara poden contemplar-se els eixemples dels nitrat per a abonaments (Nitrat de Chile i Nitrat de Noruega) i alguns panels supervivents de la publicitat interior de les estacions del ferrocarril metropolità de Madrit i Barcelona. També poden agrupar-se en este conjunt els eixemples que —com a experiència casi endèmica— componen la curiosa azulejería del comerç de Madrit produïda en el primer terç del XX.[24]


Tècnica i terminologia de la azulejería

[editar | editar còdic]
Enrajolat de rajoletes en la Alhambra de Granada, Espanya.
  • Enrajolat: encara que en alfarería fa referència general a qualsevol obra que es cobrix d'azulejería, en un sentit més concret denomina la tècnica que recorre a péntols de ceràmica vidriada (trossos de rajoletes) tallats en diferents tamanys i formes geomètriques en l'ajuda d'un alicate. Per lo general, el fet de que cada péntol siga d'un color ajuda a la composició de figures i formes, en un procés semblant al treball en mosaics. Molt popular en els sigles XVI i XVII, la seua pròpia complexitat com a procés artesà faria que anara substituïda per atres tècniques posteriors.
  • Corda seca: tècnica que va nàixer en Al-Ándalus a finals del X, durant el final del periodo califal. Està caracterisada per la separació dels colors (formes i motius decoratius) obrint regates en la rajola de rajoleta que es reblixen en una mescla d'oli de linaza, manganeso o grassa, que evitaran que durant el cuit es mesclen els colors aplicats en els distints compartimento.[25]
  • Conca o aresta: tècnica en la que la separació dels colors es fa alçant arestes (chicotets murs) en la peça, que sorgixen en pressionar el negatiu del mòle de fusta o metal en l'argila encara blana. Este procés, contemporàneu a la corda seca, reduïx el preu del producte i permet una major varietat de figures, encara que l'acabament no siga sempre perfecte. Ademés dels grans centres de producció de Sevilla i Toledo, la tècnica d'aresta s'ha desenrollat en especial dedicació en Portugal donant lloc a varietats com la rajoleta rellevada en els seus típics emparrados. Un atre rar eixemple és la rajoleta de llustre, que per al seu reflex metàlic final requerix una lliga d'argent i bronze sobre el vidriado, que despuix es cou una tercera volta a baixa temperatura.


Mural de mayólicas poblanas o talavera de Pobla en la casa de les Rajoletes, en el centre Històric de la Ciutat de Mèxic.
  • Mayólica: tècnica originària d'Itàlia i introduïda en la península ibèrica a mitan del XVI. L'orige del terme és confús, va poder ser una locució italiana per a designar a Mallorca, port d'a on eren exportats les rajoletes, o una metamorfosis de la firma «opera vaig donar Mallica», construcció usada des del XV per a designar la mercaderia italiana exportada del port de Màlaga. La mayólica va revolucionar la producció de la rajoleta en permetre la pintura directa sobre la peça ya vidriada.[lower-alpha 5]
  • «Trepa»: es diu rajoleta de trepa al pintat a mà, pero utilisant plantilles sobre les que s'pincelar, per a facilitar la llabor i donar major homogeneïtat a les peces. Ya conegut en l'Edat Mija, es va recuperar i va industrialisar en la segona mitat del XIX i primers anys del XX, sent substituït finalment per la tècnica de serigrafía. De forma general s'ampraven plantilles de paper encerado o planches metàliques de coure o zinc, utilisant-se diferents plantilles per a la mateixa peça de ceràmica, una per cada color que s'aplicava.[26]
Rajoletes de cartabón
  • Rajoleta de cartabón. Es caracterisa per estar dividit per una llínea diagonal en dos parts, una d'elles de color blanc i una atra vert coure o blau cobalt. Este senzill disseny permet compondre gran varietat de formes.[27]
  • Rajoleta semi-industrial: el que a partir del XIX seguix processos semi-industrials com les tècniques de decoració que tenen com a models la estampilla per mig d'una matriu o l'estampat a partir de calcomanias.[28][29]


En arquitectura

[editar | editar còdic]

Ya s'ha indicat que l'us de la rajoleta com a recurs decoratiu arquitectònic afona les seues raïls en els imperis mesopotámicos i perviu i s'enriquix en tècniques i aplicacions en l'islam. Pero va caldre esperar a el XIX per a que tal recurs aplegue casi a normatizarse en els proyectes urbans d'alguns països d'Occident i de manera sobreixent en Espanya i Portugal,[30] que exportarien esta cultura a les seues possessions d'ultramar (Amèrica i Filipines en el cas d'Espanya i en el lusità als ports de l'imperi colonial delluntà orient i a Brasil).[31]

En gran influència portuguesa, la ciutat de São Luís, en l'estat del Maranhão, en Brasil, conserva la major aglomeració urbana de rajoletes dels sigles XVIII i XIX, en tota Amèrica Llatina. En 1997, el Centre Històric de São Luís va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. São Luís també és coneguda com a «Ciutat de les Rajoletes».[32]

Frontera de rajoletes del Museu d'Arts Visuals, en São Luís, Brasil.


En la decoració comercial urbana

[editar | editar còdic]

La rajoleta, que impulsat per l'evolució industrial de les tècniques en la producció ceràmica va deixar la seua impronta i la seua marca estètica en l'arquitectura urbana de diversos països a lo llarc del XIX, va afegir en ellindar del XX una ventaja a les de la seua impermeabilidad i atractiu estètic: la seua funcionalitat com a soporte publicitario.[33] Aixina naixen les portades o fronteres de rajoletes en la decoració comercial urbana que marcarien una época en capitals com Madrit o Lisboa,[34] i en atres ciutats de la península ibèrica, o en casos més aïllats de països de la conca mediterrànea.[24] També s'han conservat eixemples d'este us 'decoratiu-publicitari' en vàries capitals de l'Amèrica colonial espanyola i portuguesa, com Sant Joan de Puerto Rico o La Habana,[35] i, en menys freqüència, en atres ciutats iberoamericanes. Trobem us decoratiu de fronteres i cúpules d'iglésies en la ciutat de Pobla.

  • En fronteres de comerços
  • Erro al crear miniatura:
    Anunci d'una marca de vins de Lisboa, en l'escalinata del Mercat do Bolhão, en Porto.


En parcs i jardins

[editar | editar còdic]
Corredor d'azulejería de la séquia dels jardins del Palau de Queluz en Sintra (Portugal).

La azulejería com a recurs decoratiu en parcs i jardins és una constant habitual en països templats, per les característiques de resistència, funcionalitat i bellea d'este element arquitectònic. Associat a l'aigua en l'història del jardí, la rajoleta funciona, des del seu us en les cultures orientals, com una resposta cromàtica al colorit vegetal. «La rajoleta és la resposta sòlida als jocs aquàtics de la llum i el viu poema de les flors, formant en ells un conjunt coral de lluentors d'autèntic valor simfònic».[36][37]

Sense eixir de la geografia peninsular ibèrica, poden citar-se eixemples en un arc històric i estètic que, partint dels models primitius —encara que definitius ya en la seua harmonia i equilibri— del Generalife granadí, aplegarà fins a les contundents formes del jardí clàssic en el Palau de la Granja o el palmito de possibilitats que oferixen els parcs de la ciutat de Sevilla.[38] Una exposició i anàlisis específics requeriria este capítul en la azulejería portuguesa. Quede com a eixemple virtual el singular enclavament de Sintra.[39]


Azulejería en la península ibèrica

[editar | editar còdic]
Frontera de rajoleta de la Capela dones Ànimes en Porto, Portugal.

Introduïda en la Península pels alarifes i alfareros musulmans, la azulejería va tindre un primer moment d'esplendor en el art mudéjar.[40] Els primers grans focs d'esta indústria artesana es documenten arqueológicamente en Manises, Paterna, Terol i Barcelona durant el XV, mantenint la seua identitat durant gran part del XVI. Ademés de l'us complementari domèstic del conjunt d'escurades, els «alfardons dones mig» i els «rajolets dones puntes» (rajoletes triangulars), varen complementar les tradicionals rajoletes quadrades, rectangulars i poligonals, en el treball d'albañilería per a decorar arrimaderos, sostres i solerías com les pintades per mestres renaixentistes com Jaume Huguet, Luis Dalmau o Gabriel Alemany.[40] La seua fama i calitat varen transcendir en l'Europa del Papa Borgia i el Nàpols d'Alfonso V d'Aragó. A finals del XVI, en l'arribada a Espanya del ceramista italià Niculoso Pisano i el seu establiment en les alfarerías sevillanes del barri de Triana, s'introduïx en la Península la «rajoleta plana i pintat en motius grutescos»,[41] estil que prolongarà el seu discípul Cristóbal d'Augusta i dominarà el barroc sevillà dels sigles XVII i XVIII, en abundant temàtica de caça en blava i orles policromades geomètriques o vegetals.[41] L'influència de Pisano impregnaria bona part de la producció d'atres focs ceràmics importants com Alcora i Talavera en una fusió dels elements decoratius moriscos i italians en els flamencs introduïts en la Península per Jan Floris i recollits pels seus discípuls Oliva i Juan Fernández (en una important cantitat d'obra en el Monasteri de l'Escorial.[42] Atres azulejeros talaveranos importants varen ser Lorenzo de Madrit (autor de les rajoletes del Palau de la Generalitat de Catalunya en 1596), i Fernando de Loaysa. També cal anotar en eixe periodo la azulejería toledana, que va mantindre purs els models tradicionals i les tècniques mudéjares fins a el XIX.[43]

D'entre els variats eixemples d'azulejería que es troben en el sevillà Parc de María Luisa, impon de forma cuantitava i qualitativa l'hemicicle de la Plaça d'Espanya, en l'espai creat en 1929 en motiu de la Exposició Iberoamericana.

A partir del XVIII, la presència de ceramistas francesos com Francisco Haly (1764) en la Real Fàbrica d'Alcora (Castelló de la Plana), va impondre una estètica globalizadora que alcançaria també als alfareros de tota la zona valenciana. A eixe procés de desnaturalización se sumaria després la presència del mestre flamenc Cloostermans (1787) i la seua estètica neoclàssica. Pero l'esplendor de la azulejería de la regió valenciana no va aplegar fins a el XIX en una producció popular per a les cuines del país que eixia de les fàbriques de Manises, Ona, Ribesalbes i Biar.[44]


En Andalusia, un atre gran centre de producció de ceràmica en l'Espanya del XIX va ser la fàbrica sevillana La Cartuja de Sevilla, fundada entre 1839-1841 per Carlos Pickman i una autèntica cort d'artesans anglesos, fabricant abundant azulejería en tècnica de corda seca —que ell va cridar «cloisonné» com en el context artesanal de vidrieres i esmalt— i tècnica d'aresta.[45]

Com ya s'ha dit, l'indústria azulejera en major reflex en la cultura d'una nació és sense lloc a dubtes la produïda en els alfares portuguesos entre el XVIII i la primera mitat del XX, destacant de manera especial en els aspectes decoratius i funcionals de l'arquitectura d'eixe país;[46] un conjunt monumental propost al títul de Patrimoni Cultural Mundial.[47]

Azulejería en Portugal

L'orige del rajoletes portugués es va donar en l'Edat Mija quan els musulmans els utilisaven i aplicaven per a decorar sols i parets a gust dels reis portuguesos, i aixina, a partir del XV, es varen fer un lloc destacat en l'arquitectura de Portugal, que els va adoptar de forma única, com cap atre país europeu. A mitan del XVI apareixen en Lisboa els primers tallers d'artesans. Fins a llavors havien aplegat des de Espanya de la mà de Manuel I, gran admirador dels palaus hispà-àraps, que va fer cobrir de bellíssimes rajoletes els murs del seu palau de Sintra. Pero el país lusità també rebria encàrrecs aplegats des de Holanda. L'influència holandesa va a ser decisiva en la personalitat de la rajoleta portuguesa.[48]

Escomencen a aparéixer els primers tallers d'alfarería, a on s'aplicaven tècniques tradicionals i tècniques estrangeres importades, per a la producció de rajoletes destinades a tot tipo de vies artístiques, com el embellecimiento de fronteres o joyes. El XVII comença en Portugal pertanyent a Espanya, per lo que la producció i identitat de la rajoleta portuguesa es veu frenada. No obstant, torna en força en l'época post-restauració, en noves influències orientals. Tals com el blau de la porcelana de China o com les estores perses i teles índies, que varen donar llum i color. En el XVIII, la rajoleta va invadir iglésies i convents, palaus i cases, fonts i escalinates. En motius geomètrics, contant històries de la vida de sants, es varen convertir en un dels principals elements decoratius portuguesos. A on més es troben les rajoletes és en les estacions del Metro de Lisboa, en obres d'artistes portuguesos com Vieira da Silva o Júlio Pomar.

Estació ferroviària de Sao Bento, Porto. La azulejería és artesanal, feta a mà.

Per tot el país panels de rajoleta sorprenen en les antigues estacions de tren, en la seua majoria alusivos a costums, tradicions i paisages de les regions en les que es troben situades. Una de les més destacades és la de São Bento, en Porto. Un dels ceramistas del XIX més coneguts en Portugal, Rafael Bordalo Pinheiro, va decidir donar-els volum i va construir motius que representaven insectes i plantes. Varen ser una innovació en la seua época i, encara hui, resulten sorprenents. Podem vore'ls, per eixemple, en Lisboa, en el Museu Rafael Bordalo Pinheiro, dedicat a este tema.

Geografia monumental

[editar | editar còdic]
El mur dels Nou Dragons en el Palau de la Longevitat Tranquila de la Ciutat Prohibida (Pequín).

Prescindint de les manifestacions de determinats aspectes de la ceràmica funcional en el Lluntà Oriente, en característiques i identitats pròpies —com el cas arqueològic de ciutats com Samarcanda, la suntuositat de molts eixemples en l'òrbita del Indostán o la seua presència en la Ciutat Prohibida (Pequín)—, la rajoleta, seguint el patró mesopotámico ha deixat una geografia monumental des del Orient Mig fins al confín atlàntic europeu. En eixe mapa caldria destacar la seua presència des de la Baixa Edat Mija en països com Portugal, Marroc i Espanya, i dins d'ells ciutats com Lisboa, Porto o Sacavém en la nació lusitana, per citar les capitals més destacades; Casablanca, Marrakech o Fez en el Magreb; i Barcelona (en originals eixemples del modernisme català), Madrit, el Alce espanyol, Sevilla, Granada (i en general'urbanisme monumental d'Andalusia). En Iberoamèrica es conserven excelents eixemples tant en la arquitectura colonial com en la del periodo independentiste. I ya en el XX poden trobar-se mostres en enclavaments tan remots com el velam de la Òpera de Sídney, en Austràlia.[lower-alpha 6][49]

Museus i coleccions

[editar | editar còdic]
Rajoleta situada en l'entrada de l'antiga fàbrica d'escurada de Sacavém, «ex libris» de la localitat portuguesa.


Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Joaquín Bastus en El Trivi i el cuadrivio (1868), p. 345. google. es/books? pg=PA345&dq=el+trivio+y+el+cuadrivio&id=XtiTvL95bOIC#v=onepage&q&f=false*)
  2. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBonet Correja1983">Bonet Correja (1983). Història de les Arts Aplicades i Industrials, 2008 edició, Càtedra, pp. 590-1. ISBN 978-84-376-0373-5.
  3. ↑ Fatás i Borrás, 1993, p. 39.
  4. ↑ Fleming, 1987.
  5. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPerla1988">Perla (1988). Ceràmica aplicada en l'arquitectura madrilenya, Madrit: Comunitat de Madrit, pp. 25-32. ISBN 8445100270.
  6. ↑ Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
  7. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 24 de juliol de 2015.
  8. ↑ «com/ rajoletes». Definició de rajoleta i història sigle IX a. c.
  9. ↑ Car Bellido, 1987, p. 27.
  10. ↑ 10,0 10,1 Car Bellido, 1987, p. 42.
  11. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLlubià1967">Llubià (1967). google. es/books/about/Cer%C3%A1mica_medieval_espa%C3%B1ola. html? id=Z3UQAQAAIAAJ&redir_esc=y Ceràmica medieval espanyola, Universitat de Califòrnia edició, Barcelona, pp. 17 i 124.
  12. ↑ «cervantes. es/actcult/patrimonio/ceramica/ceramica_talavera/azulejos. htm Rajoletes». Institut Cervantes. Consultat el 16 de juliol de 2015.
  13. ↑ García Porras, Alberto (2022-12-30). «Tècniques i motius decoratius en la azulejería medieval i moderna en la Alhambra», org/record/7596026 Feta de fanc i vestida de color: Ceràmica arquitectònica en la Alhambra (en és), Patronat de la Alhambra i Generalife, pp. 215-233. doi:10.5281/zenodo.7596026. ISBN 978-84-17518-16-5.
  14. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Montanya1924">Fernández Montanya (1924). google. com/search? q=sofeysafa&btnG=Buscar+libros&tbm=bks&tbo=1&hl=es Els arquitectes escurialenses, Fills de G. de l'Ame, pp. 16-17. «... el mosaic esmaltado sofeysafa que cobrix les parets del mihrab de Còrdova ha segut en la major part dut de Constantinopla.»
  15. ↑ Sebastián, Santiago; Henares Cuellar, Ignacio i Morals, Alfredo J. (1995). El mudéjar iberoamericà: de l'Islam al nou món, Lunwerg, S. L.. ISBN 84-7782-334-0.
  16. ↑ «imc-ip. pt/ Museu Nacional de la Rajoleta (Portugal)». Consultat el 16 de juliol de 2015.
  17. ↑ «academia. edu/1778544/Los_Almohades._Su_Patrimonio_Arquitect%C3%B3nico_y_Arqueol%C3%B3gico_en_el_sur_de_al-Andalus Els Almohades. El seu Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic en el sur del-Andalus». acadèmia. edu. Consultat el 2 d'octubre de 2017.
  18. ↑ Perla, 1988, p. 27-34.
  19. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMeco1993">Meco (1993). O Rajoleta em Portugal, Lisboa: Alfa.
  20. ↑ 20,0 20,1 Bonet Correja, 2006, p. 609.
  21. ↑ «archive. org/web/20160101130256/http://www. nederlandstegelmuseum. nl/Museum/Geschiedenis_English. htm Història de la rajoleta holandesa» (en holandés). nederlandstegelmuseum. Archivat des d'el nederlandstegelmuseum. nl/Museum/Geschiedenis_English. htm original, el 1 de giner de 2016. Consultat el 30 de decembre de 2015.
  22. ↑ «archive. org/web/20160129115051/http://www. museudoazulejo. pt/pt-PT/ExposAct/ExpoPerm/ContentDetail. aspx? id=894 Século XVIII. Rajoletes importades dona Holanda» (en portugués). museudoazulejo. Archivat des d'el museudoazulejo. pt/pt-PT/ExposAct/ExpoPerm/ContentDetail. aspx? id=894 original, el 29 de giner de 2016. Consultat el 29 de decembre de 2015.
  23. ↑ The Encyclopedia of Art Deco. Alastair DuncanKnickerbocker Press, 1998. Consultat el 27 de decembre de 2017.
  24. ↑ 24,0 24,1 Seseña, 1989.
  25. ↑ Momplet Miguez. L'art hispanomusulmán, Edicions Trobe. ISBN 84-7490-715-2.
  26. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarrascosa Moliner2006">Carrascosa Moliner (2006). Monserrat Llastres Pérez (ed.). google. es/books? id=uNFmcprYeIoC&dq=azulejer%C3%ADa&hl=es&sa=X&redir_esc=y , Universitat Politècnica de Valéncia. ISBN 8483630192.
  27. ↑ files. wordpress. com/2015/06/2015-simetrc3ades-con-azulejos-jaem.pdf Simetria i combinatoria en rajoletes de cartabón. Autor: Ángel Requena Flare. Consultat el 27 d'agost de 2018
  28. ↑ Car Bellido, 1987, p. 112.
  29. ↑ Fatás i Borrás, 1993, pp. 136-7.
  30. ↑ Perla, 1988, pp. 41-57.
  31. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSimoes1965">Simoes (1965). Azulejaria Portuguesa no Brasil, Lisboa: Fundação Calouste Gulbenkian.
  32. ↑ «egov. ufsc. br/portal/conteudo/heran%C3%A7-lusitana-da-cidade-dos-azulejos A HERANÇA LUSITANA DONA CIDADE DOS RAJOLETES | eGov UFSC». www. egov. ufsc. br. Consultat el 7 de giner de 2019.
  33. ↑ «blogspot. com. es/2011/01/publicidad-en-azulejo-la-fuente-real. html Publicitat en rajoleta». Consultat el 28 de juliol de 2015.
  34. ↑ Perla, 1988, pp. 145-160.
  35. ↑ Pérez Guillén. Universitat de Valéncia (ed.). google. es/books? id=h01pBAAAQBAJ&dq=inocencio+perez+guillen+la+habana&hl=es&source=gbs_navlinks_s , Valéncia. ISBN 9788437094229.
  36. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFariello2004">Fariello (2004). google. es/books? id=sgCLhIdRB08C&dq=Fariello,+Francesco+(2004).+La+arquitectura+de+els+jardines.+De+la+antig%C3%BCedad+al+siglo+XX.+Barcelona:+Revert%C3%A9+isbn&hl=es&source=gbs_navlinks_s , Barcelona: Reverté. ISBN 9788429121032.
  37. ↑ «valéncia. es/ayuntamiento/laciudad. nsf/0/2126DBFC5C35614AC12576EF0047396B/$FILE/guiaPARQUES_01.pdf? OpenElement Guia de jardins històrics i parcs urbans de la ciutat de Valéncia». Consultat el 26 de juliol de 2015.
  38. ↑ Fariello, 2004, pp. 49 i 179.
  39. ↑ «archive. org/web/20171216224940/http://www. parquesdesintra. pt/parques-jardins-e-monumentos/palacio-nacional-de-sintra/ Parcs de Sintra». Archivat des d'el parquesdesintra. pt/parques-jardins-e-monumentos/palacio-nacional-de-sintra/ original, el 16 de decembre de 2017. Consultat el 26 de juliol de 2015.
  40. ↑ 40,0 40,1 Bonet Correja, 2006, p. 590.
  41. ↑ 41,0 41,1 Bonet Correja, 2006, p. 600.
  42. ↑ Bonet Correja, 2006, p. 605.
  43. ↑ Bonet Correja, 2006, p. 606.
  44. ↑ Bonet Correja, 2006, p. 618.
  45. ↑ Seseña, Natacha (1989). , Cambra de comerç i Indústria de Madrit. ISBN 84-87442005.
  46. ↑ «sietelisboas. com/historia-del-azulejo-en-portugal/ Breu Història de la Rajoleta en Portugal». Institut d'História dona Art dona Faculdade de Lletres. Universitat de Lisboa. Consultat el 26 de juliol de 2015.
  47. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Agència EFE. Consultat el 26 de juliol de 2015.
  48. ↑ «com/estilo-de-vida/la-belleza-de-els-azulejos-portugueses-origen-e-historia/ Orige i història de les rajoletes portugueses».
  49. ↑ Macquarie University. «archive. org/web/20070908051709/http://www. international. mq. edu. au/globe/default. aspx? id=239&EditionID=90 Introducing the Sydney Opera House». The Macquarie Globe. Archivat des d'el international. mq. edu. au/globe/default. aspx? id=239&EditionID=90 original, el 8 de setembre de 2007. Consultat el 21 de juliol de 2015.
  50. ↑ «mcu. es/pages/ResultSearch? chtSimpleSearch=Azulejo&simpleSearch=0&hipertextSearch=1&search=simpleSelection&MuseumsSearch=MNC%7C&MuseumsRolSearch=30& Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí». Consultat el 16 de juliol de 2015.
  51. ↑ «archive. org/web/20160710070614/http://www. onda. es/patrimonio/museos/museo-del-azulejo-manolo-safont Museu de la rajoleta Manolo Safont». Ona: patrimoni. Archivat des d'el onda. es/patrimonio/museos/museo-del-azulejo-manolo-safont original, el 10 de juliol de 2016. Consultat el 21 de juliol de 2015.
  52. ↑ «archive. org/web/20150622193117/http://artencordoba. com//PALACIO-VIANA/Palacio-Viana-Cordoba-galeria-azulejos. html Galeria de les Rajoletes del Palau de Viana». Archivat des d'el artencordoba. com/PALACIO-VIANA/Palacio-Viana-Cordoba-galeria-azulejos. html original, el 22 de juny de 2015. Consultat el 16 de juliol de 2015.
  53. ↑ «archive. org/web/20150717054932/http://www. museoscolonia. com. uy/museos/museo-azulejo Museu Rajoleta». Archivat des d'el museoscolonia. com. uy/museos/museo-azulejo original, el 17 de juliol de 2015. Consultat el 16 de juliol de 2015.
  54. ↑ «archive. org/web/20150721154539/http://www. toniweb. com/index. php/Turquia/Museo-del-Azulejo-y-Ceramica Museu del Pabelló de les Rajoletes ("Çinili Köşk")». Archivat des d'el toniweb. com/index. php/Turquia/Museo-del-Azulejo-y-Ceramica original, el 21 de juliol de 2015. Consultat el 16 de juliol de 2015.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia per a térmens amprats

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Commons

Erro al crear miniatura: Rajoleta en el Viccionari.

Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rajoleta&oldid=1363537»