Anar al contingut

Parc Güell

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Güell BCN edited.jpg
Parc Güell


El parc Güell (Plantilla:Lang-ca; Park Güell en la seua denominació original) és un parc públic en jardins i elements arquitectònics situat en la part superior de la ciutat de Barcelona (Espanya), en les estribaciones de la serra d'Collserola. El parc es troba en l'ala sur del mont Carmelo (barri de La Salut, en el districte de Gràcia) i confrontant a l'ala nort a on es troba el parc del Carmelo (barri d'El Carmelo, del districte de Horta-Guinardó). Ideat com urbanisació, el parc va ser dissenyat pel arquitecte Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català, per encàrrec del empresari Eusebi Güell. Construït entre 1900 i 1914, va ser inaugurat com a parc públic en 1926.

El parc Güell és un reflex de la plenitut artística de Gaudí: pertany al seu etapa naturalista (primera década de el Plantilla:SIGLO), periodo en que l'arquitecte va perfeccionar el seu estil personal, a través de l'inspiració en les formes orgàniques de la naturalea, per a lo que va posar en pràctica toda una serie de noves solucions estructurals originades en els seus profunts anàlisis de la geometria reglada. A això afig l'artiste català una gran llibertat creativa i una imaginativa creació ornamental: partint de cert barroquisme les seues obres adquirixen gran riquea estructural, de formes i volums desprovistos de rigidea racionalista o de qualsevol premissa clàssica.[1] En el parc Güell va desplegar Gaudí tot el seu geni arquitectònic i va posar en pràctica moltes de les seues innovadores solucions estructurals que serien emblemàtiques del seu estil organicista i que culminarien en la Sagrada Família.

El parc va ser concebut per Güell i Gaudí com un conjunt estructurat a on, dins d'un incomparable marc de bellea natural, se situarien unes vivendes d'alt standing, en totes les bestreta tecnològiques de l'época per a procurar el màxim confort i en uns acabaments de gran calitat artística. Aixina mateix, varen idear un conjunt impregnat d'un fort simbolisme, ya que varen procurar sintetisar en els elements comuns del parc molts dels ideals tant polítics com religiosos que compartien mecenes i arquitecte: aixina, són perceptibles en el conjunt conceptes procedents del catalanisme polític —sobretot en l'escalinata d'accés, a on es representen els Països catalans— i de la religió catòlica —en el monument al Calvari, ideat en principi com capella—. També és important l'element mitològic: segons sembla, Güell i Gaudí es varen inspirar en el temple d'Apolo de Delfos per a la seua concepció del parc.[2]

Per un atre costat, numerosos experts han volgut vore en el parc una série de referències de variat signe, per la complexa iconografia aplicada per Gaudí al conjunt del proyecte urbanístic, referències que van des de la reivindicació política fins a l'exaltació religiosa, passant per la mitologia, la història o la filosofia. En concret, molts estudiosos pretenen vore referències a la maçoneria, fet poc provable per les profundes creències religioses tant de Gaudí com del comte Güell i, en tot cas, no provat per cap indici objectiu en tota la historiografia de l'arquitecte moderniste. La multiplicitat de símbols desenrollada en el parc Güell és, com s'ha dit, de signe polític i religiós, en tot cas en cert caràcter mistérico pel gust de l'época pels enigmes i acertijos.[3]


El parc està catalogat com un monument declarat en el registre de Bens Culturals d'Interés Nacional del patrimoni català i en el registre de Bens d'Interés Cultural del patrimoni espanyol en el còdic RI-51-0003818.[4] També forma part del Patrimoni de la Humanitat declarat per l'UNESCO com Obres d'Antoni Gaudí, en el còdic 320-001, a on va ser inscrit en 1984 junt al palau Güell i la casa Milà.[5]

Història

[editar | editar còdic]
Archiu:Parc Güell 1906.jpg
El parc en 1906

El parc deu el seu nom a Eusebi Güell, un ric empresari membre d'una influent família burguesa de la Ciutat Comtal. Home polifacètic i de gran cultura, va ser escritor, pintor, llingüista, químic i biòlec.[6] Com a empresari va ser amo d'empreses com El Vapor Vell o la Cementera Asland, i tenia participacions en atres empreses com Tabacs de Filipines, el Banc Hispà Colonial o la Companyia dels Camins de Ferro del Nort d'Espanya.[7] Aixina mateix, va militar en el catalanisme i va ser diputat en les Corts en 1878. En 1910 va ser nomenat comte pel rei Alfonso XIII. Amic íntim i mecenes de Gaudí, li va encarregar moltes de les obres efectuades per l'arquitecte moderniste, sense interferir en les seues decisions artístiques. Per al comte Güell, Gaudí va construir, ademés del parc Güell, el palau Güell, les cellers Güell, els pabellons Güell i la cripta de la Colónia Güell.[8]

El parc Güell es va formar per l'unió de dos finques, Ca Muntaner de Dalt i Ca Coll i Pujol,[9] en l'anomenada «montanya Pelada» (hui dia mont Carmelo), adquirides per Güell en 1899 la primera i 1902 la segona.[10] Este mont pertany a les estribaciones de la serra d'Collserola i la part urbanisada per Gaudí es troba en la seua ala sudoriental, la més solejada i protegida dels vents del nort per les montanyes circumdants.[11] El terreny havia pertanygut al marqués de Marianao (alcalde de Barcelona en 1905-1906 i 1910-1911), promotor del parc de Samà en Cambrils, obra de José Fontseré (1882), un dels mestres de Gaudí. Segons els experts, el parc de Samà va poder servir d'influència per a l'arquitecte reusense.[10]

El comte Güell es va instalar en una antiga mas de el Plantilla:SIGLO (reformada en el Plantilla:SIGLO) situada en el recint del parc abans de la seua urbanisació, la casa Larrard. Gaudí va fer algunes reformes en la mateixa, entre 1906 i 1922: va afegir un porche i un hivernàcul, i va dissenyar l'arc d'accés a la capella, les portes de la qual encara es conserven.[12] En convertir-se en parc públic esta casa va passar a ser una escola de primària, denominada General Primer de Rivera i, des de 1982, Baldiri Reixac.[13]


Va ser el comte Güell qui va proyectar convertir la falda de la montanya en una urbanisació, encàrrec que va encomanar a Gaudí, en el que mantenia una fructífera relació professional des de 1878, data en que l'empresari va quedar impressionat en el talent del jove arquitecte al vore una obra seua (una vitrina realisada per a la Guantería Comella) en l'Exposició Universal de París d'eixe any.[14]


Junt en Gaudí varen treballar alguns dels seus colaboradors més habituals, com Josep Maria Jujol, Francisco Berenguer, Joan Bergós, Juan Rubió i Llorenç Matamala.[15] Les obres varen córrer a càrrec del contractiste José Pardo Casanovas, associat al seu nebot Julián Bardier Pardo.[10]

Güell i Gaudí tenien en ment un proyecte a l'estil de les ciutats-jardí angleses —lo que queda manifest en l'ortografia inicial Parellk Güell—,[16] conforme a les teories d'Ebenezer Howard, que havien segut introduïdes a principis de el Plantilla:SIGLO per Cebrià de Montoliu a través de la revista Civitas (1911-1919).[17] El comte Güell tenia experiència en l'organisació laboral anglesa, com es va vore reflectit en el seu proyecte de ciutat obrera de la Colónia Güell, en Santa Coloma de Cervelló.[18] No obstant, en esta ocasió l'objectiu era el d'una urbanisació destinada a la burguesia.[19] Aixina mateix, Güell es va inspirar per a les zones ajardinades en el jardí de la Fontaine de la ciutat de Nîmes, a on va viure en la seua joventut.[20]

En acabant d'iniciades les obres es varen trobar en la zona del Turó dels Menes unes coves prehistòriques en restants fòssilés, que varen ser estudiades pel geólogo Norberto Font i Sagué. Es va comprovar que hi havia successives capes geològiques: sobre calcàreas dolomíticas del devónico inferior hi havia una capa travertínica arcillosa, sobre esta una capa de travertino estalagmítico i, per últim, de cieno roig calizo-arcilloso. Segons pareix, durant algun periodo de temps va haver un estany en esta zona. Sobre els fòssils, es varen trobar restants de mamífers, reptils i moluscs, encara que no es va evidenciar la presència del ser humà. Entre els restants identificats es varen registrar eixemplars d'erizo comú (Erinaceus europeus), de rosegadorés (Lagomys corsicanus i Arvicola arvalis), de rinoceront (Rhinoceros marcki), cérvol (Cervus elaphus), tortuga (Testudo lunellensis i Testudo ibera) i helícidos (Helix depereti i Helix almerai). Estos restants varen ser depositats en el museu del Seminari Conciliar de Barcelona i, posteriorment, en el Museu Martorell de Geologia. En 1960 la cova va ser tapiada per perill de solsida.[21]

Archiu:Gaudí Park Güell.jpg
Gaudí en el parc Güell, en una visita dels mariners de l'navío chilé Ministre Zenteno (1907)

Per al traçat de les vies del parc Gaudí va utilisar un eclímetro, en el que va efectuar un pla a escala 1:1000 del terreny, ajudat per Julián Bardier. Una còpia en ferroprusiato d'este pla es troba en la Càtedra Gaudí.[22] La cronologia de les obres del parc seria la següent: l'inici va ser en novembre de 1900 i des d'esta data fins a 1903 es va fer la explanación i obertura de carrers i es va construir la prop que rodeja el parc, els pabellons d'entrada, el refugi per a carruages, l'escalinata d'accés, els camins i viaductes i el sistema d'aigüeral; entre 1904 i 1906 es va construir la casa de mostra, actual Casa-Museu Gaudí; en 1905 es va edificar la casa Trias; entre 1908 i 1909 es va construir la sala hipóstila; i entre 1907 i 1913 es va erigir el teatre grec en el banc ondulat.[23]

La llicència d'obres no va ser formalisada fins a 1904, en una instància dirigida per Güell al Ajuntament de Barcelona.[24] Despuix d'un informe emés per l'arquitecte municipal Miquel Pascual, el proyecte va ser aprovat el 21 de novembre de 1904 en el vistobueno de Pedro Falqués, arquitecte cap d'Urbanisació i Obres. El proyecte va ser expost en el Bolletí Oficial de la Província el 9 de giner de 1905.[25]

Archiu:Vista parcial parc Güell.jpg
Vista parcial, foto de l'época

No obstant, pese a l'encabotament posat per abdós, el proyecte va ser un fracàs comercial: estava previst construir una urbanisació de gran categoria, en aproximadament 60 vivendes disseminades en un immens jardí, en els voltants de la ciutat i en una vista panoràmica sobre tota Barcelona. Cada parcela, de forma triangular, tenia de 1200 a 1400 m², dels que solament serien edificadores de 200 a 240 m², una sexta part de la parcela, mentres que el restant es dedicava a jardins.[26] El preu de venda estava entre 0,75 i 1 pesseta el pam quadrat, per lo que una parcela podia valdre de 23 000 a 37 000 pessetes, un preu una miqueta car per a l'época.[27] Pero el proyecte va resultar poc atractiu per als barcelonesos, que varen trobar que la zona, llavors poc urbanisada, quedava llunt del centre de Barcelona, en una época ademés en que lo que estava de moda eren els grans edificis del Eixample, especialment el passejada de Gràcia. Aixina, solament es varen vendre dos parceles: una d'elles és l'actual Casa-Museu Gaudí, a on va viure l'arquitecte entre 1906 i 1925, obra del seu colaborador Francesc Berenguer; i l'atra la casa Trias, propietat del advocat Martí Trias i Domènech, amic de Güell i Gaudí, que va ser obra de l'arquitecte Juli Batllevell (1905).[26]

Archiu:Inédita Park Güell.jpg
Fotografia d'un jardí ya desaparegut del parc Güell, mostrada en el Segon Congrés Mundial sobre Gaudí (2016)

Cap a 1906 ya es va escomençar a vore que el proyecte no donaria el frut esperat. Aixina i tot, les obres varen seguir en marcha per a les zones comunes de l'urbanisació fins a 1914, en que varen ser paralisades despuix de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Potser el motiu del fracàs del proyecte es va poder deure a la folga general de 1902, que va accentuar les distàncies entre la burguesia i el proletariat, i va iniciar un periodo d'inestabilitat política que va culminar en la Semana Tràgica de 1909. Un atre factor va poder ser la manifesta catalanitat del parc, en un moment en que les classes dirigents catalanes s'acostaven al govern central per a assegurar-se la tutela de l'eixèrcit front a la insurgencia obrera.[28] També s'ha posat l'accent en la rigorosa normativa dictada per Güell sobre la superfície constructiva i de gestió de l'urbanisació.[19]

Archiu:Escalinata parc Güell.jpg
Escalinata, foto de l'época

Pese al fracàs comercial el parc va ser en seguida foc d'atracció de turistes i visitants, aixina com lloc de reunió d'associacions i centre de diversos events i celebracions. Es podia accedir en una entrada que costava 50 cèntims i es venia en la porteria, encara que en permís previ del comte Güell es podia accedir gratuïtament. En 1902 va haver ya una visita de membres del Centre Excursioniste de Catalunya i, en 1903, de l'Associació d'Arquitectes. En 1906 es va celebrar el Garden Party de l'I Congrés de la Llengua Catalana. En 1907 es va produir la Festa de les Associacions per a recaptar fondos per a les víctimes de les inundacions d'eixe any. En 1908 va tindre lloc un Congrés de Pirineístas, una festa en honor de les Escoles Catalanes i una festa escolar en ocasió del 50 aniversari dels Jocs Florals. En 1909 va haver un concurs de gimnàsia i en 1910 una revista de voluntaris de la Creu Roja. En 1911 un festival de la Federació Femenina contra la Tuberculosis. Eixe any varen visitar el parc l'infanta Pau de Borbón i la seua filla Pilar. En 1913 va haver una reunió del Centre Regionaliste Valencià. Des de llavors va ser lloc habitual de balls —especialment sardanas—, festes, events deportius, etc.[29]


Despuix de la mort del comte Güell en 1918 els seus hereus varen decidir vendre a l'Ajuntament de Barcelona el parc per a convertir-ho en públic. La primera quota de 500 000 pessetes la va pagar l'Ajuntament a la societat anònima creada pels hereus de Güell despuix del decés de Gaudí (1926), i eixe mateix any es va obrir el parc, que des de llavors és un dels punts neuràlgics de la ciutat de Barcelona, lloc de celebració de numerosos espectàculs i actes públics i centre de gran interés turístic.[30] El nou parc públic va ser inaugurat el 26 d'abril de 1926.[31]

En 1969 el parc Güell va ser nomenat Monument Històric-Artístic de Caràcter Nacional i, en 1984, l'UNESCO ho va incloure dins del Lloc Patrimoni de la Humanitat Obres d'Antoni Gaudí.[32] Entre 1987 i 1994 es va fer una restauració del parc, a càrrec d'Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, en la colaboració de Joan Bassegoda.[33] Queda pendent un proyecte d'adequació de la cara nort de la montanya —que no va entrar en el proyecte de Gaudí—, especialment la zona forestal, a on es troba la font de Sant Salvador de Horta.[34]

Un proyecte paralel al del parc Güell i excelent mostra de jardí dissenyat per Gaudí són els jardins de Ca Artigas, en La Pobla de Lillet (1905-1907), un encàrrec de l'industrial textil Joan Artigas i Alart. Varen intervindre en esta obra operaris que havien treballat en el parc Güell, que varen realisar un proyecte semblat al del famós parc barcelonés, per lo que les similituts estilístiques i estructurals són evidents entre abdós obres. Com en el parc Güell, Gaudí va dissenyar uns jardins plenament integrats en la naturalea, en un conjunt de construccions de llínees orgàniques que s'integren perfectament en l'entorn natural.[35]

Descripció

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 21 ParcGuell-4898.jpg
Vista aérea

El parc té una extensió de 17,18 hectàreas. Es tracta d'un terreny devónico, format per estrats de pissarra i calcàrea.[10] Gaudí sempre procurava conseguir una perfecta integració de les seues obres en la naturalea i este parc és un perfecte exponent d'això. En el seu disseny s'aglutinen de forma òptima els elements naturals i arquitectònics, sense ànguls rectes, tot està resolt en formes ondulades.[36]


Quan Gaudí es va fer càrrec del proyecte la zona estava deforestada —com indicava el seu nom de «montanya Pelada»—, per lo que va manar plantar nova vegetació, per a lo que va triar espècies mediterrànees autòctones, les que millor s'adaptaven al terreny: pi, algarrobo, carrasca, roure, alcornoque, eucalipto, palmera, ciprer, olivera, higuera, armeler, ciruelo, mimosa, lentisco, hedra, maquia, coscoja, retama, jara, romer, tomello, lavanda, sàlvia, llorer, etc.[37]

Gaudí va concebre el parc en un sentit religiós al mateix temps que orgànic i urbanístic, ya que va aprofitar el desnivell de 60 metros que té la montanya —l'altura de la qual oscila de 150 a 210 m— per a proyectar un camí d'elevació espiritual, que conduiria a una capella en el seu cim —que finalment no es va construir—, en el lloc que actualment ocupa el monument al Calvari (o tossal de les Tres Creus).[15]

Archiu:Anexos Park Güell.jpg
Planta i alçat dels pabellons d'entrada, firmats per Gaudí (1904)

El parc es dividix entre la zona monumental —la proyectada per Gaudí— i una zona forestal en la vertent nort del mont Carmelo, que conta com a element més destacat en la font de Sant Salvador de Horta: d'orige remot, és una mina natural d'aigua, situada en un parage de bananes, roures, fresnos i madroños. En la paret del sortidor destaca un plafó de ceràmica en l'image de sant Salvador de Horta agenollat front a la Verge en el Chiquet.[38] L'entorn va ser remodelat en 1984 per Joaquim Casamor.[39]

Archiu:Font Sant Salvador Horta.jpg
Font de Sant Salvador de Horta

Atres racons del parc són el mirador de Joan Sales —dedicat a este escritor—, des d'a on hi ha una excelent perspectiva de Barcelona, i la plaça de Moragas, a on hi ha un àrea infantil i de pícnic i una estela dedicada a l'pedagogo Jeroni de Moragas, obra de Rafael Solanic de 1969.[40] Prop d'esta plaça, junt a l'entrada de l'avinguda del Coll del Portell, es troben els restants del castell d'en Frey, una mansió senyorial construïda en 1928 per l'arquitecte Xavier Turull i derruïda en 1963, de la que solament queda el mur, una porta i un capitel.[41]


Entre les espècies vegetals, en posterioritat a l'intervenció de Gaudí les més plantades han segut pitósporos i magnolios. Atres espècies presents en el parc són: acant, baladre, adelfilla, albahaca, alfalfa arbòrea, aligustre, almez, aloe, arauja, arbre de l'amor, arrancamoños, bledo rastrero, brasera, campanita, castañuela, ordi, centranto, cerraja, cerrillo, chumbera, dondiego de nit, durillo, espárrago triguero, espino blanc, espino de fòc, euforbia, heliotropo, hedra de la veta, fenollera, jazminorro, magarza, malva, mastuerzo marítim, dacseta negrillo, margallonera, panizo velloso, pi carrasco, plumbago, pita, tipuana, tomatillo del diable, trébol hediondo, teua, viborera i zarzaparrilla.[42]

De la fauna del parc destaquen especialment les aus, de les que hi ha censades unes xixanta espècies. Algunes d'elles habiten allí tot l'any (coloma, merla, cheu, jilguero, garza, petirrojo, pinzón, estornino, carbonero, falcia, verdecillo), mentres que unes atres s'establixen temporalment, sobretot en époques càlides (oroneta, palput). El departament de Parcs i jardins de Barcelona fomenta la presència d'aus en la colocació de caixes-niu, menjadors i abrevaderos.[43] Ademés de les aus, es troben reptils com la lagartija ibèrica, la salamanquesa comuna i la rosada; mamífers com la rata i el rata o diverses espècies de rat penats; i insectes com abellas, avespas i palometas.[44]

El parc conta en tendes, bars i servicis, ademés d'àrees infantils, zona per a gossos, pistes de petanca i patinage i àrees de pícnic.[45]

L'entrada

[editar | editar còdic]
Archiu:Entrada Park Güell.jpg
Mur de prop del parc i entrada lateral pel carrer d'Olot

L'accés al parc presenta una estructura alegórica de gran simbolisme a on, dins dels paràmetros conceptuals que compartien Gaudí i el comte Güell, centrats en el catalanisme polític i en la religió catòlica, es presenta l'urbanisació com una alegoria que representa lo més elevat del món terrenal i espiritual, en referències tant a l'alvanç de l'indústria i el desenroll de la burguesia com a la cultura de tradició clàssica grecorromana i, especialment i per damunt de tot, la presència de la religió: l'accés al parc representa l'entrada al paraís, al lloc utòpic a on regna la calma i el benestar.[15]



Gaudí va situar l'entrada en la part més baixa de la montanya (carrer d'Olot), la més propenca al núcleu urbà. Com a accés va idear una entrada monumental en un parell de gaselas mecàniques que s'obririen en les dos portes, pero que no va aplegar a construir-se. En el seu lloc es va instalar una porta de fusta fins que, en 1965, es va colocar una porta de ferro forjado —en una modelació inspirada en els fulls de margallonera— que va ser traslladada al parc procedent de la casa Vicens, una de les primeres obres de Gaudí (1883-1888).[46] El parc conta en atres huit accessos: dos laterals en cada extrem del carrer d'Olot, un en l'avinguda del Santuari de Sant Josep de la Montanya, en la baixada de la Glòria, en l'avinguda del Coll del Portell, en la carretera del Carmelo, en el camí de Ca Móra i en el carrer del Torrent del Remei.[45]

Archiu:Gruta elefant edited.jpg
Gruta de la «pata d'elefant»

En els dos costats de la reixa d'entrada se situen dos pabellons, que estaven destinats un a porteria i un atre a administració i manteniment de l'urbanisació, aixina com a la recepció de visites.[47] Junt als pabellons naix un mur que tenia que envoldre el recint, encara que solament es va construir parcialment. Té una llongitut de 210 m i una altura variable d'entre 2 i 4 m.[3] Està construït en pedra rústica del lloc i arrematat en ceràmica, en alternança de franges blanques i roges, i conta en uns medallones en les inscripcions «Park» i «Güell». Hi ha un total de 15 medallones de diferents colors, de forma circular i 1,4 m de diàmetro.[48] Tant el mur com els pabellons es varen construir entre 1900 i 1903.[49]

En l'entrada se situa un vestíbul de 400 m² per a organisar els accessos al parc, als costats del qual se situen dos àrees de servici a modo de grutas: la de l'esquerra estava pensada per a garaig i almagasén, encara que actualment alberga un bar i unes netea; la de la dreta estava destinada a refugi de carruages.[50] Esta última té una sala circular de volta tórica sostinguda per una columna central de forma cònica, en una estructura que recorda les pates d'un elefant; dita columna és semblant a la de la cripta del monasteri de Sant Pere de Rodes, possible lloc d'inspiració de l'arquitecte.[51] Abdós àrees de servicis tenen uns murs revestits de ceràmica de trencadís de diversos colors, arrematats per almenas.[50]

Els pabellons

[editar | editar còdic]
Archiu:Güell Pavellons entrada edited.jpg
Pabellons d'entrada

Els pabellons d'entrada són del més pur estil gaudiniano, en una estructura orgànica reflex del profunt estudi que Gaudí feya de la naturalea. Realisats en mampostería de pedra del lloc, destaquen per les seues voltes en forma de paraboloide hiperbòlic,[52] cobertes en ceràmica de vius colors. Gaudí va utilisar la tècnica de la volta catalana o «volta tabicada», que consistia en la superposició de vàries capes de rajolas en argamasa.[53] Algunes de les estructures eren prefabricar i després instalades en els seus llocs corresponents, en lo que Gaudí es va alvançar de nou a les tècniques de construcció actuals.[54]



El pabelló de porteria medix en planta 14,80 × 7,66 m i té una altura de 21 m. Està realisat en mampostería, en recobriment de trencadís en les finestres, els rebancs i les almenas. L'edifici està format per dos cossos, un de forma allargada que dona al carrer i un atre posterior, que conta en un porche d'entrada en una columna de pedra. Té tres plantes: la baixa està formada per tres crujir en columnes ochavadas que sostenen arcs parabòlics i conta en quatre habitacions (vestíbul, menjador, cuina i sala d'estar); en una entreplanta estan les netea; en el segon pis es trobaven els dormitoris, en un total de quatre; i en el tercer pis es troba l'andana, cobert en voltes hiperboloidales i en dos terrats en almenas. En les finestres de l'andana hi ha unes creus de trencadís de formes alabeadas.[55] Corona l'edifici una torre en mirador, en una cúpula en forma de sombrerete acampanado que semeja un fongo —provablement una amanita muscaria—.[56] En la frontera que dona al carrer hi ha uns plafons en l'inscripció Park Güell, com en el mur d'entrada. Per la part posterior i en un àngul de l'edifici Gaudí va instalar un urinari exterior arrematat per un con de trencadís.[55] En l'actualitat en este edifici es troba el Centre d'Interpretació del Parc Güell, dependent del Museu d'Història de Barcelona.[57]

El pabelló d'administració té una altura de 29 m i planta de 12,60 × 6,60 m. Té dos plantes: en l'inferior hi havia una gran sala quadrada que ara està dividida en dos habitacions, més atres dos estàncies de forma absidal; d'ací partix una escala curvilínea en el tram mig de la qual es troben les netea en entreplanta; en el segon pis hi ha una sala equivalent a l'inferior, flanquejada de dos terrats almenadas, en un arremate de cúpula en forma de fongo, com l'edifici anterior. Destaca en este edifici la torre situada en un lateral, de forma hiperboloidal i revestida de trencadís en ajedrezado blanc i blau. Està coronada per la típica creu gaudiniana de quatre braços, que senyala els quatre punts cardinals. De 3,8 m d'altura, esta creu va ser destruïda en 1936 i reconstruïda en posterioritat a la Guerra Civil. En 1952 va ser restaurada a causa d'uns clavills, a càrrec de l'arquitecte Adolfo Florensa. Este edifici té també uns medallones en les paraules Park Güell.[58] En l'actualitat es dedica a llibreria i tenda de suvenires.

Els pabellons combinen la pedra rústica en la ceràmica en trencadís, aixina com peces de rebuig: en la cúpula del pabelló de porteria les vetes del bolet estan formades per tasses de café posades boca avall.[59] També és de destacar la seua forma completament orgànica i basada en superfícies alabeadas, sense cap àngul recte.[60] Per la seua fantasia formal i cromàtica s'ha sugerit que els pabellons evoquen el conte d'Hänsel i Gretel, la versió del qual operística, a càrrec d'Engelbert Humperdinck, es representava en el teatre del Liceu en 1901 —any de construcció dels pabellons—, en traducció de Joan Maragall, amic de Güell i Gaudí.[59]

Escalinata

[editar | editar còdic]
Archiu:Parc Güell 27-2-12.jpg
Escalinata


Del vestíbul d'entrada partix una escalinata que conduïx a la sala Hipóstila —pensada com a mercat de l'urbanisació—, construïda entre 1900 i 1903. Dividida en dos ramals, té 45 escalons, en tres trams d'onze escalons i un de dotze, en una llongitut total de 20 m i un esgambi de 8,1 m.[61] Els murs que circundan l'escalinata són de forma elíptica, en una altura màxima de 5,8 m.[62] Són de ceràmica, en alternança de plaques convexas blanques i atres cóncaves de colors variats, en una superfície de forma alabeada; estos murs estan arrematats per almenas, sobre un rebanc de pedra rústica que conté jardineres de plantes colgantes.[63] Moltes d'estes peces ceràmiques varen ser dissenyades per Pau Pujol, de la fàbrica Pujol i Bausis.[64] En la seua zona central alberga tres fonts en conjunts escultòrics, que representen els Països catalans: Catalunya nort (francesa) i Catalunya sur (espanyola).[65]


La primera font té forma trapezoidal, en una composició naturalista de falsos troncs, estalactitas i vegetació per a on cau l'aigua a una chicoteta alberca.[66] La seua forma sembla evocar un lloc cridat L'Argenteria, en el desfiladero de Collegats en el curs del riu Noguera Pallaresa.[67] En esta font Gaudí va situar un círcul com a símbol del món i un compàs com a símbol de l'arquitecte.[65]

La segona font té forma de medallón de marc tórico i conté l'escut de Catalunya i una serp, com a alusió a la medicina —o be en representació de la serp Nejustán que duya Moisés en la seua cayado—,[68] rodejats de fruts d'eucalipto. En la seua part posterior té un banc d'obra recobert de trencadís blanc, de forma semicircular.[69]

Archiu:Odeón Güell.jpg
Banc en forma d'odèon

En la tercera font es troba un dragó o salamandra fet de rajola rasilla revestit de trencadís de colors, de 2,4 m de llongitut.[70] Existixen diferents versions sobre el seu significat: pot representar la salamandra alquímica, que simbolisa l'element fòc; el mitològic Pitón del temple de Delfos; o be el cocodril que apareix en l'escut de la ciutat de Nîmes, lloc a on es crie Güell.[71] Esta figura s'ha convertit en l'emblema del jardí i un dels de Barcelona.[72] Una rèplica d'esta figura es troba en el Museu d'Art Contemporàneu de Madrit des de 1969.[73] Sobre esta figura hi ha una chicoteta construcció en forma de trípode, en alusió a l'utilisat per la pitonisa de Delfos.[74] En el centre d'este trípode hi ha una pedra que podria representar el onphalos, el «melic del món» de l'oràcul de Delfos.[75]

En l'últim tram de l'escalinata se situa un banc en forma d'odèon, situat de manera que li dona el sol durant el hivern i l'ombra durant l'estiu.[65]


A un dels costats de l'escalinata se situa el colege CEIP Baldiri Reixac (antiga casa del comte Güell), mentres que a l'un atre es troba el jardí d'Àustria, proyectat en els anys 1960 per Lluís Riudor i Carol.[34] El seu nom prové d'una donació d'arbres efectuada per les autoritats d'eixe país en motiu de l'exposició Viena en Barcelona, celebrada en 1977.[76] En 1981 es va plantar ací un cedre commemoratiu cridat Raïls de germandat (Wurzeln der Freundschaft), donado pel vicegovernador de la província d'Estiria, Franz Wegart.[77]

Sala hipóstila

[editar | editar còdic]
Archiu:Sala hipòstila Güell.jpg
Sala hipóstila

Sobre l'escalinata se situa la sala Hipóstila o Sala de les cent columnes —també cridada temple Dòric—, de 1500 m², que servix de soport a la plaça superior. En 43 m de llongitut, té planta quadrada, llevat en el costat de l'escalinata, a on està retallada en els laterals a modo de cantonada.[78] Construïda entre 1908 i 1909, esta sala va ser pensada per a funcionar com a mercat per al barri residencial que Gaudí estava creant, pero tal funció va quedar desestimada despuix del fracàs del proyecte.[79]

Està composta per 86 columnes estriadas, de 6,16 m d'alt i 1,20 m de diàmetro, confeccionades de morter i enruna simulant marbre, i tenen revestiment de trencadís, fins a una altura de 1,80 m.[79] Les columnes exteriors estan llaugerament inclinades per a conseguir un millor equilibri estructural. Són d'orde dòric, encara que d'àbac octogonal en lloc de quadrat, i un equí circular pero esclafat.[80] El sostre està confeccionat en voltes semiesfèriques convexas revestides en trencadís blanc.[81]

Originalment esta sala devia albergar 90 columnes, pero Gaudí va eliminar quatre d'elles i, en l'espai lliure deixat en el sostre, va situar quatre grans plafons circulares a modo de rosetes, de 3 m de diàmetro, que representen les quatre estacions de l'any, en dibuixos de solés de 20 puntes, de distints colors. Estos es complementen en 14 plafons més menuts en el centre de les voltes, d'un metro de diàmetro, que representen el cicle llunar, en dibuixos de moles, hèlices i espirals.[82] Els plafons varen ser obra de Jujol, el colaborador de Gaudí en més fantasia creativa, realisats en trencadís de ceràmica i materials de rebuig.[83]

La plaça

[editar | editar còdic]
Archiu:Teatre Grec Güell.jpg
Plaça de la Naturalea

El punt central del parc ho constituïx una immensa plaça —la plaça de la Naturalea— de forma oval de 2694 m² (86 m de llarc per 43 m d'ample), construïda entre 1907 i 1913.[84] Segons el pla original, la plaça central devia ser un teatre grec, apte per a les reunions comunitàries i per a la celebració d'events culturals i religiosos.[85] En la seua part exterior conté una rebanc coberta de gàrgoles en forma de cap de lleó para desaguar la pluja, aixina com triglifos i chicotetes figures en forma de gota d'aigua.[86]

Archiu:Banc Güell.jpg
Banc ondulante

En la vora exterior, que servix de balcó a l'escalinata i l'entrada del parc, es troba un banc de forma ondulada, de 110 m de llongitut, recobert de chicotetes peces de ceràmica i cristal obra de Josep Maria Jujol, en una de les tècniques preferides de l'arquitecte, el trencadís.[87] En l'atre extrem la plaça termina en un mur excavat en la montanya, que fa l'efecte d'un amfiteatre, sobre el qual hi ha una passejada de palmeres tancat en l'alvertent montanyós per un mur de columnes en forma de palmera. En esta paret hi havia unes coves naturals que hui dia s'utilisen com a servicis.[88]

El banc ondulante està format per una successió de mòduls cóncaus i convexos de 1,5 m, en un disseny ergonòmic adaptat al cos humà.[89] La base és de trencadís blanc i es corona en una decoració ceràmica que recorda els collages dadaístas o surrealistes, en motius generalment abstractes, pero també algun element figuratiu, com els signes del zodíac, estrelas, florés, peixos o carrancs. Jujol va incloure també rosas i frases alegóricas en homenage a la Verge María, en català i en llatí, aixina com creus i la lletra J de Jujol.[90] El trencadís es va construir en materials de rebuig, taulells, botelles i trossos de vaixella. Predominen els colors blau, vert i groc, que para Gaudí simbolisaven la Fe, l'Esperanza i la Caritat.[91]

Esta plaça està sense pavimentar, degut a que l'aigua que arreplega procedent de precipitacions és drenada i canalisada per les columnes que la sostenen i és acumulada en un depòsit subterràneu de 1200 m³,[92] per a posteriorment ser amprada per a regar el parc. Si el depòsit sobrepassa un llímit determinat, l'aigua sobrera és expulsada pel dragó que dona la benvinguda al parc. Hi havia també un manantial, el qual, pel fracàs de l'urbanisació, el comte Güell va decidir en 1913 comercialisar l'aigua baixe la marca SARVA (sar i va són dos lletres en sánscrito, inicials de Śiva i Vaig voreṣṇo, deus hindús que signifiquen el Tot).[93]

Els camins i viaductes

[editar | editar còdic]
Archiu:Park Güell04.jpg
Pòrtic de la Lavandera

Gaudí va construir una série de viaductes per a transitar pel parc, lo suficientment amples per al pas de carruages i en uns camins porticados per davall per al pas de transeünts. Els camins tenen una llongitut total de tres quilómetros, que salven el desnivell de la montanya (60 m) i comuniquen de forma òptima el nivell inferior en el superior. Hi ha també unes chicotetes senderes de pedra que intercomunican estos viaductes a modo de dreceres, a voltes en escalons. Cada variant de camí té un ample distint: 10 m per a l'avinguda principal, 5 m per als carrers i d'1 a 3 m per a les senderes.[94] Gaudí va procurar integrar estos viaductes en la montanya de la forma més natural possible, per lo que no va fer desmontes, sino que va adaptar els camins a la topografia i va afegir a on calia murs de contenció.[95]


Els viaductes estan realisats en rajola i revestits de pedra rústica, i tenen solucions estructurals diferenciades, inspirades en distints estils arquitectònics: l'inferior (viaducte del Museu o pont de Baix) en estil gòtic, l'intermig (viaducte del Algarrobo o pont del Mig) barroc i el superior (viaducte de les Jardineres o pont de Dalt) romànic.[96] L'inferior té dos rencs de columnes inclinades i en la seua part superior alberga bancs i jardineres; l'intermig té tres rencs de columnes, les exteriors també inclinades, i conte com a element anecdòtic en el tronc d'un algarrobo que Gaudí va decidir conservar (està catalogat com a arbre d'interés local de Barcelona); el superior també té tres rencs de columnes i alberga en la calçada una successió de bancs i de pilars de 2,81 m d'altura arrematats en tiestos que contenen pita.[97]

Archiu:Porta Bugadera.jpg
Porta del pòrtic de la Lavandera

El camí principal, cridat del Rosari per tindre un renc de boles de pedra a modo de contes d'un rosari, va des de l'entrada per la carretera del Carmelo fins a la de l'avinguda del Santuari de Sant Josep de la Montanya, i travessa la plaça central. Té dèu metros d'ample i es va construir sobre una antiga calçada romana que conduïa a Sant Cugat del Vallés, coneguda antigament com a camí de Sant Sever.[98] Les boles del rosari són esfèriques, de 60 cm de diàmetro, hi ha 150 i originalment servien per a separar el camí dels carruages i dels transeünts.[99] En 1968 es va colocar en l'entrada de l'avinguda del Santuari de Sant Josep de la Montanya una porta en reixa de ferro procedent de la torre Mateu de Llinars del Vallès, una obra de l'autoria de la qual es dubta entre Gaudí i el seu ajudant Francesc Berenguer, que va ser demolida en 1962.[25]

Entre la plaça del teatre grec i la casa Larrard es troba el cridat «pòrtic de la Lavandera», malnomenat aixina per una columna de tipo cariátide esculpida en forma de lavandera, encara que atres estudiosos veuen en la forma d'esta columna una imitació de La portadora d'ofrenes, una famosa estatuilla egipcíaca conservada en el museu del Louvre.[100] Este pòrtic té forma de claustre romànic —possiblement inspirat en el de la catedral de Elne—, soportat per columnes dobles, les exteriors verticals, en forma de palmera, i les interiors inclinades per a soportar millor el pes. La conjunció d'estes columnes inclinades en el mur interior curvat —inclinament procedent del talús natural de les terres— crea un efecte com d'ona marina.[101] Un segon tram del pòrtic és una rampa en forma d'espiral, en columnes helicoidals.[102] En total, este pòrtic té un recorregut de 83 m de llongitut.[103] En l'entrada del pòrtic es troba una porta de ferro en forma de «feges de vedella», segons una famosa frase de Salvador Dalí.[104]

El Calvari

[editar | editar còdic]
Archiu:Tres Creus.jpg
El Calvari
Archiu:Creu Park Güell.jpg
Proyecte de creu monumental per al parc Güell, dibuix de Gaudí


En un promontori de la part alta del parc, en un lloc cridat antigament turó dels Menes ('tossal de les Mines', per unes mines de ferro que es trobaven en el lloc), a 182 m d'altura, Gaudí pensava construir una capella, que pel fracàs de l'urbanisació finalment no es va portar a terme. Esta capella hauria tingut un diàmetro de 30 m, en forma lobulada, com una flor de sis pétals, similar a la cripta de la Colónia Güell.[105] Quan este proyecte no es va realisar, Gaudí va dissenyar en el seu lloc una monumental creu en les insígnies de la Passió de Jesús: la creu la coronaria una J en la corona d'espines i l'inscripció Aleluya; en el travesser se situarien les taches de la crucifixió —en l'intersecció— i les lletres gregues alfa i omega (símbol del principi i el fi) en els extrems; i davall es trobarien els instruments de tortura del Nazareno (la tralla i la llança de Longino) i l'inscripció Amén. Per un esbós que va deixar Gaudí, a on situava una persona al peu de la creu, es pot apreciar que esta hauria tingut una altura d'uns 10 m i un ample d'uns 4 m en el travesser horisontal.[106]

Finalment, en el lloc a on s'hauria situat la capella, Gaudí va construir un monument en forma de Calvari de tres creus. Inspirat per la troballa d'unes coves prehistòriques a on es varen trobar restants fòssils, Gaudí va concebre el Calvari com un monument megalític, a l'estil dels talayots de la prehistòria balear.[107] El monument té planta circular i dos rampes d'escales, en el cim de les quals se situen les tres creus i des d'a on hi ha una magnífica panoràmica de Barcelona. Hi ha dos creus més baixes (de 1,5 m) i una més alta (1,7 m), una de les quals termina en forma de flecha. L'orientació de les creus indica els quatre punts cardinals i la que acaba en flecha apunta cap al cel, lo que dona lloc a que es realisen especulacions sobre el seu significat. Les creus varen ser destruïdes en 1936, a l'inici de la Guerra Civil, i reconstruïdes en 1939.[108] En 1995 el monument va ser restaurat.

Els jardins d'al voltant del Calvari tenen una estructura de terrats en elements de rocalla. Varen ser dissenyats per Lluís Riudor i Carol.[109]

La Casa-Museu Gaudí

[editar | editar còdic]
Archiu:Casa-Museo Gaudí, Francesc Berenguer.jpg
Casa-Museu Gaudí
Artícul principal → Casa-Museu Gaudí.


En el recint del parc, en el camí del Rosario, es troba la Casa-Museu Gaudí, lloc de residència de l'arquitecte des de 1906 fins a 1925, pocs mesos abans de la seua mort, data en que va passar a residir en el taller de la Sagrada Família. Ací va viure en el seu pare, Francesc Gaudí Serra —fallit en 1906 als 93 anys— i la seua neboda, Rosa Egea Gaudí —fallida en 1912 als 36 anys—. Dissenyada pel seu ajudant Francesc Berenguer entre 1904 i 1906, va ser construïda com a casa de mostra de l'urbanisació, fins que va ser adquirida per Gaudí quan ya es vea el fracàs del proyecte. És una casa de sòtol i tres plantes, en dos terrats i arrematada per una alta torre coronada per una creu i un penell, rodejada per un jardí rústic tancada per un mur baix, a on destaca una pérgola d'arcs parabòlics recoberta de jazmín.[110] La decoració, a on destaquen els elements de ceràmica i els esgrafiados, és d'estil moderniste i denota l'influència que sobre Berenguer eixercia el seu mestre.[111]

A la mort de l'arquitecte va ser posada en venda i l'import va ser destinat a les obres de la Sagrada Família, segons el testament deixat per Gaudí. Va ser adquirida pel matrimoni italiano Chiappo Arietti, fins que en 1963 va ser comprada per l'associació Amics de Gaudí en l'objectiu de fundar un museu dedicat a l'arquitecte reusense.[112] En 1992 esta associació donó la seua propietat a la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família.[113]


El museu alberga diversos mobles i objectes personals de Gaudí, com el seu dormitori i el seu oratorio, ademés d'alguns quadros i escultures, aixina com panels informatius i audiovisuals dedicats a l'arquitecte. En el vestíbul es troba un bust de bronze en la efigie de l'arquitecte elaborat per Joan Matamala.[114] Entre els mobles hi ha mobiliari original procedent de la casa Calvet, la casa Batlló i la cripta de la Colónia Güell. En el jardí també s'exponen diversos objectes, com la creu de quatre braços del portal de la finca Miralles, una còpia d'una escultura de la Sagrada Família titulada Cosmos, una gàrgola en forma de cap de lleó del rebanc de la plaça del parc o unes reixes procedents de la casa Vicens i la casa Milà.[115][116]

Galeria

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Bergós i Massó, 1999, p. 60.
  2. ↑ Carandell, 1998, p. 91.
  3. ↑ 3,0 3,1 Giordano y Palmisano, 2007, p. 7.
  4. ↑ «Park Güell». Consultat el 20 de febrer de 2017.
  5. ↑ «Works of Antoni Gaudí». Consultat el 20 de febrer de 2017.
  6. ↑ Carandell, 1998, p. 30.
  7. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 14.
  8. ↑ Regàs, 2009, pp. 8-9.
  9. ↑ Van Hensbergen, 2001, p. 183.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Bassegoda i Nonell, 1989, p. 388.
  11. ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 151.
  12. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 130.
  13. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 393-394.
  14. ↑ Estévez, 2011, pp. 34-35.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Giordano y Palmisano, 2007, p. 4.
  16. ↑ Estévez, 2011, p. 118.
  17. ↑ AA. VV., 2006, p. 43.
  18. ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 173.
  19. ↑ 19,0 19,1 Crippa, 2007, p. 53.
  20. ↑ Regàs, 2009, p. 135.
  21. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 389-390.
  22. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 390-391.
  23. ↑ Rojo Albarrán, 1997, pp. 35-36.
  24. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 391.
  25. ↑ 25,0 25,1 Bassegoda i Nonell, 1989, p. 392.
  26. ↑ 26,0 26,1 Giralt-Miracle, 2012, p. 152.
  27. ↑ Rojo Albarrán, 1987, pp. 92-93.
  28. ↑ Rojo Albarrán, 1997, pp. 41-46.
  29. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 404-405.
  30. ↑ AA. VV., 2006, p. 42.
  31. ↑ Natàlia Farré. «[1]». Consultat el 12 de giner de 2020.
  32. ↑ «Sessió 8 del Comité del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO». Consultat el 3 d'agost de 2008.
  33. ↑ Crippa, 2007, p. 54.
  34. ↑ 34,0 34,1 AA. VV., 2001, p. 76
  35. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 469.
  36. ↑ «Park Güell». Consultat el 21 de febrer de 2017.
  37. ↑ AA. VV., 2001, pp. 79-80.
  38. ↑ «Font de Sant Salvador d'Horta» (en català). Consultat el 23 de juny de 2016.
  39. ↑ Gabancho, 1998, p. 47.
  40. ↑ Jaume Fabre, Josep M. Hortes, Carles Poy i Clara Renau. «A Jeroni de Moragas». Consultat el 26 de febrer de 2017.
  41. ↑ «El Parc Güell va tenir un castell, però la seva desaparició està envoltada d’incògnites» (en català). Archivat des d'el original, el 12 de març de 2017. Consultat el 3 de març de 2017.
  42. ↑ «Plantes del Parc Güell». Archivat des d'el original, el 12 de març de 2017. Consultat el 26 de febrer de 2017.
  43. ↑ Gabancho, 1998, pp. 37-38.
  44. ↑ «a-tot-el-món/natura-i-biodiversitat?q=és/un-parc-per a-tot-el-món/natura-i-biodiversitat Naturalea i biodiversitat». Consultat el 1 de maig de 2025.
  45. ↑ 45,0 45,1 Gabancho, 1998, p. mapa.
  46. ↑ Crippa, 2007, p. 56.
  47. ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 154.
  48. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 9.
  49. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 8.
  50. ↑ 50,0 50,1 Giordano y Palmisano, 2007, p. 15.
  51. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 40.
  52. ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 176.
  53. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 12.
  54. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 10.
  55. ↑ 55,0 55,1 Bassegoda i Nonell, 1989, p. 407.
  56. ↑ Gabancho, 1998, p. 23.
  57. ↑ «MUHBA - Museu d'Història de Barcelona - Park Güell». Consultat el 26 de febrer de 2017.
  58. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 407-408.
  59. ↑ 59,0 59,1 Giordano y Palmisano, 2007, p. 11.
  60. ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 155.
  61. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 19.
  62. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 66.
  63. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, pp. 408-409.
  64. ↑ Jaume Fabre, Josep M. Hortes i Pedro Brandão. «Parc Güell». Consultat el 26 de febrer de 2017.
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 Giordano y Palmisano, 2007, p. 18.
  66. ↑ Regàs, 2009, p. 138.
  67. ↑ Rojo Albarrán, 1997, p. 32.
  68. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 408.
  69. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 61.
  70. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 62.
  71. ↑ Regàs, 2009, p. 139.
  72. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 53.
  73. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 409.
  74. ↑ Carandell, 1998, p. 42.
  75. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 63.
  76. ↑ «La visita al recint monumental». Archivat des d'el original, el 12 de març de 2017. Consultat el 26 de febrer de 2017.
  77. ↑ Jaume Fabre, Josep M. Hortes. «Raïls de germandat, Wurzeln der Freundschaft». Consultat el 3 de març de 2017.
  78. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 72.
  79. ↑ 79,0 79,1 Giordano y Palmisano, 2007, p. 22.
  80. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 73.
  81. ↑ Regàs, 2009, p. 141.
  82. ↑ Carandell, 1998, p. 55.
  83. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 24.
  84. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, pp. 90-91.
  85. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 27.
  86. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 23.
  87. ↑ Regàs, 2009, p. 143.
  88. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 37.
  89. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 31.
  90. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 414.
  91. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 32.
  92. ↑ Crippa, 2007, p. 59.
  93. ↑ Carandell, 1998, p. 63.
  94. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 36.
  95. ↑ Estévez, 2011, pp. 122-123.
  96. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 41.
  97. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, pp. 40-41.
  98. ↑ Bassegoda i Nonell, 2011, p. 209.
  99. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 416.
  100. ↑ Rojo Albarrán, 1997, p. 25.
  101. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 417.
  102. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 38.
  103. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 111.
  104. ↑ Carandell, 1998, p. 92.
  105. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 419.
  106. ↑ Bassegoda i Nonell, 2011, pp. 203-204.
  107. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 42.
  108. ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 420.
  109. ↑ Gabancho, 1998, pp. 38-39.
  110. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, pp. 134-135.
  111. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 46.
  112. ↑ Hurtado, 1985, pp. 70-71.
  113. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 45.
  114. ↑ Regàs y Caruncho, 2013, p. 138.
  115. ↑ Giordano y Palmisano, 2007, p. 48.
  116. ↑ «L'Exposició». Consultat el 26 de febrer de 2017.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • AA. VV. (2006). Enciclopèdia de Barcelona 3. Gràcia / Petritxol (en català), Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-1397-6.
  • AA. VV. (2001). Gaudí. Hàbitat, natura i cosmos (en català), Barcelona: Lunwerg. ISBN 84-7782-799-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBassegoda i Nonell1989">Bassegoda i Nonell, Joan (1989). El gran Gaudí, Sabadell: Ausa. ISBN 84-86329-44-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBassegoda i Nonell2011">Bassegoda i Nonell, Joan (2011). El mestre Gaudí (en català), Lleida: Pagès. ISBN 978-84-9975-069-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBassegoda i Nonell2002">Bassegoda i Nonell, Joan (2002). Gaudí o espai, llum i equilibri, Madrit: Criteri. ISBN 84-95437-10-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBergós i Massó1999">Bergós i Massó (1999). Gaudí, l'home i l'obra (en català), Barcelona: Lunwerg. ISBN 84-7782-617-X.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarandell1998">Carandell (1998). Park Güell. Utopia de Gaudí (en català), Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCrippa2007">Crippa (2007). Gaudí, Colónia (Alemània): Taschen. ISBN 978-3-8228-2519-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEstévez2011">Estévez (2011). Arquitectura de Gaudí, Madrit: Tikal. ISBN 978-84-9928-106-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGabancho1998">Gabancho (1998). El Parc Güell, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. ISBN 84-7609-862-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiordanoPalmisano2007">Giordano; Palmisano, Nicolás (2007). Park Güell, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-934493-6-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiralt-Miracle2012">Giralt-Miracle (2012). Gaudí essencial, Barcelona: La Vanguardia Edicions S.L.. ISBN 978-84-96642-73-7.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHurtado1985">Hurtado (1985). Antoni Gaudí, Madrit: Fundació Caixa de Pensions. ISBN 84-505-1381-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRegàs2009">Regàs (2009). Obra completa d'Antoni Gaudí, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-96783-42-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRegàsCaruncho2013">Regàs; Caruncho, Daniel R. (2013). Park Güell, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-15818-12-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRojo Albarrán1987">Rojo Albarrán (1987). Antonio Gaudí, eixe desconegut: El Park Güell, Sant Cugat del Vallès: Els llibres de la Frontera. ISBN 84-85709-62-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRojo Albarrán1997">Rojo Albarrán (1997). El Park Güell. Història i simbologia, Sant Cugat del Vallès: Els llibres de la Frontera. ISBN 84-8255-023-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVan Hensbergen2001">Van Hensbergen, Gijs (2001). Antoni Gaudí, Barcelona: Random House Mondadori S.A.. ISBN 84-01-30506-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Parc_Güell&oldid=855145»