Punt cardinal

Punt cardinal

Els punts cardinals són els quatre sentits que conformen un sistema de referència cartesiano per a representar l'orientació en un mapa o en la pròpia superfície terrestre (nort, sur, est, oest). Estos punts cardinals són l'est, que ve senyalat pel lloc aproximat a on ix el sol cada dia; l'oest, el punt indicat per la posada del sol en el seu moviment aparent, i si a la llínea este–oest li la considera com l'eix de les abscisses en un sistema de coordenades geogràfiques, l'eix de les ordenades estaria descrit per la llínea nort–sur, que es correspon en l'eix de rotació terrestre. Esta composició genera quatre ànguls de noranta graus que a la seua volta es dividixen per les bisectrices, generant noroest, suroest, nordest i surest. Es repetix la mateixa operació i s'obté la rosa dels vents, que és usada en navegació des de sigles ancestrals.

Els punts ordinals (també cridats direccions intercardinales) són noreste (NE), surest (ES), suroest (BAIX), i noroest (NO). La direcció intermija de cada conjunt de direcció intercardinal i cardinal és denominat la direcció intecardinal secundària. Estos huit punts més curts en la rosa dels vents que es mostra a la dreta són:

• Oesnoroeste (ONO)
• Nornoroeste (NNO)
• Nornordeste o nornoreste (NNE)
• Estenordeste (ENE)
• Estesudeste (EIXE)
• Sursudeste o sudsudeste (SSE)
• Sursudoeste o sudsudoeste (SSO)
• Oesudoeste (ORSO)

Etimologia

La paraula «cardinal» es deriva del nom llatí penca, que identificava, en les ciutats romanes, el carrer traçat de nort a sur i que passava pel centre de la ciutat. Açò significa que l'únic punt verdaderament cardinal —a lo manco des del punt de vista etimològic— deuria ser el nort, i, en menor grau, el sur. Per això s'usa l'expressió «d'una importància cardinal» quan es vol resaltar eixa importància. Dels punts cardinals, és el nort el que identifica la direcció de l'orientació, per #lo que sol dir-se en sentit figurat que una persona ha perdut la seua Nort quan es troba desorientada o ha perdut el seu rumbo. Es coneixen també els punts cardinals com els quatre sentits o punts principals de la rosa dels vents, que són:

• nort;
• sur;
• este;
• oest.

Els noms dels punts cardinals són d'orige germànic (nordri = nort, sudri = sur, austri = est i vestri = oest, segons la mitologia nòrdica) i es varen incorporar en una época relativament recent a l'idioma espanyol i al restant de les llengües llatines (és dir, llengües derivades del llatí) . Abans, els noms dels punts cardinals eren, en espanyol:

• Septentrión o Boreal per al nort.
• Meridión o Austral per al sur.
• Solano o Llevant per a l'est.
• Céfiro o Ponent per a l'oest.

El terme «migdia» i el seu equivalent en atres idiomes llatins també es referix a la regió meridional d'un país en l'hemisferi nort, especialment en Itàlia (Mezzogiorno) i en França (Midi), precisament perque estes regions s'ubiquen cap al costat a on es troba el sol al migdia con relación a el restant del país.

Localisació

Diferencia de rumbo

Els círculs de latitut prop del Pol Nort es mostren en roig. Per a que A i B s'enfronten, A té que mirar a l'Est pero B no a l'Oest. Si B mirara a l'Oest, voria un orso mirant-la com el seu pròxim menjar. Per a que A i C s'enfronten, abdós tindrien que mirar al Nort

Mantindre un rumbo no és, en general, lo mateix que anar en direcció recta a lo llarc d'un gran círcul. A l'inversa, un pot mantindre un gran círcul i el rumbo pot canviar. Aixina, el rumbo d'un camí recte que creua el Pol Nort canvia bruscament en el Pol de Nort a Sur. Quan es viaja cap a l'Est o l'Oest, només en l'Equador es pot mantindre l'Est o l'Oest i anar en llínea recta (sense necessitat de dirigir). En qualsevol atre lloc, el manteniment de la latitut requerix un canvi de direcció, requerix el govern. Este canvi de direcció es torna cada volta més insignificant a mida que un es desplaça a una latitut més baixa.

Brúixola magnètica

La Terra té un camp magnètic que està aproximadament alineat en el seu eix de rotació. Una brúixola magnètica és un dispositiu que utilisa este camp per a determinar els punts cardinals. Les brúixoles magnètiques són molt utilisades, pero només tenen una precisió moderada. El pol nort de l'agulla magnètica apunta cap al pol nort geogràfic de la Terra i viceversa. Açò es deu a que el pol nort geogràfic de la terra es troba molt prop del pol sur magnètic de la terra. Este pol magnètic sur de la terra situat en un àngul de 17 graus sobre el pol nort geogràfic atrau al pol nort de l'agulla magnètica i viceversa.

Sol

La posició del Sol en el cel pot utilisar-se per a orientar-se si es coneix l'hora general del dia. De matí, el Sol ix més o menys per l'est (cap a l'est només en els equinoccios) i seguix cap al sur (en el hemisferi nort) o cap al nort (en el hemisferi sur). A la vespradeta, el Sol es posa en l'oest, de nou de forma aproximada i només cap a l'oest exactament en els equinoccios. En les hores centrals del dia, se situa al sur per als espectadors de l'hemisferi nort, que viuen al nort del Tròpic de Càncer, i al nort per als de l'hemisferi sur, que viuen al sur del Tròpic de #Capricorn. Este método no funciona molt ben quan està més prop del equador (és dir, entre el Tròpic de Càncer i el Tròpic de #Capricorn) ya que, en l'hemisferi nort, el sol pot estar directament damunt o inclús al nort en estiu. Pel contrari, en les #latitut baixes de l'hemisferi sur el sol pot estar al sur de l'observador en estiu. En estos llocs, primer cal determinar si el sol es mou d'est a oest pel nort o pel sur observant els seus moviments: d'esquerra a dreta significa que passa pel sur, mentres que de dreta a esquerra significa que passa pel nort; o es poden observar les ombres del sol. Si es mouen en el sentit de les agulles del rellonge, el sol estarà en el sur a migdia, i si es mouen en sentit contrari, el sol estarà en el nort a migdia. El sol ix per l'est i es posa per l'oest.

Per la inclinament axial de la Terra, independentment de l'ubicació de l'observador, només hi ha dos dies a l'any en els que el sol ix precisament per l'est. Estos dies són els equinoccios. En tots els demés dies, depenent de l'época de l'any, el sol ix al nort o al sur del verdader est (i es posa al nort o al sur del verdader oest). En tots els llocs, el sol ix pel nort de l'est (i es posa pel nort de l'oest) des del equinoccio del nort fins al equinoccio del sur, i ix pel sur de l'est (i es posa pel sur de l'oest) des del equinoccio del sur fins al equinoccio del nort.

Esfera del rellonge

Existix un método tradicional pel que es pot utilisar un rellonge analògic per a localisar el nort i el sur. El Sol sembla moure's en el cel durant un periodo de 24 hores, mentres que l'agulla horària d'un rellonge de 12 hores tarda dotze hores en completar una rotació. En l'hemisferi nort, si el rellonge es gira de manera que l'agulla de les hores apunte cap al Sol, el punt a mig camí entre l'agulla de les hores i les 12 indicarà el sur. Per a que este método funcione en l'hemisferi sur, les 12 apunten cap al Sol i el punt a mig camí entre la maneta de les hores i les 12 indicarà el nort. Durant el horari d'estiu, es pot amprar el mateix método utilisant la 1 en lloc de les 12. La diferència entre el hora local i l'hora de la zona, la equació del temps i (prop dels tròpics) el canvi no uniforme del azimut del Sol a diferents hores del dia llimiten la precisió d'este método.

Rellonge de Sol

Un rellonge de sol portàtil pot utilisar-se com un instrument més precís que un rellonge per a determinar els punts cardinals. Degut a que el disseny d'un rellonge de sol té en conte la latitut de l'observador, pot ser utilisat en qualsevol latitut. Vore: Rellonge de sol#Use d'un rellonge de sol com a brúixola.

Astronomia

La Astronomia proporciona un método per a trobar la direcció de nit. Totes les estreles semblen estar situades en la esfera celest imaginària. Per la rotació de la Terra, l'esfera celest sembla girar al voltant d'un eix que passa pels pols nort i sur de la Terra. Este eix interseca l'Esfera Celest en els pols celests del Nort i del Sur, que per a l'observador semblen estar directament sobre el Nort i el Sur respectivament en l'horisó.

En abdós hemisferis, les observacions del cel nocturn mostren que les estreles visibles semblen moure's en trayectòries circulares, causades per la rotació de la Terra. Açò s'aprecia millor en una fotografia de llarga exposició, que s'obté bloquejant el obturador obert durant la major part de l'intensa obscuridad d'una nit sense lluna. La fotografia resultant revela una multitut de concèntrics arcs (porcions de círculs perfectes) dels que es pot derivar fàcilment el centre exacte, i que correspon al Pol celest, que es troba directament sobre la posició del pol verdader (Nort o Sur) en l'horisó. Una fotografia publicada en [1] exposta durant casi 8 hores demostra este efecte.

El pol celest nort està actualment (pero no permanentment) a una fracció d'1 grau de la lluenta estrela Polaris. La posició exacta del pol canvia durant mils d'anys per la precesión dels equinoccios. Polaris també es coneix com Estrela del Nort, i es diu genèricament estrela polar o lodestar. Polaris només és visible en la nit per als habitants del Hemisferi Nort. El asterisme "Orsoa Major" pot utilisar-se per a trobar a Polaris. Les 2 estreles dels cantons de la "cacerola" (les opostes al mànec) apunten per damunt de la part superior de la "cacerola" a Polaris.

Mentres que els observadors de l'hemisferi nort poden utilisar l'estrela Polaris per a determinar el pol celest nort, la Sigma Octantis de la constelació Estrela del Sur a penes és visible per a utilisar-la en la navegació. Per esta raó, l'alternativa preferida és utilisar la constelació Crux (La Creu del Sur). El pol sur celest es troba en l'intersecció de (a) la llínea a lo llarc de l'eix llarc de Crux (és dir, a través d'Alpha Crucis i Gamma Crucis) i (b) una llínea que biseca perpendicularmente la llínea que unix els "Punters" (Alpha Centauri i Beta Centauri).

Girocompás

A finals de el XIX, en resposta al desenroll dels acorazar en grans canons travessers que afectaven a les brúixoles magnètiques, i possiblement per a evitar la necessitat d'esperar a que hi haguera bon temps de nit per a verificar en precisió l'alliniació en el nort verdader, es va desenrollar el girocompás per al seu us a bordo. Com troba el nort verdader, en lloc del magnètic, és immune a les interferències dels camps magnètics locals o d'a bordo. La seua principal desventaja és que depén d'una tecnologia que molts particulars podrien considerar massa cara per a justificar-la fora del context d'una gran operació comercial o militar. També requerix una font d'alimentació contínua per als seus motors, i que puga deixar-se en un lloc durant un periodo de temps mentres s'alinea correctament.

Navegació per satèlit

A finals de el XX, l'arribada del Sistema de Global per satèlit (GPS) va proporcionar un atre mig per a que qualsevol persona poguera determinar el nort verdader en precisió. Encara que els receptors de GPS (GPSR) funcionen millor en una visió clara de tot el cel, funcionen de dia o de nit, i en totes les condicions meteorològiques, llevat en les més severes. Els organismes governamentals responsables dels satèlits els supervisen i ajusten contínuament per a mantindre la seua alliniació precisa en la Terra. A diferència de la brúixola giroscòpica, que és més precisa quan està parada, el receptor GPS, si només té una antena, deu estar en moviment, normalment a més de 0,1 mph (0,2 km/h), per a mostrar correctament les direccions de la brúixola. En els barcos i avions, els receptors GPS solen estar equipats en dos o més antenes, fixades per separat al vehícul. Es determinen les #latitut i llongituts exactes de les antenes, #lo que permet calcular els rumbos cardinals en relació en l'estructura del vehícul. Dins d'estes llimitacions, els GPSR es consideren precisos i fiables. El GPSR s'ha convertit aixina en la forma més ràpida i cómoda d'obtindre una alliniació verificable en els punts cardinals.

Noms únics (no composts) de les direccions intercardinales

Direccions cardinals i no compostes en estonio i finlandés. Observe's la mescla de "sur" i "suroest". Atres entremesclats entre les direccionar sur i noroest es donen en atres llengües finlandeses

En algunes llengües, com el estonio, el finés i el bretón, els rumbos intercardinales tenen noms que no són composts dels noms dels rumbos cardinals (com, per eixemple, noreste es compon de nort i este). En estonio, són kirre (noreste), kagu (surest), edel (suroest) i lloe (noroest), en finés koillinen (noreste), kaakko (surest), lounas (suroest) i luode (noroest). En japonés, es dona l'interessant situació de que les paraules japoneses natives (yamato kotoba, llectures kun dels kanji) s'utilisen per a les direccions cardinals (com minami para 南, sur), pero les paraules chinenques prestades (sobre llectures dels kanji) s'utilisen per a les direccions intercardinales (com a tō-nan para 東南, surest, lit. "este-sur"). En el idioma malayo, si s'afig laut (mar) a l'est (timur) o a l'oest (barat) s'obté el noreste o el noroest, respectivament, mentres que si s'afig daya a l'oest (donant barat daya) s'obté el suroest. El surest té una paraula especial: tenggara.

El sánscrito i atres llengües índies que ho prenen prestat utilisen els noms dels deus associats a cada direcció: este (Indra), surest (Agni), sur (Yama/Dharma), suroest (Nirrti), oest (Varuna), noroest (Vayu), nort (Kubera/Cel) i noreste (Ishana/Shiva). El nort s'associa en el Himalaya i el cel, mentres que el sur s'associa en el inframundo o la terra dels pares (Pitr loka). Les direccions es nomenen afegint "disha" als noms de cada deu o entitat: per eixemple, Indradisha (direcció de Indra) o Pitrdisha (direcció dels antepassats, és dir, el sur).

Els punts cardinals de la llengua Hopi i del dialecte Tewa parlat pels Hopi-Tewa estan relacionats en els llocs d'eixida i posada del sol en els solsticis, i corresponen aproximadament als punts intercardinales europeus.

Vore també

• Orientació
• Rellonge
• Rellonge de sol
• Brúixola
• Rosa dels vents
• Rumbo

Enllaços externs

• Consultar este terme en Wikisource