Ciutat Universitària (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic)

Ciutat Universitària (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic)

La Ciutat Universitària, coneguda coloquialment com C.U. o CU (pronunciada cé-ú), és el conjunt d'edificis i espais que conformen el campus principal de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), ubicat en les rodalies del Pedregal de Sant Ángel, al sur de la Ciutat de Mèxic. El 28 de juny del 2007, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Història

Antecedents

Les primeres notícies sobre l'interés de l'arquebisbe fra Juan de Zumárraga de que la Nova Espanya contara en una universitat daten de 1536. Pronte es va sumar a esta iniciativa el virrey Antonio de Mendoza i la Corona va donar una resposta positiva en 1547. No va ser sino fins al 21 de setembre de 1551 quan es va expedir la Cèdula de creació de la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic.

Esta primera universitat, va ser clausurada de manera definitiva el 30 de novembre de 1865, durant l'ocupació imperial de Maximiliano de Habsburgo i baix la disputa de la guerra de Reforma. A partir de llavors, dos universitats es declaren hereues de la primera universitat: l'Universitat Pontifícia de Mèxic (fundada el 29 de juny de 1982 per Javier Lozano Barragán) i l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic UNAM (fundada el 22 de setembre de 1910 per Just Serra).

Erro al crear miniatura:

Edifici de l'Escola Nacional de Jurisprudència, antecedent de la Facultat de Dret de la UNAM, en la carrer Sant Ildefons, en el centre històric de la Ciutat de Mèxic.

Esta última es va fundar en el nom d'Universitat Nacional de Mèxic fins que va conseguir la seua autonomia el 26 de juliol de 1929. A principis del XX, les seues escoles, facultats i edificis administratius estaven concentrats en el centre de Ciutat de Mèxic, dins de lo que popularment es coneix com a barri Universitari. Entre els edificis que varen formar part del corredor es trobaven l'antic colege de Sant Ildefons (Escola Nacional Preparatòria), de l'Antic Palau de l'Inquisició (Facultat de Medicina), l'Acadèmia de Sant Carlos (Facultat d'Art), del Antic Temple de Sant Agustín (Biblioteca Nacional) i el Palau de Mineria (Facultat d'Ingenieria).

Vàries voltes es conceptualizó un proyecte per a relocalizar totes les facultats dins d'un sol campus que integrara la vida universitària. La primera notícia registrada sobre un proyecte de construcció d'una ciutat universitària data de 1928, quan Maurici de María i Campos i Marcial Gutiérrez Camarena, alumnes de la llavors Escola Nacional d'Arquitectura, varen presentar, com a tesis professional per a obtindre el títul d'arquitectes, un proyecte en eixe tema. Despuix de 15 anys, esta idea va escomençar a prosperar.

Proyecte

En 1943, durant el rectorat de Rodulfo Brito Foucher, es va elegir el lloc adequat per a construir la Ciutat Universitària: el Pedregal de Sant Ángel. La zona és producte de erupció volcàniques, principalment del volcà Xitle, ocorregut fa més de 2000 mil anys. Es creu que la decisió la va prendre Foucher degut a que la zona li semblava estèticament bella, encara que el proyecte original proponia la seua construcció en la zona d'hospitals de Huipulco.

Durant l'administració del llavors president de la República, Manuel Àvila Camacho, i del rector de la UNAM, Genaro Fernández MacGregor, l'Universitat va presentar al govern federal una proposta per a la Llei sobre Fundació i Construcció de la Ciutat Universitària, mateixa que va ser aprovada pel Congrés de l'Unió el 31 de decembre de 1945. A l'any següent, el rector Salvador Zubirán va gestionar l'adquisició dels terrenys elegits aproximadament sèt millons de metros quadrats, i l'11 de setembre de 1946 el president Àvila Camacho va expedir el decret d'expropiació dels terrenys destinats a la construcció de la Ciutat Universitària (CU).

L'Universitat no contava en recursos financers per a continuar en el pla de construcció i va anar fins a finals de 1946, en l'arribada de Miguel Alemà a la presidència de la República, que va dispondre dels mijos necessaris per a solucionar el problema econòmic. En això, es varen reactivar els treballs que durien a la formulació d'un programa bàsic per a l'anteproyecte general de l'obra.

La Comissió respectiva va organisar un concurs d'anteproyectes per a la realisació del pla de conjunt de la CU, al que va invitar a participar a l'Escola Nacional d'Arquitectura, a la Societat d'Arquitectes Mexicans i al Colege Nacional d'Arquitectes de Mèxic.

Per la seua directa relació en la creació del nou campus, l'Escola Nacional d'Arquitectura va decidir realisar un “concurs d'idees” entre els professors per a desenrollar el pla de conjunt, basat en les idees generals del programa que havia definit la Comissió i que varen ser transmeses per l'arquitecte Enrique del Moral, director de l'Escola. En el concurs, varen participar destacats arquitectes com Augusto H. Álvarez, Maurici de María i Campos, Enrique del Moral, Eugenio Peschard, Xavier García Lascuráin, Marcial Gutiérrez Camarena, Vladimir Kaspé, Alonso Mariscal, Mario Pani i Augusto Pérez Palaus, entre uns atres.

El jurat, integrat pels propis participants, va fallar a favor dels treballs presentats pels arquitectes Mario Pani i Enrique del Moral, a els qui se'ls va encarregar la direcció del proyecte final, tal i com havia segut convingut en el concurs. cal senyalar que al grup es va sumar l'arquitecte Maurici M. Camps, qui va ser invitat per l'interés que des de temps arrere havia demostrat en la construcció d'este espai universitari.

L'entusiasme generat en l'Escola Nacional d'Arquitectura va propiciar que no solament es desenrollara l'anteproyecte de conjunt, sino que també es dissenyaren cada u dels edificis que ho integrarien. D'esta forma, per a l'anteproyecte de cada edifici es va designar un equip dirigit per un o dos professors en l'intervenció dels alumnes més aventajats. Va ser de tal importància la participació dels llavors alumnes dels últims anys de la carrera, Teodoro González de León, Armant Franco Rovira i Enrique Molinar, que els directors del proyecte varen decidir que el croquis de conjunt realisat i propost per ells, servira de base per al desenroll de l'anteproyecte respectiu.

Els treballs universitaris i el proyecte elaborat per la Societat d'Arquitectes es varen presentar davant el jurat conformat pel representant del rector de la UNAM, i els presidents del Colege Nacional d'Arquitectes de Mèxic i de la Societat d'Arquitectes Mexicans. El jurat va dictaminar a favor del proyecte de l'Escola d'Arquitectura.

Uns mesos més vesprada, el rector Zubirán va organisar i va presidir la Comissió Tècnica Directora que va substituir a la Comissió que havia vingut funcionat fins a finals del règim del president Àvila Camacho. Va quedar integrada per l'arquitecte José Villagrán García, com el seu representant eixecutiu; el llicenciat Díaz Cánovas, com a representant personal del president de la República; l'ingenier Alberto J. Flors, director de l'Escola Nacional d'Ingenieria, i l'arquitecte Enrique del Moral, director de l'Escola Nacional d'Arquitectura.

Esta Comissió va ratificar als arquitectes del Moral, Pani i Campos com a directors i coordinadors del Proyecte de Conjunt, i els va otorgar la facultat de designar a tots els arquitectes que es farien càrrec dels proyectes de les diverses facultats, escoles i instituts i dels atres edificis que requerira la Ciutat Universitària. D'igual forma, va realisar les gestions necessàries per a que les dependències universitàries designaren als assessors i consultors encarregats de determinar els programes de requeriments per a cada edifici.

Construcció

En 1948 varen iniciar les primeres obres d'infraestructura: drenages, túnels i ponts. Desafortunadament els treballs varen quedar suspesos durant varis mesos per l'eixida del rector Zubirán; va ser fins a principis de 1949, en el nomenament del rector Luis Garrido, que la Comissió va recomençar els seus treballs.

El desenroll de les obres depenia dels fondos, que eren escassos, per lo que el seu desenroll era llent; no obstant, les circumstàncies varen favorir l'alvanç del proyecte. Per l'interés expressat pel president de la República, la UNAM va decidir replantejar la constitució del Patronat Universitari. Es va nomenar president al llicenciat Carlos Novoa, llavors director del Banc de Mèxic, i vocals al llicenciat Eduardo Suárez i al contador David Thierry. La posició de Novoa en el círcul financer i la seua habilitat per a conseguir recursos varen donar com a resultat que el govern federal aportara els recursos necessaris per a les obres.

En març de 1950, el Patronat va crear l'organisme denominat Ciutat Universitària de Mèxic, presidit també per Carlos Novoa i para la gerència general de la qual es va designar a l'arquitecte Carlos Llaç Barreiro, qui va assumir la tasca de convertir en realitat els proyectes que s'anaven finalisant. Aixina mateix, es va contar en la colaboració de l'ingenier Luis Enrique Bracamontes com a gerent d'obres i de l'arquitecte Gustavo García Travesí com a gerent de plans i inversions.

El 5 de juny de 1950 es va colocar formalment la primera pedra del que seria el primer edifici de la Ciutat Universitària: la Torre de Ciències, en una cerimònia presidida pel rector Luis Garrido Díaz i el secretari de Governació, Adolfo Ruiz Cortines.

La llabor de tot l'equip, encapçalat per l'arquitecte Carlos Llaç, va ser lluent, ya que es va treballar en una mística de superació i eficiència eixemplar. L'excelent coordinació entre tots els participants va donar com a resultat que les obres es realisaren en economia, orde i una rapidea inusual, lo que va permetre que es conclogueren en menys de tres anys. Mai s'havia concentrat a tants arquitectes i ingeniers; varen ser més de xixanta els proyectistes, doscents els residents, contractistes i supervisors, i prop de dèu mil els obrers els qui varen treballar en esta gran obra.

Els proyectes per als diferents conjunts i edificis es realisaven baix la Direcció general del Proyecte de Conjunt, mateixa que també coordinava el treball dels arquitectes encarregats de la seua eixecució i de les companyies constructores; tot en la finalitat de conseguir una correcta unitat i harmonia del conjunt. Per a això, es varen organisar múltiples seminaris entre els diferents equips participants.

En el Programa General, es va buscar la creació d'una unitat física i pedagògica que permetera una fàcil comunicació de les escoles entre sí i, per lo tant, la convivència entre estudiants, professors i investigadors. Aixina mateix, es va introduir la centralisació de les ensenyances bàsiques, comunes a diferents planters per a evitar la multiplicitat de càtedra i espais, aixina com per a promoure l'intercanvi cultural i social entre els alumnes.

El proyecte va ser dividit en vàries zones fonamentals: escolar, habitacions d'estudiants, pràctica de deports, estadi d'exhibició i servicis comuns. Aixina mateix es va prendre en conte la conveniència d'incloure un museu d'art en un doble fi: didàctic, per al coneiximent del desenroll de les arts -particularment en Mèxic-, i dinàmic, per a l'exhibició d'exposicions temporals. Es va determinar que el conjunt es proyectara per a estajar un màxim de 25 mil alumnes, ya que en eixa data la UNAM contava en menys de 15 mil.

El 20 de novembre de 1953, es va efectuar la “Dedicació de la Ciutat Universitària”, cerimònia presidida pel president Miguel Alemà Valdés, en la que es va portar a terme l'inauguració oficial de la Ciutat Universitària.

La mudança de les escoles va donar començ en 1953, i va ser coordinada pel doctor Nabor Carrillo, qui havia pres possessió com a rector en febrer d'eixe any. El nou rector va enfrontar dos grans problemes: la terminació dels edificis de la Ciutat Universitària junt en l'infraestructura de respal i l'ampliació presupuestal necessària per a la mudança de les escoles universitàries. Va ser en març de 1954 quan varen donar començ les activitats escolars en el nou campus.

Estàtua de Miguel Alemà

El 18 de novembre de 1952 es develó l'estàtua feta en honor al president Miguel Alemà encomanada a l'escultor Ignacio Asúnsolo; a este event varen assistir diferents representants d'Estat, tant secretaris com a senadors i diputats, pero el president al que li dedicaven l'estàtua, no va assistir. Ubicada front a la Rectoría i Biblioteca Central, media entre 7 i 9 metros d'altura, portava una placa metàlica en la base que llegia: "Dels Universitaris de Mèxic a Miguel Alemà" i l'estàtua hauria segut ordenada pel Senat. Des del seu develació es va comentar en to de burla que s'assemblava més a Stalin, davant açò Asúnsolo va visitar el Senat per a aclarir que ho corregiria.

Contrari a lo estatado en la placa de la base, els estudiants haurien estat inconformes en ella des de que varen escomençar a usar el planter com a sèu educativa, ya que era una manera de voler forçar un agraïment al president, demanant que es posara en el seu lloc una estàtua de Just Serra o un rellonge. Per això va terminar sent el centre de diferents atacs durant manifestacions estudiantils en 1960 i 1966, en les accions més subversivas sent 2 distintes dinamitaciones: La primera durant la matinada de 13 d'agost de 1960 que deixaria un forat en mig del tors i cames, durant les protestes normalistas d'Othón Salazar Ramírez i la segona durant el moviment estudiantil de 1966, quan va ser degollada en dinamita en la matinada del 4 de juny de 1966 i interrompuda el seu derrocament quan la DFS va capturar als autors de l'atentat mentres es preparaven per a plantar una segona càrrega.

Posterior als atacs es percebien bastides al voltant de l'estàtua decapitada.El 5 d'agost de 1967, el rector Javier Fancs Serra planteja que l'estàtua serà reconstruïda.Per a 1968 estaria tancada per làmines i el 18 d'agost de 1968 un ampli grup d'estudiants formen un event de protesta artística en l'esplanada de Ciutat Universitària, al com varen atendre escultors, pintors, poetes, escritors i músics, a on es varen pintar les làmines que cobrien l'estàtua, cridant-los “murals efímers”.El 10 d'octubre de 1970, Miguel Alemà, respecte als atentats a l'estàtua per a Excélsior, diu “Estem segurs que no varen ser estudiants, sino extremistes que volien fer sentir la seua presència. Són actes que no nos interessen. Lo que interessa és l'existència de la Ciutat Universitària.”L'1 d'octubre de 1973, “per raons tècniques” demolixen l'estàtua, sense plans de reconstruir-la o restaurar-la perque Asúnsolo ya estaria mort per a llavors. Autoritats de la UNAM haurien elaborat un dictamen per a provar que l'estàtua ya presentava una deterioració important pels atacs previs, en clavills i fissures que plantejaven un perill de derrocar-se.

Guerra Bruta

Artícul principal → Guerra bruta en Mèxic.

En el context dels moviments socials en les décades de 1960 i 1970 va ser centre de varis altercats que molejarien la posició dels estudiants contra el govern. A banda dels previs incidents mencionats en l'estàtua de Miguel Alemà, varen succeir atres events rellevants per al context de l'época:

Pren de Rectoría

El moviment estudiantil de 1968 s'hauria començat a cimentar des de 1966, quan els estudiants començaven a demanar un major paper en la presa de decisions de l'universitat i les seues respectives facultats i varen escomençar a fer diferents desocupacions, fins que va aplegar a un punt d'ebullició en unir-se per a fer alguna cosa al respecte.

En acabant de que es prengueren les facultats d'Economia, Dret i Ciències Polítiques, vàries de les Escoles Nacional Preparatòria s'unixen al moviment que estava prenent lloc per a exigir que es mantinguera el passe directe de l'ENP a la UNAM, ya que s'havia propost remoure-ho.

El 26 d'abril de 1966, els alumnes de la Facultat de Dret, despuix d'una assamblea urgent, es dirigixen a la rectoría per a fer un ultimàtum al rector Ignacio Chávez, al voltant de 32 alumnes intenten entrar a l'edifici i són atacats pel personal de seguritat, ferint a 19 d'ells, lo que causa que s'unixquen més estudiants per a que puguen terminar d'ingressar. Els estudiants varen ser recolzats per varis dels treballadors dins per "el seu inconformidad en les vexacions, cessacions i jubilacions injustificades ordenades pel Dr. Chávez". En aplegar al 3er pis, que és a on es trobava el rector, es varen tancar en ell i els demés treballadors de l'oficina. Durant la seua reunió els estudiants varen tractar de convéncer al rector de “eixir per les bones”, pero al no cedir, li varen deixar en clar que o renunciava: "O ací nos morim tots". A les 7 pm anunciaria la seua renúncia junt a atres 25 directors d'escoles.

Els estudiants es quedarien dins del recint fins que es proponguera un rector ideal per a ells. El 9 de maig li entreguen la rectoría a Javier Fancs Serra, en qui confiaven.

Pren de Ciutat Universitària

Artícul principal → Pren de la Ciutat Universitària de la UNAM.

Del 18 de setembre de 1968 a l'1 d'octubre, el planter va ser ocupat i controlat pel eixèrcit mexicà, açò donades les creixents tensions del moviment estudiantil de l'época. Este event donaria peu a la protesta del 2 d'octubre de 1968 que terminaria en la Massacre de Tlatelolco.

Eixecució extrajudicial en Illes

El 15 de juny de 1975, 2 militants de la Lliga Comunista 23 de Setembre, Teresa Hernández Antonio i Adolfo Lozano Pérez varen ser assessinats en Illes per la Direcció Federal de Seguritat i la Divisió d'Investigacions per a la Prevenció. Diversos agents haurien estat investigant el planter de Ciutat Universitària per a trobar a militants de la LC23S i els seus punts de reunió en dies previs.

Els estudiants estaven assistint a una exposició canina a migdia front a la Facultat d'Ingenieria mentres esperaven a atres militants, segons el procurador del DF de l'época, Pedro Ojeda Paullada, els militants varen provocar a la policia i ells varen repelir l'agressió, pero el dictamen forense demostraria que estos varen ser eixecutats. Teresa va rebre 12 dispars, 10 en l'esquena i dos en el cap, Adolfo sèt dispars, quatre en l'esquena, un en el pit i dos en el cap; els dispars en el cap varen ser produïts a curta distància, aixina com testics que varen declarar que "se'ls va donar un tir de gràcia".

Desocupació general de Ciutat Universitària

Artícul principal → Moviment estudiantil de la UNAM (1999-2000).

En 1999 el rector Francisco Barnés Castro va tractar d'impondre un increment de cobros al estudiantado, per mig d'inscripcions i servicis en relació al salari mínim, açò va detonar un dels moviments estudiantils més grans de la seua història i va desembocar en a la desocupació d'activitats més llarc fins ara de casi un any, des del 20 d'abril de 1999 fins al 6 de febrer del 2000 (293 dies).

Irrumpimiento de la PFP a CU

El moviment estudiantil que li va donar la benvinguda al nou sigle terminaria abruptament quan la entrante presidència d'Ernesto Zedillo va decidir violar l'autonomia universitària, (encara en el precedent militar de 1968) i el 6 de febrer del 2000 a les 06:35 varen ingressar 2.260 elements de la Policia Federal Preventiva, en 432 órdens d'aprehensió, arrestant a al voltant de 632 estudiants, ferint a més de mil en el procés. Quedant-se fins a poc despuix de la marcha del 9 de febrer que va demanar la lliberació dels estudiants arrestats.

Conformació de C.U.

Erro al crear miniatura:

Auditori Alfonso Case vist des de l'exterior

La seua excepcionalitat radica que a pesar de ser una obra moderna, el passat està present, va conseguir amalgamar la tradició en la vanguarda del moment, i incorporar concepcions plàstiques als edificis no com a simples agregats, sino de forma integral dels mateixos, el paisage és determinant en la seua estructuració, est apareix com envolvente general i en lo particular opera com a element articulador entre els volums que componen al conjunt. L'harmònica disposició dels seus edificis fa que s'aprecie com un tot i no com una suma d'elements aïllats, digne de destacar resulta que les seues construccions en trobar-se elevades de la superfície possibiliten ser creuades peatonalment a nivell de la superfície, permetent efectuar recorreguts oberts i integradors. La presència d'invariables compositivas com els observats en els espais mesoamericàs és clara, és una espècie de Mont Albán Contemporànea, els temples que rodegen el pati central són la CU les facultats i escoles, de fet resulten ser els temples del saber.

Erro al crear miniatura:

Torre de Rectoría en Ciutat Universitària

La CU resulta ser un centre d'estudis públic, llaic i gratuït que en un país caracterisat per agudes diferències socials opera com un eficient instrument de movilitat social, és un símbol material d'educació pública.Des de l'elecció del lloc per a edificar-la es presumia que lo que ahí es fera publicava un repte, per edificar alguna cosa original. La seua ubicació és pedregal, un vast territori al sur de Ciutat de Mèxic impregnat de lava volcànica, en la seua peculiar vegetació, varen ser inspiració de varis artistes entre ells Diego Rivera i els qui varen vore un potencial creatiu, que resultava tan dramàtic, aquell paisage que es coneixia com el mal país. Diego Rivera molt imbuido per algunes de les idees de Frank Lloyd Wright en relació en la ciutat jardí, va realisar un text per a l'ocupació del lloc, més alvance seria Luis barragán qui conseguiria desenrollar una urbanisació en eixa extensió nomenant-la Jardins del Pedregal de Sant Ángel. En una secció contigua a eixe territori i cobrint un àrea de 730 hectàrees, el govern mexicà durant els anys 40 va decidir impulsar la construcció de la Ciutat Universitària de Mèxic.

Part atrassera de la Torre de Rectoría

En esta obra colectiva varen participar els millors arquitectes, ingeniers i artistes de Mèxic: Mario Pani, Enrique del Moral, Carlos Llaç, Juan O'Gorman, Alberto T. Arai, Ramón Torres, Pedro Ramírez Vázquez, Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros, Francisco Eppens, Félix Candela, Javier Fancs Serra, entre més de 200 coautores.

Pabelló de Rajos Còsmics de la UNAM en Ciutat Universitària, construït per Félix Candela

Com a resultat d'un concurs nacional es va optar per un dels esquemes més moderns, dita proposta creada per estudiants dels nivells més alvançats va ser sabiamente represa pels seus mestres els qui varen conseguir concretar i integrar equips de treball per a cada edifici, Mario Pani i Enrique del Moral varen ser els autors del pla mestre, en la seua edificació es va ponderar l'experimentació en nous materials, procediments constructius i formes fins al moment no aplicades, es varen donar l'oportunitat d'arriscar: Félix canela en cobertes de porte lliure, Juan O'Gorman en revestir totalment en un mural les quatre cares de la Biblioteca Central, Mario Pani en conjugar materials diversos en la Torre de Rectoría i aplicar nous esquemes vials urbans al conjunt en lo general, Alberto T. Arai en recrear una zona Arqueològica Mesoamericana en els frontones de l'àrea deportiva, Luis Barragán en propondre els agrupamientos i manchones vegetals tan característics del lloc, Carlos Llaç en organisar i atemperar les accions sorgides entre els actors de tal simfonia.

Escultura "Coatl" d'Helen Escobedo (1980) en l'Espai Escultòric de la UNAM.

El camp central conegut popularment com "Les Illes" va ser inaugurat el 20 de novembre de 1952, i ha segut escenari de diversos moviments socials com lo va ser el moviment estudiantil de 1968 i d'atres certàmens com els Jocs Olímpics del mateix any.

El creiximent de Ciutat de Mèxic i els seus constants canvis morfològics han fet que sintonice un dels escassos referents d'una arquitectura que s'ha mantingut casi igual com quan va ser concebuda, finalment s'ha constituït com un referent no solament en aspectes geogràfics, sino per la seua harmonia i la vasta presència d'àrees verdes, com a part d'ells apareix la reserva ecològica del Pedregal de Sant Ángel. En la seua totalitat la ciutat universitària resulta ser el segon terreny de major extensió en Ciutat de Mèxic, 730 hectàrees que únicament són superades pels terrenys que corresponen a l'Aeroport Internacional de Ciutat de Mèxic.

La Ciutat Universitària de la UNAM va obtindre reconeiximent internacional primerenc en l'àmbit de la crítica arquitectònica. En 1955, el Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York va incloure a la Ciutat Universitària de Mèxic en l'exposició Latin American Architecture since 1945, organisada per l'historiador de l'arquitectura Henry-Russell Hitchcock. En dit catàlec, Hitchcock va destacar la Biblioteca Central —dissenyada per Juan O’Gorman— com una de les obres més originals de l'arquitectura universitària moderna, subrallant l'us integral del mural mosaic com a part constitutiva de l'edifici, i la va calificar com l'eixemple més conseguit de l'us a gran escala de la decoració figurativa en l'arquitectura moderna.

Inscripció com a Patrimoni Cultural de la Humanitat

Artícul principal → Patrimoni de la Humanitat.

Font d'Universum

Durant 2005 se li va conferir la categoria de monument artístic de la nació i actualment forma part de la llista del patrimoni mundial de la UNESCO, en això s'intenta aportar una noció de patrimoni viu, a diferència d'atres eixemples del moviment modern a on llamentablement solament permaneixen els testimonis dels edificis i no continuen activa les seues funcions originals.

S'ha establit un pla d'acció dinàmic per a preservar sense modificar, baix esquemes que activen el seu us, resalta la seua vitalitat i vigència, la noció de ret ha influït en un pla denominat que integral, ya siguen rets físiques o virtuals, un número significatiu d'activitats universitàries es realisen baix este criteri, es varen crear rets peatonals, de transport públic per a activar l'us dels espais comuns i fer a un costat els autos en estacionaments remots, acció que garantise l'us racional dels vehículs, pondera el transport colectiu a l'interior del Campus i ho rebuja d'agents perturbadores del paisage, aixina com de barreres físiques i visuals nocives, també ho fa en la contaminació ambiental i sonora, a la seua volta es varen construir rets de movilitat física per mig de circuits de bicicletes, rets cibernètiques inalàmbriques.

En la llista del patrimoni cultural de la humanitat de la UNESCO, solament formen part d'ella cinc universitats, acompanyen a Ciutat Universitària de Mèxic les universitats d'Alcalà d'Henares en Espanya, l'Universitat Central de Veneçuela en Caracas, l'Universitat de Virginia en Estats Units i l'Universitat de Coímbra en Portugal. La categoria inclou el primer circuit universitari inaugurat en 1952 i els seus més de 50 edificis dins de la zona núcleu de 176.5 hectàrees, que signifiquen el 25% de les 730 totals del campus universitari. Com a llímits d'esta àrea es té: cap al ponent l'Estadi Olímpic; al sur Els Frontones i la Zona Deportiva; a l'orient la Facultat de Medicina i al nort els edificis de les Facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Economia i Odontologia. L'inscripció es va conseguir gràcies a la promoció encapçalada per Juan Ramón de la Font, exrector de l'universitat, en respal del patronat universitari, casi quatre anys arrere, lo que el seu nomenament el 28 de juny de 2007 representa la culminació de l'anhel de vàries generacions d'universitaris i coneixedors, perque es reconeixia el campus de la Ciutat Universitària de Mèxic com a patrimoni cultural de la humanitat.

Universum, Ciutat Universitària.

Pla mestre

L'anteproyecte arquitectònic originalment va contemplar dividir el campus universitari en tres àrees:

Erro al crear miniatura:

l'Estadi Olímpic Universitari (dreta), La Torre de Rectoría (esquerra), al fondo els volcans Iztaccíhuatl (esquerra) i Popocatépetl (dreta).

• La primera, cridada Zona Escolar (subdividida a la seua volta en atres seccions: Humanitats, Ciències, Ciències Biològiques i Arts), construïda al voltant d'una esplanada en jardins en la qual s'ubicarien els edificis administratius.
• La segona zona estaria destinada als camps deportius de diverses disciplines, aixina com a les residències estudiantils que no varen ser construïdes.
• I, per últim, la zona de l'Estadi Universitari, que en 1968 va passar a ser l'Estadi Olímpic Universitari.

Les tres àrees estaven organisades com a anells dins d'una aixina cridada supermanzana major. Durant les décades de la seua existència, la zona urbanisada de C.U. ha anat creixent per a donar acomode a una creixent població estudiantil, administrativa i visitant, originant la disposició i construcció d'anells cada volta majors, organisant l'urbanisació en circuits concèntrics. Per este procés, alguns dels edificis originals no mantenen les funcions que inicialment els varen ser assignades, ya que les Escoles, Facultats i Instituts que albergaven es varen ser relocalizando als circuits exteriors, i els seus antics edificis varen ser ocupats per les Escoles i Facultats que varen seguir en el centre del campus universitari. Alguns eixemples d'este procés de canvi d'us són: l'Escola de Veterinària (hui Facultat de Medicina Veterinària i Zootecnia) i la Facultat de Ciències, aixina com la Facultat de Ciències Polítiques i Socials.

La proyecció i eixecució de les vialidades en el pla mestre va estar a càrrec de Juan Durán, Jesús Domínguez, Edmundo Rojas González i Santiago Carro. El paisagisme va estar baix el mando d'Alfonso Cuevas Alemà.

Actualment, la Ciutat Universitària conta en huit circuits:

• Circuit Escolar

• Circuit Deportiu
• Circuit Exterior
• Circuit d'Investigació Científica
• Circuit Cultural
• Circuit de Postgraus
• Circuit Mario de la Cova
• Circuit Estadi Olímpic

Facultats i Escoles en Sèu en Ciutat Universitària

La Ciutat Universitària estaja a les següents facultats i escoles de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic:

Erro al crear miniatura:

Circuits de Transport Universitari

Circuit Escolar

• Facultat de Psicologia
• Faculteu de Filosofia i Lletres
• Faculteu de Dret
• Facultat d'Economia
• Faculteu d'Odontologia
• Faculteu de Medicina
• Faculteu de Química
• Escola Nacional de Llengües, Llingüística i Traducció
• Faculteu d'Ingenieria
• Faculteu d'Arquitectura
• Escola Nacional Colege de Ciències i Humanitats Planter Sur

Circuit Exterior

• Escola Nacional de Treball Social
• Facultat de Contaduría i Administració
• Anexe de la Facultat d'Ingenieria

  

  Estadi olímpic durant la celebració del dia de morts, Mèxic.

Circuit de l'Investigació Científica

• Facultat de Ciències
• Faculteu de Medicina Veterinària i Zootecnia
• Escola Nacional de Ciències de la Terra
• Escola Nacional de Ciències Forenses

Circuit Mario de la Cova

• Facultat de Ciències Polítiques i Socials
• Escola Nacional d'Arts Cinematogràfiques

Zona Deportiva

Artícul principal → Estadi Olímpic Universitari.

l'Estadi Olímpic Universitari, testic de l'inauguració i clausura de les Olimpiades de 1968.

En la Zona Deportiva del campus es troba l'Estadi Olímpic Universitari , construït entre 1950 a 1952 com a part del pla mestre original, va estar a càrrec dels arquitectes Augusto Pérez Palaus, Jorge Bravo i Raúl Salines. El seu nom original era solament Estadi Universitari. La decoració és obra artística de Diego Rivera. En ell juguen els seus partits de local els equips representatius de l'Universitat, els Pumes CU i el Club Universitat Nacional. L'estadi va modificar el seu nom en 1968, en ser sèu dels Jocs Olímpics d'eixe any. D'eixe modo, la UNAM es va convertir en l'única universitat en el món en la que fins a llavors s'hagueren celebrat tals jocs. Actualment, és casa dels equips de fútbol associació professional de la Primera Divisió de Mèxic i Primera Divisió Femenil de Mèxic: Club Universitat Nacional i Club Universitat Nacional Femenil, i dels Pumes CU de la UNAM de fútbol americà en l'Organisació Nacional Estudiantil de Fútbol Americà. Té capacitat per a 72,000 espectadors.

Centre cultural universitari

El campus conta en una àmplia zona cultural que alberga complexos dedicats a la celebració d'events culturals de diverses disciplines. Esta zona, coneguda com a centre cultural universitari, està circundada pel circuit cultural i alberga museus, sales de concerts, pabellons, sales de cine i teatres, aixina com una biblioteca.

El centre cultural universitari alberga els següents recints:

• • Museu Universitari d'Art Contemporàneu (MUAC)
  • Teatre Juan Ruiz d'Alarcón
  • Fòrum Sor Juana Inés de la Creu
  • Saló de Dansa
  • Sala Nezahualcóyotl
  • Sala Carlos Chávez
  • Sala Miguel Covarrubias
  • Sala de cine Juliol Bracho
  • Sala de cine José Regirades
  • Sala de cine Carlos Monsiváis
  • Llibreria Juliol Torri
  • Centre Universitari de Teatre

Reserva ecològica de Ciutat Universitària

Artícul principal → Reserva Ecològica del Pedregal de Sant Ángel.

Aproximadament un terç de l'àrea de la Ciutat Universitària està ocupat per una reserva ecològica: Reserva Ecològica del Pedregal de Sant Ángel (237.3 ha). Esta protegix un ecosistema de xara xerófilo format gràcies a l'erupció del volcà Xitle. En esta reserva es poden trobar una varietat prou gran de diferents animals incloent cacomixles, tlacuaches, conills castellans i rabosot grisa També dins de la reserva es troben vàries escultures que s'integren al paisage del pedregal i el jardí botànic de la UNAM.

Dins de la reserva està construït l'Espai Escultòric de l'Universitat, compost d'escultures monumentals realisades per diversos artistes, el qual, pot ser recorregut a peu.

Transport intern en Ciutat Universitària

Vore també: Pumabús

La Ciutat Universitària conta en un sistema de transport gratuït conformat per 13 rutes d'autobusos denominat Pumabús que conecta les principals estacions de transport públic de la Ciutat de Mèxic en els edificis de l'Universitat.

Aixina mateix, conta en un sistema de bicicletes compartides denominat BiciPuma per a us exclusiu dels estudiants, acadèmics i treballadors.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ciutat Universitària (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic).

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre UNAM.

• Páginal oficial de la UNAM
• Pàgina del Comité d'Anàlisis del Campus Central de Ciutat Universitària
• Mapa interactiu del campus Ciutat Universitària
• Recorregut virtual aéreu del Campus Central de Ciutat Universitària
• Ciutat Universitària de la UNAM en Google Maps.
• La ciutat Universitària de 1954. Un recorregut a 40 Anys de la seua Inauguració pel Dr. Juan Benito Artigas Hernández

</noinclude>