Monument a la Revolució (Mèxic)

Monument a la Revolució (Mèxic)

El Monument a la Revolució és una obra arquitectònica i un mausoleu dedicat a la commemoració de la Revolució mexicana. És obra de l'arquitecte Carlos Obregón Santacilia, qui va prendre l'estructura de la Sala dels Passos Perduts del malograt Palau Llegislatiu Federal de l'arquitecte francés Émile Bénard per a edificar el monument, conclós en 1938. Actualment és un dels més simbòlics en la Ciutat de Mèxic, i forma part d'un conjunt integrat pel propi monument, la plaça de la República i el Museu Nacional de la Revolució. Es localisa en la Colónia Tabacalera de l'alcaldia Cuauhtémoc, prop del Centre històric de la Ciutat de Mèxic.

Història

En 1897, el president Porfirio Díaz va llançar una convocatòria per a la construcció d'un Palau Llegislatiu, mateixa que albergaria ademés de les cambres de senadors i diputats, dependències de govern i oficines. No va resultar guanyador del primer lloc cap dels participants, i despuix d'abundants escàndals i conflictes per dit concurs, el govern del president Díaz va designar a l'arquitecte francés Émile Bénard com l'encarregat de dissenyar i edificar un fastuoso recint per als diputats i senadors, mes este arquitecte mai va vore el seu somi materialisat, ya que l'obra va ser cancelada despuix del derrocament de Díaz per la Guerra de la Revolució Mexicana. La realisació d'este proyecte, de haver-se construït, tindria majors dimensions que el Capitolio de Washington D. C. El lloc elegit per a l'edificació varen ser uns terrenys pantanosos prop de la colónia Tabacalera i del passejada de la Reforma.

Maqueta del Proyecte de Palau Llegislatiu, l'estructura del qual seria usada per a elaborar el monument.

La primera pedra per a la construcció del Palau Llegislatiu Federal va ser posada pel president Porfirio Díaz el 23 de setembre de 1910 com a part dels festejos del Centenari de l'Independència de Mèxic. Pels reptes que suponia la fonamentació de l'edifici en un terreny inestable l'estructura metàlica es va construir sobre un llit de 17 000 pilotes, l'estructura metàlica va ser feta d'acer per Miliken Bros, en Estats Units.

La construcció es va detindre davant l'inici de la Revolució Mexicana. El govern del nou president Francisco I. Madero una volta en el poder va continuar en les obres, pero despuix del seu decés finalment es va interrompre la construcció. Anys despuix d'abandó, l'estructura d'acer va quedar abandonada i en permanent desgast. Émile Bénard tornaria a Mèxic per a intentar donar vida al seu proyecte en 1922 proponent un monument als grans hòmens de la lluita de la revolució, cridant-li Panteón als Héroes. El president electe Álvaro Obregón va acceptar el seu proyecte, pero va ser assessinat en 1928, un any despuix va fallir l'arquitecte Bénard.

L'estructura deteriorada es va començar a desmantellar per a usar el material en vies férrees, pero en 1933, quan l'arquitecte Carlos Obregón Santacilia passava pel lloc, va vore que l'estructura central de lo que anava a ser la (Sala dels Passos Perduts) del palau, estava en perfectes condicions, per lo que va sugerir a l'Ingenier Alberto J. Pani aprofitar l'única part aprovechable del malograt palau per a honrar a la llavors recent conclosa Revolució mexicana. El propi arquitecte Obregón Santacilia va créixer prop del monument, en el carrer de Vallarta, per lo que coneixia a ple el terreny.

Image que ilustrava en color l'aspecte planejat per al proyecte final del Palau Llegislatiu.

Carlos Obregón Santacilia havia realisat prèviament obres com les oficines del Banc de Mèxic entre 1925 i 1926 i la Secretaria de Salut, de 1926 i 1929, abdós en la Ciutat de Mèxic. Per això tenia accés a la presentació d'idees d'obres públiques, pero esta proposta inicialment va ser rebujada per Pani, qui tenia una idea prèvia de fer un monument a la revolució. Dita proposta va ser acceptada després de que Pani va conseguir convéncer a Plutarco Elías Calles d'involucrar-se en el proyecte i convéncer al president Abelardo Rodríguez.

L'adaptació de l'estructura de la Sala de Passos Perduts en Monument a la Revolució Mexicana va comprendre de 1933 a 1938. Entre els canvis que es varen realisar va ser recobrir la cúpula en làmines de coure i remoure l'àguila que arrematava la linternilla de la cúpula monumental, que es va traslladar a l'actual Monument a la Raça al nort de la ciutat. Obregón Santacilia va donar un estil sobri art déco vigent en eixa época, en un contrast notori entre les pedres usades de pedrera de color clar i pedra volcànica negra. Atres elements alineats a este estil són les 18 llànties reflectoras que circundan a la plaça de la República, i les 4 astes banderes d'eixe mateix estil, aixina com els grups escultòrics «L'Independència», «Les Lleis de Reforma», «Les Lleis Agràries» i «Les Lleis Obreres» i les àguiles dissenyades i eixecutades per l'escultor mexicà Oliverio Martínez de Clots, i les llànties del mateix monument.

El Monument a la Revolució a cent anys de ser inaugurada la seua construcció, en una inversió estimada en 360 millons de pesos per a la seua remodelació, el 20 de novembre de 2010, es reinauguró com a part dels festejos del Centenari de la Revolució. Conservant la seua arquitectura original, han segut renovats el Museu Nacional de la Revolució, el mausoleu, es va rehabilitar la font adjacent i ademés varen ser restaurats des de la pedra fins al coure. Consta d'un elevador transparent en el centre, que du al mirador que ha segut reobert al públic.

Mausoleu

El 4 de febrer de 1936 es va emetre un decret que otorgava al monument la funció de recint funerari. Per a este fi, es varen adaptar criptes en les columnes a on permaneixerien els restants de Venustiano Carranza que varen ser traslladats en 1942 del Panteón Civil de Dolores, en motiu de la cerimònia de commemoració de l'inici de la Revolució Mexicana, a est el seu nou lloc.

Els restants fúnebres de Francisco I. Madero varen ser duts del Panteón Francés el 20 de novembre de 1960. Els de Plutarco Elías Calles, que estaven en el Panteón Civil de Dolores, varen ser duts nou anys més vesprada en 1969.

Pel que fa als de Lázaro Cárdenas, han permaneixcut ahí des del seu decés el 19 d'octubre de 1970, mentres que els últims que varen ser depositats han segut els de Francisco Vila que varen ser traslladats des del Panteón Civil d'Hidalgo del Parral, Chihuahua en 1976 i depositats durant la cerimònia anual commemorativa del moviment revolucionari; pel moment ya no es planeja fer una atra tomba.

Traces arquitectòniques

Fonamentació

Fotografia de Guillermo Kahlo. Construcció del Palau Llegislatiu, Mèxic, 12 de juny de 1912 (ponent a l'orient).

L'estructura del Monument a la Revolució està construïda sobre un llit de 17 mil pilotes sobre els que es varen colocar els grans voltons d'acer que sostenen a l'edifici.

Cos inferior

Conté arcs que arrematen en una cúpula que constituïxen a la base del monument. En cada una de les quatre columnes es conserven els restants de Francisco I. Madero, Venustiano Carranza, Francisco Vila, Plutarco Elías Calles i Lázaro Cárdenas. En l'interior d'estes columnes existixen escales per a ascendir al monument i inclús una de les columnes conserva el cridat Elevador presidencial, un ascensor que puja a la primera i segona cúpules.

Doble cúpula

El monument està arrematat per una doble cúpula, sostinguda per quatre arcs a una altura de 26 m. L'interior està recoberta de pedrera, i l'exterior de coure patinat. Una doble escala helicoidal rodeja la primera cúpula de pedrera que té com arremate un deambulatorio pel qual és possible accedir a un terrat que funciona com un mirador intern. En l'actualitat es pot aplegar a este punt a través de l'elevador panoràmic instalat en 2010, any en que també varen ser instalats telescopis en esta àrea. Entre el mirador i el deambulatorio baixant per l'escala elicoidal s'accedix a les aspilleras de huit metros d'altura que permeten el pas de la llum cap a l'interior de la cúpula.

El terrat és un mirador en el qual es pot observar la Ciutat de Mèxic i apreciar cercanament les quatre escultures de l'escultor mexicà Oliverio Martínez que descansen en les pechinas del monument. Este mirador va permanéixer obert durant tres décades i va ser reobert en 2010. La segona cúpula en la seua part inferior està revestida de coure patinat, i pot vore's des del deambulatorio. Entre esta part inferior i l'exterior hi ha una estructura d'acer feta en Estats Units, en 29 costelles que sostenen 600 panels de coure que varen ser martillados a mà i són desmontables. A l'interior d'esta estructura hi ha un elevador curve d'estil art déco, que permetia l'accés fins a la linternilla. Dita estructura metàlica té adicionalment un anell de compressió que servix com a compressor del sistema constructiu de la cúpula.

Escultures

L'escultor Oliverio Martínez va crear quatre escultures per a les pechinas del nou monument en un estil harmònic a l'estil art decó de la nova estructura. De volums recios i de dèu metros d'altura, les escultures estan influenciades pel nacionalisme i l'esperit de l'época que buscava destacar els guanys i la consolidació de Mèxic despuix de la Revolució. L'opinió del historiador Justino Fernández és que les escultures poden vore's distància «i són arquitectòniques també».

La convocatòria a l'edificació de les escultures va ser feta per Carlos Obregón Santacilia el 12 de setembre de 1933. Es va indicar en el document que les escultures devien representar dos processos socials, l'Independència i les Lleis de Reforma, aixina com dos guanys revolucionaris, les lleis agràries i les lleis obreres. Aixina mateix, no deurien representar a cap personage en lo particular.

De les 40 propostes presentades, varen ser finalistes dos propostes, Fernando Leal i Oliverio Martínez, decidint-se el comité elector per la proposta de Martínez.

Image	Nomene	Descripció	Ubicació
	«L'independència»	Al centre té una escultura d'una dòna que representa la pàtria. A la seua esquerra un personage sosté una cadena que representa el domini espanyol en la Colónia i a la seua dreta una mare que sosté al seu fill representant a la família.	Pechina sur-oriente
	«Les Lleis de Reforma»	Al centre té una escultura d'una dòna en una espasa dirigida cap al sol. A la seua esquerra i dreta, dos personages sostenen llibres que representen les lleis de Reforma.	Pechina nor-oriente
	«Les lleis agràries»	Al centre té una escultura d'un llaurador sostenint en una mà una hoz i en una atra un títul de propietat. Davall seu estan les escultures d'una família, en a on la figura masculina, que té un capell en el sol, els llig un llibre.	Pechina sur-ponent
	«Les lleis obreres»	Tres figures masculines, la del centre té en cada mà una roda dentada, davall seu un obrer i un llaurador que se saluden i porten els símbols d'hoz i martell.	Pechina nor-ponent

Elevador presidencial

Escena de la película Santa Claus (1959) a on s'aprecia lo que sembla ser una maqueta del Monument.

Este elevador començava el seu trayecte a l'altura de la plaça i terminava en la part superior d'una de les columnes del Monument aplegant fins al saló Presidencial.

Elevador curve

Construït per l'empresa Otis, començava la seua trayectòria en la part superior de l'escala presidencial i feya dos parades, la primera en el nivell del mirador exterior i la segona en el nivell de aspilleras per a despuix realisar un trayecte curve per l'estructura d'acer entre les dos cúpules de coure rodant sobre una série de rodells de fusta, fins a aplegar a la part més alta que conduïx a la linternilla

Linternilla

És l'arremate del monument. En el proyecte original d'Obregón Santacilia tenia com a objectiu fungir com a far per a l'urbs en un enorme fes de llum. Pot observar-se en este punt l'abolladura d'un raig que va caure en el monument quan este no tenia pararrayos. Des d'este punt Juan O'Gorman va prendre la perspectiva per a la seua obra La ciutat de Mèxic de 1949.