Mimetisme
.jpg)
El mimetisme és una habilitat que certs sers vius posseïxen per a assemblar-se a atres organismes (en els que no guarda relació) i al seu propi entorn per a obtindre alguna ventaja funcional.[1]
L'objectiu del mimetisme és enganyar als sentits dels atres animals que conviuen en el mateix hàbitat, induint en ells una determinada conducta.[2] Els casos més coneguts afecten a la percepció visual, pero també hi ha eixemples de mimetisme auditiu, olfatiu, elèctric o tàctil o una combinació d'estos.[2][3]
Provablement l'eixemple més popular és el del camalleó, els colors del qual de la pell canvien segons l'entorn a on es desplace. Encara que alguns científics consideren que no és un verdader mimetisme sino una coloració críptica.
Mimetisme i cripsis
L'objectiu del mimetisme pot ser la cripsis (camuflage) pero, encara que molts dels millors eixemples ho són al mateix temps d'abdós fenomens, no deuen confondre's abdós conceptes. La diferència radica que en el mimetisme un ser viu s'assembla a uns atres del seu entorn i en la cripsis el ser viu s'assembla al propi entorn a on viu. Abdós servixen per a assegurar la seua supervivència. Molts ortòpters (orde Orthoptera) i alguns fásmidos (orde Phasmatodea) tropicals semblen fulls, lo mateix que algunes palometes; l'aspecte típic dels Phasmatodea (insectes pal) és el d'una ramita o palla. Les orugas de les palometes de la família geométridos es posen en el cos rígit adoptant l'aspecte d'una chicoteta branca o pecíol foliar sec.
Aposematisme
- Artícul principal → Aposematisme.
En moltes ocasions coincidixen mimetisme i aposematisme (senyals d'advertència). És el cas d'animals inofensius que adopten les traces d'advertència d'atres perillosos, com algunes orugas que presenten ocelos espectaculars, taques parells concèntriques que imiten a un parell d'ulls oberts i uns atres.
Automimetisme
- Artícul principal → Automimetisme.
És una forma de mimetisme en el que la part del cos d'un animal es mimetiza en una atra que resulta més vulnerable, per a aixina desviar l'atac dels predadores cap a les parts menys vulnerables del cos, i aixina podent escapar i sobreviure. Els eixemples més clars ho donen certes espècies de palometes i peixos que presenten taques en forma d'ulls o ocelos en les ales i la coa, respectivament, que assemblen el cap de l'animal, la part més vulnerable i a on les seues predadores tendixen a atacar. Com estes parts són menys vulnerables que el cap, l'animal pot escapar i sobreviure. No obstant, este mimetisme no ha segut molt provat, ya que una cosa és l'observador humà, i una atra cosa és la vista de certs depredadors que poden percebre la llum ultravioleta. És per tant, que atres científics creuen que la verdadera funció dels ocelos en les palometes i peixos és la d'imitar els ulls d'atres animals que resulten més perillosos tant per al depredador com per a l'assut, per a aixina esglayar al depredador. En este cas, seria un eixemple de mimetisme que pot ser del tipo mülleriano o batesiano. Un atre eixemple clar ho oferixen certes espècies de reptils escamosos, en particular anfisbenios i certs fardachos, a on la coa de l'animal simula ser un atre cap.
Mimetisme batesiano
- Artícul principal → Mimetisme batesiano.
Henry Walter Bats va observar que en ocasions una espècie inofensiva s'assemblava a una atra perillosa o repugnant i que en açò conseguia eludir l'acció dels depredadors. Es diu mimetisme batesiano a este fenomen. És el que observem, per eixemple, en el cas de les mosques (de les famílies Syrphidae i Bombyliidae) l'aspecte de les quals emula el d'abelles i avespes. En el grup dels vertebrats existix un grup de serps de coral, molt venenoses, imitades en la composició dels seus colors per una falsa coral totalment inofensiva.
Mimetisme mülleriano
- Artícul principal → Mimetisme mülleriano.
En 1879 Fritz Müller va fer notar que els animals miméticos a sovint coincidixen en la propietat que els defén front als depredadors, per eixemple: el mal sabor. La raó és que d'esta manera “eduquen” al depredador jove; lloc que este no eludix de manera innata a estos assuts. En ser semblants, el depredador només deu provar una per a deprendre a rebujar-les a totes. Pero si dos espècies, igualment coloreades i desagradables, tenen una semblança entre sí, moririen menys animals de cada una d'elles que si el predador tinguera que deprendre a distinguir entre dos coloració distintes. Una atra diferència en el mimetisme batesiano és que, en ser totes les espècies igualment desagradables, també són igualment numeroses.[5]
Es diu círcul mulleriano al conjunt d'espècies que compartixen els mateixos signes de reconeiximent.
Mimetisme i reproducció
En alguns casos aposematisme i mimetisme es combinen en plantes per a atraure a agents polinisadors, vectores del polen. Els eixemples més notables es donen en orquídeas a on l'enza pot ser visual, olfatiu o alguna combinació d'abdós. L'orquídea enganya al insecte, generalment un himenòpter macho, adoptant l'aspecte d'una femella i, en molts casos, emetent substàncies olorosas que s'assemblen a les feromonas en que es basa l'aproximació sexual d'eixos insectes.
Mimetisme no visual
Sent els sers humans, i els primats en general, animals depenents del sentit de la vista, els casos de mimetisme en atres camps sensorials nos passen fàcilment inadvertits, sense ser per això menys importants. Un cas notable de mimetisme auditiu ho oferix la lechuza terrestre o vizcachera (Athene cunicularia), que anida en cavitats del sol, a on els pollets responen a l'aproximació de potencials enemics emetent un sò com el del cascabel d'una serp. Sobre els sentits químics, es coneix el cas de moltes orquídees (Ophrys) que aboquen a l'aire substàncies miméticas (mimetisme químic) de les feromones de certes avespes o abellas, enganyant als machos, que creuen aixina acostar-se a una femella de la seua espècie.[6][7]
Hi ha plantes com Amorphophallus, Rafflesia i Stapelia que produïxen olor a carn podrida, el qual atrau a mosques de les famílies Sarcophagidae, Muscidae i Calliphoridae i algunes espècies d'escarabats (Dermestidae i Silphidae) que ordinàriament depositen els seus ous en carn d'animals morts. Les plantes són polinizades d'esta manera.
Mimetisme agressiu
El mimetisme agressiu ocorre en alguns depredadors i paràsits que compartixen la seua apariència en una espècie inofensiva, enganyant a les possibles preses o espècies hospederas. Usen distints tipos de mimetisme, pero en alguns casos imiten a l'assut o espècie hoste.[8]
Un eixemple de mimetisme agressiu ocorre en certes luciérnagas en que els mascles són atrets a les femelles. Una femella d'una espècie de Photuris imita les senyals lluminoses de les femelles de Photinus i aixina atrau als mascles d'eixa espècie i els mata per a alimentar-se d'ells.[9][10]
Alguns mantis imiten flors per a enganyar als seus assuts que no veuen el perill. Hi ha molts eixemples en la família Hymenopodidae, com Hymenopus coronatus, la mantis orquídea. En un cas poc comú la larva planidio d'alguns escarabats del gènero Meloe s'agrupen i produïxen una feromona que imita a l'atractiu sexual d'alguna espècie d'abella. Quan aplega el mascle i tracta d'aparearse en la massa de larves, estes es monten en el seu abdomen. D'allí són transferides a una abella femella i aixina poden aplegar al niu i parasitar a les larves.[11]
L'eixemple típic de parasitisme de posada és el cuco, en que la femella deposita els seus ous en els nius d'atres aus per a que els críen. Els ous solen assemblar-se als de l'espècie parasitada. Aixina les femelles de cucos són capaces de produir ous de diverses apariències segons cual és l'espècie que usen com a hoste.
Evolució
Es considera que el mimetisme és una adaptació evolutiva positiva. No obstant, Vladimir Nabokov opinava que la selecció natural pot estabilisar a una forma de mimetisme pero no és necessària per a la seua creació.[12]
El model més comunament acceptat per a explicar l'evolució de mimetisme en palometes és l'hipòtesis en dos passos. El primer pas requerix una mutació de gens epistáticos que regulen un grup complex de gens, els que causen grans canvis en morfologia. El segon pas consistix en la selecció de gens en efectes fenotípicos menors que van creant gradualment major similitut. Este model conta en el respal d'evidència empírica que sugerix que unes poques mutacions puntuals poden causar efectes fenotípicos grans, mentres molts uns atres solament produïxen canvis chicotets. Alguns elements reguladors colaboren en la formació d'un supergen en el desenroll del disseny de colors de palometes. Este model està recolzat per simulacions per computadora de genètica de poblacions.[13]
Molts mimetisme són imperfectes. La selecció natural aplega al punt suficient per a complir el seu comés. Per eixemple quan els depredadors eviten a un mímico en una semblança imperfecta al d'una serp de coral, el mímico ya està suficientment protegit.[14][15][16]
L'evolució convergent és una explicació alternativa per a explicar perqué alguns organismes, com els peixos de secs de coral[17][18] i els invertebrats bentònics, com esponges i nudibranquios han aplegat a assemblar-se entre sí.[19]
Vore també
- Aposematisme
- Camuflage
- Cripsis
- Evolució convergent
- Mimetisme en les plantes
- Mimetisme locomotor
- Mimetisme químic
- Polp mime
- Mimetisme agressiu
Referències
- ↑ King, R. C. (2006). A dictionary of genetics, 7th edició, Oxford University Press, p. org/details/dictionarygeneti02king/page/n290278. ISBN 978-0-19-530762-7.
- ↑ 2,0 2,1 Dalziell, Anastasia H.. “Mimicry for all modalities”. Ecology Letters 19 (6): 609–619. doi:. PMID 27117779.
- ↑ Wickler, Wolfgang (1968). Mimicry in plants and animals, McGraw-Hill.
- ↑ Meyer, A. (2006). “Repeating Patterns of Mimicry”. PLoS Biol 4 (10). doi:. PMID 17048984.
- ↑ Enciclopèdia Temàtica OCEANO, Tom 7, 1997, pág. 1361
- ↑ (1966) «Chapter 11: Mimicry and Deception», Orchid Flowers: Their Pollination and Evolution, Coral Gables: University of Miami Press, pp. org/details/orchidflowersthe0000pijl/page/129129–141. OCLC 310489511. ISBN 0-87024-069-2.
- ↑ “A Classificatory Review of Mimicry Systems” (1982). Annual Review of Ecology and Systematics 13: 169. doi:.
- ↑ Begon, M., Townsend, C., Harper, J. (1996) Ecology: Individuals, populations and communities (third edition) Blackwell Science, London
- ↑ Lloyd, J. I. (1965) Aggressive Mimicry in Photuris: Firefly Femmes Fatals Science 149:653–654.
- ↑ Lloyd, J. I. (1975). “Aggressive Mimicry in Photuris Fireflies: Signal Repertoires by Femmes Fatals”. Science 187 (4175): 452–453. doi:. PMID 17835312. Bibcode: 1975Sci...187..452L.
- ↑ “Phoretic nest parasites use sexual deception to obtain transport to their host's nest” (2006). Proceedings of the National Academy of Sciences 103 (38): 14039–14044. doi:. PMID 16966608. Bibcode: 2006PNAS..10314039S.
- ↑ “Nabokov, Teleology and Insect Mimicry” (2002). Nabokov Studies 7: 177–213. doi:.
- ↑ “Dynamics of mimicry evolution” (1999). Biological Journal of the Linnean Society 66 (2): 145–158. doi:.
- ↑ Wilson, J., Jahner, J., Williams, K., & Forister, M.. “Ecological and Evolutionary Processes Drive the Origin and Maintenance of Imperfect Mimicry”. PLOS ONE 8 (4): i61610. doi:. PMID 23593490. Bibcode: 2013PLoSO...861610W.
- ↑ Kikuchi, D., & Pfenning, D.. “Predator Cognition Permits Imperfect Coral Snake Mimicry”. The American Naturalist 176 (6): 830–834. doi:. PMID 20950143.
- ↑ Howse, P. I., & Allen, J. A.. “Satyric Mimicry: The Evolution of Apparent Imperfection”. Proceedings of the Royal Society B 257 (1349): 111–114. doi:.
- ↑ Robertson, D. Ross. “Who resembles whom? Mimetic and coincidentalook-alikes among tropical reef fishes”. PLOS ONE 8 (1): i54939. doi:. PMID 23372795. Bibcode: 2013PLoSO...854939R.
- ↑ Robertson, D. Ross. “Coincidental resemblances among coral reef fishes from different oceans”. Coral Reefs 34 (3): 977. doi:. Bibcode: 2015Corre..34..977R.
- ↑ Pawlik, J. R. (2012). «12», Antipredatory defensive rols of natural products from marine invertebrates, Springer, pp. 677–710. ISBN 978-90-481-3833-3.
Enllaços externs
Erro al crear miniatura: Mimetisme en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ucl. ac. uk/~ucbhdjm/courses/b242/Mimic/Mimic. html Warning Colour and Mimicry Conferència en internet d'University College London
- mprinstitute. org/vaclav/Camouflage. htm Camuflage i mimetisme en fòssils.
- archive. org/web/20100723141050/http://www. colostate. edu/Depts/Entomology/courses/en570/papers_1996/bernklau. html Mimetisme químic en polinisació
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mimetismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.