Tarentola mauritanica

salamanquesa comuna (Tarentola mauritanica)

La salamanquesa comuna (Tarentola mauritanica) és un menut reptil de la família Phyllodactylidae àmpliament distribuït pels països de la conca del Mediterràneu.

És prou comú en la península ibèrica, en freqüència convivint en els sers humans en edificis de pobles i ciutats.

Ha segut introduïda en les illes Balears en el Mediterràneu, Azores i Madeira i en el continent americà en Montevideo (Uruguay), Asunción (Paraguay), Santiago (Chile), Guayaquil (Equador), vàries ciutats d'Argentina, ciutats de Mèxic i Califòrnia (Estats Units).

Descripció

Els adults poden aplegar a medir de 5 a 15 cm, sumat a una llongitut similar per a la coa. Els machos es distinguixen de les femelles per presentar un major tamany corporal i un cap més gran. Estes diferències estan relacionades en comportaments de corteig i en enfrontaments territorials associats a la selecció sexual.

El cap, el cos i la base de la coa presenten una compressió dorsoventral. L'esquena, les extremitats i la coa estan coberts per prominents bultos cònics. En la part superior del cap posseïx menudes escamas de forma poligonal, i en l'esquena s'observen entre 10 i 14 rencs de grans tubèrculs aquillados, rodejats a la seua volta per uns atres de menor tamany també aquillados. El seu cos és robust, esclafat, i el seu cap gran i ampla, triangular i separada del cos per un pescuezo marcat. Quan pert la seua coa pot regenerar-la, encara que la nova és més plana i carix de bultos. El seu color habitual és d'un gris pardusco o marró, en variacions des del gris blanquecino fins al casi negre, en taques més clares i obscures; la pancha és blanquecino. No obstant el seu color canvia d'intensitat depenent de la lluminositat que rep la seua pell: quan es troba activa durant el dia el color és més obscur que durant la nit. La seua boca és obtusa, i els seus ulls grans, sense parpalles i en pupila vertical. Els dits, cinc en cada extremitat, tenen protuberàncies laminares laterals i inferiors que li proporcionen certa adherencia per a trepar i desplaçar-se per superfícies verticals (inclús en cristals).

S'ha documentat que esta espècie pot actuar com a vector d'organismes perjudicials per a atres espècies, #lo que provoca un impacte negatiu en les poblacions de fauna nativa dins de la seua àrea de distribució. Aixina mateix, s'han registrat casos en els que Tarentola mauritanica ha segut identificada com a possible transmisora de Salmonella a sers humans.Encara que la majoria de les persones creuen, erròneament, que la facultat que tenen les salamanquesas per a trepar i adherir-se a parets verticals o, inclús, deambular en els sostres boca avall, es deu a que en els dits de les seues pates conten en múltiples ventoses, en realitat el mecanisme que essencialment ampren estos reptils és el fenomen del denominat principi de les forces de Van der Waals. Les forces o interaccions de Van der Waals són les forces atractives o repulsivas entre molècules distintes a aquelles degudes a un enllaç intermolecular o a la interacció electrostàtica d'ions en molècules neutres. Al marge, és cert que els dits tenen làmines escamosas que també li ajuden en dita tasca, pero carixen de ventoses.

Hàbitat i comportament

Normalment habita en edificis prop de les llums, estructures antigues, galpones, cases abandonades, coches abandonats, ruïnes, roques i camps pedregosos, troncs d'arbres, etc. sempre i quan estiguen prop dels insectes per a devorar, distribuint-se per ambients molt variats.

Les salamanquesas comunes són animals nocturns, encara que en ocasions es mostren actives entorn al crepúscul o inclús durant el dia, especialment en els dies solejats del fi del hivern. Senten preferència pels llocs solejats pròxims a les seues taiboles.S'alimenten principalment d'insectes en els mesos calorosos de l'any i a sovint es troben caçant els insectes nocturns que són atrets per llums, llànties, etc., com a mosquits, arnes, formigues i, inclús, aranyes. Mengen grills, panderoles, arnes, mosques, mosquits, aranyes, formigues etc., ya que són insectívores, encara que davant la falta d'insectes són capaços de devorar a atres espècies de reptils menuts, inclosa la seua pròpia espècie.

Incuban dos ous casi esfèrics dos voltes a l'any, entre abril i juny en l'hemisferi nort. Despuix de quatre mesos naixen les menudes salamanquesas en menys de 5 cm de llongitut. Creixen molt llentament i viuen fins a 8 anys en captivitat.

Eventualment, emeten sons i chirridos en la seua interacció en atres eixemplars. Solen ser territorials i defenen la seua morada i zona de caça, els quals usualment es troben molt pròxims. Les salamanquesas tracten d'evitar-se entre elles mantenint certes distàncies de seguritat que els permeten protegir i defendre els seus territoris de caça que a voltes es solapan entre sí, encara que machos i femelles s'acosten en precaució quan a finals de la primavera i principis de l'estiu copulan entre elles. Encara que poden trepar en suma facilitat, solen mantindre els seus contactes sexuals sobre el sol en plena obscuritat, moment en el que són més vulnerables.

Degut a que són de sanc freda i no poden controlar la seua temperatura corporal internament, deuen asolearse o ubicar-se a l'ombra en funció de les condicions climàtiques reinantes. D'esta manera regulen la seua temperatura corporal. Per esta raó, durant l'hivern (en zones templades) es veuen obligades a hibernar.

Distribució

És una espècie originària d'Àfrica que posteriorment es va expandir a Europa, Àsia i Amèrica. En la regió mediterrànea europea, la seua distribució inclou Portugal, el sur de França, Espanya, Mónaco, Itàlia, la península Balcànica i part de Grècia. En el continent africà, es troba a lo llarc de la costa mediterrànea fins a Egipte i, cap a l'oest, fins al Sahara Occidental.

És considerada una espècie en alt potencial invasor per la seua notable capacitat d'adaptació a entorns antrópicos. La seua arribada a noves regions sol produir-se pel transport accidental de mercaderies o per mig del comerç illegal de mascotes.

Introducció en Argentina

En Argentina, l'espècie ha segut registrada en les províncies de La Pampa i de Buenos Aires —particularment en els municipis de Junín, Pehuajó, Les Flors, Saladillo, L'Argent, Berisso, La Costa, Pinamar, General Pueyrredón i Necochea, ademés dels registres adicionals en Baïa Blanca i Tandil—, aixina com en Tucumán, Bota, Neuquén, Corrents, Santa Fe, Entre Rius i Mendoza.i Quilmes Oest

Registres

El primer registre documentat d'esta espècie en Argentina data de 1980, encara que existixen reportes previs d'albiraments en 1970 i 1963, tots corresponents a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. En Tucumán, el primer registre es remonta a 1977, encara que sense evidència material; posteriorment, atres autors varen confirmar la seua presència en la província.

En Buenos Aires, els primers registres varen ser realisats per Castello i Rivas en 1980, en un nou registre en 1983. En Riu Negre, l'espècie va ser reportada per Williams i colaboradors en 2014 i novament en 2021. En Tucumán, Cabrera i Guerra varen registrar eixemplars en 2006, seguits per un atre registre en 2019. En Bota, l'únic registre conegut va ser efectuat per Díaz-Fernández en 2019, mentres que en Rosario (Santa Fe) va ser reportada per Scrocchi eixe mateix any.

Des de 2014 s'han registrat albiraments en la província de Neuquén (en un total de 12 registres), #lo que amplia la distribució coneguda de l'espècie cap al sur en aproximadament 975 quilómetros. En 2015 es colectaron dos eixemplars —un macho i una femella— en Neuquén, els quals varen ser depositats en el Museu Patagónico de Ciències Naturals “Juan Carlos Salgado”.

Subespecies

• Tarentola mauritanica fascicularis (Daudin, 1802)
• Tarentola mauritanica juliae (Joger, 1984)
• Tarentola mauritanica mauritanica (Linnaeus, 1758)
• Tarentola mauritanica pallida (Geniez, 1999)

Noms comuns

En el sur de Castella i Lleó rep el nom de aldabón, en Extremadura santorrostro, saltaojos, saltarrostro, zaparrostro o santomostro, en la Regió de Múrcia pelá, en Aragó esgarrarropas o tiñosa i en algunes zones d'Andalusia i Castella-la Mancha (alguns pobles de Ciutat Real), rep noms com escorpión o escupión. En molts casos es confon el seu nom en el de l'amfibi urodelo salamandra, en el que no té res que vore.

En atres llocs i idiomes de la península ibèrica com en Portugal rep el nom de osga, en Galícia lladra i en Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears dragó, encara que també dragonet, andragó, talla-furtes o dragolí.

Imàgens

• 
  Tarentola mauritanica en Cala de Mijas, Espanya
• Tarentola mauritanica de la regió de Montpeller
  Tarentola mauritanica de la regió de Montpeller
• 
  Tarentola mauritanica, Portugal
• Eixemplar d'crío
  Eixemplar d'crío
• Autoria: Bernardo Santiago Jiménez
  Castella-la Mancha, Santa María del Camp Rus. Flash
• 
  Detalle dels peus d'una salamanquesa, fotografiada en Barcelona.

Vejau també

• Anex:Reptils d'Espanya

Referències

• Enciclopèdia dels Vertebrats espanyols: http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/tarmau.html

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tarentola mauritanica.