Anar al contingut

Depredació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Depredadors»)
Depredació
Atall
Depredador
Un blauet comú (Alcedo atthis), en un taperot en el pico.
Una lleona en un assut capturat.

En l'ecologia, la depredación és un tipo d'interacció biològica en la que l'individu d'una espècie animal, denominat depredador[1] (també predador),[2] caça a l'individu d'una atra espècie, el assut, per a subsistir. Un mateix individu pot ser depredador d'alguns animals i a la seua volta presa d'uns atres, encara que en tots els casos el depredador és carnívor o omnívoro. Esta interacció ocupa un rol important en la selecció natural. En la depredaació hi ha un individu perjudicat —l'assut— i un atre que és beneficiat —el depredador—, passant l'energia en el sentit presa a depredador.

Mosca Asilidae alimentant-se del seu assut, una abella.

Definició

Les avespes arrapes paralisen i finalment maten als seus hostes, pero es consideren parasitoides, no depredadors.

En el nivell més bàsic, els depredadors maten i es mengen a atres organismes. No obstant, el concepte de depredaació és ampli, es definix de forma diferent en distints contexts i inclou una gran varietat de métodos d'alimentació; i algunes relacions que resulten en la mort de l'assut no solen cridar-se depredaació. Un parasitoide, com una avespa icneumónida, posa els seus ous en el seu hoste; els ous eclosionan en larves, que es mengen a l'hoste, i este mor inevitablement. Es pot definir que un depredador es diferencia d'un parasitoide en que té molts assuts, capturades a lo llarc de la seua vida, mentres que la larva d'un parasitoide només té una, o a lo manco se li suministra l'aliment en una sola ocasió.[3][4]

Erro al crear miniatura:
Relació de la depredació en atres estratègies d'alimentació, herbívors, paràsits, carroñero.


Els animals que pastorean en el fitoplàncton o en les estores de microbis són depredadors, ya que consumixen i maten als seus organismes alimenticis; pero els herbívors que hojean els fulls no ho són, ya que les seues plantes alimentícies solen sobreviure a l'assalt.[5] Quan els animals mengen llavors (depredación de llavors o granivoría) o ous (depredaació d'ous), estan consumint organismes vius sancers, lo que per definició els convertix en depredadors.[6][7][8]

Els carroñeros, organismes que només s'alimenten d'organismes que es troben ya morts, no són depredadors, pero molts depredadors com el chacal i l'hiena carroñan quan es presenta l'oportunitat.[9][10][5] Entre els invertebrats, les avespes socials són tant caçadores com carroñeras d'atres insectes.[11]

Forrajeo

Un cicle bàsic de forrajeo per a un depredador, en algunes variacions indicades.[12]

Per a alimentar-se, un depredador deu buscar, perseguir i matar al seu assut. Estes accions formen un cicle de forrajeo.[13][14] El depredador deu decidir on buscar l'assut en funció de la seua distribució geogràfica; i una volta que ha localisat l'assut, deu valorar si la perseguix o espera una opció millor. Si elegix la persecució, les seues capacitats físiques determinen el modo de persecució (per eixemple, emboscada o persecució).[15][16] Una volta capturada l'assut, també pot necessitar gastar energia per a manipular-la (per eixemple, matar-la, llevar-li la closca o les espines, i ingerir-la).[12][13]

Busca

Els depredadors poden elegir entre els modos de busca que van des de assentar-se i esperar fins a actiu o buscar àmpliament.[17][12][18][19] El método d'assentar-se i esperar és el més adequat si els assuts són densos i mòvils, i el depredador té baixos requeriments energètics.[17] El forrajeo ampli gasta més energia, i s'utilisa quan els assuts són sedentarias o estan escassament distribuïdes.[15][17] Hi ha un continu de modos de busca en intervals entre periodos de moviment que van des de segons fins a mesos. Els taburons, els peixos de sol, les aus insectívores i les musarañas estan casi sempre en moviment, mentres que les aranyes tejedoras, els invertebrats aquàtics, les mantis religioses i els cernícalos rara volta es mouen. Entremig, els chorlitos i unes atres aus costeres, els peixos d'aigua dolça, inclosos els crappies, i les larves d'escarabats coccinélidos (marietes), alternen entre la busca activa i l'escanege de l'entorn.[17]

Erro al crear miniatura:
l'albatros de cella negra vola regularment centenars de quilómetros a través de l'oceà casi buit per a trobar pegats de menjar.

Les distribucions dels assuts solen estar agrupades, i els depredadors responen buscant pegats en els que els assuts són densos i després buscant dins dels pegats.[12] La posició dels ulls sembla haver-se adaptat segons esta forma d'alimentació.[20] Quan l'aliment es troba en pegats, com els rars bancs de peixos en un oceà casi buit, l'etapa de busca requerix que el depredador viage durant un temps considerable, i gaste una cantitat significativa d'energia, per a localisar cada pegat d'aliment.[21] Per eixemple, l'albatros de cella negra realisa regularment vols de busca d'aliment a un ranc d'al voltant de 700 km, fins a un ranc màxim de busca d'aliment de 3000 km per a les aus reproductores que arrepleguen aliment per a les seues cries. [22][23] En assuts estàtics, alguns depredadors poden deprendre ubicacions de pegats adequats i tornar a ells a intervals per a alimentar-se.[21] L'estratègia de forrajeo òptim per a la busca s'ha modelat utilisant el teorema del valor marginal.[24]

Els patrons de busca a sovint semblen aleatoris. Un d'ells és el camí de Lévy, que tendix a implicar grups de passos curts en passos llarcs ocasionals. Es tracta d'una estratègia que s'ajusta al comportament d'una gran varietat d'organismes, incloent bactèries, abelles, taburons i caçadors-recolectors humans.[25][26]

Evaluació

Erro al crear miniatura:
Marieta de sèt punts selecciona plantes de bona calitat per al seu assut predilecte el pulgón.

Una volta trobada l'assut, el depredador deu decidir si la perseguix o seguix buscant. La decisió depén dels costs i beneficis que comporta. Un pardal que busca insectes passa molt temps buscant, pero capturar-los i menjar-los és ràpit i fàcil, aixina que l'estratègia eficient per al pardal és menjar tots els insectes apetecibles que troba. En canvi, un depredador, com un lleó o un falcó, troba el seu assut fàcilment, pero capturar-la requerix molt esforç. En eixe cas, el depredador és més selectiu.[15]


Un dels factors a tindre en conte és el tamany. Un assut massa chicotet pugues no meréixer la pena per la cantitat d'energia que proporciona. Massa gran, i pot ser massa difícil de capturar. Per eixemple, un mántido captura l'assut en les seues pates davanteres i estan optimisades per a agarrar assuts de cert tamany. Les mantis són contràries a atacar assuts que estan llunt d'eixe tamany. Existix una correlació positiva entre el tamany d'un depredador i el seu assut.[15]

Un depredador també pot evaluar un pegat i decidir si passa temps buscant preses en ell.[12] Açò pot implicar cert coneiximent de les preferències dels assuts; per eixemple, les marietas poden elegir un pegat de vegetació adequat per a les seues preses pulgons.[27]

Captura

Una arrapa saltarín alimenta de chinche assessina

Per a capturar als assuts, els depredadors tenen un espectre de modos de persecució que van des de la persecució oberta (depredación de persecució) fins a un atac repentí als assuts propencs (depredador d'emboscada).[12][28][29] Una atra estratègia intermija entre l'emboscada i la persecució és la interceptació balística, en la que un depredador observa i prediu el moviment d'un assut i després llança el seu atac en conseqüència.[30]

Emboscada

Els depredadors d'emboscada o d'espera són animals carnívors que capturen als seus assuts en sigilo o per sorpresa. En els animals, la depredaació per emboscada es caracterisa perque el depredador escaneja l'entorn des d'una posició amagada fins que l'assut és avistar, i llavors eixecuta ràpidament un atac sorpresa fix.[31][30] Entre els depredadors d'emboscada vertebrats es troben les granotes, peixos com el taburó àngel, el lucio del nort i el peix granota oriental.[30][32][33][34] Entre els numerosos depredadors invertebrats d'emboscada es troben les aranyes trampilles i Australian Crab spiders en terra i els camarones mantis en el mar.[31][35][36] Els depredadors d'emboscada solen construir un cau en la que amagar-se, millorant l'ocultació a costa de reduir el seu camp de visió. Alguns depredadors d'emboscada també utilisen enzes per a atraure a l'assut al seu alcanç.[30] El moviment de captura té que ser ràpit per a atrapar a l'assut, ya que l'atac no és modificable una volta llançat.[30]

Intercepción balística

El camalleó ataca a l'assut traent la llengua.

L'interceptació balística és l'estratègia en la que un depredador observa el moviment d'un assut, prediu el seu moviment, elabora una ruta d'interceptació i després ataca a l'assut en eixa ruta. Açò diferix de la depredaació per emboscada en que el depredador ajusta el seu atac segons el moviment de l'assut.[30] L'interceptació balística implica un breu periodo de planificació, donant a l'assut l'oportunitat d'escapar. Algunes granotes esperen fins que les serps han començat el seu atac abans de botar, reduint el temps disponible per a que la serp recalibre el seu atac, i maximizar l'ajust angular que la serp necessitaria fer per a interceptar a la granota en temps real.[30] Entre els depredadors balístics es troben insectes com els parots i vertebrats com els peixos arqueros (que ataquen en una chorrada d'aigua), els camaleons (que ataquen en la llengua) i algunes serps colúbridas.[30]

Persecució

En la depredaació per persecució, els depredadors perseguixen als assuts que fugen. Si l'assut fuig en llínea recta, la captura depén únicament de que el depredador siga més ràpit que l'assut.[30] Si la presa maniobra girant mentres fuig, el depredador deu reaccionar en temps real per a calcular i seguir una nova trayectòria de intercepció, com per eixemple per mig de navegació paralela, mentres s'acosta a l'assut.[30] Molts depredadors de persecució utilisen el camuflage per a acostar-se a la presa lo més possible sense ser observats (aguaite) abans d'iniciar la persecució.[30] Els depredadors de persecució inclouen mamífers terrestres com els humans, els gossos salvages africans, les hienes tacades i els llops; depredadors marins com els delfins, les orcas i molts peixos depredadors, com la tonyina;[37][38] aus depredadores (rapaces) com els falcons; i insectes com parots.[39]


Una forma extrema de persecució és la caça de resistència o caça de persistència, en la que el depredador cansa a la presa seguint-la durant una llarga distància, a voltes durant hores. Este método és utilisat pels caçadors-recolectors humans i pels cánidos com el gos salvage africà i els sabuesos domèstics. El gos salvage africà és un depredador de persistència extrema, que cansa als assuts individuals seguint-les durant molts quilómetros a una velocitat relativament baixa.[40]

Una forma especialisada de depredaació per persecució és l'alimentació per envestida de les ballenes barbadas. Estos depredadors marins de gran tamany s'alimenten de plàncton, especialment de kril, bucejant i nadant activament cap a les concentracions de plàncton, i després prenent una enorme tragallada d'aigua i filtrant-ho a través de les seues plumosas plaques de barbes.[41][42]

Els depredadors de persecució poden ser socials, com el lleó i el llop que cacen en grup, o solitaris.[4]

Manipulació

El peix gat té esmolades dorsals i pectorals que manté empinades per a dissuadir als depredadors com les garzes que s'engolen a l'assut sancer.
Àguila peixcadora esgarra el seu assut de peix, evitant perills com les espines esmolades.


Una volta que el depredador ha capturat l'assut, té que manipular-la: en molt conte si l'assut és perillós de menjar, com si posseïx espines esmolades o venenoses, com en molts peixos presa. Alguns siluros com els Ictaluridae tenen espines en el llom (dorsals) i la pancha (pectorals) que es bloquegen en posició erecta; com el siluro s'agita en ser capturat, estes podrien perforar la boca del depredador, possiblement de forma mortal. Algunes aus que s'alimenten de peixos, com l'àguila peixcadora, eviten el perill de les espines esgarrant el seu assut abans de menjar-la.[43]

Depredación solitària versus social

En la depredaació social, un grup de depredadors coopera per a matar a l'assut. Açò permet matar a criatures més grans que les que podrien dominar per separat; per eixemple, les hienes i els llops colaboren per a atrapar i matar a herbívors tan grans com els búfalos, i els lleons inclús cacen elefants.[44][45][46] També pot fer que les preses estiguen més disponibles per mig d'estratègies com l'expulsió de l'assut i el reagrupament en un àrea més chicoteta. Per eixemple, quan bandadas mixtes de pardals busquen aliment, els pardals de davant expulsen els insectes que són capturats pels pardals de darrere. Els delfins giradores formen un círcul al voltant d'un banc de peixos i es mouen cap a l'interior, concentrant els peixos per un factor de 200.[47] En caçar socialment els chimpansés poden atrapar mones colobos que s'escaparien fàcilment d'un caçador individual, mentres que els falcons Harris que cooperen poden atrapar conills.[44][48]

Els llops, depredadors socials, cooperen per a caçar i matar bisonts.

Els depredadors de diferents espècies a voltes cooperen per a capturar assuts. En els secs de coral, quan peixos com el mer i la trucha de coral detecten un assut que els resulta inaccessible, fan una senyal a les morenes jagantes, als napoleones o als polps. Estos depredadors són capaços d'accedir a chicotets clavills i expulsar a l'assut.[49][50] Se sap que les orques ajuden als balleneros a caçar ballenes barbadas.[51]


La caça social permet als depredadors enfrontar-se a una gama més àmplia d'assuts, pero en el risc de competir per l'aliment capturat. Els depredadors solitaris tenen més possibilitats de menjar lo que capturen, al preu d'una major despesa d'energia per a atrapar-ho i un major risc de que l'assut escape.[52][53] Els depredadors d'emboscada solen ser solitaris per a reduir el risc de convertir-se ells mateixos en assuts.[54] Dels 245 membres terrestres de Carnivora (el grup que inclou als gats, gossos i orsos), 177 són solitaris; i 35 dels 37 gats salvages són solitaris,[55] incloent el puma i el guepardo.[52][4] No obstant, el puma solitari permet que atres pumes compartixquen una matança,[56] i el coyot pot ser solitari o social.[57] Atres depredadors solitaris són el lucio del nort,[58] arrapa llops i tots els mils d'espècies d'avespa solitària entre els artròpodes,[59][60] i molts microorganismess i zooplancton.[61][62]

Vore també

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ (2012) Biodiversitat i plagues d'insectes: Key Issues for Sustainable Management, John Wiley & Sons, p. 105. ISBN 978-1-118-23185-2.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 “Trophic strategies, animal diversity and body size” . Trends Ecol. Evol. 17 (11): 507–513. doi:10.1016/s0169-5347(02)02615-0.
  5. ↑ 5,0 5,1 Bengtson, S. (2002). The fossil record of predation. The Paleontological Society Papers 8, The Paleontological Society, pp. 289–317.
  6. ↑ “Predación de llavors per part dels animals” (1971). Annual Review of Ecology and Systematics 2: 465-492. doi:10.1146/annurev.és.02.110171.002341.
  7. ↑ “Predación d'ous en comunitats d'aus forestals en illes i en el continent” (1985). Oecologia 66 (4): 511-515. doi:10.1007/BF00379342. PMID 28310791. Bibcode: 1985Oecol..66..511N.
  8. ↑ (2002) «Granivory», Plant animal Interactions: An Evolutionary Approach, Blackwell, pp. 132–154. ISBN 978-0-632-05267-7.
  9. ↑ “Una recepta per a la busca de menjar en els vertebrats - el història natural d'un comportament” . Ecography 40 (2): 324-334. doi:10.1111/ecog.02817.
  10. ↑ Kruuk, Hans (1972). El hiena tacada: A Study of Predation and Social Behaviour, University of Califòrnia Press, pp. 107-108. ISBN 978-0226455082.
  11. ↑ (2009) «Wasps», Wasps - ScienceDirect, Second edició, pp. 1049-1052. doi:10.1016/B978-0-12-374144-8.00275-7. ISBN 9780123741448.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Kramer, Donald L.. «Foraging behavior», Evolutionary Ecology: Concepts and Case Studies, Oxford University Press, pp. 232-238. ISBN 9780198030133.
  13. ↑ 13,0 13,1 “Costs de forrajeo i tamany relatiu dels assuts” . The American Naturalist 116 (5): 743-752. doi:10.1086/283666.
  14. ↑ (2000) «Interaccions predador-assut», Anàlisis limnológicos, Springer, pp. org/details/limnologicalanal0000wetz/page/257 257-262. doi:10.1007/978-1-4757-3250-4_17. ISBN 978-1-4419-3186-3.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Evolutionary ecology, 7th (eBook) edició, Eric R. Pianka, pp. 78-83.
  16. ↑ «The economics of consumer choice», Ecologia geogràfica: patrons de distribució de les espècies, Princeton University Press, pp. 59-76. ISBN 9780691023823.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Bell 2012
  18. ↑ Estils de vida i biologia de l'alimentació, Oxford University Press, pp. 535-556. ISBN 9780199797066.
  19. ↑ “L'evolució dels modos de busca: Ecological versus Phylogenetic Perspectives” . The American Naturalist 153 (1): 98-109. doi:10.1086/303145. PMID 29578765.
  20. ↑ «La posició dels ulls dels mamífers els permet ser més ràpits i àgils». AGÈNCIESINC.
  21. ↑ 21,0 21,1 Bell 2012
  22. ↑ Un ranc de 3000 quilómetros significa una distància de vol d'a lo manco 6000 quilómetros d'anada i regrés.
  23. ↑ “Albatros de cella negra, pesquería internacionals i la plataforma patagónica” . Marine Ecology Progress Séries 195: 69-280. doi:10.3354/meps195269. Bibcode: 2000MEPS..195..269G.
  24. ↑ Charnov, Eric L. (1976). “Optimal foraging, the marginal value theorem”. Theoretical Population Biology 9 (2): 129-136. doi:10.1016/0040-5809(76)90040-x. PMID 1273796.
  25. ↑ “Lliberant l'investigació de la caminada de Lévy dels grilletes del forrajeo òptim” . Physics of Life Reviews 14: 59-83. doi:10.1016/j.plrev.2015.03.002. PMID 25835600. Bibcode: 2015PhLRv..14...59R.
  26. ↑ “Modelisació ecològica: L'espill matemàtic de la naturalea animal” (5 de juny de 2008). Nature 453 (7196): 714-716. doi:10.1038/453714a. PMID 18528368.
  27. ↑ “¿Poden els depredadors evaluar la calitat del recurs dels seus assuts?” (2012). Animal Behaviour 83 (4): 883-890. doi:10.1016/j.anbehav.2012.01.008.
  28. ↑ “Evaluació de l'eficàcia de dos modos de busca d'aliment que competixen entre sí en diferents condicions” . The American Naturalist 168 (3): 350-357. doi:10.1086/506921. PMID 16947110.
  29. ↑ Stevens, Alison N. P.. “Predación, herbivoría i parasitisme”. Nature Education Knowledge 3 (10).
  30. ↑ 30,00 30,01 30,02 30,03 30,04 30,05 30,06 30,07 30,08 30,09 30,10 “Outrun or Outmaneuver: Predator-Prey Interactions as a Model System for Integrating Biomechanical Studies in a Broader Ecological and Evolutionary Context” . Integrative and Comparative Biology 55 (6): 1188-97. doi:10.1093/icb/icv074. PMID 26117833.
  31. ↑ 31,0 31,1 deVries, M. S. (2012). “Mecànica d'atac d'un depredador d'emboscada: el camarón mantis arponero”. Journal of Experimental Biology 215 (Pt 24): 4374-4384. doi:10.1242/jeb.075317. PMID 23175528.
  32. ↑ «Puma». Canadian Wildlife Service i Canadian Wildlife Federation.
  33. ↑ «Piques (Esocidae)». Divisió de Peixca i Vida Selvada d'Indiana.
  34. ↑ «Peix granota oriental, Batrachomoeus dubius».
  35. ↑ «Aranyes de porta trampa». BBC. Consultat el 12 de decembre de 2014.
  36. ↑ «Arrapa de porta trampa». Museu del Desert d'Arizona-Sonora. Consultat el 12 de decembre de 2014.
  37. ↑ “Una divisió del treball en especialisació de rols en delfins mulares (Tursiops truncatus) que cacen en grup front a Cedar Key, Florida” . Proceedings of the Royal Society 272 (1559): 135-140. doi:10.1098/rspb.2004.2937. PMID 15695203.
  38. ↑ Tyus, Harold M. (2011). Ecologia i conservació dels peixos, CRC Press, p. 233. ISBN 978-1-4398-9759-1.
  39. ↑ “{{{title}}}” . doi:10.1093/icb/ict072. PMID 23784698.
  40. ↑ “Cost energètic i rendiment de la caça en gossos salvages africans” . Nature Communications 7. doi:10.1038/ncomms11034. PMID 27023457. “Les estratègies de caça cursiva van des d'un extrem d'acceleració transitòria, potència i velocitat fins a l'atre extrem de persistència i resistència en l'assut fatigat per a facilitar la captura. Es considera que els gossos i els humans es basen en la resistència més que en la velocitat absoluta i la maniobrabilidad per a tindre èxit quan cacen cursivament.”
  41. ↑ “{{{title}}}” . doi:10.1242/jeb.02135. PMID 16547295.
  42. ↑ “Les ballenes en barbes alberguen un microbioma intestinal únic en similituts tant en els carnívors com en els herbívors” (2015). Nature Communications 6: 8285. doi:10.1038/ncomms9285. PMID 26393325. Bibcode: 2015NatCo...6.8285S.
  43. ↑ Forbes, L. Scott (1989). “Defenses de l'assut i comportament de maneig del depredador: El hipòtesis de l'assut perillós”. Oikos 55 (2): 155-158. doi:10.2307/3565418.
  44. ↑ 44,0 44,1 “Un marc multidimensional per a estudiar les estratègies de depredaació social” (2017). Nature Ecology & Evolution 1 (9): 1230-1239. doi:10.1038/s41559-017-0245-0. PMID 29046557.
  45. ↑ “Influencia del tamany del grup en l'èxit dels llops que cacen bisonts” . PLOS ONE 9 (11). doi:10.1371/journal.posa.0112884. PMID 25389760. Bibcode: 2014PLoSO...9k2884M.
  46. ↑ “Predación de lleons sobre elefants en Savuti, Parc Nacional de Chobe, Botswana” (2009). African Zoology 44 (1): 36-44. doi:10.3377/004.044.0104.
  47. ↑ Beauchamp 2012
  48. ↑ “El sistema de crío cooperativa del falcó de Harris en Arizona” (12 de octubre 1988). L'Universitat d'Arizona.
  49. ↑ “Gests referencials en la caça colaborativa de peixos” . Nature Communications 4 (1): 1765. doi:10.1038/ncomms2781. PMID 23612306. Bibcode: 2013NatCo...4.1765V.
  50. ↑ Els agrupadores usen gests per a reclutar morenes per a caçar en equip, National Geographic.
  51. ↑ «Matadors en el Edén (documental en DVD)» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}. ISBN R-105732-9.
  52. ↑ 52,0 52,1 “Dinàmica energètica i d'evasió de grans depredadors i assuts: pumes vs. sabuesos” (2017). PeerJ 5: i3701. doi:10.7717/peerj.3701. PMID 28828280.
  53. ↑ “El forrajeo cooperatiu amplia la caseta dietètica pero no compensa la competència intra- group competition for resources in social spiders” (2018). Scientific Reports 8 (1): 11828. doi:10.1038/s41598-018-30199-x. PMID 30087391. Bibcode: 2018NatSR...811828M.
  54. ↑ «Depredadors d'emboscada» (en en).
  55. ↑ “Interaccions socials en un carnívor solitari” . Current Zoology 63 (4): 357-362. doi:10.1093/cz/zow080. PMID 29491995.
  56. ↑ Els pumes solitaris resulten ser lleons de montanya que almorzen (in (en)), The New York Claves.
  57. ↑ (2016) Coyote America : una història natural i sobrenatural, Basic Books. ISBN 978-0465052998.
  58. ↑ “El síndrome de comportament en un depredador solitari és independent del tamany del cos i la taxa de creiximent” (2012). PLOS ONE 7 (2): i31619. doi:10.1371/journal.posa.0031619. PMID 22363687. Bibcode: 2012PLoSO...731619N.
  59. ↑ «¿Cóm cacen les aranyes?». Museu Americà de Història Natural.
  60. ↑ (2009) «Predación/Insectes depredadors», Enciclopèdia d'insectes, Segona edició, pp. 837-839. doi:10.1016/B978-0-12-374144-8.00219-8. ISBN 9780123741448.
  61. ↑ “[https://www.cell.com/current- biology/pdf/S0960-9822(08)01412-7.pdf Depredadors bacterians]” . Cell 19 (2): R55-R56. doi:10.1016/j.cub.2008.10.043. PMID 19174136.
  62. ↑ «Zooplancton». MarineBio Conservation Society.

Bibliografia

  • Barbosa, P., I. Castellanos (eds.) (2004). Ecology of predator-prey interactions. Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-19-517120-9.
  • Curio, E. (1976). The ethology of predation. Berlin; New York: Springer-Verlag. ISBN 0-387-07720-0.
  • Tomas M. Smith i Roberth Leo Smith. Ecologia. 6.ª edició. PEARSON EDUCACIÓN S.A. Madrit, 2007. ISBN 978-84-7829-084-0. Matèria: Ecologia general, 574. Pàgina 776..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Depredació&oldid=1531386»