Guerra de Corinto
Plantilla:Campanya Guerra de Corinto La guerra de Corinto o guerra Corintia va ser un conflicte en l'Antiga Grècia que va transcórrer entre els anys 395 a. C. i 387/6, en el que es trobaven involucrats, en un bando, Esparta i, en l'atre, una coalició de quatre grans estats (Tebas, Atenes, Corinto i Argos) que es va conéixer com el sinedrion (συνέδριον: consell) de Corinto (en realitat les aliances entre ells tenien un caràcter bilateral). l'Imperi aqueménida permaneixia en l'ombra, sense participar de manera activa, pero subvencionant en or primer a l'aliança de Corinto i, més vesprada, quan va vore el risc de reconstrucció de l'imperi d'Atenes, a la lliga del Peloponeso liderada per Esparta.
La causa immediata de la guerra va ser un conflicte local entre focidios i locros en Grècia central, encorajat per la facció tebana hostil a Esparta. Pero la causa subjacent ha de trobar-se, com ya fera l'anònim historiador de Oxirrinco front al filoespartano Jenofonte, en el hostilitat cap a Esparta provocada per la dominació unilateral que havia eixercit en els nou anys que varen seguir al final de la guerra del Peloponeso.[1]
La guerra es va portar a terme en dos escenaris o fronts successius: primer en l'istme de Corinto i Grècia central, i subsecuentement en l'Egeo. En terra els espartanos es varen impondre en les batalles hoplíticas de Nemea i Coronea, en l'estiu de 394 a. C., pero varen ser incapaços d'obtindre ventages estratègiques de dites victòries, per lo que la guerra va entrar en una situació de punt mort, de guerra de desgast o de "trincheres" en la que abdós bandos consumien recursos a través del pagament a mercenaris. En la mar la flota espartana va ser esclafada en les rodalies de Cnido, en agost de 394 a. C., per una sura persa comandada per Conón (mercenari de lux d'orige ateniense), acontenyiment que va posar fi a el hegemonia naval de Esparta. Aprofitant este fet, Atenes va llançar vàries campanyes navals en els anys posteriors de la guerra, reconquistando un número d'illes que havien segut la part de l'antic Imperi ateniense durant el V
Alarmats per estos èxits atenienses, els perses varen deixar de recolzar als aliats i varen començar a recolzar a Esparta. Este canvi de bando va obligar als aliats a buscar la pau. La Pau de Antálcidas, comunament coneguda com la «Pau del Rei», es va firmar en el 387 a. C., terminant aixina la guerra. Este tractat va declarar que l'Imperi aqueménida controlaria tota Jonia i que les demés ciutats gregues serien independents. Esparta devia ser el garant de la pau, en el poder de fer complir les clàusules del tractat.
Els efectes de la guerra, per lo tant, varen ser establir la capacitat de Pèrsia d'interferir satisfactòriament en la política grega i afirmar la posició hegemònica de Esparta en el sistema polític grec.[2]
Acontenyiments que varen originar la guerra
[editar | editar còdic]
En la guerra del Peloponeso, que havia terminat en l'any 400 a. C., Esparta va gojar del respal de casi tots els estats del territori continental de l'Antiga Grècia, aixina com del Imperi persa, i despuix dels mesos i anys que varen seguir a la guerra una série de polis del Egeo també havien caigut baix el seu control.
Esta sòlida base de respal, no obstant, pronte es va vore fragmentada despuix de la guerra. A pesar de la naturalea de la victòria, que s'havia produït gràcies a la colaboració dels estats, Esparta va ser l'única que va rebre el botí pres dels estats derrotats i el pagament de tributs acordat en lo que va anar l'Imperi ateniense.[3] Els aliats de Esparta es varen vore encara més alienats quan, en l'any 402 a. C., Esparta va atacar i va prendre Elis baix el seu control, sent esta ciutat un membre de la Lliga del Peloponeso que s'havia enfrontat a Esparta durant el curs de la guerra. Corinto i Tebas es varen negar a enviar tropes per a ajudar a Esparta en la seua campanya contra Elis.[4]
Tebas i Corinto també varen rebujar participar en l'expedició espartana contra Jonia en l'any 398 a. C., aplegant els tebanos inclús a interrompre un sacrifici que el rei espartano Agesilao II va intentar portar a terme en el seu territori abans de partir.[5] No obstant, a pesar de l'absència d'estos estats, Agesilao es va enfrontar en èxit als perses en Brega, aplegant a penetrar terra adins fins a Sardes. El sátrapa Tisafernes va ser eixecutat per la seua incapacitat de detindre a Agesilao, i la seua tongada, Titraustes, va pagar als espartanos per a que es dirigiren al nort, cap a la satrapía de Farnabazo. Agesilao ho va fer, pero al mateix temps va escomençar a preparar una flota naval de prou tamany.[6]
Incapaç de derrotar a l'eixèrcit de Agesilao, Farnabazo va decidir obligar als espartanos a mamprendre la retirada per mig de l'atac a les terres continentals gregues. Va enviar a Timócrates de Rodas, un grec asiàtic, a distribuir diners a les principals ciutats del continent per a incitar-les a enfrontar-se contra Esparta.[7] Els tebanos, que ya havien demostrat la seua antipatia contra Esparta, es varen encarregar de començar la guerra.
Primeres etapes de la guerra (395 a. C.)
[editar | editar còdic]Primers enfrontaments
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Batalla de Haliarto.
Els tebanos, que no desijaven en un primer moment desafiar a Esparta de forma directa, varen preferir una via indirecta per a començar la guerra. Varen recolzar als seus aliats de la Lócrida per a que portaren a terme la recaptació de tributs en un territori que estava al mateix temps reclamat per Lócrida i per Fócida. En resposta, els ciutadans de Fócida varen invadir Lócrida, que a la seua volta va acodir a Tebas buscant ajuda. Els tebanos varen invadir el territori focio que, per la seua banda, va apelar al seu aliat, Esparta, qui es va trobar per fi en l'ansiada excusa per a disciplinar als tebanos.[8] Esparta va ordenar la movilisació general, mentres que una embaixada tebana va ser enviada a Atenes en busca de respal. Els atenienses varen votar ajudar a Tebas i es va firmar una aliança perpètua entre Atenes i la confederació de Beòcia.[9]
El pla espartano era movilisar dos eixèrcits, un baixe el mando de Lisandro i l'atre dirigit per Pausanias, per a que es trobaren i atacaren la ciutat d'Haliarto.[10] Lisandro va aplegar abans que Pausanias i va conseguir persuadir a la ciutat d'Orcómeno per a que es rebelaren contra la confederació de Beòcia, alvançant cap a Haliarto en les seues pròpies tropes i una força de orcomenios. Va morir en la batalla de Haliarto despuix de haver dut a les seues tropes massa prop de les muralles de la ciutat. La batalla va terminar sense decantar-se per cap dels dos bandos, en els espartanos sofrint moltes baixes al començ per a després acabar derrotant a un grup de tebanos que els perseguien cap a terreny més escarpado. Pausanias va aplegar un dia tart, va acordar un alto el fuego i va recuperar els cossos dels caiguts espartanos, en els que va tornar a Esparta. En Esparta es va trobar en un juí en el que s'exigia la seua mort, per lo que va fugir a Tegea ans que poguera ser condenat.[11]
L'aliança contra Esparta s'expandix
[editar | editar còdic]Despuix d'estos acontenyiments, tant els espartanos com els seus oponents es varen preparar per als enfrontaments més sérios que vindrien. A finals del 395 a. C., Corinto i Argos varen entrar en la guerra en el bando d'Atenes i Tebas. Es va formar un Consell en Corinto per a dirigir els assunts d'esta aliança, i els aliats varen enviar emissaris a una série de polis menors rebent el respal de moltes d'elles.[12]
Alarmats pels acontenyiments, els espartanos varen preparar un eixèrcit contra esta nova aliança, i varen enviar un mensager a Agesilao ordenant-li tornar a Grècia. Les órdens varen ser mal acollides per Agesilao, que buscava una gran campanya asiàtica, pero es va donar el regrés i es va dirigir a casa en les seues tropes, creuant el Helesponto i marchant a l'oest a través de Tracia.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Simon Hornblower, "Corinthian War," extret de The Oxford Classical Dictionary, Simon Hornblower i Antony Spawforth, ed.
- ↑ Fine, The Ancient Greeks, pp. 556-559
- ↑ Fine, The Ancient Greeks, p. 547
- ↑ Jenofonte, Helèniques 3.2.25
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia 3.9.2-4
- ↑ Jenofonte, Helèniques 3.4.25-29
- ↑ Jenofonte (3.5.1) diu que Titraustes, i no Farnabazo, va enviar a Timocrates, pero la Helèniques de Oxirrinco conta que va ser Farnabazo el que ho va fer. Vore Fine, The Ancient Greeks, p. 548
- ↑ Jenofonte, Hellenica 3.5.3-5
- ↑ Fine, The Ancient Greeks, 548-9
- ↑ Jenofonte, Helèniques 3.5.6-7
- ↑ Jenofonte, Helèniques 3.5.17-25
- ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica 14.82.1-3
- ↑ Jenofonte, Helèniques 4.2.1-8
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra de Corinto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.