Casa Calvet

La Casa Calvet és un edifici d'estil moderniste dissenyat per Antoni Gaudí, situat en el carrer Casp n.º 48 de Barcelona (districte de l'Eixample). Va ser construït entre 1898 i 1900. Gaudí va contar en la colaboració dels seus ajudants Francisco Berenguer, Juan Rubió i Juli Batllevell.[1] Va ser la primera obra que Gaudí va proyectar i va construir en l'Eixample de Barcelona, entre amijanadores en règim de vivendes en lloguer.[2]
La Casa Calvet és un reflex de la plenitut artística de Gaudí: pertany al seu etapa naturalista, periodo en que l'arquitecte perfecciona el seu estil personal, inspirant-se en les formes orgàniques de la naturalea, per a lo que va posar en pràctica toda una serie de noves solucions estructurals originades en els profunts anàlisis efectuats per Gaudí de la geometria reglada. A això afig una gran llibertat creativa i una imaginativa creació ornamental: partint de cert barroquisme les seues obres adquirixen gran riquea estructural, de formes i volums desprovistos de rigidea racionalista o de qualsevol premissa clàssica.[3]
En 1900 va rebre el Primer Premi de la primera edició del Concurs anual d'edificis artístics de Barcelona. L'edifici va ser catalogat com be d'interés cultural el 24 de juliol de 1969 en la referència RI-51-0003819.
Descripció

L'edifici va ser realisat per a un fabricant textil, Fills de Pedro Màrtir Calvet,[4] i va servir tant per al negoci, al com es varen destinar la planta baixa i el sòtol, com per a vivendes, ubicades en les plantes superiors —la principal, del propietari, molt més luxosa—. Alguns experts en l'obra de Gaudí consideren la Casa Calvet com l'obra més conservadora de l'arquitecte.[5] Segons ells, l'explicació està en que, per una part, Gaudí va tindre que encaixar l'edifici entre uns atres més vells ya existents i, per una atra, tindre en conte el fet de que estaria ubicat en un barri elegant. Efectivament, la simetria, l'equilibri i l'orde que caracterisa la Casa Calvet no són habituals en l'obra de Gaudí. Aixina i tot, existixen elements modernistes com, per eixemple, les dos seccions de fronteres terminades en curves en la coberta, el balcó acristalado que descolla per damunt de l'entrada o la forma dels demés balcons.
En este proyecte Gaudí va recórrer a un estil un tant barroc, visible en l'us de columnes salomónicas, la decoració en temes florals i el proyecte de terrat en cascada i maceteros d'aire rococó.[6] Esta obra va supondre el fi de l'ocupació de recursos historicistas per part de l'arquitecte, que va abandonar l'us d'estils recurrents —com l'art mudéjar, el romànic o el gòtic— que havia amprat en algunes de les seues obres anteriors, per a emmarcar-se en un periodo de madurea personal i plenitut artística en que la seua màxima inspiració seria la naturalea, i que culminaria en obres com la casa Batlló o la Casa Milà.[7]
En trobar-se l'edifici en ple Eixample de Barcelona, el proyecte urbanístic dissenyat per a l'ampliació de la ciutat en 1860 per Ildefons Cerdá, Gaudí va tindre que amoldarse a la planimetria dels edificis construïts per al pla Cerdá. Solien ser de planta rectangular, en doble frontera i pati interior, banys, cuines i depòsits en la part interna de la finca, junt a un pati de ventilació, i distribució per plantes, a on la més luxosa solia ser la primera, la planta noble, que solia tindre una tribuna en la frontera.[8]
L'edifici està ubicat entre amijanadores, i presenta cinc plantes i doble frontera, la que dona al carrer i la que mira al pati interior de la poma. La superfície total és de 636 m².[9] Com a material constructiu es va amprar la sillería en els murs exteriors, i el rajola en l'interior; els sellars estan treballats «a la romana», en el marc pla i el centre desbastado.[10] Els sostres de les plantes baixes estan sostinguts per voltons metàlics, mentres que els de les vivendes presenten una estructura de volta catalana, en rajoles recolzades en viguetas de ferro, i una coberta d'artesonado de fusta.[11]

La frontera és de pedra arenisca de Montjuïc, en cinc obertures en la base, sobre la central de les quals se situa la tribuna del pis principal; sobre cada obertura se situa un renc de balcons, en dos formes, uns més discrets, que a penes descollen de la paret, i uns atres més prominents, de forma trilobulada i recolzats en ménsules, tots ells en baranes de ferro forjado en forma d'espirals acabades en volutes. Destaca especialment la tribuna del pis principal, decorada en l'inicial del llinage del propietari, un ram d'olivera —símbol de la pau—, un ciprer —símbol d'hospitalitat— i l'escut de Catalunya; s'arremata en una cúpula esculpida en dos cornucopies d'Amaltea, de la que es esparcen les frutes, i sobre les que es posen dos tórtolas.[12] La barana de ferro de la tribuna presenta decoració en forma de bolets (clathrus cancellatus, morchella hibrida i craterellus cornucopioides), homenage a l'afició del senyor Calvet per la micología.[13] En la porta d'entrada destaca aixina mateix el picaporte, de ferro forjat, en forma de creu grega que colpeja contra una chinche, símbol de la fe esclafant el pecat.[14] Va ser forjat per Joan Oñós, ferrer que va colaborar habitualment en Gaudí. Les columnes que flanquegen l'entrada recorden a bobines de fil, i constituïxen una alusió al negoci textil de Calvet.[15]

La frontera està arrematada en la seua part superior per unes estructures trilobuladas, tres invertides i dos sobreixents, coronades en creus de ferro de forja. Les tres invertides presenten busts de sant Pedro Màrtir i dels sants patrons del poble natal de Calvet (Sant Ginés de Vilassar): sant Ginés de Arlés i sant Ginés de Roma; sobre estos es troben les baranes del terrat, en forma de palma, símbol del martiri.[16] Per la seua banda, la frontera posterior presenta una composició de ritmes ondulantes formats per chicotetes galeries emergents i balconcitos elaborats en pedra, el disseny de la qual insinua les formes que donaria poc despuix a la casa Milà.[14] Esta frontera inclou en els antepechos pintures en el monograma PMC, referència a Pedro Màrtir Calvet, recuperats en la restauració de 1995.[17]
En l'interior destaca el vestíbul de recepció, d'un decorativisme plenament moderniste, en bancs adossats, espills en marcs d'estil barroc, un arrimadero de taulells blaus en decoració en forma de mola, columnes salomónicas de granit en els ànguls del pati central i arcs en relleus d'algeps en forma de parra, aixina com l'inscripció «Fe, pàtria, amor», lema dels Jocs Florals.[18] Destaca igualment l'ascensor, realisat en fusta i cristal i en una porta de ferro forjat, de disseny similar a les baranes de l'escala, una espècie de malla de círculs concèntrics.[14]
El pati de llums presenta una exuberante decoració, en parets estucadas a imitació de rajola i rajoletes de color blau cobalt en formes de mola. L'arc d'accés conté l'inscripció en català Au Maria Purisima, sens pecat concebuda («Au María Puríssima, sense pecat va ser concebuda»).[19]

L'arquitecte va posar un especial interés en tots els detalls de l'edifici, com es denota en el disseny d'elements com pomos, tiradors, espilleres, picaportes i atres acabaments de la casa, que seria una de les seues senyes d'identitat en obres posteriors.[20] Gaudí va molejar en argila molts d'estos elements, als que va dotar d'una cuidadosa ergonomia; les espilleres tenen forma de panal, els forats de la qual va realisar l'arquitecte en els seus propis dits.[21]
Gaudí va dissenyar igualment el mobiliari de la casa, realisat en formes orgàniques molt del gust de l'arquitecte. Va utilisar un sistema de machihembrado, sense taches ni tornells. l'ebanisteria va córrer a càrrec de l'empresa Cases i Bardés.[22] Els mobles del saló principal es troben actualment en la Casa-Museu Gaudí, en el parc Güell.
Com a anècdota cal citar que la frontera principal sobrepassava l'altura permesa per les ordenances municipals. Quan se li va comunicar tal circumstància a Gaudí, en el seu habitual mal genio es va negar a modificar el proyecte, i va afegir que tallaria horisontalment l'arremate de la casa, per la llínea que marcara l'Ajuntament; cosa que no va succeir.[23]
En 1900, la Casa Calvet va rebre el premi anual al millor edifici per part del Ajuntament de Barcelona. És l'únic guardó que va rebre Gaudí en vida.[24]
En 1927, els Calvet varen vendre l'edifici a Joan Boyer, que els seus descendents són els actuals propietaris. L'antiga tenda de teixits dels Calvet és hui dia un restaurant.[25]
Vore també
Referències
- ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 357.
- ↑ Güell. Antoni Gaudí, Editorial Gustavo Gili, S.A., pp. 82.
- ↑ Bergós i Massó, 1999, p. 60.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 156.
- ↑ Regàs, 2009, p. 104.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 157.
- ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 144.
- ↑ Crippa, 2007, p. 39.
- ↑ Regàs, 2009, p. 105.
- ↑ Regàs, 2009, p. 106.
- ↑ Crippa, 2007, p. 41.
- ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 146.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 358.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Giralt-Miracle, 2012, p. 147.
- ↑ Estévez, 2011, p. 106.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 159.
- ↑ La frontera va ser restaurada per Juan Bassegoda Nonell, Director de la Càtedra Gaudí, en la colaboració de Bibiana Sciortino, Dra. Arq. i Mario Andruet, Arq.
- ↑ Tarragona, 1999, p. 62.
- ↑ Curti i Regàs, 2025, pp. 185.
- ↑ Estévez, 2011, p. 102.
- ↑ Regàs, 2009, p. 108-109.
- ↑ Regàs, 2009, p. 109.
- ↑ Estévez, 2011, p. 107.
- ↑ Regàs, 2009, p. 103.
- ↑ Regàs, 2009, p. 108.
Bibliografia
- Bassegoda i Nonell, Joan (1989). El gran Gaudí, Sabadell: Ausa. ISBN 84-86329-44-2.
- Bassegoda i Nonell, Joan (2002). Gaudí o espai, llum i equilibri, Madrit: Criteri. ISBN 84-95437-10-4.
- Bergós i Massó, Joan (1999). Gaudí, l'home i l'obra (en català), Barcelona: Lunwerg. ISBN 84-7782-617-X.
- Crippa, Maria Antonietta (2007). Gaudí, Köln: Taschen. ISBN 978-3-8228-2519-8.
- Curti, Chiara; Regàs, Ricard (2025). Gaudí. La vida i les obres mestres del gran geni de l'arquitectura, Barcelona: National Geographic-RBA.
- Estévez, Alberto T. (2011). Arquitectura de Gaudí, Madrit: Tikal. ISBN 978-84-9928-106-3.
- Giralt-Miracle, Daniel (2012). Gaudí essencial, Barcelona: La Vanguardia Edicions S.L.. ISBN 978-84-96642-73-7.
- Regàs, Ricard (2009). Obra completa d'Antoni Gaudí, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-96783-42-3.
- Tarragona, Josep Maria (1999). Gaudí, biografia de l'artista (en català), Barcelona: Proa. ISBN 84-8256-726-8.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Casa Calvet.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa Calvet» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Obres d'Antoni Gaudí
- Edificis de vivendes d'Espanya dels anys 1900
- Edificis de vivendes de Catalunya del sigle XX
- Edificis de vivendes de Barcelona
- Bens culturals d'interés nacional de la província de Barcelona
- Modernisme català en Barcelona
- Arquitectura d'Espanya de 1900
- Bens culturals d'interés nacional de Barcelona
- Antics bens de la Llista Indicativa d'Espanya
- Patrimoni de l'Humanitat