Anar al contingut

Alarife

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Breu compendio de la fusteria de lo blanc i tractat d'alarifes, obra de Diego López d'Arenes, manual pràctic en una edició de 1727.

Alarife (de l'àrap hispànic العَرِيف «a elʿaríf», a la seua volta de l'àrap clàssic عريف «ʿarīf», expert[1]) i alarifazgo són térmens en desús que varen denominar en la península ibèrica al mestre d'albañilería mudéjar,[2] en l'herència cultural del periodo islàmic en eixe territori. Entre els oficis relacionats en la construcció va ser sinònim del arquitecte o el mestre d'obres i de forma general del albañil.[3][4] La seua figura històrica i treball apareixen glossats i descrits en antics tractats com el Llibre del Pes dels alarifes i Balança de Menestrals, o el Breu compendio de la fusteria de lo blanc i tractat d'alarifes de Diego López d'Arenes, o la seua referència en les Ordenances de Madrit, redactades per Teodoro d'Ardemans.[5] Entre els estudis llingüístics de la gerga d'este ofici és de destacar el Lèxic d'alarifes dels Sigles d'Or reunit pel cervantista Fernando García Salinero i publicat per la Real Acadèmia Espanyola, en 1968.[6]

Història

Pòrtic del Pati de l'Algeps, eixemple del art almohade, obra de l'alarife ‘A elī al-Gumarī, en el Real Alcasser de Sevilla.

Tot sembla indicar que en l'antic territori del-Ándalus, l'ofici i càrrec d'alarife era concedit i vigilat pel Concejo musulmà. Aixina es deduïx de lo arreplegat en el Llibre del pes dels alarifes i balança dels menestrals otorgat als moriscos per Alfonso X l'Sabio, despuix de la pren de Sevilla.[7][8]

Ya en la segona mitat del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), en el text de les Sèt Partides, Alfonso X marca al gremi d'alarifes les instruccions per al conte i conservació de les muralles d'Alcalà d'Henares,[9] i es descriuen les seues habilitats en «fazer ingenis i atres sotilezas», a fi de poder «fazer... derribar... reparar... i mantindre» els edificis, com a «hòmens sabidores que són posats per mandat del rei per a manar hazer dret acuciosamente i en gran bemencia... que siguen lleals i de bona fama i sense mala codícia...» També se li exigixen coneiximents de Geometria,[10] Si de tot això es desprén l'activitat de l'alarife com a primitiu tècnic municipal en matèria de construcció i ingenieria, l'atenta llectura del referit Llibre del Pes dels alarifes i Balança de Menestrals (la primera edició de la qual és del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) en una ampliació datada en el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE)) permet construir una definició de l'amplitut d'aquell ofici a partir del conjunt de funcions que varen eixercitar els alarifes, funcions orientades a la regulació de les obres públiques i a la preservació dels «bens del comú», aplegant ademés a ser designats «mestres de l'art de la construcció».[10]

De la nutrida i variopinta llista d'alarifes habidos i documentats en la península ibèrica i l'Amèrica hispana,[11] podrien citar-se com a eixemples casi a l'encert, a Juan de Valéncia en el sigle xvi, i ya en el xvii a Diego López d'Arenes (alcalde alarife de Sevilla en 1622), Diego Maroto o Juan de Torija.

Pel seu valor documental descriptiu, pot afegir-se el nom de Mateo Villajos, personage el quefer del qual descriu Diego de Torres Villarroel en la seua novelada autobiografia Vida, ascendència, naiximent, criança i aventures del Doctor Don Diego de Torres Villarroel, catedràtic de prima de matemàtiques en l'Universitat de Salamanca, escrita per ell mateixa:[12]

Aquells breus fulls i capítuls que estic obligat a entendre del llibre i art de medir terres, que va escriure don Mateo Villajos, alarife de Madrit, els he llegit en la meditació que dec aplicar als preceptes de V. S. (...) El llibre de Villajos és un cuadernillo que seria útil al regne a no haver atres volums que explicaren la pràctica i l'especulativa dels seus importants tractats, pero hi ha molts atres en a on es troben els mateixos preceptes, i, per als mateixos fins i atres assunts, explicats en igual claritat i llaugerea. Ell és cert que és al propòsit i a la conveniència dels hòmens que desigen aplicar-se i instruir-se en la recta mida de les superfícies dels terrazos, perque, ademés de contindre unes regles breus i clares per a posar a la agrimensura en la venturosa felicitat de demostradora, acredita en la raó i l'experiència la desgraciada subjecció que tenen als errors i els danys els que s'introduïxen a la pràctica d'esta facultat sense els auxilis de l'especulativa, sense la qual (regularment) medixen els sols i les superfícies els més dels que professen este ofici. D'este sentir afirmaré que són tots els artistes i professors de lo més lliberal i més mecànic, puix tots els oficials en els seus respectius eixercicis coneixen i veuen per l'experiència les desgràcies, inutilitat, yerros i perjuïns de la pràctica, quan caminen per ella sols i cegos, sense la llum i la guia de les especulacions; en que en esta part té raó Villajos i avorrix en justícia a estos sinistres, burdos i perjudicials medidors. (...) Quéjase també del desmirament o l'ignorança que varen manifestar en les seues mides aquells famosos alarifes de Madrit, els seus antecessors, com varen ser don Teodoro Ardemans, don Pedro Rivera, don Fausto Manso i don Ventura Palomares. Yo no sé si funda be la seua queixa contra les seues mides en els sols dels edificis que declara en el seu quadern, perque yo no els he medit (i encara que els haguera medit, no em quedaria en la satisfacció d'haver encertat); pero lo que yo assegure és que, si ells vixqueren, li donarien les proves de la fidelitat de les seues mensuras; perque no ignora Villajos que la geometria té molts modos de medir superfícies, i que no es deuen capitular de mal medides perque no procedixen en el método i modo que ell usa, i en subjectant-se a la demostració, tots són bons i usuals, i és impertinència posar-els tacha, o decretar-els de defectuosos, sense una atra causa que no ser modos o operacions del seu carinyo. Yo vaig conéixer i vaig tractar a Fausto, Rivera i Palomares, i varen anar uns alarifes ben eixercitats i en les especulacions ben arraïlades; i suspenc el meu juí en l'assunt de donar per mal medits els sols de les cases que cita Villajos en el seu llibre.
Diego de Torres Villarroel (publicat per entregues entre 1743-1751)

En la lliteratura i l'us del llenguage

Ademés de l'eixemple descrit per Torres Villarroel, Pedro Álvarez de Miranda, en el seu ensaig-pròlec a l'edició commemorativa de la RAER i la ASALE de la novela de Camilo José Cela La colmena, comenta l'us que el nobel gallec va fer del terme «alarifazgo» en el seu llibre Judeus, moros i cristians (1956), segons pareix recuperant l'us que del terme, casi perdut, fera Gabriel Miró en el seu Llibre de Sigüenza.[13] Més us ha conservat la veu alarife en els països iberoamericans (encara que en ocasions canviant el seu significat original), aixina com en la nomenclatura de les activitats relacionades en l'arquitectura i la construcció, donant nom a estudis professionals i publicacions associades a les arts decoratives.[14][lower-alpha 1][15]

Vore també

Notes

  1. ↑ És ya proverbial la confusió creada i heretada per l'us indistint a lo llarc dels sigles –i moltes voltes en funció de les costums culturals i la geografia–, de térmens tractats com a sinònims, com alarife, mestre d'obres i mestre major d'obres, i/o arquitecte. Si al primer se li pot circumscriure a l'herència cultural musulmana, i al segon, els mestres, l'àmbit geogràfic de l'imperi romà i el llatí; el terme arquitecte, segons documenta Joan Corominas apareix en eixa grafia en castellà ya en 1520, procedent del llatí «architectus», i este del grec «arkhitékton» (de «árkho», 'soc el primer', i «tékton», 'obrer o carpintero'.

Referències

  1. ↑ Plantilla:Raer
  2. ↑ Gómez López, 1991, p. 40.
  3. ↑ Fatás i Borrás, 1993, p. 16.
  4. ↑ El DLE anota que ha aplegat a usar-se este mateix terme en mineria per a denominar a l'albañil.
  5. ↑ Ardemans, Teodoro (1754). Imprenta i Libreria de Joseph Garcia Llança (ed.). Ordenanazas de Madrit (en es), Madrit. Consultat el 2017-12-18.
  6. ↑ García Salinero, Fernando (1968). Real Acadèmia Espanyola (ed.). Lèxic d'alarifes dels Sigles d'Or, en llínea edició (en espanyol), Universitat de Míchigan. Consultat el 2017-12-18.
  7. ↑ Alonso Ruiz, Bagoña (1992). Assamblea Regional de Cantàbria (ed.). L'art de la cantería: els mestres trasmeranos de la Junta de Vot (en espanyol), Santander, p. 62. ISBN 84-87412-69-6. Consultat el 2017-12-18.
  8. ↑ Viguera, María Jesús (2006). Fundació El llegat andalusì (ed.). Ibn Jaldún: el Mediterràneu en el sigle XIV : auge i decliu dels imperis (en espanyol), Sevilla, p. 67. ISBN 9788496395237. Consultat el 2017-12-18.
  9. ↑ Pavón Maldonado, Basilio (1982). csic (ed.). Alcalà d'Henares migeval, art islàmic i mudéjar (en espanyol), Alcalà d'Henares: Institució d'Estudis Complutenses, p. 73.
  10. ↑ 10,0 10,1 Gómez López, 1991, pp. 40-41.
  11. ↑ Llaguno, 1829.
  12. ↑ Torres Villarroel, Diego (1743-1751). «Vida, ascendència, naiximent, criança i aventures del Doctor Don Diego de Torres Villarroel» (en espanyol). bib. cervantesvirtual. Consultat el 2017-12-18.
  13. ↑ Cela, Camilo (2016). La colmena, Pedro Álvarez de Miranda, commemorativa de la RAER i la ASALE edició, Penguin Random House Grup Editorial. ISBN 9788420428727. Consultat el 2017-12-18.
  14. ↑ «¿Perqué maestroalarife?» (en espanyol). Mestre Alarife (8 decembre, 2012). Archivat des de l'original, el 2017-12-22. Consultat el 2017-12-20.
  15. ↑ Corominas, 1987, p. 63.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alarife&oldid=1490726»