Plaça
Una plaça[1] (també azogue)[2] és un espai urbà públic, ampli o menut i descobert, en el que se solen realisar gran varietat d'activitats. Les hi ha de múltiples formes i tamanys, i construïdes en totes les époques. Per la seua rellevància i vitalitat dins de l'estructura d'una ciutat li les considera també com a salons urbans.
En freqüència són l'element nuclear d'una població, el lloc al voltant del com comencen a alçar-se les edificacions més representatives, en lo que es convertixen en símbols del poder, i en ocasions reflectixen la dualitat de poder (religiós i polític). Són típiques en molts pobles la plaça del ajuntament i la plaça de la iglésia; en localitats majors són més pròpies la plaça de la catedral o la plaça del palau.
Les places són el centre per excelència de la vida urbana. En elles es concentren gran cantitat d'activitats socials, comercials i culturals. Les funcions simbòliques, tant polítiques com a religioses són de gran importància en estos espais, sent elegides per a la celebració de #coronació, eixecucions, manifestacions, processons, #canonisació... A sovint són elegides per a alçar en elles monuments commemoratius o estàtues, ya que són espais singulars i adequats per als mecanismes de manteniment de la memòria històrica. Ademés, en ser llocs de trobada, alberguen activitats lúdiques i festives: festas, jocs, espectàculs, deports, mercadillos o qualsevol acte públic imaginable. La funció econòmica (plaça de mercat) respon a la vitalitat de les transaccions espontànees, pero també les fan ser objecte d'especial atenció i control pels poders públics.
Una atra funció significativa és la militar, que està en l'orige de moltes ciutats. El terme "plaça" en llenguage castrense, és equivalent a "ciutat", i està en moltes expressions convencionals (assentar plaça, mando en plaça, plaça forta...).
En el món taurí, i en la toponímia de moltes localitats espanyoles i hispanoamericanes, s'usa "plaça" antonomásticamente per plaça de bous.
Evolució històrica
[editar | editar còdic]Des dels orígens la plaça ha constituït un orgue biològic de la ciutat, incorporat a la vida de la comunitat com el seu espai més convocant. Des de que en la prehistòria, les barracas de la tribu es varen agrupar en círcul, el espai central va escomençar a complir la funció d'escenari de la vida comunitària. Molt despuix s'incorporava a la plaça una activitat principal, el mercat. Els seus símbols varen ser la font d'aigua, i el monument. La plaça va funcionar, sempre com pati urbà i atri dels edificis més representatius de la comunitat.[3]
El disseny de la ciutat clàssica grecorromana, que valorava especialment la dimensió pública de la vida urbana, concedia una importància central al àgora (grega) o al fòrum (romà), a on se centralisava l'activitat comercial, judicial, política i religiosa. En el cas de les ciutats que han sorgit d'un campament romà, encara es reconeix la seua presència en el punt de confluència de les dos vies principals (penca i decumano).
Atres civilisacions antigues desenrollaran els seus propis models, especialment China, a on es desenrolla la Ciutat Prohibida en la seua estructura protocolària de successius palaus davant els que s'òbrin jagantescs patis en una impressionant escenografia, adequada a la seua formació social històrica (el despotisme oriental).
En canvi, els pobles denominats bàrbars per les civilisacions mediterrànees, no desenrollen un concepte similar ni de ciutat ni d'espai públic, i de fet, els autors clàssics que descriuen el seu urbanisme destaquen la seua condició poc comunitària en eixe aspecte (sense traçat de carrers o espais públics, yuxtaponen les cases espontàneament en un espai aparentment desorganisat).
Eixa visió carregada de prejuïns (que en bona mida ha segut heretada per l'historiografia) desprecia la distinta relació en la naturalea d'atres cultures, com la germànica citada o la celta, que té el seu temple en el bosc i els seus llocs de reunió en prats i campas. També són importants les funcions de tot tipo i l'elaborat disseny que presenten les places centrals dels poblats en les cultures primitives o indígenas estudiades pels antropòlecs, com els llogarets dogón en el Níger (Àfrica occidental) o les Kuikuro en l'Alt Xingú (Amazònia).[5]
La ciutat medieval europea desenrolla una trama urbana més tancada, sobretot les d'influència islàmica, pero són habituals els espais "de respecte" davant de les catedralés o iglésies principals, aixina com els palaus o ajuntaments (destacant les Piazze della Signoria de vàries ciutats italianes, presidides per grans torres). Les dimensions d'estes places no tenen per qué ser menudes: la major d'Europa, la plaça del mercat de Cracovia, té 40.000 metros quadrats.
Desenrollant-se endógenamente, les civilisacions precolombinas d'Amèrica també varen experimentar conceptes semblants, destacant les esplanades davant els temples mesoamericanos, com la de Tenochtitlán que està en l'orige del Zócalo (espai que va ser engrandit pel derribe d'edificis despuix de la conquista espanyola).
En Europa, el creiximent dels burcs fòra de les muralles va suscitar l'aparició de places de mercat. En Castella són denominades plaça d'arraval o Plaça Major la principal o plazuela les menors, i es desenrolla simultàneament una estructura institucional de control, repesos, establiment regulat de firas periòdiques, o d'agents permanents (obligats de l'abast i tablajeros). El creiximent dels edificis que les rodegen produïxen el seu tancament en arcs i soportales (Plaça Major de Valladolit, Plaça Major de Madrit, Plaça Major de Salamanca...). Varen conformar el model que va ser exportat a les ciutats colonials com a Plaça d'Armes (les d'eixe nom de Santiago de Chile, de La Habana... la Plaça de Maig de Buenos Aires, la Plaça de Bolívar de Bogotà, el citat Zócalo de Mèxic...).
- Artícul principal → Plaça Major.
El barroc va plantejar l'obertura de perspectivas grandioses, integrant arquitectura, escultura, jardins i fonts, que tenen en Roma (San Pedro), Viena (Graven) o Madrit (Passejada del Prat) eixemples notables.
-
Panoràmica de 360º de la Königsplatz (Munich). És un ampli espai rodejat per edificis d'arquitectura neoclàssica (entre els que està el de la Gliptoteca, primer per la dreta). El seu impressionant entorn va ser utilisat com a escenari d'acontenyiments polítics pels reis de Baviera i posteriorment pel nazisme. Les desfilades travessaven l'eix llongitudinal passant per baix dels Propíleos (edifici del centre).
Els eixamples urbans de el XIX (per a Espanya els d'Ildefons Cerdá en Barcelona i Carlos María de Castro en Madrit) i l'expansió en superfície de la ciutat varen permetre el desenroll de trames obertes en la presència de places de molt distint tipo. El disseny específic de places passa a constituir matèria pròpia, en paralel a la constitució formal de la professió d'arquitecte paisajista (Law Olmsted en els espais lliures de Boston i Nova York). La funció de mercat, en canvi, es va vore reglamentada pel nou ideal higienista cap al mercat tancat. Simultàneament, apareix la necessitat d'aïllar espais verts d'us públic, be en grans superfícies, com a boscs urbans, ben acomodats a les dimensions habituals de les places, que es convertixen en espais ajardinats.
El XX, en la revolució del transport urbà que du l'us del automòvil va fer de la funció viària una de les essencials d'estos espais, mentres que, per un atre costat, la saturació del tràfic i el estacionament va dur com una de les solucions la peatonalisació de molts d'ells des de finals d'eixe sigle. Una atra qüestió que a voltes ha desnugat la polèmica és la revalorisació del solado clàssic (adoquín) front al sol vegetal dels espais ajardinats o al asfalt dels vials, en un concepte que ha rebut el nom de plaça dura (Plaça de Dalí, en Madrit, Plaça de les Arenes i parc de Joan Miró, en Barcelona).[7]
Per a algun autor, les reflexions de l'urbanisme més recent (la posmodernidad, el deconstructivismo), partixen del desdibujamiento de la diferència entre plaça i carrer conseqüència de l'arquitectura de bloc obert propugnada pel Moviment Modern i el funcionalisme.
Tipos de places
[editar | editar còdic]-
La Plaça Tiananmen (Pequín) des de la Ciutat Prohibida; al modo, el mausoleu de Mao, alçat com a emulació al de Lenin. El retrat de Mao seguix presidint-la. És la major del món (440.000 metros quadrats). Ha segut escenari d'acontenyiments històrics importantíssims: la repressió occidental a la rebelió dels Bóxers (1901) i el consegüent sege reflectit en la película 55 dies en Pequín, la proclamació de la República Popular China l'1 d'octubre de 1949 i els successos de 1989, en que va ser presa per estudiants en petició de reformes democràtiques, reprimits violentament per l'eixèrcit.
-
La Plaça Roja (Moscou) és una de les places de major utilisació política en tota l'història, en acumulació d'espais propis de la memòria històrica: catedral de Sant Basilio, Kremlin de Moscou, mausoleu de Lenin i #enterrament dels que alcançaven el títul d'héroe de l'Unió Soviètica. La desfilada commemorativa del primer de maig es va convertir en una referència mundial en eixa época.
-
Plaça Jamaa el Fna de Marrakech, una plaça oberta en l'urbanisme islàmic, designada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en bona mida per l'influència de Juan Goytisolo. El soc àrap era més corrientemente un espai laberíntico de carrers i no un espai obert, quan no completament tancat, com el bazar en l'Próximo Oriente. Les demés funcions urbanes estaven repartides per la mesquita (religiosa i judicial), la alcazaba (militar)... en lo que no hi havia un espai tan privilegiat com varen ser les places majors de l'urbanisme castellà.
-
Plaça de Bolívar en Santa Fe de Bogotà una de les mes antigues de america en la seua gran història i arquitectura, en traça urbana de forma de cuadricula un llegat dels espanyols en la epoca colonial que ve des de temps romans, sent hui el centre economico i cultural de Colòmbia.
-
La Plaça Arenals (Buenos Aires) vista pels alumnes de l'escola Delfí Gall. La geografia de la percepció estudia l'importància de les fites urbanes en la conformació de l'image de l'espai realment vixcut pels habitants d'una ciutat. L'espontaneïtat dels dibuixos infantils és un vehícul molt utilisat per a analisar-los, i les places, òbviament, són una referència central per als chiquets.
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
No existixen dos places exactament iguals en el món, pero es poden agrupar en varis grans grups atenent a la seua forma:
- Quadrangular: com la Plaça Roja de Moscou, la Plaça de Tiananmen, i particularment la Plaça major, típica de l'urbanisme castellà (com la Plaça Major de Madrit) i hispanoamericà (a on és comú que reba la denominació de Plaça d'Armes); també sol denominar-se Plaça real, o en algun cas Zócalo (Plaça de la Constitució en la Ciutat de Mèxic). En l'urbanisme anglés, esta forma sol rebre el nom de square (Trafalgar Square).
- Irregular, com és habitual en la plaça medieval, com la Piazza del Camp de Siena.
- Elíptica, pròpia de l'urbanisme barroc a partir de la Plaça de Sant Pedro de Bernini en Roma. Les innovacions conceptuals que integra la fan d'estructura molt complexa, encara que té precedents en places rectangulars, com la plaça de Pienza o la romana del Campidoglio, dissenyades respectivament per Rossellino i Miguel Ángel.[9]
- Circular, glorieta o rotonda, com la Plaça de Cibeles en Madrit, o la Glorieta d'Insurgents en la Ciutat de Mèxic. En l'urbanisme anglés, esta forma sol rebre el nom de circus (Piccadilly Circus). En l'urbanisme francés, sol denominar-li-la rond-point (com la Plau de l'Etoile a on es troba el Arc de Triumfo de París). Encara que l'us és distint, també són circulares les places de bous (en alguna excepció), que tenen el seu orige en les places públiques.
- Semicircular, com la Plaça d'Espanya de Sevilla, o la Plaça Kazánskaya en San Petersburgo en la seua Catedral de La nostra Senyora de Kazán, Rússia. En l'urbanisme anglés, esta forma, en el seu interior ajardinat, sol rebre el nom de crescent ("creixent" o "mija lluna").
- Allargada, com la Plaça Navona de Roma, o la Macroplaza de Monterrey, Mèxic.
-
Piazza del Camp de Siena, un eixemple de traçat irregular medieval i de Piazza della Signoria, com espai de respecte front a l'ajuntament (comuna), màxim poder públic en les ciutats-estat italianes. És un magnífic eixemple d'utilisació en festivitats i espectàculs: alberga anualment el Pali vaig donar Siena, una frenètica carrera de cavalls en que els barris de la ciutat es disputen l'honor d'albergar un estandart en la seua parròquia
-
Plaça del Capitolio (Campidoglio) en Roma. De forma rectangular, l'estructura del paviment dissenyat per Miguel Ángel destaca l'escultura ecuestre de Marco Aurelio i integra en el seu dinamisme òptic l'escalinata d'accés. El nom deriva de la Tossal Capitolina a on es va assentar el centre del poder polític en la Antiga Roma, i està en l'orige del concepte capital (política) estés a tots els estats del món.
-
Plaça de Sant Marcos (Venècia), històricament centre religiós (Patriarcat de Venècia), polític (Palau del Dux de la Serenísima República) i de comerç a llarga distància (va dominar les rutes del Mediterràneu Oriental des del sigle XII fins al XVIII). Té la major part de la seua superfície com a plaça tancada, mentres que la zona dels edificis més importants està oberta cap al Gran Canal, en lo que la seua planta és prou irregular, a pesar de lo armonioso de les proporcions i perspectives. Napoleón la va cridar "el saló de ball més bonico d'Europa". És el lloc privilegiat per a events com el Carnestoltes de Venècia.
-
Porta del Sol, Madrit, a on es troba el quilómetro zero de les carreteres espanyoles. Va acollir fets històrics com l'alçament del dos de maig de 1808 (pintat per Goya) i la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931. Les campanadas d'any nou del seu rellonge són vixcudes en tota Espanya en el ritual de les dotze raïms.
-
Vista aérea de la Plaça del Palau, San Petersburgo, ubicada entre el Edifici de l'Estat Major (dalt) i el Palau d'Hivern (avall). Unix la Avinguda Nevski en el Pont del Palau que du a la Illa Vasílievski; és la plaça central de Sant Petersburgo i de l'antic Imperi rus.
.jpg){kind=link}
_10.jpg){kind=link}
Atres criteris de classificació poden distinguir:
- Plaça a un sol nivell (l'estructura més habitual), o plaça escalonada, com el anell olímpic de Montjuïc en Barcelona, la Plaça d'Espanya (Roma), la Plaça de Sant Francisco (Quito), o la ya citada plaça del Campidoglio.
- Plaça oberta (de modo que deixa grans perspectives, típiques de l'urbanisme barroc, com la Piazza del Popolo en Roma) i plaça tancada (com el model de plaça major o el de les bastidas franceses). En este cas, els ànguls poden tancar-se completament en edificis (rebent el nom francés de cornières). El concepte francés de plau carrefour designaria a una plaça en que la seua principal característica és ser encreuament de carrers.
- Plaça parvis o plaça cementeri, segons l'orige fora haver segut el "espai de respecte" davant d'un palau o iglésia o l'haver servit d'enterrament.
-
Plaça Major de Guatemala, eixemple de Plaça d'Armes, en la catedral colonial i edificis d'arquitectura del sigle XX. La funció d'acollir el conflicte social, com esta manifestació, és també pròpia dels espais oberts urbans.
-
Plaça d'Espanya (Roma), situada a distints nivells, una amplísima escalinata salva el desnivell. El nom fa referència a la presència de l'Embaixada d'Espanya.
-
Plaça Vendôme, París. Encara que l'obertura de l'avinguda central permet una gran perspectiva, és una plaça tancada en les seues cornières. La columna central (Columna Vendôme) imita la Columna Trajana. El seu material prové dels canons capturats per Napoleón, a qui honra. Va ser derribada durant la Comuna de París (1870), succés del que va ser responsabilisat Courbet.
-
Plaça d'Espanya (Sevilla), dissenyada per a la Exposició Iberoamericana de 1929 (la seua exotismo l'ha fet ser escenari de destacades películes, des de Lawrence d'Aràbia fins al Episodi II de Star Wars).
- Atenent al estil nacional, s'han propost[10]
- plaça de estil espanyol (estesa també per Amèrica),
- plaça de estil anglés (entre uns atres, els ya comentats square, circus i crescent, molt habituals des de el XVIII en l'urbanisme de Bath i les places de Londres),
- plaça de estil francés (en abundants eixemples en les places de París)
- plaça de estil mixt.
- Atenent a les tipologies, s'han propost:[11]
- Atenent a característiques sensorials (com els colors) s'han propost:
- Plaça jardí, els espais en que es priorisen les formacions vegetals.
- Plaça seca, els espais que soporten una intensa circulació peatonal (si les característiques del solado adoquinar són predominants en tota la seua superfície, es parla del concepte ya citat de plaça dura).
- Plaça blava, en les que l'aigua tindria el paper fonamental. Alguns belvederes i jardins tindrien tal característica, encara que com s'ha dit, la presència de la font és fundacional en el concepte històric de plaça.
- Plaça groga, que serien les plajas.
-
La plaça de la Concòrdia (París), representa molt ben cóm les places són espais de poder, i canvien en este: va albergar successivament una estàtua de Luis XV, la guillotina revolucionària i un obelisc dut de Luxor per Napoleón. La paraula triada per a la seua denominació definitiva pretenia posar fi als enfrontaments, i també simbolisa el paper de convivència i relació cívica que tenen les places.
-
Trafalgar Square. La columna de Nelson, héroe britànic mort en la batalla de Trafalgar, la convertix en un clar espai de memòria; pero des dels anys 1960 i 1970, en el moviment hippie, l'espai es va convertir en un dels llocs emblemàtics de la subcultura jovenil de tot lo món, simbolisant la diversió i l'espectàcul gratuït que supon la mateixa presència de gents de tot lo món que intercanvien les seues formes d'expressió o simplement passen i miren.
-
La plaça de Cibeles (Madrit) és una plaça circular que dona fi al Saló del Prat, una passejada arborat que alberga tres dels més importants museus de pintura del món (el Prat, el Thyssen i el Reina Sofia). En la Plaça se situen la Casa d'Amèrica, el Ministeri de Defensa, el Banc d'Espanya i el Palau de Comunicacions (que està previst convertir en sèu central de l'Ajuntament). La perspectiva inclou la Porta d'Alcalà.
-
Macroplaza (Monterrey). És la quarta en tamany del món (400.000 metros quadrats), és el resultat del recent derribe (anys 1980) de numerosos edificis antics. Conté, ademés de numerosos museus, monuments i jardins, un far de 70 metros d'altura. Contrasta moderns edificis en atres colonials, com la catedral, o neoclàssics, com el Palau de Govern.
Les places en la lliteratura i el cine
[editar | editar còdic]El tractament de les places en la lliteratura i les arts escèniques és molt agraït, per manifestar estes un escenari natural de la vitalitat d'una societat que els artistes han reflectit en les seues obres. El mateix orige del teatre grec és en bona part lo que ocorre en l'espai públic de la polis, i les places varen ser el lloc de representació dels còmics de la llegua inclús despuix que s'establiren els corrals de comèdies estables.[12] Sobre obres modernes en les que les places cobren un paper protagónico, poden posar-se com a eixemples
- La novela "eixemplar" Rinconete i Cortadillo, de Cervantes, que reflectix l'ambient dels esportilleros de la plaça de Sant Salvador (Sevilla)
- La novela Berlin Alexanderplatz, d'Alfred Döblin
- La novela La plaça del Diamant, de l'escritora catalana Mercè Rodoreda
- La Plau, novela autobiogràfica d'Annie Ernaux, ambientada en un poble de Normandia (guanyadora del Premi Renaudot en 1984).
- El entremés La Plaça Major, de Ramón de la Creu
- La película costumista Manolo, guàrdia urbà (transcorre en bona part en la Plaça de Cibeles, de Madrit)
- La película Mon oncle (El meu tio), de Jacques Tati (té un dels seus escenaris en una plaça que un agranador no termina mai d'agranar, presidida per una freqüentada taverna)
- Les places de Roma, molt visuals per les seues fonts, han protagonisat escenes famoses en moltes películes, com La dolce vita (Federico Fellini) o Vacacions en Roma (William Wyler)
Places del món
[editar | editar còdic]-
Plaça del mercat nou (Neuer Markt) en Rostock
-
Plaça d'Itàlia (Santander)
-
Plaça de l'Ajuntament, del tipo Plaça Real, en Alcalà la Real (Jaén)
-
Plaça Hidalgo, en la Ciutat de Mèxic
-
Plaça de Catalunya, la de major superfície d'Espanya en 50.000 metros quadrats.[13]
-
La Plaça de Maig (Buenos Aires), en la piràmide en el seu centre i la Casa Rosada al fondo. Les protestes de les Mares de Plaça de Maig per a reivindicar la memòria dels seus fills desapareguts per la dictadura argentina la varen fer famosa en tot lo món.
-
Piazza Navona (Roma); de forma allargada per correspondre a la planta d'un circ d'época romana clàssica, permetia celebrar naumaquias. El seu disseny barroc inclou les fonts de Bernini, i acull una iglésia, també barroca, de Borromini.
-
Chhatrapati Shivaji Terminus (abans Victoria Terminus), en Bombay (Bombay, Índia). Les places davant de les estacions de ferrocarril són una constant en moltes ciutats del món (plaça de l'estació). En este cas, el seu arquitectura colonial, eclèctica entre el neogótico i el exotismo orientaliste, l'han fet ser seleccionada per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat.
![Plaça de Catalunya, la de major superfície d'Espanya en 50.000 metros quadrats.[13]](/w/index.php?title=Especial:Carregar&wpDestFile=Spain.Barcelona.Diada.Sant.Jordi.Pla%C3%A7a.Catalunya.08.JPG){kind=link}
.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ plaça | Definició | Diccionari de la llengua espanyola | RAER - ASALE
- ↑ azogue | Definició | Diccionari de la llengua espanyola | RAER - ASALE
- ↑ Grup consultor per a la Gestió de l'Espai Públic (GEP)Els espais de la centralidad barrial: El carrer i la plaça [1] (grup d'arquitectes argentins que reflexionen sobre els conceptes urbanístics i la "centralidad barrial").
- ↑ Citat per Riu, M. (1975) Texts comentats d'época medieval (sigle V al XII), Barcelona. Accessible en Quaderns d'Història Medieval de l'Universitat Autònoma de Madrit.
- ↑ Michael Heckenberger en l'actualitat, i en l'época romàntica de l'arqueologia el coronel Percy Fawcett, que buscava les ciutats de pedra de l'Amazones citades per l'explorador Francisco de Orellana i el clerc Carvajal. Carmensusana Tàpia Morales La terra preta i la seua associació en els pobles i ciutats perdudes en l'Amazones.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 GEP, web citada.
- ↑ Artícul en El País sobre la reforma del parc (1 d'agost de 2006).
- ↑ La plaça, assignatura pendent, resenya del llibre de Favole, Paolo (1995) La plaça en l'arquitectura contemporànea. (Gustavo Gili, Barcelona. 197 pàgines), per Carlos Verdaguer (publicada en versió resumida en: Arquitectura Viva 52, març-abril 1997) i accessible en Ciutats per a un futur més sostenible, de l'Universitat Politècnica de Madrit (21 de novembre de 2006) ISSN 1578-097X
- ↑ Barnechea, Fernández i Haro (1992) Una plaça Barroca: Sant Pedro del Vaticà, en Història de l'Art, Madrit, Vicens Vives. ISBN 84-316-2554-6
- ↑ Programa del curse Patrimoni paisagístic públic: la seua valoració i preservació de les professores argentines Sonia Berjman i Roxana Vaig donar Bell (Fundació patrimoni històric) [2]
- ↑ Berjman i Vaig donar Bell, curs citat.
- ↑ Horta Calvo, Javier, (1991) El teatre en la plaça, la plaça en el teatre. pàgines 79-100 de Espais teatrals del barroc espanyol.: carrer, iglésia, palau, universitat. XIII Jornades de Teatre Clàssic, Dirigit per José María Díez Borque. (Estudis de Lliteratura 9) Kassel, Reichenberger. VIII, ISBN 3-928064-11-8
- ↑ En la Wikipedia en anglés pot consultar-se una [3] llista de places per tamany.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Plaça.
Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Plaça en el Viccionari.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Plaza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.