Anar al contingut

Mimetisme agressiu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
El rap jorobado utilisa una espina dorsal modificada com a canya de peixcar en una enza bioluminiscente per a atraure i capturar als seus assuts.[1]

El mimetisme agressiu és una forma de mimetisme en la que els depredadors, paràsits o parasitoides compartixen senyales similars, utilisant un model inofensiu, lo que els permet evitar ser identificats correctament pel seu assut o hoste. Els zoólogos han comparat repetidament esta estratègia en un llop en pell de corder.[2][3][4] En el seu sentit més ampli, el mimetisme agressiu podria incloure varis tipos d'explotació, com quan una orquídea explota a un insecte mascle imitant a una femella sexualment receptiva (vore pseudocopulaació),[5] pero ací es restringirà a formes d'explotació que impliquen alimentació. Per eixemple, els indígenes australians que es disfrassen i imiten als cangurs quan cacen no es considerarien imitadors agressius, ni tampoc un peixcador humà, encara que sense dubte practiquen el camuflage per autodecoraació. Es tracta per separat el mimetisme molecular, que compartix algunes similituts; per eixemple, un virus pot imitar les propietats moleculars del seu hoste, lo que li permet accedir a les seues cèlules. S'ha sugerit un terme alternatiu, mimetisme peckhamiano (en honor a George i Elizabeth Peckham),[6][7][8] pero rara volta s'utilisa.[nota 1]


El mimetisme agressiu és, en principi, opost al mimetisme defensiu, en el que l'imitador sol beneficiar-se de ser tractat com a amolador. L'imitador pot semblar-se al seu propi assut, o a algun atre organisme que siga beneficiós o a lo manco no perjudicial per a l'assut. El model, és dir, l'organisme «imitat», pot experimentar una major o menor aptitut, o pot no vore's afectat en absolut per la relació. Per una atra part, el receptor de la senyal sofrix inevitablement en ser enganyat, com ocorre en la majoria dels complexos de mimetisme.

Un depredador camuflat: lleopart de les neus en Ladakh. La distinció entre mimetisme agressiu i camuflage de depredador depén de la senyal donada a l'assut, no fàcil de determinar.

El mimetisme agressiu a sovint implica que el depredador ampre senyals que atraguen al seu assut potencial cap a ell, una estratègia que permet als depredadors simplement assentar-se i esperar a que l'assut venja cap a ells. La promesa de menjar o sexe són les enzes més utilisades. No obstant, açò no té per qué ser aixina; sempre que s'oculte la verdadera identitat del depredador, este pot acostar-se a l'assut en més facilitat de lo que ho faria d'un atre modo. Sobre les espècies implicades, els sistemes poden estar composts per dos o tres espècies; en els sistemes de dos espècies, el receptor de la senyal, o «dupe», és el model.

Sobre la dimensió visual, la distinció entre mimetisme agressiu i camuflage no sempre està clara. Autors com Wickler[8] han fet recalcament en l'importància de la senyal per al receptor a l'hora de distinguir el mimetisme del camuflage. No obstant, no és fàcil evaluar lo «significativa» que pot ser una senyal per al doble, per lo que la distinció entre abdós pot ser prou difusa. Es poden amprar senyals mixtes: els imitadors agressius a sovint tenen una part específica del cos que envia una senyal enganyosa, mentres que el restant està amagat o camuflat.

Contrast en el mimetisme defensiu

Els imitadors batesianos defensius, com esta mosca voladora que imita a un abellot, són l'antítesis dels imitadors agressius.

El mimetisme agressiu contrasta semánticament en el mimetisme defensiu, en el que és la presa la que actua com a imitadora, sent els depredadors enganyats. El mimetisme defensiu inclou les conegudes formes batesiana i mülleriana de mimetisme, en les que l'imitador compartix característiques externes en un model aposemático o amolador. En el mimetisme batesiano, l'imitador seguix el model d'una espècie perillosa (normalment poc apetecible), mentres que en el mimetisme mülleriano abdós espècies són amoladores i actuen com a còmplices, convergint en un conjunt comú de senyals i compartint la càrrega de «educar» als seus depredadors. El mimetisme defensiu inclou el menys conegut mimetisme mertensiano, en el que l'imitador és més amolador que el model, i el mimetisme vaviloviano, en el que les males herbes apleguen a imitar als cultius per selecció artificial involuntària. En el mimetisme defensiu, l'imitador es beneficia en evitar una interacció amoladora en un atre organisme que tindria més provabilitats de produir-se sense les senyals enganyoses empleades. Les interaccions perjudicials poden consistir en ser devorat o arrancat del sol com a mala herba. Pel contrari, l'imitador agressiu es beneficia d'una interacció que tindria menys provabilitats de produir-se sense l'engany, a costa del seu objectiu.[9]

Mimetisme agressiu comparat en una forma defensiva, el mimetisme batesiano. Este mecanisme sol denominar-se «llop en pell de corder». El model d'un mimetisme agressiu pot ser una espècie inofensiva, en el cas de la qual els 3 papers són disjuntos, o el model pot ser el propi assut, en el cas del qual la disposició és bipolar.

Classificació

Atraure a l'assut

En alguns casos, s'atrau a l'assut cap a l'imitador. Açò implica l'imitació d'un recurs que sol ser vital per a la supervivència de l'assut (o, més exactament, per a la supervivència de les seues gens), com la nutrició o la parella. Si l'esc oferit té poc valor per a l'assut, no s'esperaria que esta correguera semblant risc. Per eixemple, en tots els casos coneguts de mimetisme de senyals sexuals és sempre el sexe masculí l'enganyat (de fet, s'ha sugerit que les femelles d'algunes espècies han evolucionat el mimetisme com a estratègia per a evitar emparellaments no desijats).[10] En estos casos, el depredador no necessita moure's per a buscar assuts, sino que pot simplement quedar-se quet i deixar que l'assut venja cap a ell. Alguns estudis sugerixen que el capçot norteny (Lanius excubitor) canta en hivern imitant a sovint a chicotets paseriformes que poden ser presa quan se'ls atrau al seu alcanç.[11] S'ha descrit el cas d'un tigrillo que imitava el plany d'una crío de tití bicolor per a intentar atraure a un tamarino adult al seu alcanç.[12]

Apariència dels aliments

La tortuga caimà utilisa la seua llengua per a atraure als peixos.

Molts imitadors agressius utilisen la promesa d'aliment com a forma d'atraure als seus assuts. La tortuga caimà (Macrochelys temminckii) és un depredador d'emboscada ben camuflat. La seua llengua té una cridanera prolongació rosada que s'assembla a un cuc i que pot retortillar-se;[13] els peixos que intenten menjar-se el «cuc» són devorats per la tortuga. De la mateixa manera, algunes serps ampren atracció cabal (en la coa)[14][15] o llinguals (en la llengua) per a atraure a chicotets vertebrats al seu alcanç.[16][17]

Argiope argentata i la seua taranyina

El mimetisme agressiu és comú entre les aranyes, tant per a atraure a les seues preses com per a acostar-se sigilosament als seus depredadors.[18] Un cas és el de la tejedora de l'orbe dorat (Nephila clavipes), que teixix una cridanera taranyina de color dorat en zones ben allumenades. Els experiments demostren que les abelles són capaces d'associar les taranyines en el perill quan el pigment groc no està present, com ocorre en les zones menys allumenades, a on la taranyina és molt més difícil de vore. També deprenen i eviten atres colors, pero les abelles semblen ser les menys capaces d'associar eficaçment les taranyines pigmentadas de groc en el perill. No obstant, el groc és el color de moltes flors que contenen néctar, per lo que potser no mereixca la pena evitar-ho. Una atra forma de mimetisme no es basa en el color, sino en el disseny. Espècies com la Argiope argentata ampren patrons prominents en el centre de les seues taranyines, com zigzags. Estos dibuixos reflectixen la llum ultravioleta i imiten el patró que es veu en moltes flors, conegudes com guies de néctar. Les aranyes canvien de taranyina cada dia, lo que pot explicar-se per la capacitat de les abelles per a recordar els patrons de les taranyines. Les abelles són capaces d'associar un determinat patró en una ubicació espacial, lo que significa que l'aranya deu teixir un nou patró en regularitat o sofrirà una disminució en la captura d'assuts.[19]

Els lluents fulls de la Venus atrapamoscas (Dionaea muscipula) atrauen als insectes de la mateixa manera que les flors.

Les aranyes poden ser presa d'imitadors agressius. La chinche assessina Stenolemus bituberus depreda aranyes, entrant en la seua tela i arrancant els seus fils de seda fins que l'aranya s'acosta. Este mimetisme vibracional agressiu coincidix en un patró general de vibracions que les aranyes tracten com a preses, tenint una estructura temporal i una amplitut similars als moviments de les pates i el cos dels assuts típics atrapats en la tela.[20]

Les larves de l'escarabat de terra Epomis mouen les seues mandíbules una despuix d'una atra per a atraure als amfibis cap a elles i després depredarlos. L'estructura del seu cos els permet mossegar i alimentar-se dels amfibis inclús quan són ingerits per assuts de major tamany, com les granotes.[21]

Encara que les plantes són més conegudes pel seu mimetisme defensiu, hi ha excepcions. Per eixemple, moltes flors utilisen el mimetisme per a atraure als polinisadors, mentres que unes atres poden enganyar als insectes per a que dispersen les seues llavors. No obstant, la major part del mimetisme en les plantes[nota 2] no es classificaria com a agressiu,[22] ya que encara que atraure als polinisadors és similar als casos anteriors, lo cert és que la planta no li'ls menja.[23] No obstant, algunes plantes carnívores poden aumentar la seua taxa de captura per mig del mimetisme.[24] Per eixemple, algunes tenen patrons en la regió ultravioleta del espectre electromagnètic, molt semblats a les teles d'aranya descrites anteriorment.[25]

Sistemes bipolars d'imitació

Els sistemes de mimetisme en els que només participen dos espècies es coneixen com a bipolars.[9] En este cas, només és possible una disposició bipolar, a saber, quan el duo és a la seua volta el model.[nota 3] Existixen dos variants d'esta disposició en la que l'imitador imita al seu objectiu. En un cas, el mimetisme kirbyano, el model és el hoste d'un paràsit de posada.[26] En l'atre cas, denominat mimetisme batesiano-wallaciano[9] per Henry Walter Bats[27] i Alfred Russel Wallace,[28] el model és l'espècie presa.

Mimetisme kirbyano o paràsit de posada

Parasitisme de posada: quatre nidadas d'ous de carricero comú, cada una de les quals conté un ou de cuco (més gran).

El mimetisme hoste-paràsit és una situació en la que un paràsit imita al seu propi hoste. Com en el cas del mimetisme del sexe femení descrit anteriorment, només intervenen dos espècies, sent el model i l'imitador de la mateixa espècie. El parasitisme de posada, una forma de cleptoparasitisme en la que la mare fa que un atre organisme involuntari críe a les seues crío, és una d'eixes situacions en les que ha evolucionat el mimetisme hoste-paràsit. Georges Pasteur[9] denomina a esta forma de mimetisme agressiu-reproductiu mimetisme kirbyano, en honor al entomólogo anglés William Kirby, que va observar que les crío dels sírfidos són criades per abellots.[26]

Mimetisme Batesiano-Wallaciano o d'assut

En el mimetisme batesiano-wallaciano, el model és una femella sexualment receptiva, que proporciona un fort efecte d'atracció als mascles. Algunes aranyes utilisen mijos químics més que visuals per a atrapar als seus assuts. Les femelles de les arrapes boles del gènero Mastophora atrauen als mascles de les mosques de l'arna (Diptera, verdaderes mosques, pero paregudes a arnes) produint anàlecs de les feromones sexuals de les espècies de mosques. Cada espècie d'aranya sembla estar especialisada en una espècie concreta d'assut de la família Psychodidae. Els jovenils utilisen el parell davanter de pates per a capturar assuts, com les mosques. No obstant, les aranyes més velles utilisen una estratègia diferent, balancejant cap a les arnes una bola pegajosa coneguda com boleadora, suspesa per un fil de seda. Pero tant les velles com les jóvens són capaces d'atraure als seus assuts per mig d'esta senyal olfativa; inclús s'ha demostrat que les aranyes jóvens atrauen als seus assuts.[29]



El cátido listroscelidino Chlorobalius leucoviridis de l'interior d'Austràlia és capaç d'atraure a les cigarras mascle de la tribu Cicadettini imitant els esclafits de resposta específics de l'espècie de les cigarras femella sexualment receptives. Este eixemple de mimetisme acústic agressiu és similar al cas de la luciérnaga Photuris que el mimetisme del depredador és notablement versàtil: els experiments de reproducció mostren que C. leucoviridis és capaç d'atraure a mascles de moltes espècies de cigarras, incloses cigarras Cicadettini d'atres continents, a pesar de que les senyals de emparellament de les cigarras són específiques de cada espècie. L'evolució del mimetisme versàtil en C. leucoviridis pot haver segut facilitada per restriccions en l'evolució de la vora en sistemes de comunicació a duo en els que les senyals de resposta són reconeixibles només pel seu temps precís en relació en la vora del mascle (<< 100 ms de latencia de resposta).[30][31]

Les femelles de les luciérnagas del gènero Photuris emeten les mateixes senyals lluminoses que les femelles del gènero Photinus utilisen com a senyal de emparellament.[32] Els mascles de luciérnagas de varis gèneros diferents se senten atrets per estos imitadors, i posteriorment són capturats i devorats. Les senyals de les femelles es basen en les que reben del mascle, i cada femella té un repertori de senyals que coincidixen en el retart i la duració de la femella de l'espècie corresponent. Este mimetisme pot haver evolucionat a partir de senyals de no emparellament que s'han modificat per a la depredaació.[33]

Mimetisme agressiu Wickleriano-Eisneriano o críptico

El falcó de coa zigzagueante s'assembla en vol a l'inofensiu buitre pavo, pero ataca a atres espècies.

No és necessari que l'assut se senta atreta cap al depredador per a que este es beneficie: n'hi ha prou en que el depredador simplement no s'identifique com una amenaça. Els imitadors wicklerianos-isnerianos poden semblar-se a un aliat mutualiste, o a una espècie poc significativa per a l'assut, com un comensal.[9] Per eixemple, el hemíptero Arachnocoris berytoides s'assembla a Faiditus caudatus, una arrapa comensal de les formigues.[34]


En el mimetisme agressiu críptico, el depredador imita a un organisme que a la seua presa li resulta indiferent. Açò permet al depredador evitar ser detectat fins que l'assut està lo suficientment prop com per a atacar, lo que constituïx una forma efectiva de camuflage. El falcó de coa zonal (Buteo albonotatus), que s'assembla al buitre pavo (Cathartes oreig), pot ser un eixemple d'això. Vola entre ells, se separa sobtadament de la formació i tendix una emboscada al seu assut.[35] Existix certa controvèrsia sobre si es tracta d'un verdader cas de mimetisme.[36]

Mimetisme de peixos netejadors

Vore també: Simbiosis de neteja
Erro al crear miniatura:
Dos peixos netejadors bluestreak netejant un mer creïlla, Epinephelus tukula

El mimetisme d'espècies mutualistes s'observa en els peixos dels secs de coral, a on els models, certs peixos netejadors, es veuen molt perjudicats per la presència de l'imitador. Els peixos netejadors són mútuament beneficiosos para moltes atres espècies, lo que els permet alimentar-se dels seus paràsits i pell morta. Alguns permeten que el netejador s'aventure dins de les seues boques i cavitats branquiales per a caçar estos paràsits. No obstant, una espècie de netejador, el peix netejador de pic blau (Labroides dimidiatus), és el model d'un imitador, el blenio dents de sabre (Aspidontus taeniatus). El peix netejador, que apareix en l'image netejant un mer del gènero Epinephelus, viu en secs de coral dels oceans Índic i Pacífic, i és reconegut per atres peixos que li permeten netejar-los. El blenio viu en l'oceà Índic i no només s'assembla al peix netejador en tamany i coloració, sino que inclús imita el seu ball. Despuix d'enganyar al seu assut per a que baix la guàrdia, el blenio dents de sabre la mossega, arrancant-li escates o trossos d'aleta. Els peixos aixina mossegats deprenen a distinguir a l'imitador del model, pero per la similitut entre abdós, també es tornen molt més cautelosos en el model, de modo que abdós es veuen afectats. Per la capacitat de les víctimes per a distinguir entre l'enemic i l'ajudant, els blenios han evolucionat cap a una gran similitut, fins al nivell regional.[37] Un atre imitador agressiu del peix netejador, el Plagiotremus rhinorhynchos, ha desenrollat un verí que conté opiáceos que mitiga el dolor i reduïx la pressió sanguínea, confonent a l'hoste mossegat i donant temps a l'imitador per a escapar.[38]

Paràsits que imiten a les seues preses

Vore també: Parasitisme

De la mateixa manera que els depredadors, com el rap, tenen una estructura que atrau a l'assut, alguns paràsits imiten a l'assut natural del seu hoste, pero en els papers invertits; el paràsit és devorat per l'hoste. Este engany facilita al paràsit l'entrada en el hoste, del que pot alimentar-se, lo que li permet continuar el seu cicle vital.[39]

Un d'estos casos és un gènero de clòchina, Lampsilis, que s'alimenta de les brànquies dels peixos en la fase larvaria del seu desenroll. Una volta que maduren, abandonen el peix com a molusc adult. No obstant, conseguir entrar en el hoste no és tasca fàcil, a pesar de que es lliberen varis centenars de mils de larves al mateix temps. Açò ocorre sobretot en masses d'aigua corrents, com les rieres, a on no poden posar-se en el substrat i esperar a ser arreplegades durant la busca d'aliment. No obstant, les femelles de Lampsilis han desenrollat una tècnica especial per a entregar les seues crío a un hoste adequat. Les estructures de la vora del mant són capaços de captar l'interés dels peixos. Algunes s'assemblen a chicotets peixos, en taques oculars, una «coa» i ralles horisontals, i inclús poden moure's de forma similar, com si estigueren de cara a la corrent (reotaxis). Quan es veuen sobrepassades per un peix, les larves són expulsades a la força, convertint-se en ectoparásitos de la seua desprevenido hoste. [8]Algunes espècies de Lampsilis, en particular Lampsilis ovata, atrauen als peixos del gènero Micropterus, Villosa té enzes en el mant semblats als peixos que atrauen als peixos depredadors Percina.[40]

La Cercaria mirabilis, un trematodo, té una fase larvaria especialment gran, la cercaria, que s'assembla molt a la larva d'un chicotet crustaci o mosquit. Imita el comportament locomotor d'estos animals, lo que li permet ser devorada per peixos depredadors.[39]

Un atre eixemple de trematodo paràsit s'observa en un entorn terrestre. Leucochloridium és un gènero de platelmintos (phylum Platyhelminthes) que madura en l'intestí de les aus cantoras. Els seus ous ixen de l'au en les heces i després són absorbits per Succinea, un caragol terrestre que viu en ambients humits. Els ous es convertixen en larves dins d'este hoste intermediari, i després deuen trobar el seu camí cap al sistema digestiu d'un au adequada. El problema és que estes aus no mengen caragols, per lo que el esporocisto deu trobar alguna forma de manipular al seu futur hoste per a que li'l menge. A diferència de les espècies emparentades, estos paràsits són de colors lluents i poden moure's de forma pulsátil. Un sac de esporoquistes s'obri pas en els brots oculars del caragol i pulsa a gran velocitat, engrandint el tentàcul en el procés.[41] Afecta al comportament del hospedador: el caragol es mou cap a la llum, que normalment evita. Estos factors combinats fan que els esporoquistes siguen molt cridaners, per lo que pronte són devorats per un pardal cantor famolenc. A continuació, el caragol regenera els seus tentàculs i Leucochloridium continua en el seu cicle vital.[8]

Notes

  1. ↑ Pasteur (1982) califica el terme de redundante i afirma que existixen moltes formes diferents de mimetisme agressiu. El terme va ser utilisat anteriorment per Bats (1862) i Kirby & Spence (1823).
  2. ↑ Per a una visió general del mimetisme en les plantes, vore Wiens, 1978. Algunes plantes imiten objectes inanimados com a pedres, com en Mesembryanthemum, clarament no agressives. Algunes plantes entomófilas, com l'orquídea abella, atrauen als polinisadors imitant als insectes femella, els mascles intenten aparearse en la flor, pero els insectes enganyats no són devorats, per lo que el mimetisme no és agressiu. En el mimetisme vaviloviano, les males herbes dels cultius han desenrollat llavors similars a les del cultiu, lo que permet que la mala herba es propague en ser plantada com a llavor de cultiu. Pero, de nou, açò no pot calificar-se d'agressiu.
  3. ↑ Les úniques possibilitats teòriques fora d'este àmbit són a) un sistema de dos espècies en un model-mímico -potser un depredador que fingix ser un depredador dormit o mort (açò amplia una miqueta l'àmbit habitual del mimetisme)-; i b) una espècie caníbal en la que un organisme caníbal imita a una atra espècie.

Referències

  1. ↑ «"Bioluminescence in the Siga"».Annual Review of Marine Science.doi:10.1146/annurev-marine-120308-081028.
  2. ↑ «"Aggressive use of Batesian mimicry by an ant-like jumping spider"».Biology Letters.doi:10.1098/rsbl.2009.0355.
  3. ↑ «"A wolf in sheep's clothing: The description of a fly resembling jumping spider of the genus Scoturius Simon, 1901 (Araneae: Salticidae: Huriini)"».PLOS ONE.doi:10.1371/journal.posa.0190582.
  4. ↑ Levine, Timothy R. (2014-02-20). Encyclopedia of Deception (en en), SAGE Publications. ISBN 978-1-4833-8898-4.
  5. ↑ «"Mimicry and the evolution of animal communication".».Nature.doi:10.1038/208519a0.
  6. ↑ «"Protective resemblances of spiders"».Occasional Papers of Natural History Society of Wisconsin.
  7. ↑ «"Ant-like spiders of the family Attidae"».Occasional Papers of Natural History Society of Wisconsin.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Internet Archive, Wolfgang (1968). Mimicry in plants and animals, New York : McGraw-Hill.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 «"A classificatory review of mimicry systems".».Annual Review of Ecology and Systematics.doi:10.1146/annurev.és.13.110182.001125.
  10. ↑ «"Polymorphic signals of harassed female odonates and the mals that learn them support a novell frequency-dependent model"».Animal Behaviour.doi:10.1016/j.anbehav.2003.04.017.
  11. ↑ «"Singing for your supper: acoustical luring of avian prey by Northern Shrikes"».The Condor.doi:10.2307/1370239.
  12. ↑ «Hunting strategy of the margay (Lleoparts wiedii) to attract the wild pied tamarin (Saguinus bicolor)».Neotropical Primats.16(1)
    32–34.ISSN 2995-2174.doi:10.1896/044.016.0107.Consultat el 2024-11-24.
  13. ↑ «"Functional mechanisms and histologic composition of the llingual appendage in the alligator snapping turtle, Macroclemys temmincki (Troost) (Testudines: Chelydridae)".».Journal of Morphology.doi:10.1002/jmor.1051940308.
  14. ↑ «"A unified classification of mimetic resemblances"».Biological Journal of the Linnean Society.doi:10.1111/j.1095-8312.1976.tb00240.x.
  15. ↑ «Feeding mimicry in the rattlesnake Sistrurus catenatus, with comments on the evolution of the rattle"».Animal Behaviour..doi:10.1016/s0003-3472(84)80301-2.
  16. ↑ «"Evidence of Llingual-Luring by an Aquatic Snake".».Journal of Herpetology.doi:10.2307/1565240.
  17. ↑ «"Spatial Ecology of the Oregon Gartersnake, Thamnophis atratus hydrophilus, in a Free-Flowing Stream Environment"».Copeia.doi:10.1643/CE-08-106.
  18. ↑ «"Eight-legged tricksters: Spiders that specialise at catching other spiders".».BioScience.doi:10.2307/1311924.
  19. ↑ «"Web of Deceit"».Natural History.
  20. ↑ «"Assassin bug uses aggressive mimicry to lure spider prey"».Proceedings of the Royal Society B.doi:10.1098/rspb.2010.2060.
  21. ↑ «"An Unprecedented Role Reversal: Ground Beetle Larvae (Coleoptera: Carabidae) Lure Amphibians and Prey upon Them"».PLOS ONE.doi:10.1371/journal.posa.0025161.
  22. ↑ «"Mimicry in plants"».Evolutionary Biology.doi:10.1007/978-1-4615-6956-5_6.
  23. ↑ «"Mimicry in Plants"».Scientific American.doi:10.1038/scientificamerican0987-76.
  24. ↑ «"Pitcher dimorphism, prey composition and the mechanisms of prey attraction in the pitcher plant Nepenthes rafflesiana in Borneo"».Journal of Ecology.doi:10.2307/2261474.
  25. ↑ «ULTRAVIOLET PATTERNS IN THE TRAPS OF CARNIVOROUS PLANTS».New Phytologist.101(4)
    585–593.ISSN 0028-646X.doi:10.1111/j.1469-8137.1985.tb02864.x.Consultat el 2024-11-25.
  26. ↑ 26,0 26,1 Kirby, William; Spence, William (1826). An Introduction to Entomology: Or Elements of the Natural History of Insects: with Plates (en en), Longman, Hurst, Rees, Orme, and Brown.
  27. ↑ «XXXII. Contributions to an Insect Fauna of the Amazon Valley. Lepidoptera: Heliconidae.».doi:10.1111/j.1096-3642.1860.tb00146.x.Consultat el 2024-11-25.
  28. ↑ «Contributions to the theory of natural selection. A séries of essays : Wallace, Alfred Russel, 1823-1913 : Free Download, Borrow, and Streaming» (en en). Internet Archive. Consultat el 2024-11-25.
  29. ↑ «"Juvenile boles spiders attract psychodid flies"».Oecologia.doi:10.1007/BF00328607.
  30. ↑ «"Versatile Aggressive Mimicry of Cicadas by an Australian Predatory Katydid"».PLOS ONE.doi:10.1371/journal.posa.0004185.
  31. ↑ «"What the katydid next"».New Scientist.doi:10.1016/S0262-4079(09)62570-7.
  32. ↑ «"Aggressive Mimicry in Photuris: Firefly Femmes Fatals".».Science..doi:10.1126/science.187.4175.452.
  33. ↑ «"Aggressive Mimicry in Photuris Fireflies: Signal Repertoires by Femmes Fatals"».Science.doi:10.1126/science.187.4175.452.
  34. ↑ «"Multiple Model Mimicry and Feeding Behavior of the Spider Web - Inhabiting Damsel Bug, Arachnocoris berytoides Uhler (Hemiptera: Nabidae), from Puerto Rico"».Life: The Excitement of Biology..doi:10.9784/LEB3(1)Mercat.01.
  35. ↑ «"Is the Zone-Tailed Hawk a Mimic of the Turkey Vulture?".».The Condor.doi:10.2307/1365357.
  36. ↑ «"Is the Zone-tailed Hawk a Mimic?"».Birding.
  37. ↑ «Mimicry in tropical fishes».Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences.251(772)
    473–474.ISSN 2054-0280.doi:10.1098/rstb.1966.0036.Consultat el 2024-11-25.
  38. ↑ «The Evolution of Fangs, Venom, and Mimicry Systems in Blenny Fishes».Current Biology.27(8)
    1184–1191.ISSN 0960-9822.doi:10.1016/j.cub.2017.02.067.Consultat el 2024-11-25.
  39. ↑ 39,0 39,1 «"Mimicry"».Encyclopædia Britannica, 15th edition. Macropædia.
  40. ↑ «"Mantle displays of freshwater mussels elicit attacks from fish"».Freshwater Biology.doi:10.1046/j.1365-2427.1999.00454.x.
  41. ↑ «Veja ací una foto.».


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mimetisme_agressiu&oldid=1501224»