Anar al contingut

Centre Històric de la Ciutat de Mèxic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Centre Històric de la Ciutat de Mèxic

El Centre Històric de la Ciutat de Mèxic és el conjunt urbà i arquitectònic que constituïx el núcleu original entorn al com va créixer l'actual capital mexicana, remontant-se esta condició (reflectida per la zona arqueològica del Temple Major) fins a l'antiga Mèxic-Tenochtitlan.[1]

L'àrea d'esta zona de la ciutat es pot definir d'acort en dos criteris. En un sentit administratiu, correspon a la totalitat de la colónia Centre i part d'atres dèsset colónies de la demarcació Cuauhtémoc.[n 1] En un atre sentit, correspon a la zona de monuments històrics delimitada pel Institut Nacional d'Antropologia i Història. Es va circumscriure per decret presidencial l'11 d'abril de 1980, dins d'un àrea de 9.7 quilómetros quadrats; inclou i reglota en part el centre de l'antic illot sobre el qual es va fundar la ciutat prehispánica i també el que va tindre despuix la traça colonial. És ahí, precisament, a on perduren, a pesar de l'acció destructiva del temps i de l'activitat humana, vestigis i monuments rellevants que reflectixen els ya casi sèt sigles de la vida de la ciutat. Tot este conjunt arquitectònic en eixa àrea de la ciutat és Patrimoni de la Humanitat, des de 1987.[2][3][4][5]

La zona està delimitada, al nort, per la calle República d'Hondures, en la zona coneguda com La Lagunilla; al sur, pel carrer José María Izazaga; a l'est, per l'avinguda Anelle de Circumvalació (açò, en el tram que va de Izazaga a República d'Hondures), i a l'oest, per l'avinguda Passejada de la Reforma (en el tram del carrer Atenes a República d'Hondures).[6]


Rep este nom el vell caixco de la ciutat colonial i decimonónica, integrat per 668 pomes, que alberguen uns mil cinccents edificis catalogats en valor artístic o històric, lo que inclou construccions religioses civils, assistencials, hospitalàries, administratives, educatives, culturals i habitacionales, que van del XVI al XX, i que seguix sent el cor econòmic i polític de la ciutat, a pesar de les seues proporcions actuals, per la seua importància fincada en la seua riquea monumental, ya que es considera el centre històric més rellevant d'Amèrica.[7]

Se li crida centre històric degut a que en el centre de la zona llacustre de cinc llac — llac de Texcoco, llac de Chalco, llac de Xochimilco, llac de Zumpango i llac de Xaltocan — es trobava una chicoteta illa en la qual es va instalar el conjunt ceremonial i polític de Mèxic-Tenochtitlan, capçalera de la Triple Aliança i dels dominis dels mexicas. Posteriorment, al moment de la conquista espanyola en 1521, la ciutat mexica va passar a ser el centre polític, econòmic, religiós i cultural de la Nova Espanya, utilisant en gran mida la traça prehispánica.[8]

Edificis històrics

En térmens absoluts, està compost, en la seua àrea delimitada, per:[9]

  • 67 monuments religiosos;
  • 129 monuments civils;
  • 542 edificis inclosos per ordenament de la llei de 1972;
  • 743 edificis valiosos, que deuen conservar-se;
  • 111 edificis en valor ambiental, que deuen conservar-se;
  • 6 temples moderns;
  • 17 edificis lligats a fets o personages històrics;
  • 78 places i jardins;
  • 19 claustres;
  • 26 fonts o monuments commemoratius;
  • 13 museus o galeries;
  • 12 llocs o edificis en pintura mural, tots construïts entre els sigles XVI i XIX.

Zona Central

Artícul principal → Plaça de la Constitució (Ciutat de Mèxic).
Erro al crear miniatura:
«Plaça Major de Mèxic» hui coneguda com el Zócalo, en la Catedral Metropolitana al fondo en 1836.

El punt central és la Plaça de la Constitució, informalment coneguda com El Zócalo. Es tracta de la plaça principal de la Ciutat de Mèxic. Junt en els carrers aledaño, ocupa una superfície casi rectangular d'aproximadament 46 800 m² (195 m x 240 m). Se li va denominar aixina en honor a la Constitució de Càdis, promulgada en 1812. És la segona plaça més gran del món i la primera entre els països de parla hispana.[10]


En el Zócalo, es troba la Catedral Metropolitana que va ser construïda a lo llarc de tres sigles, engloba en un mateix espai els distints estils arquitectònics de l'época colonial.[11] A uns passos de la catedral, es troben el Palau Nacional, sèu del Poder Eixecutiu mexicà, l'Antic Palau de l'Ajuntament,[12] l'Edifici de Govern de la Ciutat de Mèxic,[13] i el Portal de Mercaders.[14]


Els cantons dels quatre punts cardinals del Zócalo també contenen construccions significatives. En el cantó noroest, junt a la catedral, es troben les ruïnes del Temple Major de Mèxic-Tenochtitlán, que inclou un museu. En el cantó suroest, sobre l'antiga Plaça del Volador, es troba l'edifici de la Suprema Cort de Justícia de la Nació. Aixina mateix, en l'extrem noreste de la plaça, també junt a la Catedral, es localisa l'edifici del Nacional Monte, que va ser la sèu de les primeres autoritats virreinales en el XVI.[15] Este també ha segut el lloc a on els ciutadans del país es reunixen per a celebrar festes o manifestacions, ademés de ser un dels punts turístics més visitats del país i inclús del món.[16][17][18][19][20]

Zona Nort

Plaça i Iglésia de Sant Dumenge entre 1880-1900.


Prenent com a referència de partida el Zócalo, cap al nort d'est, en la carrer de Donceles s'ubica el Teatre de la Ciutat Esperanza Iris, construcció en destacat valor estètic de principis del XX; el Palau Llegislatiu de Donceles d'estil neoclàssic, construït sobre l'antic Teatre Iturbide, i que fora sèu de la Cámara durant bona part del XX, hui és sèu del Congrés de la Ciutat de Mèxic; en el cantó de Donceles en el carrer República d'Argentina esta el Palau del Marqués de l'Apartat, també d'estil neoclàssic, la frontera principal del qual esta front al Temple Major.[21] Un carrer més al nort, en la de República de Cuba, s'ubica el Teatre Líric, de la mateixa época de finals del Porfiriato. En esta zona també es troben edificis com l'Antic Colege de Sant Ildefons, l'ex temple de Sant Pedro i Sant Pablo (actual Museu de les Constitucions). Continuant per la calle República de Brasil es troba la plaça i l'Iglésia de Sant Dumenge, del XVIII.[22][23]

A unes poques quadres al noreste del Zócalo, en el cor del Centre Històric, es troba la Sinagoga Just Serra, l'única sinagoga en Mèxic designada com a «sinagoga històrica».[24] En el carrer Just Serra també es troba l'Amfiteatre Simón Bolívar.[25]

Zona Sur

Cap al sur del zócalo, a cinc carrers, es troba la carrer de Regina, ací es troba la part posterior de l'Universitat del Claustre de Sor Juana.[26] A un costat del mateix es troba l'Hospital Concepció Béistegui, ara un museu.[27] A l'oest d'este es troba el Temple de Regina Coeli, de l'época de la colónia, abans l'Ex Convent de Regina Coeli, la qual consta de tres altars finamente tallats en caoba i chapados en or, d'art barroc, conta en algunes pintures de tipo renaixentiste.[28]


En el sur també es troben l'antic Palau dels Comtes de Santiago de Calimaya (actual Museu de la Ciutat de Mèxic), la Catedral de La nostra Senyora de Balvanera,[29] l'Hospital de Jesús[30] i l'Iglésia de Jesús.[31]

Zona Este

A l'est del Zócalo, immediatament sobre el carrer de Moneda s'ubica la tancada Llicenciat Veritat, carreró a on es localisa el Palau de l'Autonomia, antiga sèu la rectoría de l'UNAM, i l'Iglésia de Santa Teresa l'Antiga, célebre per la cúpula dissenyada per Lorenzo de la Hidalga. Metros més alvance es troba l'Iglésia del nostre Senyor de la Humiltat, també coneguda com a «Capella de Manzanares», pel carrer en que s'ubica. També en el carrer de Moneda, cantó en la calle Acadèmia, es troba sobre esta l'Acadèmia de Sant Carlos.[32][33]

Zona Oest

A l'oest del zócalo, cap a la zona de l'Alameda Central, en els carrers 5 de maig i Francisco I. Madero, que és paralela a la primera i peatonal, es troben destacats eixemples del Barroc novohispano, l'arquitectura eclèctica porfiriana i del Art déco posrevolucionario; sent els més significatius la Casa de les Rajoletes, el Museu del Estanquillo, el Temple de La Professa i el Palau de Iturbide.[34]


Molt prop d'ahí, sobre el carrer de Tacuba (antiga Calçada Mèxic-Tacuba), es localisen llocs tradicionals de la ciutat, com el Café Tacuba, un restaurant, decorat en mosaics de Talavera i en a on se servixen elements de la cuina tradicional mexicana. En el mateix carrer es troba la Plaça Manuel Tolsá, lloc d'harmonia arquitectònica, en edificis tan destacats com el Museu Nacional d'Art (d'estil eclèctic) i el Palau de Mineria, d'estil neoclàssic. Casi enfront de la Plaça Manuel Tolsá, a un costat del Palau de Mineria, es troba el Palau Postal, edifici d'estil inspirat en l'arquitectura de Venècia.[35]

En esta zona, cap al carrer Belisario Domínguez, es troba la Capella de l'Inmaculada Concepció.[36]

Una miqueta més al sur, en la calle Independència es troba el Teatre Metropólitan, un antic cine reconvertit en teatre. En el carrer de l'Ajuntament trobem la Basílica de Sant Josep, del XVIII.[37]

Just front al Palau Postal, travessant l'Eix Central, s'ubica el Palau de Belles arts, que el seu exterior està decorat en escultures eixecutades en estil Art Nouveau, que contrasten en el del seu interior art déco, decorat en motius geomètrics i prehispànics. És en frente de este palau, des d'a on es pot apreciar un atre dels edificis més simbòlics de la urbs, la Torre Llatinoamericana, el primer rascacels de la ciutat i en el seu temps la construcció més alta de Llatinoamèrica, el qual en el seu cim conta en un mirador, que en dies rebujats, permet tindre perspectives als quatre punts cardinals de la ciutat.[38]

Esta zona és la que més s'ha prolongat, puix desbordant els llímits del vell oix i i inclús l'antic illot, ha emmarcat dins del conjunt urbanístic a les zones delimitades pel Passejada de la Reforma i ubicades en l'Avinguda Juárez, incloent edificacions simbòliques del Mèxic contemporàneu com el Ángel de l'Independència i el Monument a la Revolució.

Rescat del centre històric

Mapa del centre històric.

Història

Després de casi siscents anys de mantindre's com l'eix de les activitats polítiques, econòmiques i socials de la Ciutat de Mèxic, ya fòra en l'antic Imperi Mexica, el virreinato de la Nova Espanya o del Mèxic independent, la zona de l'antic illot i del vell caixco colonial de la ciutat, va escomençar en l'época del Porfiriato un procés de descentralisació, mogut per la creixent expansió urbana i demogràfica, impulsada pel desenvolvimiento econòmic vixcut pel país; molts centres de negoci, institucions públiques o punts de trobada social i popular es varen desplaçar als nous llímits de la urbs.


No obstant, la fundació de l'Universitat Nacional de Mèxic (actual UNAM) el 22 de setembre de 1910, es va convertir en el succés que va permetre sostindre la rellevància i dinàmica de la zona centre de la capital mexicana, açò per l'establiment del cridat Barri Universitari, nom genèric en el que es va referir al centre històric, quan el cúmul d'escoles, oficines administratives, vivendes estudiantils i centres d'investigació o divulgació de l'Universitat es varen ubicar en els antics edificis colonials i els immobles decimonónicos abandonats. Açò va produir un fenomen de revitalisació de l'àrea, puix va generar una cadena de comerços, centres d'entreteniment, punts d'abastiment i infraestructura urbana lligats a la vida acadèmica i social dels estudiants, docents, autoritats i personal de la casa d'estudis.[39]

No obstant el dinamisme socioeconòmic generat pel Barri Universitari, les seqüeles de la revolució mexicana en la capital entre 1911 i 1930, varen produir un progressiu abandó, en térmens de conservació, dels edificis o monuments públics de la zona. Encara en la presència de l'Universitat, molts dels immobles varen entrar en una fase de desinterés o descuit, generant perdudes parcials en el patrimoni artístic, la degradació de fronteres o interiors i la substitució d'elements arquitectònics originals per estils moderns. En la década dels anys 1920, per decret presidencial es va ordenar la protecció dels edificis principals del Zócalo de la capital (Catedral i Palau Nacional especialment) i del Carrer de Moneda, encara que açò no es va fer extensiu al restant de la zona.

En la década de 1930, en el marc del nacionalisme revolucionari que, en l'aspecte històric-artístic, concebia la conservació dels monuments, edificis i elements urbans en valor patrimonial, com un deure que protegira l'identitat cultural; es va escomençar a gestar una forma de pensament entre autoritats i habitants per a buscar el correcte us i conte dels immobles, reivindicat l'importància del centre històric.[40]

El 20 de novembre de 1952 va ser inaugurada la Ciutat Universitària de la UNAM, un enorme campus universitari que albergaria la totalitat de les institucions de la màxima casa d'estudis, per lo que va mudar ahí tot allò que durant 42 anys havia residit en el centre històric. Açò va significar l'abandó de tots els elements urbans i socioeconòmics lligats a la vida universitària. Edificis de tot tipo varen quedar desocupados, i els seus carrers aledaño buits, sense allumenament o mobiliari urbà, originant problemes de ambulantaje o delinqüència; els amos de les vivendes varen elevar els costs de renda per a poder subsistir, alluntant encara més la població permanent del lloc, despuix estes varen ser congelades i l'efecte va ser un decliu de calitat en la vivenda; els negocis varen canviar de gir o varen tancar definitivament, atraent visitants que varen incentivar problemes de conductes antisocials com el delicte. A tot açò es varen sumar els proyectes urbanístics dels governs de la capital, que varen priorisar l'expansió de la zona oest i nort de la ciutat, excloent el desenroll del centre de la capital.[41]


El primer proyecte per al rescat del centre històric va ser propost per l'historiador José Ezequiel Iturriaga en 1964, no obstant no va generar suficient impacte fins a l'ocórrer de dos successos que servirien com a punt d'inflexió. Primer, l'obtenció en 1962 de la sèu dels Jocs Olímpics de 1968, que va despertar, un any abans de la justa en 1967, l'interés de les autoritats pel embellecimiento i adequació de la capital com a sèu olímpica, creant el primer programa de rescat del centre històric, lo que va permetre una série de treballs de conservació i restauració d'edificis colonials, de l'época porfirista i inclús els de més recent edificació, en això també es varen fer llabors en servicis urbans com a allumenament, neteja, pavimentació, entre uns atres; en enguany de 1968 va ser la primera volta que oficialment es va usar el terme Centre Històric per a referir-se a eixa zona de la ciutat. El segon acontenyiment va ser el descobriment de les ruïnes del Temple Major el 21 de febrer de 1978 per treballadors de la Companyia de Llum i Força del Centre que realisaven treballs de cablejat per al metro.[42]

Este fet va generar l'interés d'autoritats, residents i especialistes per la restauració del centre històric, per això dos anys despuix, l'11 d'abril de 1980 es va publicar el decret presidencial que va crear l'anomenada Zona de Monuments Històrics del Centre de la Ciutat de Mèxic, per mig del qual es delineaban les polítiques públiques que intervindrien la zona per a la seua rehabilitació i s'establien els graus de responsabilitat en això, no solament d'autoritats propietàries dels immobles, sino de les empreses i persones que tingueren alguna propietat en l'àrea. Açò va incloure el milloraments dels servicis públics d'electricitat, aigua potable, drenage, neta, allumenat, mercats, pavimentació, asfaltat, parcs i places. La naixent indústria turística també s'involucre per mig de l'inversió privada reconstruint espais d'entreteniment, aixina com ampliant l'oferta de comerços i servicis com a hotels, restaurants, galeries, cines i teatres. El proyecte es va propondre reposicionar la zona en la vida pública de la ciutat i el país en la construcció de la Terminal Central d'Autobusos del Ponent i el Palau Llegislatiu de San Lázaro; reubicant l'Archiu General de la Nació en l'antic Palau de Lecumberri; i usant els vells edificis de la zona per a albergar distints museus, sent els primers el Museu Nacional d'Art en el Palau de les Comunicacions en la Plaça Manuel Tolsá (1982) i el Museu Franz Mayer en l'ex Hospital de Sant Joan de Deu (1986).[42]


El terremot del 19 de setembre de 1985, va devastar gran part del centre històric, provocant un nou èxodo d'habitants i comerciants, posant-ho novament en una situació de decaiguda, puix en conseqüència molta de l'infraestructura creada fins a llavors va ser descuidada, i els edificis danyats varen donar marcha arrere al procés de restauració que es vivia des de feya cinc anys. Afortunadament, la major part dels immobles anteriors a la segona mitat del XX (és dir els colonials, els decimonónicos, porfiristas i posrevolucionarios) es varen mantindre en peu, per lo que la pèrdua de patrimoni arquitectònic va ser mínima front a l'infraestructura moderna. Gràcies a això va ser possible un nou acontenyiment que serviria com a impuls al rescat del lloc. L'11 de decembre de 1987 l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura va declarar al centre històric de la Ciutat de Mèxic (i va incloure a la zona de canals de Xochimilco) com Patrimoni Cultural de la Humanitat. Nomenament que va donar un alcanç mundial al lloc i va aumentar el grau de responsabilitat per a la seua efectiva conservació.[42]

Després de les obres de reconstrucció pels terremots de 1985, els programes de conservació i rehabilitació del centre històric en la década de 1990 (que va incloure la creació del primer Fideicomiso per al centre històric, encara que de caràcter privat) es varen enfocar en l'explotació comercial, financera i turística de la zona en l'acondicionament de centres de negocis, desenroll d'infraestructura vial i de transport que favorira el turisme, aixina com la regulació del comerç informal. No obstant estos programes varen deixar de costat l'habitabilitat de la zona, excloent als residents permanents de cases, condominis i veïnats que presentaven alts graus de precarietat.[42][43][44]

En decembre de l'any 2000 com una de les seues primeres accions governamentals, el Cap de Govern del Districte Federal Andrés Manuel López Obrador, va emetre un bando directriu de la política de vivenda per a concentrar l'oferta d'este servici públic en les quatre delegacions centrals (Cuauhtémoc, Venustiano Carranza, Miguel Hidalgo i Benito Juárez), com a mida per a detindre el creiximent desordenat de la urbs, repoblar el centre històric, impulsar l'activitat econòmica en les zones abandonades i atraure inversió privada per al millorament de l'infraestructura turística.


El 15 d'agost de 2001 es va instalar en el Palau Nacional, en un event encapçalat pel president Vicente Fox i el Cap de Govern Andrés Manuel López Obrador, el Consell Consultiu per al Rescat del Centre Històric, un ent públic-privat integrat per 125 persones (intelectuals, inversionistes, artistes, etc.) i un Comité Eixecutiu de dit consell integrat per tres membres del gabinet federal (Conaculta, Secretaria de Turisme i la Secretaria de Facenda i Crèdit Públic), tres del gabinet local (Desenrolle Urbà, Turisme i Desenrolle Econòmic) i quatre representants de la societat civil: un periodiste (Jacobo Zabludovsky), un historiador (Guillermo Tovar de Teresa), l'arquidiócesis de Mèxic per mig de l'arquebisbe Norberto Rivera Carrera i l'empresari més ric del país: Carlos Slim. Este organisme, en la colaboració d'especialistes de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i l'Institut Politècnic Nacional va realisar un diagnòstic permenorisat de les àrees a intervindre i les estratègies per a fer-ho.[45]

El 28 de febrer de 2002 en una reunió del comité eixecutiu del consell es estatizó el fideicomiso convertint-ho en públic, encara que mantenint els aportes de l'iniciativa privada. L'anomenada recuperació del centre històric va donar inici en la remodelació dels carrers: Madero, Bolívar, Isabel la Catòlica, Cinc de Maig, Tacuba, Donceles, Cinc de Febrer i Venustiano Carranza, totes elles ubicades al ponent de la Plaça Central; en esta etapa de modificacions a carrers l'intervenció que podria considerar-se que va ser de major magnitut és la transformació en corredor comercial-peatonal del carrer Madero.[43][46]

En el fideicomiso estatizado i ampliat per la contribució de l'iniciativa privada es varen intervindre 34 pomes de l'àrea comercial del centre; es remozó l'espai públic, es varen substituir paviments, banquetas i mobiliari urbà, es remozaron fronteres, es va modernisar l'infraestructura i de nou conte es va reubicar als venedors ambulants en les zones remodelades. Es va crear el proyecte Alameda i es va regular als venedors ambulants: alguns d'ells varen ser reubicats en tres places comercials i la majoria simplement va ser desplaçada de la zona «rescatada». En eixa época es va introduir el Turibús. La canalisació de recursos públics per a la millora de les fronteres d'immobles privats es va efectuar a través del Acort per a l'Apany de Fronteres, lo que va donar com a resultat 548 rehabilitacions entre 2002 i 2006. Ademés, Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York i promotor de la zero tolerància, va ser invitat com a assessor de seguritat, i en base en les seues recomanacions es varen introduir nous cossos policíacs i atres mides de seguritat pública. Aixina, en 2004 es va consignar la Llei de Cultura Cívica, que va otorgar atribucions al govern local per a desestajar del carrer les activitats informals i als sospitosos de delinqüència.


Durant el govern de Marcelo Ebrard es va constituir la Autoritat del Centre Històric com a ent de govern de la zona per a generar les polítiques, proyectes i plans, ya no solament de rehabilitació i conservació, sino també d'organisació per a l'administració de recursos i servicis que conserven les remodelacions ya fetes, coordinant als tres nivells de govern (el de les llavors delegacions, el de la ciutat i el del govern federal). D'ell va sorgir el proyecte del Corredor Reforma-Zócalo, pla integral per a potencializar l'us turístic de la zona, realisant treballs de remodelació de les vies públiques, edificis i monuments; acondicionament d'infraestructures de servici públic com a mercats, places comercials i parcs públics; es varen reubicar prop de quinze mil venedors ambulants en 48 places comercials, per a lliberar de comerç informal a doscentes pomes del centre històric, realisada el 12 d'octubre de 2007. En eixe sexeni es varen rehabilitar 26.5 km de carrers i 137 000 m quadrats de parcs i places en aproximadament vint espais públics, inclosa la remodelació de l'Alameda Central. Es varen introduir ciclotaxis i la llínea 4 del Metrobús (en un recorregut bidireccional de 27.3 quilómetros en trenta parades i quatre terminals), que vincula el centre històric en l'aeroport internacional. Ademés per primera volta es varen fer treballs d'intervenció a les zones populars del centre.[42][43][44][47]

En el periodo 2012-2018, les intervencions més significatives varen ser el remozamiento de la plancha del Zócalo i de les places de Seminari i Tlaxcoaque; remozamiento de carrers: Barri Chinenc, Nou Barri Centre Alameda, 20 de Novembre, República de Perú, República de Brasil, República de Cuba, Jesús María, Isabel la Catòlica, Santa Veracruz, 2 d'abril, carreró Sant Joan de Deu i República de Bolívia. Es varen introduir 135 ciclotaxis híbrits, quatre ciclovías, trenta estacions del sistema de renda pública de bicicletes Ecobici i el sistema de taxis elèctrics en vint unitats. La ret de transmissió subterrànea d'energia elèctrica en el perímetro "A" es va inaugurar en 2013.[42][43][44]

Transport

Turibuses en el centre històric
Taxis de la Ciutat de Mèxic en el centre històric

Els autobusos turístics de dos pisos, coneguts com "Turibús" són el mig de transport més utilisat per al turisme en el centre històric aixina com en moltes atres parts de la ciutat, est és un servici de pagament que et transporta a diferents atractius turístics i punts culturals en el centre de la ciutat i és un servici que es pot trobar en moltes atres ciutats del país.[48] El Metro de la Ciutat de Mèxic és el mig de transport més utilisat pels locals per a visitar els espais del centre històric. L'àrea és atesa per vàries estacions del Metro de la Ciutat de Mèxic. El Zócalo és servit per l'estació de metro Zócalo / Tenochtitlan; Estació de Dellà la zona nort; Les estacions de Belles arts, Hidalgo i Juárez cobrixen l'àrea de la Alameda; i les estacions Sant Joan de Letrán, Bot de l'Aigua, Isabel la Catòlica, Pi Suárez i Mercé cobrixen la zona sur.[49] El servici de Metrobús de la Ciutat de Mèxic també cobrix la zona en la ruta de la Llínea 4. Una atra forma de transport comú en el centre històric tant per locals com per turistes són els taxis de la Ciutat de Mèxic. Estos Taxis són un servici regulat pel govern de la Ciutat de Mèxic i poden ser convocats per l'aplicació governamental "El meu Taxi", operen tant en el centre històric com en el restant de la ciutat.[50][51]

Galeria

Vista panoràmica de la Plaça de la Constitució coneguda popularment com Zócalo, en el Palau Nacional (sèu del poder eixecutiu federal) al front, flanquejat per la Catedral Metropolitana, l'Antic Palau de l'Ajuntament i el seu edifici bessó, abdós sèu del Govern de la Ciutat de Mèxic.

Vista panoràmica de la Plaça de la Constitució coneguda popularment com Zócalo, en el Palau Nacional (sèu del poder eixecutiu federal) al front, flanquejat per la Catedral Metropolitana, l'Antic Palau de l'Ajuntament i el seu edifici bessó, abdós sèu del Govern de la Ciutat de Mèxic.

Vore també

Notes

  1. ↑ Colónies Guerrero, Buenavista, Tabacalera, Juárez, Roma, Doctors, Obrera, Trànsit, Esperanza, Mercé Balbuena, Del Parc, 10 de maig, Escola de Tir, Penitenciària, Ampliació Penitenciària, Venustiano Carranza i Morelos.

Referències

  1. ↑ «La Zona Arqueològica i el Museu del Temple Major, una trobada en els orígens de Mèxic». gob.mx. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  2. ↑ «Centre històric de Mèxic i Xochimilco». Unesco. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  3. ↑ «Centre Històric de la Ciutat de Mèxic». patrimoniomundial.com. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  4. ↑ «Centre Històric, Patrimoni Cultural de la Humanitat». centrohistorico.cdmx.gob. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  5. ↑ «Coneix el teu Centre Històric». Consultat el 5 d'octubre de 2022.
  6. ↑ «República d'Hondures». cdmx200llocs. Archivat des d'el original, el 20 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  7. ↑ «El Centre Històric de Mèxic: el més important d'Amèrica». turisme.org. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  8. ↑ «EL CENTRO HISTÓRICO DE MÉXICO HOY». guiadigital.iaph. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  9. ↑ «CONACULTA: Centre Històric de la Ciutat de Mèxic». Consultat el 27 d'octubre de 2017.
  10. ↑ «29 senyes que no sabies de la Ciutat de Mèxic - Cultura Colectiva». Cultura Colectiva. Consultat el 5 de decembre de 2015.
  11. ↑ «HISTORIA DE LA CATEDRAL METROPOLITANA DE LA CIUDAD DE MÉXICO». hisour.com. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  12. ↑ «Antic Palau de l'Ajuntament». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  13. ↑ «Edifici De Govern De la Ciutat De Mexico». Tripadvisor. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  14. ↑ «L'històric Portal de Mercaders». L'Universal. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  15. ↑ «Sede del Nacional Monte, gabinet en sèt sigles d'història». L'Economiste. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  16. ↑ «Festival de Dia de Morts 2019 revivarà una de les tradicions més importants del país». cultura.cdmx.gob. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  17. ↑ «Allisten manifestacions en Centre Històric de la CDMX». Ejecentral. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  18. ↑ «Marches i plantones afecten reactivació en el Centre Històric». LaJornada. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  19. ↑ «EL ZÓCALO DE LA CIUDAD DE MÉXICO ENTRE LOS 10 PUNTOS MÁS VISITADOS DEL PLANETA». MXCITY. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  20. ↑ «Centre Històric de la Ciutat de Mèxic». cultura.gob. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  21. ↑ «Teatre de la Ciutat Esperanza Iris». Teatres Ciutat de Mèxic. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  22. ↑ «Plaça de Sant Dumenge». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  23. ↑ «Iglésia de Sant Dumenge». Mèxic és cultura. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  24. ↑ «Sinagoga Just Serra, Centre Històric». Mexico City. Consultat el 24 de març de 2026.
  25. ↑ «Amfiteatre Simón Bolívar». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  26. ↑ «HISTORIA Universitat del Claustre de Sor Juana». El Claustre. Archivat des d'el original, el 14 de maig de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  27. ↑ «Museu de Lloc de l'Antic Hospital Concepció Béistegui». sic.gob.mx. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  28. ↑ «Exconvento de Regina Coeli (Plaça Regina)». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  29. ↑ «Capella de la Valvanera». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  30. ↑ «LA HISTORIA DEL HOSPITAL DE JESÚS, EL MÁS ANTIGUO DE TODO EL CONTINENTE». MXCity. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  31. ↑ «Iglésia de Jesús Nazareno». Tripadvisor. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  32. ↑ «Capella del Senyor de la Humiltat (Capella de Manzanares)». cdmxtravel. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  33. ↑ «Capella del Senyor de la Humiltat: l'iglésia més chiquita de la ciutat i una de les més antigues». Local.MX. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  34. ↑ «Calle Madero». ciutadans.cdmx.gob. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  35. ↑ «Palau Postal». thecity.mx. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2021. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  36. ↑ «Capella de l'Inmaculada Concepció». Tripadvisor. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  37. ↑ «Basílica de Sant Josep i La nostra Senyora del Sagrat Cor» (en en). thecity.mx. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  38. ↑ «Història de la Torre Llatinoamericana». TorreLatino. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  39. ↑ «Barri Universitari». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  40. ↑ «Al rescat del Centre Històric (Districte Federal)». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  41. ↑ «El Centre Històric de la Ciutat de Mèxic: 10 anys de revitalisació exitosa.». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 Víctor Delgadillo. «Turisme i patrimoni: Cinquanta anys de «rescat» del Centre Històric de la Ciutat de Mèxic». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 Frida Gretchen Nemeth-Chapa i María del Carmen Zetina-Rodríguez. «Intervencions urbanes en el Centre Històric de la Ciutat de Mèxic: ¿Rescat o interessos immobiliaris?». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 Víctor Manuel Delgadillo-Polanco. «Repoblament i recuperació del Centre Històric de la ciutat de Mèxic, una acció pública híbrida, 2001-2006». Consultat el 9 de febrer de 2023.
  45. ↑ «El Centre Històric de la Ciutat de Mèxic». www.autoridadcentrohistorico.df.gob.mx. Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2015. Consultat el 12 de decembre de 2015.
  46. ↑ «Sobre el Fideicomiso Centre Històric de la CDMX». Consultat el 10 de febrer de 2023.
  47. ↑ «Retiren del Zócalo cases de campanya buides del Front Nacional Anti AMLO». L'Universal. Consultat el 5 de febrer de 2021.
  48. ↑ «Turibús CDMX | Experiències, Circuits, Turitour - www.turibus.com.mx». www.turibus.com.mx. Consultat el 2021-12-14.
  49. ↑ «Quin estacions del Metro, Metrobús i Trolebús estaran tancades durant la Desfilada de Dia de Morts en la CDMX» (en és-es). infobae. Consultat el 2021-12-14.
  50. ↑ «El meu Taxi de la App CDMX: et diem el pas a pas» (en és-es). www.wibe.com. Consultat el 2021-12-14.
  51. ↑ «CDMX» (en és). CDMX. Consultat el 2021-12-14.

Bibliografia

Secretaria d'Educació Pública (2003). Patrimoni de la humanitat. En Ciutats mexicanes (vol. 1, p. 20). Mèxic: Fondo Editorial de la Plàstica Mexicana.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Centre_Històric_de_la_Ciutat_de_Mèxic&oldid=1594710»