Sèt Partides

Erro al crear miniatura:

Sèt Partides

   

Erro al crear miniatura:

Portada de les Sèt Partides de l'edició de 1555, glossada per Gregorio López.

Les Sèt Partides, o simplement Partides, són un cos normatiu redactat en Castella durant el regnat d'Alfonso X (1221-1284) en l'objectiu de conseguir una certa uniformitat jurídica del regne. El seu nom original era «Llibre de les Lleis», i cap a el Plantilla:SIGLE va rebre la seua actual denominació, per les seccions en que es trobava dividida.

Esta obra es considera un dels llegats més importants de Castella a l'història del Dret, en ser el cos jurídic de més àmplia i llarga vigència en Espanya i Hispanoamèrica (fins a el Plantilla:SIGLE). Inclús li l'ha calificat de «enciclopèdia humanista», puix tracta temes filosòfics, moralés i teològics (d'alvertent grecolatina), encara que el propi text confirma el caràcter llegislatiu de l'obra, en senyalar en el pròlec que es va dictar en vista de la confusió i abundància normativa i solament per a que per elles es jujara.

Antecedents

Redacció

Erro al crear miniatura:

Alfonso X el Sabio i colaboradors.
Miniatura de les Cantigas de Santa María.

D'acort en un dels còdexs més antics de les Partides, estes es varen redactar entre el 26 de juny de 1256 i el 28 d'agost de 1265 per una comissió composta pels principals juristes castellans de l'época, baix la direcció personal d'Alfonso X. També s'han senyalat com a possibles periodos de redacció: 1254 a 1261; 1256 a 1263 i 1251 a 1265. En tot cas, la majoria dels autors estima que no s'hauria terminat sino fins a 1265.

Segons la teoria tradicional, compartida per Francisco Martínez Marina i Antonio Solalinde, les Sèt Partides varen ser redactades per una comissió de juristas (o per la cancelleria real), i l'intervenció del rei Alfonso X s'hauria llimitat a indicar la finalitat del text i les matèries a tractar, ademés d'encarregar-se de revisar i esmenar personalment el treball de la comissió. Haurien integrat esta comissió: el Mestre Jacobo, el de les lleis; Juan Alfonso, un notari lleonés; el Mestre Roldán; i Fernando Martínez de Zamora (un dels primers juristes castellans).

En el Plantilla:SIGLE, inclús es va aplegar a postular, per Andrés Marcos Burriel (Pare Burriel), que era una obra exclusiva del rei. Esta posició està hui pràcticament descartada.

No obstant, per l'existència d'atres texts atribuïts habitualment a Alfonso X (el Setenario, el Fur Real i el Espéculo), que haurien segut elaborats dins del mateix periodo (1254 a 1256) i que presenten importants coincidències entre sí i en les Partides, més l'imprecisió de les denominacions utilisades per a estes en l'época, ha sorgit un important debat científic entorn a les obres alfonsinas, sense resultats concloents pel moment, en l'objectiu de determinar l'alcanç, relació i finalitat de cada una d'elles.

Este interés es va iniciar, principalment, en el cuestionamiento cap a l'autoria de les Sèt Partides en l'artícul «El Llibre de les Lleis d'Alfonso el Sabio. Del Espéculo a les Partides» (1951-1952) d'Alfonso García-Gall, seguit per atres treballs posteriors.

García-Gall va postular que les Partides no eren obra d'Alfonso X o que no es varen terminar durant el seu regnat, puix haurien segut redactades en el Plantilla:SIGLE, molt despuix de la mort del rei sapient en 1284, i que serien una reelaboración del Espéculo. Va fonamentar la seua posició en que les primeres referències fidedignes de les Partides, o siga, atres texts que feyen menció a l'existència d'elles, procedien de començos d'el Plantilla:SIGLE i que el coneiximent, en la península ibèrica, dels materials o fonts de les Partides, hauria segut de data posterior a la de redacció atribuïda pel còdex.

De totes maneres, se seguix considerant a Alfonso X com a autor de les Sèt Partides, a lo manco de la versió original, qualsevol haja segut la seua participació en la seua elaboració, com es fa en les grans obres d'este gènero, que s'atribuïxen al monarca o gobernant que les va dictar, encara que se sàpia que no va intervindre en la seua redacció (com el cas, del Còdic d'Hammurabi i Hammurabi i del Corpus Iuris Civilis i Justiniano).

Finalitat

Erro al crear miniatura:

Alfonso X i la seua cort.

D'acort a l'enfocament del seu contingut, s'ha considerat que les Partides es varen concebre com a text llegislatiu i no com una obra doctrinal, en este sentit bona part del seu text és més filosòfic que pròpiament un conjunt de llibres que conformaren una compilació llegal, ya que en el seu pròlec s'indica que la seua finalitat era per a que es prengueren com a fonament per als assunts que per elles degueren ser jujats.

García-Gall va sostindre que va haver una certa resistència a l'aplicació de les Sèt Partides, especialment per la noblea castellana, per lo que es va relegar la seua aplicació a tan sol a les Corts de Zamora de 1274, als pleits del rei —és dir, als casos reservats a l'exclusiu coneiximent de la Cort Real—, mentres que els demés assunts que requerien l'intervenció jurídica estos serien resolts conforme al dret foral (els pleits foreros). Per això, en la pràctica hauria quedat com una obra doctrinal fins a la "promulgació tardana" de 1348, realisada per Alfonso XI. Ademés, esta oposició al seu text explicaria les diferències entre les distintes versions de la primera partida.

De totes maneres, si va ser redactada en la finalitat de ser un còdic llegal, s'ha discutit quin hauria segut realment el seu objectiu. Crucial importància té el cridat Date de l'Imperi, és dir, l'intent d'Alfonso X d'obtindre la corona del Sacre Imperi Romà Germànic, puix el propòsit d'Alfonso X, en relació en les Sèt Partides, hauria segut redactar un text aplicable a tot l'Imperi, és dir, un Dret de validea universal, un denominador jurídic comú de l'empresa imperial.

En eixa llínea argumental, Aquilino Iglésies va indicar en 1996 que les Partides no posseïxen referències a l'organisació territorial castellana. Uns atres, entre els quals es troba García-Gall, varen argumentar que, en les Sèt Partides, si be la figura del emperador apareix sobre els reiés, també, la figura dels reis en alguns punts apareix per sobre l'emperador, i que es varen redactar en castellà, en lloc de ser redactades en llatí.

Lo cert és que les Partides (inclós el pròlec) no fa referència alguna a l'intent de conseguir la corona imperial. Ademés, hi ha autors, com Juan Escudero (discípul de García-Gall), que han trobat referències en el seu text a l'organisació territorial pròpia de Castella, com les viles.

Per això, s'estima habitualment que en la redacció de les Partides Alfonso X buscava unificar jurídicament el regne, no per la via local com el seu pare Fernando III (a través de la concessió d'un mateix fur a vàries localitats) sino per mig d'una norma general aplicable a tot el territori.

Promulgació

Erro al crear miniatura:

page=2

Es desconeix si les Sèt Partides varen ser promulgades per Alfonso X. Alguns autors aixina ho creuen i afirmen que el destronamiento del rei sapient pel seu fill Sancho IV hauria suspés la seua vigència. En eixa llínea, Gaspar Melchor de Jovellanos va sostindre en 1797 que els descendents de Sancho IV varen fer desaparéixer el document de promulgació perque les disposicions de les Partides colocaven en dubte els seus drets a la corona, ya que elles establixen el dret de representació en la successió al tro.

Sense perjuí de lo anterior, les Partides varen adquirir força llegal en Alfonso XI, en ser incorporades en l'orde de prelació establit per la llei 1.ª del títul 28 del Ordenament d'Alcalà de 1348. Este fet és considerat, pels autors que estimen que les Partides no varen ser promulgades per Alfonso X, com una «promulgació tardana».

Estructura i contingut

Les Partides comprenen tot el saber jurídic de l'época dins d'una visió unitària, per això li les ha considerat una summa de dret. Tracta, entre atres matèries, de dret constitucional, mercantil i processal, tant civil com penal.

Estan redactades en castellà, d'un pulcro estil lliterari, i inspirades en una visió teologal del món. Posseïx un pròlec, que senyala l'objecte de l'obra, i sèt parts o llibres cridats partides, les quals comencen en una lletra del nom del rei sapient, component un acróstico (A-L-F-O-N-S-O). Cada partida es dividix en títuls (182 en total), i estos en lleis (2.683 en total).

Les seues disposicions acostumen anar acompanyades de cites a autors i obres, alegorias i eixemples i, especialment, d'una exposició raonada dels seus orígens i fonaments (etimològics, religiosos, filosòfics i històrics), per lo que no són merament prescriptives.

Les contradiccions existents entre algunes disposicions serien producte de l'esquema de treball utilisat en la seua elaboració, a on cada partida hauria segut redactada per una persona distinta.

Partida Primera

Erro al crear miniatura:

Còdic de les Sèt Partides, en "Els Còdics Espanyols Concordats i Anotats", de 1872.

La primera partida comprén 24 títuls i 516 lleis. Comença tractant de les fonts del dret (en el títul I), una simbòlica portada de l'obra. Tracta de la llei i la definix apuntant al seu contingut (1,1,4), lo que produïx efectes respecte a la seua obediència (lleis justes i injustes); es referix a la forma d'elaboració de bones lleis, relacionant la potestat de govern en l'autoritat del saber (1,1,9) i classifica les lleis en canòniques i seculars (1,1,3).

Menciona les condicions que deu reunir un bon llegislador: tindre a Deu present, amar la justícia, tindre coneiximents de dret i estar dispost a esmenar o mudar les lleis quan anara necessari (1,1,11). Finalment establix els requisits validea i la força que posseïx la costum, és dir, segons la llei, fòra de la llei i contra la llei (1,2,5)

Després es dedica per complet al dret canònic, o siga, a matèries eclesiàstiques. Es referix als dogmes i sacraments, l'organisació de l'Iglésia, prerrogatives i obligacions dels clercs i al dret d'asil en les iglésies.

Existixen importants diferències entre les versions d'esta partida. Elles serien producte d'una reelaboración, que s'hauria fet en l'objecte de llimitar les facultats reals, davant el rebuig expressat pels nobles al text original de la primera partida, que reafirmava el poder del monarca front a estos. Esta situació també explicaria la cridada "promulgació tardana".

Segona partida

La segona partida posseïx 31 títuls i 359 lleis. Es referix al poder temporal, és dir, els emperadors, reis i uns atres grans senyors (dret públic). Realisa una distinció entre poder espiritual i temporal, reconeixent una dualitat en l'estructura del poder i una relació d'harmonia entre abdós móns.

Establix importants disposicions de dret polític (2,1,5), referint-se al rei, a l'orige i fi del poder, i a la relació de mando i obediència, fundada en la fe i la raó. Tracta dels drets i deures del rei per a en Deu, el poble i la terra i els drets i deures del poble per a en Deu, el rei i la terra. Ademés tracta de la família i successió real, senyalant les formes d'adquirir el tro, és dir, regula la successió en la Corona de Castella (2,15,2). Dita normativa resulta de rellevància, puix va ser la tradicional en Castella fins a la promulgació de la Llei de Successió Fonamental per disposició del rei Felipe V; en temps de Fernando VII va tornar a entrar en vigor la successió establida en les partides i actualment es troba recollida en la Constitució espanyola de 1978.

Finalment, la partida segona es tanca referint-se a l'universitat (2,31,1), una de les institucions baixmigevals més importants.

Tercera Partida

La tercera partida posseïx 32 títuls i 543 lleis. Tracta de la justícia i l'administració de justícia. Es referix al procediment civil i al imperi judicial, sent el seu tema principal el procés: les persones que intervenen en el juí i el procediment conforme al com es tramita.

Successivament es referix al demandant i demandat; els juges (3,4,3) i advocats (3,4,6); els determinis i mijos de prova, entre els quals s'inclou a l'escritura pública (3,18,1) i, per això, es referix als escribanos (3,19,1); les sentències; i els recursos o alçades contra estes.

Termina tractant del domini (3,28,1), reconeixent l'existència de certs bens comunals; de la possessió (3,30,1); la prescripció; l'usucapión; i de les servitut.

Partida Quarta

La quarta partida posseïx 27 títuls i 256 lleis. Està destinada al dret de família i, ademés, a atres vínculs permanents entre les persones, distints del matrimoni i del parentesc.

Tracta dels esponsals (4,1,2); el matrimoni (4,2,1), subjecte al dret canònic (capacitat, forma i validea); el divorç (no com a dissolució del víncul matrimonial, sino com a separació de "llit i sostre"); la filiació llegítima i la filiació illegítima (4,14,1); la pàtria potestat; l'esclavitut (4,21) (que es justifica com una alternativa preferible a l'eixecució dels captius, encara que després se li crida "la més vil cosa d'este món" despuix del pecat (4,22,8)); l'estat de les persones (lliure i esclau; fidalc i persona comuna; clerc i llaic; fills llegítims i illegítims; cristiàs i moros o judeus; varó i dòna); el vassallage i els feus; i els vínculs d'amistat.

Partida Quinta

La quinta partida posseïx 15 títuls i 374 lleis. Es referix als actes i contractes que pot el ser humà realisar o celebrar en el curs de la seua vida (dret privat).

Tracta del contracte de mutu, prohibint el cobro d'interesses o "usura"; de comodato; de depòsit; de donació; de compravenda, en la distinció entre títul i modo d'adquirir (provinent del dret romà); de permuta; de locación o arrendament; de companyia o societat; d'estipulació o promesa; i de la fiança i els peños (hipotecas i penyores).

Es referix, també, al pagament i a la cessió de bens. Aixina mateix, inclou importants normes de dret mercantil, referides als comerciants i contractes mercantils.

Partida Sexta

La sexta partida posseïx 19 títuls i 272 lleis. S'ocupa del dret successori (successió per causa de mort) i de les guardes. Aixina mateix, contempla normes sobre l'estatut jurídic del orfe.

Es referix a la successió testada i al testament (6,1,1); a la llegítima i, breument, a la successió intestada (6,13,1). Regula les tutelas i curatelas (guardes) i la figura de la restitutio in integrum.

Partida Sèptima

La sèptima i última partida posseïx 34 títuls i 363 lleis. Es dedica al dret penal i processal penal, és dir, als delictes i al procediment penal (de caràcter inquisitiu). Ademés inclou referències a l'estatut jurídic dels musulmans i judeus.

Admet el tormento davant l'insuficiència d'atres proves del delicte, establint els requisits de procedència o exclusió (7,1,26 i 7,30,1).

Gran part està dedicada a tractar diversos delictes (que denomina yerros), entre ells: la traïció contra el rei (falta de fidelitat); la falsetat i els homicidis, distinguint tres situacions: homicidi delicte (dolós), accidental i en defensa pròpia; els delictes contra l'honra; els robos, furts i danys, distinguint clarament el robo del furt; els enganys i estafas; l'adulteri, l'incesto, la violació, la sodomía, la alcahuetería i la fetilleria; l'herejía, el suïcidi i la blasfèmia.

Distinguix el fet comés per un inimputable (entre uns atres, el loco i el menor de dèu anys) del realisat per una persona que posseïx imputabilidad. Ademés, reconeix la figura de la tentativa i del delicte consumat (7,31,2) i preveu certes formes d'instigació i complicitat. Aixina mateix, contempla circumstàncies eximentes, atenuants i agreujants (7,31,8) i s'ocupa de la presó, establint normes per al alcaide (7,29,8).

Establix que la finalitat de la pena (7,31,1) és la retribució (castic per lo fet) i la prevenció general (mig d'intimidació general, per a que el fet no es repetixca) i prevenció especial (per a que no tornara a cometre delicte el delinqüent). Contempla sèt espècies de penes (7,31,4), consagrat el caràcter públic de l'activitat repressiva (les quatre primeres per als yerros majors i les atres per als yerros menors): pena de mort o pèrdua d'un membre; treball perpetu; desterro perpetu en confisc de bens; presó perpètua; desterro perpetu sense confisc de bens; infàmia o pèrdua d'algun ofici; i assots o ferides públiques, o exposició nuet i untat en mel per a sofrir les molèsties de les moscas.

Les Partides, imitant al Digesto i a les Decretals, termina en un títul sobre regles de dret, pero és una innovació que s'introduïx en l'edició Veneciano de 1528, en la que la llei 7.33.13, segons la tradició manuscrita i impresa fins a 1501, es convertix en títul independent en 38 regles numerades.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
• Fur Juge
• Fur Real
• Nova Recopilació
• Lliteratura d'Alfonso X el Sabio

Bibliografia

Fonts primàries

• Les Sèt Partides.- Madrit: Lex Nova, 1989.- ISBN 84-7557-283-9 (edició facsimilar de l'edició de 1491, en glosses d'Alonso Díaz de Montalvo; accés a l'eixemplar de l'edició de octubre de 1491; accés a l'edició de decembre de 1491).
• Les Sèt Partides.- BOE, 1999 - ISBN 84-340-0223-X (edició facsimilar de l'edició de 1555, en glosses de Gregorio López).