Batalla de Mantinea (362 a. C.)

Batalla de Mantinea (362 a. C.)

La batalla de Mantinea es va lliurar en 362 a. C. entre els tebanos liderats per Epaminondas i recolzats pels habitants d'Arcàdia i Beòcia, i els espartanos, dirigits pel rei Agesilao II i recolzats per Elis, Atenes i Mantinea. La batalla devia decidir el hegemonia sobre Grècia, pero la mort de Epaminondas i la derrota dels espartanos només varen servir per a aplanar el camí a la conquista de Grècia per Macedònia.

Context històric

En acabant de que la batalla de Leuctra en 371 a. C. fera tambalejar la hegemonia espartana, el polític i general Epaminondas de Tebas va procurar construir una nova hegemonia centrada en la seua ciutat. Per a això, el tebano havia marchat al sur, en l'àrea dominada tradicionalment pels espartanos, i va crear la Lliga Arcàdia, una federació de ciutats-estat del replanell central del Peloponeso, per a contindre l'influència espartana, de tal modo que Tebas mantinguera el control total.

En els anys anteriors a la batalla de Mantinea, els espartanos s'havien aliat en Elis (ciutat de menor importància del Peloponeso en una desavenència territorial en Arcàdia) en un esforç de minar a la Lliga. Quan els arcadios varen calcular mal i es varen apropiar del santuari de Zeus en Olimpia, en Elis, una de les ciutats-estat d'Arcàdia, Mantinea, es va separar de la Lliga. Mantinea es va unir a Esparta i Elis per a atacar la Lliga Arcàdia. Atenes va decidir donar el seu respal a Esparta, puix estava recelosa del poder tebano. Els atenienses també recordaven que, al final de la guerra del Peloponeso, els tebanos varen demandar que Atenes fora destruïda i els seus habitants esclavizados. Un eixèrcit ateniense va ser manat per mar per a juntar-se en les forces expedicionarias espartanas, en la finalitat d'evitar que fora interceptat en terra pel eixèrcit tebano.

En l'any 362 a. C. Epaminondas va marchar en les seues tropes a Mantinea, pero no pel camí més curt, sino seguint la cadena montanyosa que es troba a l'oest de Tegea. En aplegar junt a la ciutat de Mantinea, va descendir per l'ala del mont i va formar en el pla, front als enemics. Els dos eixèrcits es varen trobar a uns trenta estadis de Mantinea, en el camí que du a Palantio, junt al encinar cridat de Pélago. El contingent espartano estava al mando del rei espartano Agesilao II. L'eixèrcit tebano estava compost per contingents tant de Tebas com d'atres ciutats-estat de Beòcia, i contaven en el respal dels arcadios encara lleals a la Lliga, i principalment per Megalópolis (ciutat fundada pels tebanos l'última volta que varen estar en campanya en el Peloponeso com a capital federal) i per Tegea (antiga ciutat principal d'Arcàdia).

Abdós generals tenien una gran experiència en combat, si ben va ser Epaminondas el que va impondre les seues tàctiques sobre Agesilao.

Epaminondas va semblar donar als seus tropas les instruccions per a montar el campament, per lo que, veent als beocios deixar les armes, els lacedemonios i els aliats peloponesios varen trencar també poc a poc la seua formació pensant ya en retirar-se. Va ser llavors quan Epaminondas va dispondre als seus hòmens en columna i, donant l'orde d'arreplegar de nou i ràpidament les armes, en ell mateixa al cap, va marchar en llínea recta contra l'enemic. Este, desconcertat per l'atac quan ya no esperaven tal cosa, va procedir precipitadament a tornar a formar la llínea de batalla.

Desenroll de la batalla

La mort d'Epaminondas. Obra d'Isaak Walraven, 1726.

Epaminondas va utilisar una versió modificada de les tàctiques que havia utilisat per primera volta en Leuctra. Va organisar als tebanos en l'ala esquerra en una inusual i profunda columna d'hoplitas, en el Batalló Sagrat de Tebas com a punta de llança. Esta formació de tropes, coneguda com falange oblicua, intentava obtindre superioritat en un punt localisat. En açò va poder trencar en facilitat la molt més prima llínea espartana. Epaminondas va dirigir personalment esta columna en primera llínea. Jenofonte descriu l'ala esquerra tebana com «un trirreme, en el seu espolón de proa descollant pel front». Els enemics es varen desplegar en llínea com era habitual, colocant davant a la cavalleria, encara que sense protecció de peltastas o atres auxiliars.

Epaminondas va llançar contra estos, per a llevar-los d'en mig, a la seua cavalleria reforçada en peltastas i hammipoi, i al mateix temps va manar més cavalleria i peltastas a ocupar un tossal del seu flanc dret per a evitar que des d'allí els atenienses pogueren intentar envoldre la seua formació.

La batalla es va desenrollar com era de prevore. La cavalleria que els seus enemics havien dispost en primera llínea va ser agranada i després les llínees d'infanteria no varen poder resistir l'espente de les tropes d'èlit beocias, que varen desfer el front i els varen posar en fuga. Les úniques que varen sofrir contratemps varen ser les tropes de cobertura situades en el flanc dret, que varen ser derrotades per l'excelent cavalleria ateniense.

No obstant, mentres els mantineos fugien, els espartanos varen realisar un últim i desesperat esforç per matar a Epaminondas abans de retirar-se, tirant-li els seus javalines, algunes de les quals varen impactar en el seu cos. Epaminondas va resultar ferit de mort mentres s'enfrontava a la falange espartana, a mans d'un home identificat per diferents autors com Anticrates, Maquerion o Grilo, fill de Jenofonte. Els soldats de Epaminondas ho varen rescatar mentres agonisava, duent-ho al cim de Skopi, des d'a on va observar el desenroll de la batalla.

Vore també

• Helèniques