Lliga Beòcia

La Lliga Beòcia va ser una confederació de polis de Beòcia de l'Antiguetat.

Història

Des del sigle VI fins a 479 a. C.

Moneda d'Haliarto d'aproximadament 475-450 a. C. a on figura l'escut beocio.

Un primer indici sobre una aliança entre ciutats beocias és una dedicatòria a Apolo Coricio d'un grup de soldats tebanos en Tanagra de la primera mitat de el VI Heródoto narra acontenyiments datats a partir de l'any 520 a. C. a on descriu actuacions conjuntes de beocios en la guerra i en la diplomàcia, i en acontenyiments alguna cosa més tardans (del 479 a. C.) menciona expressament l'institució dels beotarcas. Per una atra part, vàries ciutats beocias (Hieto, Acrefias, Coronea, Tanagra, Tebas, Tespias i Micaleso) varen escomençar a falcar moneda a fins de el VI i estes tenien en comuna l'anvers a on figurava l'escut beocio. També hi ha atres inscripcions de fins de el VI que fan supondre en una confederació o aliança de ciutats beocias dirigides per Tebas existia ya en eixe periodo. Esta primera aliança va deure dissoldre's en el 479 a. C. quan Tebas va ser somesa pels atres grecs. Hi ha estudiosos que consideren que algunes monedes del periodo posterior sugerixen que la lliga no es va dissoldre sino que Tanagra va ocupar el lloc de Tebas com a ciutat preponderant.

Des del 447 fins al 386 a. C.

Anys despuix, va tornar a formar-se una aliança de ciutats que en este periodo alguns historiadors denominen Lliga Beòcia i atres Confederació Beòcia. Esta va comprendre des del 447 fins al 386 a. C.

Esta nova aliança entre beocios va sorgir despuix de la victòria en la Batalla de Coronea front als atenienses i va eixir reforçada de la guerra del Peloponeso en aprofitar la debilitat d'Atenes, que va anar definitivament derrotada en 404 a. C. En el canvi de sigle, la Confederació Beòcia ya s'havia convertit en una potència militar tremendament poderosa.

En l'estiu del 395 a. C., segons descriuen les Liga Beocia, estava organisada en onze districtes que servien tant per a l'administració fiscal, com a política o militar. Cada una d'estes circumscripcions o districtes tenia dret a enviar un determinat número de beotarcas, del següent modo: Tebas enviava quatre, dos per la seua pròpia ciutat i dos pels territoris pròxims que li eren tributaris; Orcómeno i Hisias enviaven dos; Tespias junt en Eutresis i Tisba enviaven atres dos; Tanagra enviava un; Haliarto, Lebadea i Coronea enviaven un per tandes i Acrefias, Copes i Queronea enviaven també un per tandes. Els beotarcas formaven un colege de magistrats que eren els màxims càrrecs militars dins de la Lliga i eixercien el poder eixecutiu baix l'autoritat del Consell federal, dividit en quatre seccions. Assumien el mando de l'eixèrcit federal. Representaven a Beòcia en les relacions entre ciutats, rebien i enviaven embaixadors.

En l'any 386 a. C., per una de les condicions de la Pau de Antálcidas, Jenofonte narra que els tebanos varen deixar lliures les atres ciutats, lo que s'ha interpretat com que va haver una dissolució de l'aliança.

Des del 373 fins al 338 a. C.

Una tercera Lliga Beòcia va ser reorganisada en el 373 a. C. En ella, els personages més famosos que varen eixercir la magistratura varen ser Epaminondas i Pelópidas, que varen dur a Tebas a un estatus hegemònic a mitat de el IV La Lliga Beòcia va ser dissolta despuix de la batalla de Queronea per Filipo II de Macedònia en 338 a. C. i Tebas va ser destruïda per Alejandro Magne.

Entre el 338 i el 171 a. C.

Despuix de la destrucció de Tebas, diversos testimonis epigràfics indiquen que és possible que l'aliança beocia fora restablida, en esta ocasió en capital en Onquesto.

L'eixèrcit

Cada districte devia enviar mil hoplitas i cent ginets a l'eixèrcit de la Lliga. Ademés d'estos contingents, cada districte contribuïa també en mil infants llaugers (psiloi) i cent soldats d'infanteria montada (hamippoi pezoi). D'esta manera, el contingent total que podia reunir la Lliga beocia ascendia a 24.200 soldats repartits en quatre cossos fonamentals: 11.000 hoplitas, 1100 ginets, 11.000 psiloi i 1.100 hamipos. Estos dos últims eren infants llaugers que pertanyien a les classes políticament no privilegiades. Mai es movilisava l'eixèrcit total i normalment acodien a la cridada de la Lliga, entre 6000 i 8000 hoplitas i entre 600 i 800 ginets.

L'eixèrcit beocio es trobava baix el mando suprem dels beotarcas. Mai anava un sol beotarca al mando de cada expedició, sino que com a mínim s'enviaven dos. En campanya, els beotarcas formaven el consell de guerra, en el sí del com es discutien l'estratègia i les tàctiques a adoptar, la conducció general de les operacions militars i es prenien per vot majoritari les decisions importants. Provablement eren els quatre consells federals els que decidien en cada expedició quin dels dos beotarcas tebanos eixercitaria la jefatura suprema de l'eixèrcit, mando únic en el que no es turnaban siquiera els propis beotarcas tebanos. La comandància suprema de l'eixèrcit de la lliga recaïa sempre en un tebano, per la posició hegemònica de Tebas en el sí de la Lliga; de la mateixa manera que Atenes en la Lliga de Delos, o que Esparta en el de la Lliga del Peloponeso.

Cada districte de la Lliga beocia aportava un màxim de mil hoplitas. L'única divisió interna que coneixem de l'infanteria beocia és el lochos (batalló), al mando d'un lochagos, assistit potser per atres dos oficials. Possiblement cada lochos estava compost per uns 300, 325 o 350 hoplitas. La formació en el camp de batalla d'estos infants era en falange oblicua, que tenia un front de 13 o 14 files i una columna de vinticinc soldats de fondo.

Cada districte devia enviar, tres lochoi complets de hoplitas. Esta suposició es basa que devia ser especialment adequada per als districtes que incloïen tres polis, ya que cada una d'elles aportaria un lochos complet a l'eixèrcit de la Lliga. Aixina, per eixemple, en el districte conjunt de Queronea, Copes i Acrefias cada polis reunia un lochos de poc més de 300 hòmens.

Junt als hoplitas, existia també una infanteria llaugera composta per uns 11.000 psiloi, reclutats i enviats de la mateixa manera que els hoplitas a raó de mil per districte. Esta infanteria ocupava normalment els flancs de l'eixèrcit. Estava formada provablement per hòmens lliures beocios de la classe censitaria inferior a la de hoplita i, per lo tant, sense drets polítics. La possessió de les seues pròpies tropes llaugeres era una característica peculiar de l'eixèrcit beocio: Beòcia tenia tendència a armar a les classes inferiors més que a reclutar tropes mercenàries.

El hiparco federal beocio, al que devem distinguir dels hiparcos locals, era el cap suprem de la cavalleria beocia i potser manara també als hamipos, l'infanteria montada. La cavalleria beocia estava dividida com a mínim en unitats, el nom oficial de les quals era hilas, esquadrons de 30 a 40 ginets manats per un hilarco. Cada districte devia aportar tres esquadrons de cavalleria lo que resultava, com en el cas dels lochoi, proprocionado a la divisió en districtes en la que cada terç (Copes, Acrefias i Queronea) aportava una hila completa de cavalleria. A diferència de lo que era la norma en una gran part del món grec, la cavalleria beocia eixercitava un paper important en les operacions militars i era tinguda en alta estima en tota Grècia.

La cavalleria beocia disponia, ademés, d'una infanteria montada (hamippoi pezoi): una espècie d'auxiliars que en determinats moments de la batalla, combatien peu a terra junt als ginets, cobrint el seu flanc. En tractar-se de tropes llaugeres és provable que estigueren formades, de la mateixa manera que els psiloi, per ciutadans de la classe censitaria immediatament inferior a la de hoplita, i que cariren també de drets polítics.

Referències

Hatzidakis (1977), citat en Babiniotis Dictionary

Sylvain Auroux, History of the language sciences

• Fine, John Van Antwerp. (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en anglés), Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.

Larson, Stephanie & L. (2007) Tals of epic ancestry: Boiotian collective identity in the clapix archaic and early classical periods. In. Història Einzelschriften, n.º 197. Stuttgart: Franz Steiner

Bibliografia

• Georg Busolt i Heinrich Swoboda (1926). Griechische Staatskunde, vol. II, Munchen: C. H. Beck
• Domenica Paola Orsi (1974). Sull'ordinamento della Beozia dona Coronea alla pastura vaig donar Antalcida. Bari : Carlucci
• Luigi Moretti (1967). Iscrizioni storiche ellenistiche, vol. 1, Attica, Peloponneso, Beozia. Firenze : La nuova Itàlia.
• Peter Levi, Riccardo Giglielmino, Mario Attilio Levi i Giovanni Giorgini (2004). La Storia: 2. La Grècia i il mondo ellenistico. Milano : Mondadori
• Antonio Nibby (1817). Pausania il Periegeta. Descrizione della Grècia, Llibre IX, vol. III. Roma: Poggioli, pp. 212-304 (on-line)
• Victorium Bartoletti (1993). Helèniques de Oxirrinco, ed. Mortimer Chambers, 19, 2-4. Stutgardiae et Lipsiae. In. aedibus B. G. Teubneri, , pp. 32-33.