Ceràmic
</noinclude>
El Ceràmic (en grec, Κεραμεικός, Kerameikos) és el nom d'un demo, barri dels alfareros de l'antiga Atenes, al noroest de l'Acrópolis.
Segons Heródoto, el seu nom prové del grec κέραμος keramos, terra cuita. Para Pausanias, el nom prové més be de Céramo, fill d'Ariadna i de Dioniso.[1]
Els alfareros es varen establir en el Kerameikos pels depòsits d'argila del Eridanos, l'estret riu que travessava fins a 2011 el lloc. Les zones del Kerameikos pròximes a la vora del riu sofrien contínuament els seus desbordament, per lo que va ser convertit en un cementeri, que gradualment va aplegar a ser el més important de l'antiga Atenes.
Descripció
En 478 a. C., quan les guerres mèdiques estaven aplegant al seu fi, Temístocles va decidir construir un mur al voltant del àgora, i el Ceràmic va ser dividit en Ceràmic interior i Ceràmic exterior. La part situada fòra de la ciutat servia de cementeri als soldats morts per la pàtria. L'àgora es trobava en el Ceràmic interior. Es conserva la secció del mur que travessava el Ceràmic en direcció NS, junt en dos portes importants: la Porta Sagrada i el Dípilon, la porta més gran i més formal d'Atenes.
La Porta Sagrada era l'inici de la Via Sacra, que conectava Atenes en Eleusis i era recorreguda per la processó dels misteris eleusinos.
En la porta Dípilon escomençava el camí que conduïa a l'Acadèmia de Platón, situada fòra d'Atenes. A lo llarc del mateix estava el Demosion Sema o Cementeri Públic, el lloc d'enterrament dels atenienses notables i héroes de guerra. És ací a on Pericles va pronunciar el seu famós discurs fúnebre pels morts durant el primer any de la guerra del Peloponeso (430 a. C.)
La porta Dípilon era també el començ de la Via Panatenaica, el carrer principal d'Atenes, que conduïa fins a l'Acrópolis. Dita via era recorreguda per la processó de les Panateneas, els preparatius de les quals tenien lloc en l'interior del Pompeion. Este gran edifici, de pati peristilar i datat a finals del V, es trobava darrere de la muralla, junt al Dípilon.
El Pompeion i atres edificis pròxims a la Porta Sagrada varen ser arrasats pel eixèrcit romà de Sila durant el saqueig d'Atenes en 86 a. C., un episodi que Plutarco descriu com un bany de sanc.[2]
En el II es va construir un almagasén en el emplazameinto del Pompeion, que va ser destruït pels hérulos en la seua invasió de 267. A fins del VI, les incursions dels ávaros i eslaus varen provocar noves destrucció, i el Ceràmic, enterrat, va caure en l'oblit.
Excavacions
.jpg){kind=link}
En 1862 es varen iniciar els treballs de la nova carretera que devia alcançar El Pireo, arrancant del Ceràmic exterior, durant els quals, junt a l'iglésia de la Santíssima Trinitat (Hagia Triada), varen aparéixer pedres funeràries plenes d'inscripcions.
Els organismes competents es varen fer càrrec d'elles, i en el mateix any Pittakis va publicar dos texts epigràfics, que eren bàsicament noms de difunts. Pero per vàries raons va ser impossible proseguir per llavors l'estudi de la zona.
Fins que cert dia un carreter va recordar que el altozano a on es trobava l'iglésia, contenia una arena molt adequada per a la construcció i, despuix de posar-se d'acort en el propietari del terreny, va escomençar a extraure-la.
A penes havia passat una semana des de que es carregara el primer carro, quan va eixir a la llum un bloc de marbre esculpido: la terminació en palmeta d'una gran pilastra de tres metros i mig, en la que figuraven els noms de dos germanes i el seu pare; una esplèndida estela funerària d'un tipo desconegut fins a llavors.
L'intervenció del Departament d'Antiguetats va determinar que aquella pilastra era només una part d'una tomba familiar, i al poc temps es varen trobar també l'estela en relleus de la dòna d'un dels germans i zócalos d'atres monuments funeraris no conservats. En vista de la qual cosa, el govern grec va adquirir aquell terreny i, poc a poc, atres adjacents.
En 1872 les excavacions havien proporcionat ya una enorme cantitat de materials, i a l'any següent va eixir a la llum el Dípilon, lo que faria que en avant, la ciutat dels morts del Ceràmic fora també coneguda com la necròpolis del Dípilon.
A partir d'aquell moment, els treballs varen proseguir encara que no sempre al mateix ritme; pero va concloure el sigle sense que encara haguera pogut determinar-se l'extensió d'aquella necròpolis.
Va ser un jove professor alemà, A. Brückner, qui primer es va donar conte de que procedint sepultura a sepultura passarien massa anys abans de conseguir una visió comprensiva del conjunt, i per això va solicitar permís per a realisar chicotetes excavacions exploratòries que permeteren delimitar l'àrea. Els resultats no es varen fer esperar, i en 1909 els va resumir en un llibre titulat El cementeri del Erídano i ilustrat en mapes que senyalaven l'extensió de la necròpolis i la situació dels diversos recints funeraris.
En 1913, el govern grec va confiar al Institut Arqueològic Alemà d'Atenes l'excavació sistemàtica de tota la zona. Els treballs varen escomençar en 1914, dirigits per H. Knackfuss, varen ser paralisats en 1916 a causa de la Primera Guerra Mundial, i es varen recomençar en 1926 en el respal financer de Gustaf Oberländer, un americà d'orige alemà.
A Knackfuss li varen succeir en la direcció W. Kraiker, K. Kübler, Dieter Ohly i F. Willensen, i els resultats de les excavacions han vingut publicant-se en una relació anual i en una colecció específica.
Vore també
Referències
- Ursula Knigge: Der Kerameikos von Athen. Führung durch Ausgrabungen und Geschichte. Krene-Verl., Athen 1988.
- Wolf-Dietrich Niemeier: Der Kuros vom Heiligen Tor. Überraschende Neufunde archaischer Skulptur im Kerameikos in Athen. Zabern, Magúncia 2002. (Zaberns Bildbände zur Archäologie)
- Akten dones Internationalen Symposions Die Ausgrabungen im Kerameikos, Bilanz und Perspektiven. Athen, 27.–31. Januar 1999. Zabern, Mainz am Rhein 2001. (Mitteilungen dones Deutschen Archäologischen Instituts, Athenische Abteilung, 114)
Bibliografia
- (1980).«Revista d'Arqueologia».Edicions 2000.Móstoles:10
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cerámico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.