Pau de Antálcidas

La Pau de Antálcidas (Pau del Rei) va ser el tractat de pau que va terminar en la guerra de Corinto

La Pau de Antálcidas, també coneguda com la Pau del Rei, va anar un tractat de pau impost per Pèrsia en 387 a. C., pero baix influència de les conveniència d'Esparta i que va posar fi a la guerra de Corinto en l'antiga Grècia. El nom oficial del tractat ve de l'embaixador espartano i instigador d'esta pau, Antálcidas, que va viajar fins a Susa per a negociar els térmens del tractat en el rei de la dinastia aqueménida persa. No obstant, el tractat va ser més conegut en l'antiguetat per la Pau del Rei; nom que reflectix la profunda influència de Pèrsia en els térmens del mateix.

El tractat va marcar un primer intent de consecució d'una Pau Comuna en el història grega: baixe el tractat totes les ciutats firmaven simultàneament la pau sobre la base de l'autonomia i independència de totes les polis.

Va ser comunicat als Estats grecs en el hivern del 387 a el 386 a. C. Va ser acceptat per Esparta i Atenes en 386 a. C. Els que més es varen demorar varen ser Argos i el govern unit d'Argos i Corinto.

El final de la guerra de Corinto

Antálcidas va viajar a Susa per a negociar la pau.

Per a l'any 387 a. C., el front principal de la guerra de Corinto s'havia desplaçat des del continent grec al mar Egeo, en a on la flota ateniense comandada per Trasíbulo s'havia fet en el control d'un bon número de ciutats, i estava actuant en colaboració en Evagoras I, rei de Chipre. Ya que Evagoras era un enemic de Pèrsia, i molts dels guanys atenienses amenaçaven els interessos de l'imperi, estos acontenyiments varen fer que Artajerjes II decidira deixar de recolzar a Atenes i als seus aliats en la guerra, i preferira alinear-se en els interessos espartanos. Antálcidas, el comandant d'una flota espartana, va ser cridat a Susa junt en el sátrapa Tiribazo. Ahí varen començar a desenrollar-se els acorts bilaterals per a un acort que posara fi a la guerra.

Per a dur als atenienses a la taula de negociacions, Antálcidas va desplaçar la seua flota de 90 naus al Helesponto, en a on podria amenaçar les rutes de comerç per mig de les quals els atenienses importaven el grane. Els atenienses, recordant la seua desastrosa derrota en 404 a. C., quan els espartanos es varen apropiar del Helesponto, varen acceptar negociar, i Tebas, Corinto i Argos, que no estaven disposts a seguir lluitant sense el respal d'Atenes, també es varen vore forçats a fer-ho. En una conferència de pau en Esparta, totes les parts implicades en la guerra varen acordar acceptar els térmens donats per Artajerjes.

Els térmens del tractat

La característica més cridanera de la Pau de Antálcidas és cóm reflectix l'influència persa. En els térmens del tractat es va tindre com a base un decret del rei persa Artajerjes II:

Artajerjes el rei pensa que és just que les ciutats d'Àsia li pertanyguen, de la mateixa manera que Clazómenas i Chipre d'entre les illes, i que el restant de les ciutats gregues, tant grans com a menudes, siguen independents, llevat Lemnos, Imbros i Esciro; i que estes deurien pertànyer als atenienses com si aixina haguera segut sempre. Pero sobre qualsevol de les dos parts que no accepte esta pau, contra ells faré la guerra, en companyia en els que sí desigen este acort, tant per terra com per mar, en naus i en diners.

Jonia i Chipre varen ser abandonades als perses, i els atenienses varen ser obligats a cedir les seues recents conquistes en el Egeo. També va tindre importància en el fet de que l'insistència en l'autonomia de les ciutats va posar fi a l'experiment polític que havia sorgit en la guerra: l'unió d'Argos i Corinto. En lo que els grecs varen cridar sympoliteia, les dos ciutats es varen fusionar políticament, garantisant als seus ciutadans la ciutadania conjunta d'abdós Estats.

Varen ser obligats a separar-se, i els tebanos varen tindre també que dissoldre la seua lliga de Beòcia. Només es va mantindre la Lliga del Peloponeso espartana i el servilisme al que estaven somesos els hilotas, ya que Esparta, que era la responsable d'administrar els térmens de la pau, no tenia interés en aplicar el principi d'independència ací.

Efectes de la pau

El més important efecte de la Pau de Antálcidas va ser la devolució al control persa de Jonia i de certes parts del Egeo. Despuix de haver segut expulsats del mediterrànea per la Lliga de Delos en el V, els perses havien anat recuperant la seua posició des de finals de la guerra del Peloponeso, i eren ara lo suficientment forts com per a dictar els seus térmens a Grècia. Mantindrien esta posició de força fins als temps d'Alejandro Magne.

Un segon efecte va ser la formalisació de Esparta com a cap del sistema polític grec. Usant el seu mandat per a protegir i impondre la pau, els espartanos varen llançar una série de campanyes contra estats que veen com a amenaces polítiques. La major d'estes campanyes es va produir en 382 a. C., per a trencar la Lliga Calcídica en el noroest de Grècia. En el camí, el general espartano Foebidas sitiaria Tebas i deixaria ahí una guarnició. El principi d'autonomia, per tant, va demostrar ser un principi molt flexible en mans del poder hegemònic.

No obstant, la Pau de Antálcidas no va tindre èxit en dur la pau a Grècia. La lluita es va reprendre en la campanya contra Olinto en 382 a. C. i va continuar de forma intermitent durant gran part de les següents dos décades. L'idea de la Pau Comuna, en va canviar, va ser prou duradora, i va haver varis intents d'establir-la, encara que tots en el mateix èxit que l'intent original. En garantisar poders a Esparta que sense dubte provocarien l'ira d'atres estats en ser usats, els tractats sembraven el seu propi final, i es va mantindre un estat de casi guerra constant entre els estats grecs.

Vore també

• Guerra de Corinto

Bibliografia

• Fine (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en anglés), Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.
• Jenofonte: Helèniques.

Enllaços externs

• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • The Corinthian War and the King's Peace (La Guerra de Corinto i la Pau del Rei).