Ilota

Archiu:Fernand Sabatté - Un Spartiate montre à ses fils un ilote ivre (1900).jpg

Ilota

En la Grècia antiga els ilotas (del lat. Ilōta, i este del gr. εἱλώτης, heilṓtēs) eren els siervos d'Esparta, més específicament eren els esclaus dels lacedemonios. No cal confondre'ls en els esclaus-mercaderia. El ilotisme es troba també en atres societats gregues, com Tesalia, Creta o inclús Sicília. En térmens més actuals, el ilotisme es referix a les persones desposseïdes dels seus drets ciutadans.

Els ilotas ocupaven una situació molt inferior a la dels periecos i dels homoioi, i estaven considerats com a originaris de Mesenia, en el suroest del Peloponeso. Eren esclaus públics, propietat de l'Estat espartano, i formaven partix integrant dels bens rurals dels espartanos, també coneguts com els homoioi. Esta gent estava adscrita a la terra, que era propietat de l'Estat espartano, pero que era repartida en calitat de cessió als homoioi, els quals s'encarregaven de que els ilotas l'explotaren.

Quant major era el seu número, més creixia la desconfiança i crueltat en que els espartiatas els tractaven, fins al punt que hi havia un ritual (la Krypteia) organisat a propòsit per a la persecució i l'extermini dels ilotas. Ademés, la flagelaació anual en públic i el vestir de forma diferent, funcionaven com a mides intimidatorias per a que no se sublevaren.

Els ilotas són els llauradors de Esparta. Eren descendents de les comunitats llauradores mesenias someses a la força pels dirigents. El seu estatus es crea en la reforma de Licurgo. No són estrictament esclaus, sino siervo: pertanyen a l'Estat, estan adscrits a la propietat que cultiven, no són objecte de comerç, poden casar-se i tindre fills i es queden en els fruts del seu treball una volta deduïda la renda que correspon al titular de la facenda.

De modo excepcional, els ilotas podien ser reclutats per a l'eixèrcit i lliberats després. Molt més numerosos que els ciutadans, la reforma de Licurgo els va deixar per complet al marge de la vida social. Els “Iguals”, que temien la seua rebelió, els declaraven solemnement la guerra cada any, els humiliaven i aterrorizaban (Krypteia).

Etimologia

La paraula prové del llatí ilōta, i este del grec antic Εἱλώτης, Heilṓtēs. l'etimologia que relaciona el terme εἵλως, -ωτος (heílōs, -ōtós) en el nom de la ciutat de Helos (Plantilla:Lang-grc, Hélos), situada al sur de Esparta, ya apareix en Helánico i en Teopompo, pero és poc verosímil, tant en l'aspecte històric com en el llingüístic. Al respecte, Pausanias afirma: «Ells varen ser els primers cridats ilotas». El nom seria, puix, un simple etnónimo, puix una atra explicació seria poc plausible en el pla històric i impossible en el pla fonètic.

S'ha propost relacionar la paraula en el grec ϝαλῶναι (walṓnai), aoristo de ἁλίσκομαι (halískomai), «ser capturat, estar presoner». De fet, alguns autors no consideren la paraula com un simple etnónimo, sino com un nom en connotació. Antíoco de Siracusa escriu: «[ells] varen ser decretats esclaus i cridats ilotas», mentres que Teopompo apunta: «varen cridar a les poblacions serviles, a uns, ilotas, a uns atres, penestes». No obstant, l'explicació és dubtosa: no es pot concloure que el nom no tinga etimologia.

És cert que una part del ilotisme és resultat de les conquistes: és el cas dels mesenios, reduïts en el VIII en el curs de les distintes guerres mesenias. Ademés, Heródoto flama «ilotas» als mesenios.^{cita requerida}

Respecte als primers ilotas, la situació és menys clara. Segons la tradició (Teopompo), serien els descendents dels habitants inicials, aqueos, que a l'arribada dels dorios varen ser somesos. Pero tots els aqueos no varen poder ser reduïts al ilotisme: aixina, la ciutat d'Amiclas, sèu de les Jacintias, gojava d'un estatus privilegiat. Atres autors antics proponen teories alternatives: segons Antíoco de Siracusa, els ilotas són els lacedemonios que originalment no han participat en les guerres mesenias. Para Éforo de Cumas, són els periecos de Helo, rebelats i despuix reduïts a l'esclavitut. La historiografia moderna recolza la tesis de Antíoco de Siracusa.

Història

Orígens

La creència de que el ilotisme va ser el resultat de l'agressió dels invasores dorios de Laconia ya estava continguda en la tradició clàssica. Segons Teopompo els ilotas eren els descendents dels habitants pregriegos que havien segut subyugados pels aqueos abans de l'arribada dels dorios. Pese a lo que l'arqueologia ha pogut revelar, el nostre coneiximent de les condicions en Laconia és encara molt fragmentario. No hi ha cap idea definitiva del paper jugat pels habitants pregriegos en l'assentament de Laconia abans de l'invasió doria i, per això, l'afirmació de Teopompo de que els ilotas laconios eren aqueos, s'accepta generalment.

Com en Atenes abans de Solón, els llauradors espartanos que no podien pagar els seus deutes, es varen fer depenents dels terratinents i després es varen convertir en ilotas. Esta «servitut» es va constituir despuix de la conquista de Mesenia, lo que significa que el ilotisme es va modelar per evolució. Els ilotas laconios es varen desenrollar com a resultat de l'experiència guanyada despuix de les guerres mesenias.

Llauradors laconios i mesenios que varen ser assignats a la terra que originàriament els va pertànyer (els habitants de les ciutats costeres i d'alguns assentaments terra adins no varen ser reduïts a la condició de ilotas, sino que es varen convertir en periecos). Esta terra va ser parcelada en lots (klêros) que s'entregaven en usufructe als ciutadans (tant les terres com els ilotas que les treballaven pertanyien a l'Estat, per lo que el ciutadà per al que treballaven no podia lliberar-los).

Els ilotas espartanos estaven en relació directa en un ciutadà particular d'Esparta, en que el seu kleros estaven treballant. Cada klêros era cultivat per vàries famílies de ilotas baix el control de funcionaris designats per l'Estat espartano. Tenien que entregar part de la collita a la família usufructuaria del klêros (Apopfora), de manera que el restant quedava a la seua disposició. Hi ha discrepàncies sobre si els ilotas devien entregar als seus amos la mitat de lo que collien o tenien unes cantitats assignades de bestreta, fòra com anara la producció. Un detall important és que els ilotas eren posseïdors dels mijos de producció que usaven (aperos, ganado i tifells domèstics), la qual cosa els diferencia del restant d'esclaus grecs. Aparte de l'explotació a que estaven somesos, els ilotas eren obligats, en alguns casos, a participar en les campanyes militars en calitat de porteadores, auxiliars i inclús com a infanteria llaugera.

El antagonisme entre ilotas i espartanos va constituir sempre una constant de la política interior i exterior de l'Estat espartano. Uns i uns atres vivien en una situació de contínua tensió. Els ilotas mantenien als espartanos baix la constant amenaça del tumult. Cal tindre en conte que els ilotas sobrepassaven en número als ciutadans en una proporció de vint a un, i que eren el núcleu de la producció agrícola espartana. Per una atra part, els espartanos, tement que es rebelaren, dubtaven sempre en embarcar-se en campanyes militars que els dugueren fora de Esparta. Ademés, per a mantindre sojuzgados als ilotas, havien institucionalisat la krypteía. Cada any, els éforos declaraven la guerra als ilotas. Els jóvens espartanos, en la seua formació com a guerrers, es dispersaven per les regions rurals a on vivien els ilotas i atacaven, durant la nit, els poblats ilotas per a matar als contestatarios i possibles cabecilla.

A pesar de tot, com a conseqüència de l'angustiosa necessitat de Esparta de ciutadans (homoioi), la presència en l'eixèrcit espartano de ilotas va ser cada volta més freqüent. Els ilotas servien com a infanteria llaugera o com remeros en la sura. Durant la guerra del Peloponeso, inclús varen lluitar com a infanteria pesada (hoplitas). Els ilotas que es distinguien en batalla podien ser inclús lliberats (els neodamodes). No obstant, els ilotas no varen desaparéixer i quan els romans varen invadir Laconia en 195 a. C., encara varen trobar allí ilotas que vivien en el seu tradicional estat.

Segons autors com Arnold J. Toynbee, el sistema de sumissió dels ilotas, conseqüència de les conquistes espartanas, va anar el fet que va produir l'estancament de Esparta, la seua incapacitat per a assumir el liderage de Grècia i el seu definitiu fracàs.

El ilotisme

La traça comuna al ilotisme i a l'esclavitut era un estat que podia ser descrit com a «absència de llibertat». S'ha senyalat que existia en les regions menys desenrollades del Oriente Pròxim, una forma d'esclavitut que recorda al ilotisme. D'interés particular són les referències a la subjugació dels antics habitants de Canaán pels israelitas. Este tipo de servitut sembla haver-se donat quan conquistadors, que encara no són sedentarios ni han desenrollat el principi de la propietat privada, s'apoderen de terra agrícola i subyugan als llauradors que la treballen. La forma de dependència variava segons les condicions locals, lo que explica les diferències entre la forma trobada en Esparta i la de Creta, les dos molt similars.

No és apropiat el terme de servitut per vàries raons:

• Al contrari que en la servitut feudal, la dependència dels llauradors de Esparta (i atres llocs de la Grècia Antiga) no era resultat de la gradual diferenciació de classes, sino que va sorgir d'una expansió agressiva. Es va formar en una etapa primitiva de la civilisació basada primàriament en l'esclavitut i (com proven de manera particular les condicions en Creta) que tendiria a l'esclavitut.
• Al contrari dels siervo feudals, els ilotas no estaven lligats als propietaris de terra individuals, sino a tot el cos de conquistadors. Junt a l'agressió, és dir, l'adquisició per la força de la terra i del poble que la treballa, un factor decisiu en l'aparició del ilotisme va ser el baix nivell de civilisació dels conquistadors, com es veu en les seues relacions de propietat sobre la terra i als productors primaris.

És més una «esclavitut no desenrollada» o «un tipo no desenrollat d'esclavitut». Ademés del ilotisme conegut en les comunitats espartanas i cretenses, semblen haver existit atres formes específiques de «esclavitut no desenrollada».

Episodi del mont Itome

Artícul principal → ItomeLa rebelió del mont Itome.

Vore també

• Lacedemonios
• Periecos
• Esquiritas
• Trófimos
• Tresantes
• Esclavitut en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• Chantraine, Pierre (1999). «Εἵλωτες», Dictionnaire étymologique de la langue grecque (en francés), París: Klincksieck. ISBN 2-252-03277-4.
• Chrimes Atkinson (1999). Ancient Sparta: A Re-examination of the Evidence, 2ª edició (en anglés), Manchester: Manchester University Press. ISBN 9780719057410.
• (1990).Bulletin de correspondance hellénique.École française d'Athènes.Atenes:XXISSN 0304-2456.

• Lévy, Edmond (2003). Sparte: histoire politique et sociale jusqu’à la conquête romaine (en francés), París: Li Seuil. ISBN 9782020324533.
• Rhodes, P. J. (2007). The Greek City States: A Source Book (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9781139462129.
• Rhodes, Peter John (2017). «Commentary», The Athenian Constitution Written in the School of Aristotle (en anglés), Liverpool: Liverpool University Press, pp. 174-436. ISBN 9781786940704.
• (2009) The Theory of Cultural and Social Selection (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9780521199513.
• Willetts, R. F. (2023). The Civilization of Ancient Crete (en anglés), Santa Bàrbara: University of Califòrnia Press. ISBN 9780520333543.