Lliga Arcàdia

La Lliga Arcàdia va ser una lliga federada de ciutats estat de l'antiga Grècia. Combinava a vàries de les ciutats d'Arcàdia, en el Peloponeso en una única força. La lliga es va fundar en l'any 370 a. C., aprofitant-se del decreixent poder d'Esparta, que fins a llavors havia dominat militarment la zona. Mantinea, ciutat que havia sofrit molt baix el domini espartano, va ser una de les principals impulsores de la seua fundació. La lliga va tindre la seua capital en la ciutat recent fundada de Megalópolis, en a on una assamblea de 10 000 ciutadans varen formar el govern.

Encara que inicialment va tindre èxit en resistir l'influència espartana en Arcàdia, la lliga pronte es va vore dividida per les lluites de poder en les que es va vore envolta Grècia a lo llarc de el IV Tebas, que havia segut una peça fonamental per a la creació de la Lliga, es va vore enfrontada militarment en Mantinea. En la batalla de Mantinea les ciutats que en un principi varen formar la Lliga Arcàdia es varen enfrontar entre elles: Mantinea lluitant en el bando de Esparta i Atenes, mentres que Tegea i atres ciutats s'alineaven en el bando de Tebas.

En qualsevol cas, i despuix de la victòria tebana en Mantinea, la Lliga sembla que va perdurar d'alguna forma fins a entrat el III

Arcàdia i el Peloponeso abans de 370 a. C.

Començant en el VI i continuant a través de el V i començ de el IV, Esparta va dominar el Peloponeso, i va obligar als seus veïns a unir-se al seu Lliga del Peloponeso i a lluitar en les seues guerres. Este domini, naturalment, va suscitar rivalitats en els propis estats vassalls, i els aliats de Esparta varen demostrar estar disposts a enfrontar-se contra l'estat dominant en vàries ocasions. En 418 a. C., Mantinea es va unir a la Lliga del Peloponeso d'estats democràtics, i va perseguir breument una política antiespartana abans de sofrir la derrota de la batalla de Mantinea de l'any 418 a. C.

Despuix del final de la guerra del Peloponeso en 404 a. C., Esparta, comandada llavors pel rei Agesilao II, va portar a terme vàries accions per a assegurar la disciplina de diversos aliats. En 385 a. C., els espartanos varen atacar Mantinea, i varen obligar a la ciutat a dissoldre's dividint-l'en cinc pobles separats, cada u dels quals era governat per una oligarquia recolzada per Esparta. El restant de governs oligàrquics que es podien trobar a lo llarc d'Arcàdia també varen rebre el respal espartano.

No obstant, el domini militar espartano que fins a llavors havia permés esta interferència política en els assunts arcadios va finalisar abruptament, en l'any 371 a. C. En eixe any, el general Epaminondas va derrotar als espartanos en el seu eixèrcit tebano en la decisiva batalla de Leuctra, en la que va morir una important proporció de ciutadans espartanos d'èlit, els homoioi. Este acontenyiment va afectar a l'equilibri de poder en el Peloponeso, i va obrir noves possibilitats d'acció a les faccions antiespartanas.

Formació de la Lliga Arcàdia

El primer síntoma d'activitat sediciosa en Arcàdia va tindre lloc en la primavera de 370 a. C., quan la ciutat de Mantinea va començar a restaurar la seua situació original per mig de la reagrupació dels pobles en els que havia segut dividida, tot això baix un govern democràtic. Poc despuix d'açò, un cert número de comunitats arcadias varen començar a reunir-se en una Lliga per a la protecció mútua front a Esparta, en un esforç dirigit per Licomedes de Mantinea. Es varen trobar en una resistència substancial en Tegea, en on hi havia un govern oligàrquic al mando, pero els demócrates tebanos varen donar un colp d'Estat en ajuda de tropes de Mantinea, per lo que la formació de la Lliga va seguir el seu curs. Esparta va enviar a un eixèrcit comandado per Agesilao per a intentar restaurar als oligarcas, pero sense resultat. Despuix d'expulsar als espartanos, els arcadios varen començar a treballar en la construcció de la nova ciutat de Megalópolis, una capital fortament fortificada i posicionada per a servir de bastió contra Esparta.

Encara que este primer intent d'acabar en la nova Lliga va terminar sense èxit, l'amenaça que suponia una possible intervenció militar espartana va dur als arcadios a enviar embaixadors a Atenes solicitant protecció. Els atenienses es trobaven teòricament obligats a protegir l'autonomia de tots els estats grecs en virtut dels térmens d'un tractat firmat a finals de 371 a. C., pero el seu desig de mantindre l'equilibri de forces per a que Esparta controlara el poder creixent de Tebas els va dur a rebujar la solicitut. No obstant, els arcadios varen conseguir de Tebas l'ajuda que no va enviar Atenes. En conseqüència, un massiu eixèrcit va partir de Beòcia, dirigit per Epaminondas i Pelópidas, cap al Peloponeso.

En aplegar a Arcàdia l'eixèrcit es va incrementar fins a entre 50.000 i 70.000 soldats en unir-se en les forces d'Argos, Elis i Arcàdia. Per als espartanos, enfrontar-se a eixa força a camp obert hauria segut una acció suïcida, per lo que es varen vore obligats a mantindre's en els llímits de la seua ciutat durant els mesos següents. Epaminondas va marchar sense oposició en el seu eixèrcit cap al sur, entrant dos voltes en terreny espartano. En la primera ocasió saquó Laconia i en la segona va lliberar Mesenia del jou espartano. Va ser esta última acció la que, reduint sensiblement el territori espartano i colocant una nova ciutat hostil en la seua frontera, va assegurar que Esparta deixara de ser una amenaça per a Arcàdia. Una volta que l'eixèrcit tebano va tornar al nort els arcadios varen poder organisar lliurement la seua Lliga Arcàdia sin temor a l'interferència espartana. Per a l'any 369 a. C. la majoria dels estats d'Arcàdia, si no tots, s'havien unit a la Lliga.

Referències

• Fine, John Van Antwerp. (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en anglés), Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.
• Hornblower, Simon, and Anthony Spawforth ed., The Oxford Classical Dictionary (Oxford University Press, 2003) ISBN 0-19-866172-X
• Jenofonte, Hellenica