Eixèrcit aqueménida

Batalla d'Issos representada en un mosaic de la Casa del Faune en Pompeya, exposta en el Museu Arqueològic de Nàpols.

El eixèrcit aqueménida dels reis perses, des de Ciro II el Gran a Darío III, durant els seus casi dos sigles i mig d'existència (560-330 a. C.), va estar integrat per contingents d'estats vassalls i de mercenaris, principalment, grecs. Va contar en diverses unitats, armas i indumentària. Darío I, va manar expedicions militars contres tracios i escitas i va invadir Grècia (primera guerra mèdica) en la primera década del V El seu fill Jerjes I va seguir els seus passos uns dèu anys despuix, creuant l'estret del Helesponto en uns numerosíssims eixèrcit i sura, donant lloc a la segona guerra mèdica. Els reis posteriors varen alternar, entre recolzar militar o financerament a Atenes o a Esparta, enfrontades entre sí, i les seues respectives lligues (Confederació de Delos i Lliga del Peloponeso, segons els seus interessos, durant la guerra del Peloponeso), en el V En el IV, la preponderancia militar de les principals polis gregues com Tebas, (cf. hegemonia tebana) i l'aument del poder militar del Regne de Macedònia en el seu rei Filipo II, i el seu fill Alejandro Magne, varen marcar el decliu com a potència militar del Imperi aqueménida, en primer lloc, i la seua aniquilació i assimilació en el eixèrcit macedonio, a mida que Alejandro conquistava dit Imperi, ulteriormente. El núcleu del eixèrcit, compost per huestes perses i medas, permetia mantindre l'orde en el vast Imperi. En el devindre del temps, la infanteria i la cavalleria es varen convertir en les milícias més importants, mentres que es va reduir el número de tropas que lluitaven en carros de guerra, per la seua escassa maniobrabilidad. Dels sátrapas depenia una guarnició integrada per tropes locals, que donat el cas, s'unien a l'eixèrcit del sobirà. el sátrapa en el territori de la qual es trobaven les guarnicions pagava a la soldadesca, i en general en espècie, salve als mercenaris grecs, presents en cantitats considerables en les files de l'eixèrcit. Per a les campanyes militars importants, els reis feyen levas entre els seus pobles subyugados, des de terres tan lluntanes com la Índia o Egipte, sent els perses i mercenaris d'Àsia Central i d'Iran els més fiables.

Rodejava al monarca una guàrdia real, constituïda per les tropes de cavalleria i 10 000 arqueros, que els historiadors varen cridar els Immortals.

Orige

Soldat medo.

Com en atres àmbits, també en l'esfera militar va haver grans influències transculturals en l'imperi aqueménida. Eixemple d'això són: l'us d'insígnies divines colocades en els carros com estandarts de l'eixèrcit; l'adopció d'equipament, peces d'armadura i trages elamitas, aixina com l'adopció del tir en arc d'este poble en l'infanteria aqueménida; l'ocupació dels escuts en forma d'huit, cridats dypilon; l'adopció del «peto» egipcíac de lli, utilisat també pels assiris; l'utilisació de la armadura i de caixcos de tipo kurgán, caixcos coneguts en Elam; i lo que és més significatiu, aspectes de l'instrucció i els rituals militars transmesos a través de les fonts asirias i també per Heródoto. Donat ellarc domini militar d'Asiria en Oriente Pròxim, s'ha sugerit a voltes que l'eixèrcit neoasirio eixercira una influència en la formació del dels medos i dels perses, si ben hi havia poques proves directes d'això. Un fragment d'un relleu de pedra del Palau Nort d'Asurbanipal en Nínive, que representa arqueros elamitas i d'atres procedències, junt en guàrdies lanceros assiris en marcha cap a un grup de sacerdots, s'ha identificat com una possible representació d'arqueros auxiliars perses. L'escena té visos de ser una desfilada ceremonial en Arbela despuix de la tornada del eixèrcit assiri de la seua victòria davant els elamitas en el riu Ulai en el 653 a. C. La superfície del relleu molt erosionada, ocultava a la vista un detall fonamental: els lanceros apareixen en marcha en les armes invertides. Este desfilada militar s'exhibix en el Museu Britànic (ANE 124923 i ANE 135204)

Organisació

Les fonts escrites perses aporten informació sobre les llistes d'avituallamiento i alguns térmens tècnics, pero no sobre la forma de lluitar de l'eixèrcit. Resulta difícil valorar la seua competència a través de les fonts escrites gregues, més àmplies, per la parcialitat que comporten.

Regiments i unitats

Erro al crear miniatura:

Formació de l'eixèrcit persa. Primera fila: soldat d'infanteria en un gran escut i una llança, a continuació els arqueros. Els últims són els comandants i supervisors. Esta formació era bona per a la defensa, pero pobra per a l'atac.

Els sistemes militars assiri i aqueménida també tenien molt en comú en lo relatiu a l'utilisació de grans formacions de guàrdies professionals que encapçalaven unitats de reclutes, que complien en les seues obligacions en l'Estat en persona o en espècies. En abdós casos, s'amprava una organisació decimal, en seccions de 10 hòmens, companyies de 100 i formacions més voluminoses de 1000. El terme general per a definir un eixèrcit regular era spada. Dit eixèrcit estava format per un arma d'infanteria (en persa antic, pasti), una de cavalleria (asabari, ginets) i, en algunes ocasions també de camellos (usubari, ginets de camellos) i carros. Tots ells anaven acompanyats d'un gran número de seguidors de campanya. Els regiments, composts de mil hòmens, podien formar divisions de dèu mil. Hazabaram és el terme persa per a regiment, paraula composta per hazara (mil) i el sufix -bam que la convertia en substantiu numeral. Un hazarapatish o «comandant de mil» manava cada regiment, que es dividia en dèu satabam de cent hòmens. Cada satabam estava baix el mando d'un satapatish comandant d'unitat de cent i, a la seua volta, es dividia en dèu databam de dèu hòmens, al mando del dathapatish, el comandant de la decena. Dèu hazabaram formaven una baivarabam, un regiment de dèu mil, baix el mando del baivarapatish, el comandant de dèu mil. Este últim terme és merament especulatiu, puix solament sobreviu en llengua avesta, emparentada en el persa. Al comandant en cap de la spada se li cridava provablement spadapatish, si be al general en plena autoritat civil se li cridava karana (en grec karanos). Estos rancs militars apareixen, en el seu equivalent en grec, en la Ciropedia de Jenofonte. Característic era que tant els comandants com els dignatarios participaren en la lluita, i molts varen morir en combat, com Ciro II en Escitia i Mardonio en Platea. Onze dels fills de Darío I varen prendre part en la primera guerra mèdica, i tres d'ells varen morir en acció.

Infanteria

L'infanteria de tots els eixèrcits aqueménidas estava formada per perses de naiximent. A diferència de lo que ocorria en les tropes gregues els millors soldats ocupaven el centre de la formació. Estos guerrers es protegien en grans escuts de cuiro i vímen. Les diverses armas ofensives en les que lluitaven eren llanças, astrals, espasas, arcs i flechas. El seu armadura llaugera consistia en una coraza acolchada de Lli textilli i en un caixco.

Vore també: Segona guerra mèdicaEixèrcit

Immortals

Artícul principal → Immortals.

Immortals perses, en una cerimònia en Iran del 2500 aniversari de la fundació del Imperi aqueménida per Ciro II el Gran.

El regiment més important era el dels Immortals, aixina cridats perque les baixes es reponien immediatament per a mantindre inalterados les seues 10 000 hòmens.

Els Immortals contenien un regiment d'èlit, els Lanceros del Rei, integrat exclusivament per aristócrates, verdaderes tropes d'èlit integrades per perses, medos i elamitas. En els bajorrelieves de Persépolis apareixen representats en els seus arcs. Provablement siguen Immortals els guerrers que figuren en les rajoles esmaltados de Susa, aixina com en numerosos sagells.

S'encarregaven de la guàrdia de la tenda real mentres el rei es desplaçava o estava en una expedició.

S'ha apuntat que el nom «immortals» (Ἀθάνατοι/athanoi en grec antic) es deu a una confusió grega de les paraules del persa antic anûšiya («membres del sèquit» o «criats») i anauša («immortals»). Esta explicació encaixaria en la terminologia dels texts assiris i neobabilónicos en els que els guàrdies reals també eren coneguts com a «membres del sèquit» (qurbute). No obstant, la similitut de les paraules en persa antic podria haver sugerit el nom de anausha per als guàrdies com a sobrenom persa. La referència d'Heródoto als perses «que el rei acostumava a cridar els “Immortals”» resulta significativa, puix els reis assiris també podien referir-se a les seues tropes d'èlit en epítets aplicats comunament als héroes divins, com per eixemple en l'us del terme huradu. Heródoto (VII.40-41) oferix una descripció de l'eixèrcit de Jerjes I quan va partir de Sardes per a iniciar l'invasió de Grècia. La vanguarda la componien mil ginets perses d'èlit, a continuació figuraven milanceros, també d'èlit, en les puntes de les seues llances apuntant al sol, en senyal de respecte a Jerjes, a qui precedien. El rei marchava sobre un carro tirat per cavalls neseos. En este punt el relat és un tant confús. Despuix del rei marchaven milanceros —els perses més valents i de major alcurnia— que duyen les seues piques en les puntes cap a dalt; a continuació figurava un atre esquadró de cavalleria, integrat per mil perses d'èlit, i despuix de la cavalleria, dèu mil soldats d'infanteria, seleccionats entre el restant dels perses, que encara que l'historiador d'Halicarnaso no ho diu expressament, possiblement es tracte dels Immortals (cf. VII.83). Mil d'ells duyen adornades l'extremitats inferiors de les seues llances, en granades d'or com a contrapeso; estos 1000 rodejaven als atres 9000, que duyen granades d'argent. En este punt, Heródoto sembla que descriga una mescla de «arquero protegit en escut», en 9000 arqueros defesos per un miller de lanceros en escuts. El text grec establix una distinció per a diferenciar als Immortals de la guàrdia estrictament personal del sobirà, integrada per 2000 lanceros i 2000 ginets, l'única missió dels quals era velar per la seguritat del monarca. Heródoto, termina la seua descripció afegint que també duyen contrapeso en formes de granades d'or els lanceros que les seues llances apuntaven al sol, i pomes del mateix metal els qui seguien més de prop a Jerjes. Estos últims rebien el nom de mēlophóroi (melóforos), pels fruts que adornaven la part inferior de les seues llances. Despuix dels Immortals marchava un contingent de 10 000 ginets perses, seguits del restant de les tropes.

Quint Curcio Rufo fa una descripció comparable a la de Claudio Eliano sobre els melóforos, consignada en la següent secció: «feyen gala d'un lux i una opulencia inauditos que els tornava més imponents, entre els collars d'or, entre la robes ornades en or, i entre els corfolls en mànegues, adornades en gemas».

Melóforos

Lancero, palau de Darío I en Susa, tal volta un melóforo.

Els melóforos (del grec antic οἱ μηλοφόροι/hoi mêlophoroi, lliteralment «els portadors de pomes»), eren una companyia de 1000 lanceros que constituïen la guàrdia personal del Gran Rei.

Heráclides de Cime els descriu en els seus Persika:

són lanceros (doryphoroi) tots de naiximent persa; tenen pomes d'or sobre la punta de les seues llances. Són 1000, triats en raó de la seua alta alcurnia (aristindēn) entre els 10.000 perses que duen el nom d'Immortals.

Ateneu, Convit dels erudits XII.514c

Mentres Alejandro rebia als seus aplegats per a sopar en la seua tenda, «es trobaven allí 500 perses vestits en robes de color púrpura i groc, cridats melóforos». Sensible al seu aspecte impressionant, el rei macedonio els va conservar i els va utilisar al seu servici en acabant de que posara fi al regnat dels Aqueménidas. És provable que els lanceros i arqueros representats en les rajoles esmaltados de la Apadana (sala d'audiència) del palau de Darío I en Susa siguen melóforos. Estaven permanentment junt al rei. En Gaugamela varen combatre al costat de Darío III. Desfilaven just abans del carro real en el corteig d'este monarca, situats despuix dels Parents i dels Immortals. Tenien reservat un quarter dins de palau. En suma, segons l'explicació d'Hesiquio, eren els perses encarregats de velar del rei i de servir-li (therapeia)

És provable que el quiliarca (cap de mil) tinguera el mando de mil «guàrdies de corps» que constituïen una èlit en el sí dels Immortals. Per les estretes relacions que els melóforos mantenien en el rei, la funció de quiliarca no podia ser eixercitada més que per un personage de total confiança; d'ahí, sense dubte, la posició de prestigi que li reconeixien varis autors antics.

Sparabara

Reconstrucció d'un sparabara.

Artícul principal → Sparabara.

En el Oriente Pròxim en el primer mileni a. C., la formació militar per excelència era la composta per un arquero que disparava parapetat despuix d'un enorme escut —l'equivalent del pavés medieval—, que era subjectat per un camarada. En els primers temps de l'Imperi, la majoria de les forces d'infanteria rebien el nom de sparabara o «portadors de paveses», aixina cridats pels grans escuts rectangulars o spara (en grec antic, gerrha) que portaven. La subunidad tàctica de l'infanteria estava composta pels dathabam de dèu, que acodien al camp de batalla en files. Segons referix Nicholas Sekunda «el dathapatish se situava front al primer soldat de la primera fila i duya un spara. Darrere d'ell es colocava el restant de la formació del dathabam, nou soldats armats en un arc i un falquión». Blandía una espasa d'1,8 m i devia protegir al restant del dathabam quan el enemic alcançara la llínea. A voltes, tot el dathabam anava armat en arcs i el spara es colocava com un mur en el front per a que tota la unitat poguera disparar fleches.

Takabara

A estes tropes mercenàries, procedents de tribus de l'Imperi aqueménida, se'ls solia encomanar tasques de guarnició o patrulla. Preferien lluitar en les seues armes natives, per lo que usualment no duyen el mateix equipament que els sparabara. Lluitaven en llances i taka, similar a la pelta dels peltastas dels eixèrcits grecs, en el nom dels quals apareixen en la fonts gregues, concretament com peltophoroi (portadors de pelta). A diferència d'estos soldats helènics d'infanteria llaugera que utilisaven armes arrojadizas com les javalinas, els takabara els escuts dels quals i llances eren de major tamany, solien lluitar en el front de la llínea de batalla i participaven en combats cos a cos.

Arqueros en escuts

Arqueros i lanceros.

Entorn al 460 a. C., en la ceràmica grega comencen a aparéixer arqueros equipats en diferents escuts (spara). Eren de fusta o de cuiro, reforçats les seues vores en metal. Tenien forma de lluna creixent: per a facilitar una bona visió al arquero hi havia un segment retallat en la part superior. Era similar a la pelta grega, pero de major tamany. Sembla ser que en persa antic estos escuts es dien taka.

Hoceros

Heródoto menciona que els licios anaven proveïts d'hoces. Esta arma era una espècie de sabre llarc i corvo, com una cimitarra, la forma de la qual recordava a la d'una hoz. També figurava entre l'armament dels carios i atres pobles d'Anatolia meridional. S'utilisava a sovint contra la cavalleria. Heródoto narra despuix del seu relat de la rebelió jónica, la expedició persa per a sometre Chipre, al mando del persa Artibio, al front d'un numerós eixèrcit. Informat d'això, el salaminio Onésilo va solicitar ajuda a les polis jonias, que li la varen denegar. En aplegar els perses a la planura de Salamina, Onésilo es va situar expressament front a Artibio, que montava un cavall adestrat per a corvetear contra un hoplita. Onésilo va trobar en el seu palafrenero cario un servidor astut, puix quan Artibio s'abalançava sobre Onésilo, est va ferir al persa mentres li envestia, i tal com havia planejat en el seu assistent en el precís instant en que el cavall engrifaba les pates contra l'escut d'Onésilo, el cario li va assestar un mandoble en el seu hoz i li cercenó les pates atrasseres.

Cavalleria

Detall del Sarcòfec d'Alejandro (Museu arqueològic d'Estambul, 370 T), Necròpolis Real de Sidón, en el que apareix un ginet persa sense escut vestit a la usanza dels medos i tocat en la tiara persa.

La necessitat d'un cos de cavalleria va ser l'ensenyança que va obtindre Ciro II el Gran quan va conquistar Brega en l'any 547 a. C. Va repartir les terres conquistades entre els nobles, els qui varen criar cavalls i varen integrar dit cos. Per eixemple, va entregar 7 ciutats en el nort d'Anatolia a un tal Pitarco, nom grec. Quinze mil nobles perses varen rebre el títul honorari de Huwaka (parent) de part de Ciro, qui els exigia es dirigiren a qualsevol part a cavall, de modo que era una vergonya per a ells ser vists caminant. La cavalleria d'èlit, «un miller de forts», procedien de la Huwaka.

Els medos també eren ginets de l'eixèrcit, i a partir del regnat de Darío I, els traus d'Àsia Central varen ser reclutats com a cavalleria mercenària. Provablement la primera cavalleria persa va ser creada a partir d'excelent cavalleria dels seus veïns medos. Els ginets anaven equipats casi com els infants, encara que ademés duyen dos javalinas de fusta de cornejo (en grec palta, plural, palton), d'una llongitut d'entre 1,5 i 1,8 m, en puntes de bronze o de ferro. Tenien la possibilitat de llançar una d'estes javalines, mentres que l'atra l'ampraven per a carregar, o també la tiraven. Alguns ginets anaven tocats en caixco de metal, en lloc de la tradicional tiara, generalment de bronze i de forma redonejada. Encara que no tots, es protegien en petos de lli reforçat, fabricats en dos capes de lli acolchades en llana de cotó. També hi havia corazas d'escates metàliques, pero eren més habituals les de lli, ya que encara que no resultava tan eficaç com a protecció era més llauger i cómodo. En un document babilònic datat en el segon any de regnat de Darío II (422 a. C.) figura escrit en acadio l'equipament d'un ginet: «un cavall en el seu mosso, el seu arnés i la seua closca de ferro, i un caixco, un coselete de cuiro, un escut, 120 fleches, una maza de ferro, dos javalinas en punta de ferro i la seua quota de diners».

Sembla que en la cavalleria jamai es va generalisar l'escut durant el periodo aqueménida. Els escuts llaugers de vímen i canya es varen utilisar per volta primera entorn al 450 a. C., i es pensa que varen ser els mercenaris escitas, que feyen us d'un model de spara més chicotet i allargat, els que ho varen introduir. Açò s'ha inferido de les escenes en que apareixen ginets perses en la ceràmica ática de figures roges. Cavalcaven sense cadires rígides, com a molt sobre mantes acolchades. No utilisaven estrebes ni herraban als seus ensellaments.

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció en color del cridat Ginet persa de la Acrópolis d'Atenes. L'original (ca. 490 a. C.), en marbre, està en el Museu de la Acrópolis d'Atenes.

Realisaven escaramuzas llançant javalines o fleches, es retiraven i disparaven a l'enemic quan este es batia en retirada. En la lluita cos a cos, no tractaven de desmontar al seu adversari, sino que atacaven els seus flancs vulnerables i el seu retaguàrdia. La caballera no solia carregar sobre formacions d'infanteria sense trencar. el sátrapa i el rei s'ocupaven de les unitats mercenàries de cavalleria. Les del rei constituïen guarnicions permanents estratègicament localisades. Les comunitats locals s'encarregaven de la seua manutenció. Part dels tributs es dedicaven a la compra, crío i conte dels ensellaments. La guarnició real estacionada en Cilicia era una de la més importants, per la seua missió de prevenció davant forces invasoras o rebels que gosaren penetrar per les Portes Cilicias. Els mercenaris sagartios utilisaven punyals i llaços, estos últims confeccionats en tires de cuiro trenades. Encara que no eren els únics que manejaven llaços, també ho usaven unes atres tribus iranias d'Àsia Central i Iran oriental. Els ginets d'Àsia Central duyen el cabell curt i no lluïen bigot ni barba.

Erro al crear miniatura:

La cavalleria aqueménida en Àsia Menor.

Segons Heródoto, les forces de cavalleria de l'expedició a Grècia de Jerjes I, estaven compostes per contingents perses, els ginets dels quals cobrien els seus caps en tiaras, encara que alguns usaven caixcos metàlics. Els sagartios varen aportar 8000 ginets: utilisaven llaços de cuiro trenat que tiraven als seus adversaris, i per mig d'un nuc corredizo, els arrastraven cap a sí. Els ginets medos, els cisios, bactrios, traus, líbicos, àraps i indis duyen la mateixa indumentària i armament que les seues forces d'infanteria. Estos últims, ademés, montaven cavalls ensellats i conduïen carros, dels que tiraven cavalls i onagros de la Índia (hemionus onager indicus). Els àraps montaven dromedaris.

Els pobles citats eren els únics que proporcionaven cavalleria, el número de la qual ascendia a 80.000 unitats, sense contar els dromedaris i els carros. Este número d'efectius es considera verosímil, degut a que Heródoto més alvance indica que els caps de cavalleria eren tres, lo que supondria que cada cos d'eixèrcit, dels tres que varen participar en la expedició militar contra Grècia, tenia assignat un contingent de 20.000 ginets cada u; és dir, en total, sis miríades: perses, medos, cisios i bactrios varen poder haver integrat quatre; els 8000 sagartios atra, i l'última composta per caspios, pacties i paricanios. A destacar que totes les tropes de cavalleria procedien de satrapías orientals, i que els carros i dromedaris, d'indis, líbicos i àraps, no varen eixercitar un paper decisiu en les operacions militars que narra l'historiador d'Halicarnaso.

La flota

Trirremes varats en la plaja de Marató.

Fins a la conquista de Chipre i Egipte els perses no es varen vore en la necessitat de construir i mantindre una marina de guerra. No obstant, el domini de totes les riberes del mediterràneu oriental i el seu conflicte permanent en els grecs els va forçar a això. L'eixèrcit invasor d'Egipte del rei aqueménida Cambises II solament podia marchar pel desert coster si posseïa una armada que lo aprovisionara i mantinguera. Va ordenar construir una flota pròpia, que va permetre als perses conquistar el país del Nilo i, posteriorment, atacar Europa.

Les fonts mencionen flotes constituïdes per 600 i 300 barcos respectivament, generalment per 300 unitats. Per a la expedició a Grècia de Jerjes I, la flota estava composta de la següent manera: 300 barcos aportats per fenicios i siris, 200 pels egipcíacs, 130 els chiprans, 100 els cilicios, 30 els panfilios, 50 els licios, 30 els dorios d'Àsia, 70 els carios, 100 els jonios, 47 els grecs de les illes de la mar Egeo, 60 els eolios i 100 els helespontios. Tarn sugerix que la flota de Jerjes es componia de 600 unitats procedents de cinc zones de reclutament, cada una de les quals suministrava dos esquadras de 60 naus. També sugerix que este sistema sexagesimal procedia dels fenicios. Ctesias referix que en l'época d'Ariaramnes, sátrapa de Capadocia, es va enviar contra les escitas 30 naus. Heródoto menciona una subunidad de 10 naus, les més veleras de la força naval de Jerjes, que varen salpar de la polis de Terma, varen divisar 3 trirremes, varen perseguir a una, la varen capturar i varen degollar a un tripulant. Segons Sekunda, la sifra de 30 barcos es prestava be a les operacions navals, puix un esquadró de 30 barcos podia dividir-se convenientment en 3 unitats de 10 barcos cada una, que constituirien dos ales i un centre en la batalla. Cada una de les naus tenia 30 mariners i tropa del seu lloc d'orige, pero també anaven en cada una d'elles, perses, medos i traus. Segons Carlos Schrader «la presència d'estos soldats a bordo tindria per objecte impedir defeccions, ya que l'armada persa estava formada en la seua totalitat per pobles occidentals, molt alluntats del centre de l'imperi, alguns dels quals, com a chiprans, egipcíacs o grecs, podien resultar de dubtosa llealtat». Segons Nicholas Segona, els mariners etíope, supostament es reclutaven d'entre els nubios que treballaven —i potser també saquejaven— en els barcos mercants que solcaven el Nilo.

El mando últim dels barcos recaïa en un oficial persa. Com ocorria en el cas de l'eixèrcit de terra, els efectius navals tenien els seus propis caps, subordinats als almirants perses de la flota, que eren els següents: Ariabignes, fill de Darío; Prexaspes, fill d'Aspatines; Megabazo, fill de Megábatas, i Aquémenes, fill de Darío. Al front dels navío egipcíacs figurava Aquémenes que era germà de Jerjes per part de pare i de mare, al front de les forces navals jonias i carias es trobava Ariabignes, fill de Darío i de la filla de Gobrias. Al mando del restant dels efectius navals es trobaven els atres dos almirants. L'historiador d'Halicarnaso no indica de quin almirant depedendían els fenicis i quins atres unitats estaven incorporades a ells.

Heródoto sifra el total de pentecónteros, triacónteros, cércuros i embarcacions llaugeres per al transport de cavalls en tres mil.

Dels pobles citats per Heródoto, els qui aportaven les naus més veleras eren els fenicios, en concret les millors eren les de Sidón. La tàctica i perícia naval era la dels mariners fenicios, sobretot els sidonios. Les satrapías o ciutats marítimes estaven encarregades de proporcionar els barcos i de mantindre'ls, encara que la política encaminada a la centralisació de l'Imperi, va fer necessari que es construïren drassanes reals, entre els que es coneixen els de Menfis.

Impedimenta

Indumentària

Erro al crear miniatura:

Estandart de Ciro II el Gran.

Erro al crear miniatura:

Apadana de Persépolis, relleu del V en soldats perses i medos, estos últims duen capells redons.

En el Museu delouvre s'exhibixen uns frisos de rajolas esmaltados policromats, en figures de dos regiments presumiblement d'Immortals. Procedixen del palau de Darío I en Susa, l'antiga capital elamita. Apareixen en els seus uniformes, casi idèntics als dels frisos provinents del palau aqueménida de Babilonia. No sembla que en abdós frisos s'hagen representat unitats d'èlit dels Immortals, ya que no van coberts en capells acanalados, sino en diademas de tela groga. Es pot conjeturar, fins a cert punt, basant-se en Estrabón, que no foren nobles, sino plebeus perses que duyen com tocat en el cap una «tela de cotó». Abdós regiments van equipats en llança i arc. La distinció estreba en els corfolls de diferents colors. Sobre els dos corfolls, unes insígnies coser, podrien ser les representacions dels corresponents estandarts militars, i cap la possibilitat de que a modo de placa anaren en l'extremitat de les perchas. En una de les insígnies figura el raig solar d'huit puntes, d'orige assiri i consagrat al deu suprem Ahura Mazda. Revist també importància religiosa la segona insígnia que mostra un altar triple de fòc. Originàriament tota la vestimenta dels perses va ser de cuiro segons informa Heródoto, símbol no solament de barbàrie per a l'historiador d'Halicarnaso, sino també d'aquella vida austera i senzilla que els perses varen deixar arrere el dia en que es varen llançar a la conquista de Mija i de Brega. El trage persa era coser i ajustat al cos, estampat de franges zigzagueantes, antítesis del vestit llauger grec, fent us del pantaló i del suéter. El seu parament era aixina semblant al dels escitas —que curiosament va ser atenuada la seua presència en la ceràmica a partir del 490 a. C.—, encara que en la diferència de que casi sempre es completava en una espècie de calzón o de quitón curt. Com a novetat front als usos grecs es troben els grans escuts rectangulars (γέρρον), la kopis, el carcaj i l'estandart.

La copa conservada en Oxford del Pintor de Brygos conté representacions de les tropas perses, que be es tracta de la plasmació de l'observació personal del pintor o d'esbóss fets a partir de les robes i equipament dels cadàvers. No és possible establir la nacionalitat de les figures de la copa, ya que perses, traus, i hòmens d'atres nacionalitats varen barallar en Marató.

Els personages visten corfolls en mànegues i pantalons confeccionats en cuiro o feltre, en aplicacions de cintes de diversos colors. En les mànegues, per lo general, hi ha una cinta coser en la part inferior i superior de la costura. La decoració del restant de la mànega són cintes coser en sentit horisontal, en llínees rectes o ondulades, o a ralles en sentit vertical. En alguns casos cada mànega està decorada de distinta manera i en uns atres són iguals. Estan arrematades en un chicotet dobladillo en els punys.

En els pantalons, la part anterior i posterior de cada pernera està recorreguda per una cinta de color obscur, se supon que seguint la costura. A voltes és la part exterior de la pernera a on està coser, com en els pantalons militars del XIX. La zona del pantaló que delimiten estes costures verticals en ocasions no es decora o si es fa és en cintes coser en sentit horisontal, en llínees rectes o ondulades.

No és habitual en el art grec la capucha persa de cinc puntes que cobrix el cap d'un sparabara. Indicaria que l'artiste es va basar en fonts de la Batalla de Marató.

La coraza tampoc és habitual. En ella figuren uns punts chicotets situats en el centre de rombos, que tal volta representen reblones usats per a fixar plaques de bronze posades entre dos capes de cuiro, una en l'interior i una atra en l'exterior de la peça. Les llínees diagonals casi segur que representen les costures. Seria l'equivalent a la brigantina medieval o renaixentista. La part inferior acaba en una falda de pteruges. Esta penyora sembla estar confeccionada de cuiro dur, tallada en flocs per a no entorpir el moviment dels cuixas. El pantaló té aplicacions coser d'un material més obscur en forma de rombos o fulls de contorn irregular.

Les botas estan nugades en una tira ampla de cuiro que rodeja els turmells. Estes tires terminarien en unes correges a modo de cordoneres que es nugarien per baix del pantaló, més dalt del turmell. Este calcer tindria el propi color natural del curtido, sense teñir, encara que existixen casos de representacions de botes de color roig, groc o blau.

Un atre guerrer persa d'esta copa té la part de la seua coraza corresponent al pit coberta per una capa de cuiro decorada en rombos. A abdós costats de la coraza hi ha coser unes escates de bronze en una base dura i sense forrar. Les espalars també estan fetes d'escates en els extrems redonejats, i les puntes estan nugades en una cinta de cuiro. La falda està elaborada en plaques rectangulars metàliques terminades en curva. Dites plaques estan cobertes en cuiro i varen ser pintades mitat negres i mitat blanques seguint una diagonal. Baix de la falda, el soldat vares vore una penyora que no sembla un corfoll sino més be un mandil confeccionat en un material maleable, decorat en una única llínea obscura traçada en paral a la vora. Esta penyora protegiria la engonal envolent-la.

Armament

Un hoplita grec ataca en la seua espasa a un infant persa. En la vestimenta d'este últim poden apreciar-se les franges zigzagueantes que du en la casaca cenyida, en motas, ajustada en una hebilla i coberta per una coraza. Du també un gorro en orejeras colgantes i va armat en arc i makhaira. Kílix del V Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Pel que fa als combats ent hoplitas i perses, estos últims varen ser representats la majoria de les voltes com arqueros, soldat que es va convertir en sinònim de guerrer persa; encara que el seu arc no responia sempre al mateix esquema formal, sino que en uns casos era recte, en atres doble o tendit cap a arrere com el dels escitas. Va ser freqüent en l'iconografia l'us d'armes tallants com astrals (la sagaris/σάγαρις, d'un sol tall, o la πέλεκυς, de doble tall) i espases, donant-se el cas alié a la tradició hoplítica de mostrar-se el soldat persa com arquero i espadachín al mateix temps. Cal notar també que l'espasa del persa no és la característica xifos (ξίφος) —si be s'utilisa també el terme—, sino que es tracta d'una espasa curva i tallant: la makhaira (μάχαιρα). Servixca com a corroboració la denominació dels perses per Esquilo com «la gent armada en espasa» (τὸ μαχαιροφόρον ἕθνος). En el món grec la makhaira era l'instrument del talle sacrificial, espasa que Jenofonte temps despuix va denominar en el terme kopis (κοπίς). Un persa que apareix en la copa d'Oxford del Pintor de Brygos, cau baix la càrrega d'un hoplita. En l'escut del grec s'aprecia la part inferior del cap d'un bou. Baix de l'escut del hoplita es troba el spara (escut) del iranio. El seu coraza és idèntica al model de les corazas gregues compostes. La seua gobanella dreta blande una espasa tipo kopis de la que solament es distinguix el pomo.

Del hoplita va prendre el persa a voltes la coraza, pero mai les grebas ni el escut redó, sino una pelta o un escut rectangular. Este soldat de peu Duya una akinakes, daga llarga i recta, de doble tall, de la que parlen Jenofonte i Heródoto, una llança curta en astil de fusta i contrapeso esfèric en cap de metal, un carcaj en fleches de canya en punta de bronze o de ferro i un arc compost. Les fleches anaven a estajades en lo que els grecs cridaven gorytos, una mescla de carcaj i funda per a arc, inventat pels escitas. Es colocava a l'altura de la cintura. Disponia de dos compartimento separats: en un es colocaven les fleches, nugades en una correja de cuiro, i l'arc en l'atre. Segons Heródoto el gorytos que ampraven els escitas estava cobert de pell humana, arrancada dels membres amputados dels seus enemics, lo que li conferia el seu color blanc.

Les puntes de les fleches solien tindre tres talls, alguns de 3 o 4 cm de llongitut, i estaven huecas. Es colocaven en una vara de fusta que a la seua volta s'enfilava en la vara principal, feta de canya, llaugera i hueca. En les seues puntes chicotetes, estes fleches relativament llaugeres eren més eficaces contra objectius sense armar que per a penetrar en un escut o en una armadura. Esquilo diu que l'arc era un símbol tan important per als perses com la dory, la llança de punta de bronze per als grecs.

Braç d'un arquero de curta talla, de pell blanca. Susa.

L'arc compost, d'al voltant d'1,2 m de llongitut, era l'arma per excelència. Consistia en un ànima de fusta, la part exterior de la qual estava revestida en tendons laminados, i l'exterior o posterior en asta. Gràcies a la elasticitat dels tendons, en tensar la corda, l'asta i la pancha es comprimien i els tendons s'estiraven. Explotant les seues propietats mecàniques, abdós materials reaccionaven per a propulsar la corda. Este tipo d'arc era molt difícil de tensar i necessitava el concurs d'abdós cames i braços. La tècnica de dispar, tant dels escitas com dels perses consistia en estirar la corda fins a la barbeta o pit del arquero en les puntes de tres dits, sostenint la flecha entre els dits índex i mig. El polze i el garranchet no intervenien. Els arqueros disparaven fleches incendiàries massiva i freqüentment a l'enemic, lo que els permetia penjar-se el carcaj en el costat, a l'altura de la cintura. La sagaris, també d'orige escita, era un astral en mànec llarc i estilisat, i un full pesat i tallant. La més usual era una llaugera, que podien utilisar tant els infants com els ginets. Blandida de forma eficaç en una sola mà, podia penetrar en caixco un metàlic o en una coraza. El soldat d'infanteria es protegia en un escut llauger de vímen. Normalment, es fabricava en canyes trenades a través d'una làmina humida de cuiro. Quan esta s'enduria, les virtuts combinades d'abdós materials li conferien la capacitat de detindre les fleches enemigues. L'escut chicotet, en forma de lluna creixent en les puntes dirigides cap a dalt, podia plantar-se en el sol, lo que permetia al arquero descarregar les seues fleches des de l'esquena en relativa protecció. Alguns soldats duyen escuts ovals en segments circulares en (persa antic, taka) similars al aspis hoplita. Alguns perses duyen caixco, pero solament els contingents mesopotámicos o egipcíacs es protegien en armadures.

Iconografia

En la ceràmica ática i en la Batalla de Marató, per un costat figuren amazones i perses, iconografias bàrbares, representacions d'un alteridad en l'imaginari grec, latent en la ceràmica de figures negres, abrumadoramente en la de figures roges, ocasionalment manifesta en blanc; per l'atre gigantomaquias, centauromaquias, amazonomaquias, la pròpia guerra de Troya, i Teseo, héroe civilizador ateniense, que va arreplegar el relleu d'Heracles en perfecta i armoniosa sincronia en les celebracions del triumfo sobre la hibris (ὗβρις) i la ἄτη persa, en les batalles de Marató, Salamina, Platea, Eurimedonte.

Junt als gots ceràmics, i els frescas que representaven en el Pòrtic Pecile (Stoa Pecile) la batalla de Marató i d'Énoe, d'autoria incerta, de Micón o de Paneno, en la lluita de Teseo contra les amazones, un mimetisme del conflicte entre grecs i bàrbars, i la pintura dels maratonómacos, beocios de Platea i atenienses que combatien contra uns perses que, cóm no, fugien; i els trirremes fenicis vençuts pels grecs que chocaven els uns contra els atres de nou en desordenada maniobra de replec i fugida; o la lluita de grecs front als segurament perses del friso del temple d'Atenea Niké.

Atres testimonis són un fragment de pintura de la Casa de Dioniso, en Delos (II-I a. C.), que mostra a un persa ferit; l'iconografia del mosaic de la Casa del Faune, el model del qual podria haver segut un camp de batalla entre Darío III i Alejandro Magne pintat per Filoxeno d'Eretria per a Casandro de Macedònia; els combats del cridat sarcòfec d'Alejandro; la crátera apulia del Pintor de Darío, en Nàpols, o una miniatura d'un manuscrit bizantí del XI dels Cinegética del Pseudo-Opiano en el que s'aprecia, com en dos gots de factura apulia, a un Darío fugitiu perseguit per Alejandro.

Iconografies bàrbares que reflectixen les més de les voltes al enemic, a l'etern enemic de frontera, subyugado, vençut, medroso, casi sempre fugitiu. Una image arquetípica de la llarga duració i molt reveladora sobre les maneres de representar-se la alteridad persa en el imaginari grec. En la primera mitat del V, l'iconografia ceràmica ática es va enriquir en l'aparició de soldats perses, posant-se al servici del triumfo d'Atenes sobre la barbàrie, del grec sobre el bàrbar asiàtic. La construcció de la alteridad persa en l'iconografia ceràmica ática va tindre ademés atres models sobre el mateix sol helé: per un costat, va aprofitar per assimilació elements d'atres alteridades, com la escita, la frigia o la tracia, ya presents en la ceràmica de figures negres; per un atre costat va configurar la visió des de l'any 490 a. C. de guerrers perses front a front en el camp de batalla, aixina com l'utilisació dels botins de guerra oferits com exvotos en els santuaris. Tampoc cal desdenyar l'informació que podien haver obtingut els atenienses a través dels seus germans de l'est, absorbits per les satrapías occidentals de l'Imperi aqueménida, o també per supost, dels grecs que havien servit en la cort del Gran Rei.

Eixos soldats perses fugint en estampìda varen ser també pintats en la Stoa Pecile d'Atenes, i uns perses esculpidos en marbre frigio sostenien un trípode de bronze en el temple de Zeus Olímpic de la mateixa ciutat. Atres voltes els perses haurien segut representats baix la figura genèrica d'un oriental, que be podria reflectir la mezcolanza ètnica que formava els contingents militars aqueménidas.

Història

La guerra en Occident

Artícul principal → Guerres Mèdiques.

Despuix de la sumissió definitiva de Jonia —la tumult jónica— a la que va posar fi la Batalla naval de Lade en 494 a. C., la pren de Mileto les conquistes de les illes del Egeo més importants, com Samos, com a conseqüència de la defecció dels samios en Lade, la reducció per la flota fenicia de Quíos, Lesbos i Ténedos, i la recuperació del control del Helesponto, la força naval va abandonar Jonia i es va apoderar de totes les poblacions gregues d'este estret, situades a mà esquerra navegant des de la mar Egeo. Les de la vora dreta ya havien segut preses en una campanya terrestre que va dirigir Daurisas en 497/496 a. C.

Península d'Acté en el mont Athos en el seu extrem.

En la primavera de 492 a. C., Mardonio, gendre de Darío, des de Cilicia va creuar el Helesponto a bordo dels seus navío, va reunir un quantiós número de barcos i un nutrit eixèrcit de terra i va mamprendre la marcha en l'objectiu de conquistar Eretria i Atenes per l'ajuda que havien prestat als rebels jonios, pero en realitat un pretext per a conquistar el major número de ciutats gregues: la flota va sometre les illa de Tasos, es va conseguir la dominació militar de Macedònia des del riu Estrimón fins a Tesalia. Acte seguit, des de Tasos arrumbó les seues naus cap al continent europeu, i va vorejar les costes egeas de Tracia fins a Acant, d'a on va salpar per a intentar doblar la península d'Acté, en la que està el mont Athos. Un huracà procedent del nort diezmó la flota, tirant gran part de les naus contra el Atos. Va haver 20.000 baixas i la pèrdua d'uns 300 barcos. Entretant, Mardonio i l'eixèrcit de terra acampats en Macedònia varen sofrir un atac nocturn per part dels tracios brigos, que varen causar moltes morts i varen ferir a Mardonio, qui després els sojuzgó i va ordenar despuix la tornada a Àsia. Segons H. Castritius la campanya persa, exceptuant el desastre naval, va complir la seua missió si el seu propòsit era consolidar la seua hegemonia en Tracia occidental i Macedònia.

El capítul 239 dellibre VII de l'Història d'Heródoto conté afirmacions controvertides segons la crítica, i considerades com una interpolació, per l'estil i la asincronicidad (relata fets de quan Jerjes encara no havia partit de Susa (484 a. C.) que denota en el pas dellibre VII al VIII. Assevera l'historiador que els lacedemonios varen ser els primers que varen saber que el rei aqueménida anava a atacar Grècia: «Demarato [rei espartano], fill d'Aristón, havia buscat asil entre els medos, i en la meua opinió (la llògica per una atra part, abona la meua suposició), no sentia simpaties cap als seus... Demarato, va voler informar als lacedemonios... se li va ocórrer la següent idea: va agarrar una tablla de doble full, li va raspar la cera i, va escriure en la superfície de fusta de la tabilla els plans del monarca; va recobrir la tablla en cera derretida, tapant el mensage; en estar en blanc no alçaria sospites davant els cossos de guàrdia apostats en el camí.»

Batalla de Marató

Artícul principal → Batalla de Marató.

L'expedició grega

Erro al crear miniatura:

Lluita entre grecs i perses. Reconstrucció parcial policromada del Sarcòfec d'Alejandro.

La guerra que va amenaçar als grecs continentals des de l'expedició abortada de 492 a. C., en la que la tempestat i els tracios varen impedir a Mardonio deixar arrere Macedònia, no va donar conquistes als dos Estats ni als dos pobles; va enfrontar a unes comunitats rurals desorganisades en el gran regne conquistador, amo virtual de la terra.

En la década de 490 a 480 a. C. l'integració de Grècia en l'Imperi aqueménida podia semblar inscrita en la llògica del destí: tant la voluntat del rei conquistador com la superioritat numèrica i tècnica dels perses semblava que devia engolir Grècia com havien engolgut Jonia. És exactament lo que Heródoto fa dir a Jerjes i a Mardonio en la vespra de l'expedició de 480 a. C. Hi ha qui opina que l'assamblea convocada per Jerjes per a deliberar sobre la campanya no és històrica. encara que poguera tindre una base històrica, que aplegara als oïts de l'historiador dels seus informadors perses. Segons C. Hignett, Mardonio encapçalava l'opinió partidària de la guerra i Artabano la contrària. Per al Gran Rei, segons el excurso herodoteo, es tractava tant de «castigar als atenienses per tots els contratemps que havien causat als perses, i concretament al meu pare... ell no ha pogut venjar-se i per això, yo en el seu nom i en el dels demés perses no cejaré fins que haja pres i incendiat Atenes».

Pau de Calias

Artícul principal → Pau de Calias.

La pau de Callias és un tractat conclós en l'any 449 a. C. pel qual'imperi aqueménida i els grecs varen posar fi a les guerres mèdiques, despuix de la victòria d'Atenes en Salamina de Chipre en el mateix any. Du el nom de Calias, el polític ateniense que supostament ho va negociar. La seua existència ha segut discutida des de l'antiguetat i seguix sent objecte d'un animat debat entre els historiadors d'hui en dia.

El contingut del tractat és contat per vàries fonts. Segons Plutarco, el rei es compromet a permanéixer sempre a pas de cavall des de la mar grega i a no viajar en llarcs barcos o barcos en espolón de bronze entre les illes Simplégades i les illes Quelidonianas. "Afig que, segons Calixto, "estes condicions no estaven estipulades en un tractat: el bàrbar va adoptar esta actitut per la por que havia sentit" en la batalla del Eurimedonte. El propi Plutarco utilisa com a font un text d'una colecció de decrets recopilats pel general macedonio Crátero en el II Per a Diodoro Sículo, la pau de Callias requeria que els perses reconegueren l'autonomia de les ciutats gregues d'Àsia Menor; cap sátrapa devia enviar tropes a menys de tres dies de la costa, cap buc de guerra persa devia entrar en les aigües entre Faselis i les Simplégades.

Es discutix la realitat d'esta pau: les fonts del sigle  a. C., en particular Tucídides, no la mencionen: la primera alusió es remonta al Panegíric d'Isócrates, que es remonta a l'any 380 a. C. aproximadament. El Tractat de Calias va ser gravat en Atenes a mitan del IV, periodo durant el qual els atenienses varen tornar a visitar i reinterpretar el sigle anterior. Teopompo ho denuncia explícitament com una falsificació.

Revessos i reformes del IV

Coraceros

Pel deficient equipament de l'infanteria, els perses per a l'enfrontament en les falanges d'hoplitas grecs varen confiar en els seus regiments de coraceros. Farnabazo i la seua cavalleria varen conseguir sorprendre en l'any 396 a. C. al rei espartano Agesilao II prop de Dascilio. Un testic d'excepció de la càrrega de la columna dels coraceros sobre la desordenada cavalleria grega va ser Jenofonte. Ent el 367 i 365 a. C., Jenofonte va escriure els opúsculos De l'equitació i Hipárquico, a on recomanava l'adopció per part de la cavalleria ateniense d'armadures pesades i les formacions en columnes.

Farnabazo va combinar els coraceros en carros escitas, els quals es coneixien en el sigle anterior, pero s'ignora l'alcanç de la seua utilisació. segons Jenofonte, Ciro II els va introduir en l'eixèrcit, pero segons Ctesias es varen utilisar molt abans. Les fonts índies mencionen l'ocupació de carros escitas en les expedicions dels mauryas contra la confederació de Vajji quan regnava Áyata Shatru (494-467 a. C.) S'ignora si els carros escitas varen ser una invenció índia adoptada pels perses o viceversa.

Reformes d'Ifícrates

Despuix de la Pau d'Antálcidas en 387 a. C., que va posar fi a la guerra de Corinto innumerables mercenaris grecs varen quedar lliures per a servir al rei Artajerjes II. La rebelió de Chipre va ser sofocada i després, en 379 a. C., Farnabazo II va començar a reunir un gran contingent per a una expedició a Egipte, en els mercenaris grecs com a cap de llança. Com la guerra havia esclatat de nou entre els grecs, va solicitar a Atenes que li enviaren al seu general Ifícrates, que es va posar al mando d'un número insuficient de mercenaris pel nou conflicte. Va contar en 20.000 efectius, pero solament uns 800 d'estos mercenaris eren hoplitas, puix la pobrea reinante en Grècia durant el IV, havia disminuït dràsticament el número de ciutadans grecs que podia permetre's l'equipament d'un hoplita. Artajerjes va intentar en va la firma de la pau entre els grecs en l'any 375 a. C. Per a solucionar el problema, Ifícrates va concebre l'idea dels «peltastas d'Ifícrates», que podien lluitar en el front de batalla i resistir als hoplitas, convertint als 12.000 mercenaris grecs no hoplitas en tarabara. Els va dotar en una pelta o un taka, escut persa que segons Diodoro Sículo  era d'igual tamany que el dels hoplitas. Els va proveir d'una llança més llarga, que va passar dels 2,4 m als 3,6 m. Estos soldats varen rebre el nom de «ificráteos» en honor del seu general i creador.

Reformes de Datames

Erro al crear miniatura:

Moneda d'argent de Datames.
Anvers: el deu Baal de la polis de Tarso sedente, de perfil en el seu tro mirant al front, el tors vist de front, arracada de raïms baix la seua mà dreta, i un àguila damunt de la mateixa mà. En la mà esquerra té un ceptre. Les muralles de la ciutat (de Tarso) voregen la figura per la seua esquerra.
Revers: El deu Anu nuet i Datames mirant-se.

Datames, general i sátrapa de Capadocia, va decidir en l'any 372 a. C., reemplaçar a Ifícrates com a comandant en cap dels mercenaris grecs per Timoteo, fill del general ateniense Conón; també va apartar a Farnabazo com a general de les tropes expedicionarias egipcíaques.

Despuix de la derrota espartana en la batalla de Leuctra (371 a. C.), el domini espartano sobre el Peloponeso es va trencar, i varen nàixer les lligues aquea i acadia. Els llocs princiapels de reclutammiento de mercenaris varen deixar casi totalment de suministrar-els. Per a solucionar l'escassea de mercenaris hoplitas es va equipar i va entrenar com hoplitas a 120.000 mercenaris asiàtics (kardaka). Es va reformar aixina mateix l'equipament de la cavalleria. Els coraceros perses es varen convertir ràpidament en catafractos. Es va introduir també les proteccions per als braços. En el seu tractat Sobre la cavalleria, Jenofonte recomana la cadira de montar acorazar.

Les tropes de Datames, acantonades en Acre, mai varen mamprendre una expedició contra Egipte. Els enemics de Datames, varen dispondre al rei en contra seua, per lo que va deixar Acre i es va marchar en el 368 a. C. a Capadacia, el seu satrapía.

Regirades sátrapa

Els següents dèu anys varen ser turbulentos per a l'Imperi, dividit entre els tumults i les intrigues palatines. Les tropes dels terratinents de les satrapías occidentals, que formaven part dels regiments de les sátrapa, havia disminuït considerablement el seu número per les guerres constants. Jenofonte referix que «en temps passats, era una tradició nacional que els terratinents extragueren de les seues terres cavallers que marchaven a la guerra en cas de necessitat, mentres que els guàrdies fronteriços eren mercenaris. En canvi, ara, als porters, als panaders, als cuiners, als escanciadores, als encarregats dels banys, als encarregats de servir la taula i de retirar-la, als encarregats de gitar i d'alçar, i als ajudes de cambra que els maquillan, donen massages i arreglen atres descomposturas, a tots estos els sobirans els han convertit en cavallers per a tindre'ls com a mercenaris».

En el 358 a. C, va fallir Artajerjes II. Li va succeir Artajerejes III, qui es percató que els contingents dels sátrapa ya no podien garantisar la pau en ls fronteres occidentals i que els sátrapa recorrien als seus eixèrcit per a les seues traïcions. En conseqüència, va manar desarticular-els. Va ser llavors quan es va produir un tumult en la satrapía de Frigia helespóntica, la d'Artabazo II.

Els epilektoi grecs

En els següents 20 anys en Grècia va sorgir un nou sistema polític i militar. El model de polis donava pas gradualment a federacions. Els nous estats federals contaven en tropes triades permanents (epilektoi), nutrides en els seus propis ciutadans. A estos contingents, freqüentment peltastas del tipo ificráteo més que hoplitas, calia pagar-els regularment, pero les reformes fiscals no alvançaven al mateix ritme que les reformes militars.. D'esta manera, els estats grecs tenia quantiosos efectius ciutadans als que no podien pagar. Mentrestant, el ric Artabazo II necessitava desesperadament tropes. La solució a este problema va redundar en el benefici per a el sátrapa i les federacions gregues: els contingents de mercenaris grecs no cobrarien directament dels perses, sino que a l'estat al que pertanyien rebria una suma específica per a oferir el seu eixèrcit en temps de pau.

La primera volta que Artabazo va rebre ajuda va ser d'un eixèrcit ateniense baix les órdens de Cares. Est va fer una incursió ene l'interior de Frigia i va conseguir cap al 354 a. C. una victòria a la que el ateniense es referia com «la segona Marató». És provable que les forces atenienses de epilektoi, que varen participar en la batalla de Taminas (347 a. C.), pero no en la de Mantinea (362 a. C.), fòra creat expressament per a esta campanya militar. El general tebano Pamenes va substituir a Cares i va conseguir una victòria. Artabazo i el rei persa varen aplegar a un acort, i despuix del rapte de Pamenes, l'eixèrcit tebano va ser traspassat a Artajerjes III.

La caiguda de l'Imperi

Disposició inicial d'abdós eixèrcits.

Despuix d'esclafar el tumult en l'est del seu Imperi, Artajerjes III va estar ocupat els anys següents en atres alçament en atres províncies. Finalment, es va centrar en la reconquista d'Egipte i va contractar tropes d'Argos, Tebas i de les polis gregues d'Àsia Menor. Estos efectius estaven reforçats en alguns kardaka, pero la pretensió del rei era que la càrrega de les batalles recaiguera en les tropes gregues, a les que concebia prescindibles. La reconquista d'Egipte va terminar en el 343 a. C. Durant l'invasió, l'eunuc Bagoas va manar un dels contingents, i en el 338 va assumir el rol de «Hacedor de reis» quan va encarregar l'enverinament d'Artajerjes II pel seu mege personal per a entronisar a Arsés, fill del rei persa. Arsés va regnar menys de dos anys, puix va ser enverinat i va ser nomenat rei Darío III. Bagoas també va intentar enverinar-ho, pero va ser obligat a beure's el verí i va morir.

Darío III, encara que bon militar, caria de la capacitat per a salvar l'Imperi, tenint en conte que tenia que fer front al geni militar d'Alejandro Magne (vejau, Tàctiques militars d'Alejandro Magne i eixèrcit de Darío III). Despuix de ser derrotat l'eixèrcit aqueménida en la batalla d'Issos, Darió va intentar en denuedo recuperar l'iniciativa estratègica i tindre llistes les tropes que reemplaçarien a les vençudes en dita batalla. Mentres que el rei macedonio marchava en direcció a Egipte, un eixèrcit es va dirigir a Anatolia per a intentar contactar en la seua flota, que operava en la mar Egeo, pero encara que el seu alvanç va ser ràpit no varen poder aplegar a la costa. Mentrestant, en Babilonia, es reunien nous efectius d'infanteria en escuts i noves espases, més llargues que les que havien usat fins a llavors.

Darío III va apostar pels carros escitas com a respal de la cavalleria en els seus enfrontaments en el eixèrcit macedonio, per a obrir breches en les seues files. No obstant en la crucial batalla de Gaugamela (331 a. C.)), el front de batalla d'Alejandro era tan compacte que els carros no varen conseguir obrir cap brecha i la cavalleria que rodejava els flancs no va trobar cap objectiu contra el que carregar. L'Imperi aqueménida es desmoronó poo despuix.

Vore també

• Eixèrcit persa de Darío III
• Eixèrcit espartano
• Eixèrcit ateniense
• Eixèrcit macedonio
• Tàctiques militars d'Alejandro Magne
• Guerra en l'Antiga Grècia
• Marina de guerra en l'Antiga Grècia
• Sege en l'Antiga Grècia
• Trirreme

Bibliografia

• The Journal of Hellenic Studies.(107 (1987))

1-39.

• (1976) . i la discussió d'este llibre per Édouard Will en la Revue Historique (abril de 1979), pp. 466-469.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eixèrcit aqueménida.
• Heródoto i les grans batalles de les Guerres Mèdiques