Coccinellidae

Archiu:Ladybug.jpg

Coccinellidae

Les marietes, vaquitas de Sant Antonio, chinitas, o catarinas (Coccinellidae) són una família d'insectes coleòpters de la superfamilia Cucujoidea. Tenen el cos redonejat i en freqüència coloració lluentes, la coloració presenta alta variabilitat intraespecífica, controlada per canvis en un sol gen. Moltes espècies s'alimenten de pulgones, per lo que contribuïxen a controlar estes plagas.

La majoria de les espècies de coccinélidos són depredadors carnívors que s'alimenten d'insectes com áfidos i cochinillas. Atres espècies consumixen matèria no animal, com a plantes i foncs. Es reproduïxen en primavera i estiu en regions templades i durant l'estació humida en regions tropicals. Moltes espècies depredadores posen els seus ous prop de colónies d'assuts, proporcionant a les seues larves una font d'aliment. Com la majoria dels insectes, desenrollen de larva a bua i a adult. Les espècies templades hibernan i diapausan durant l'hivern; les tropicals estan inactives durant l'estació seca. Els coccinélidos migran entre els llocs de latencia i de reproducció.

Les espècies que depredan plagues agrícoles es consideren insectes beneficiosos. Vàries espècies han segut introduïdes fòra de la seua àrea de distribució com a agents de control biològic de plagues, en diversos graus d'èxit. Algunes espècies són plagues en sí mateixes i ataquen els cultius agrícoles, o poden infestar les llars, sobretot en hivern. Espècies invasoras com Harmonia axyridis poden supondre una amenaça ecològica per a les espècies autòctones de coccinélidos. Atres amenaces per als coccinélidos són el canvi climàtic i la destrucció de l'hàbitat. En entorns urbans, les marietes autòctones com Adalia bipunctata i Coccinella septempunctata s'ampren en èxit per al control biològic del pulgón en horts domèstics. Estudis mostren que la seua eficàcia millora en la presència de vegetació nectarífera, refugis específics i una menor fragmentació de l'hàbitat. La reducció de l'us de plaguicidas també favorix el seu establiment i reproducció. Estos insectes han eixercitat papers en el folclore, la religió i la poesia, i són especialment populars en les cançons infantils.

Noms comuns

El seu nom comú varia segons l'espècie i el país:

• marieta en Espanya, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Equador, El Salvador, Guinea Equatorial, Hondures, Nicaragua, Panamà, Paraguay, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, algunes regions de Mèxic i Veneçola,
• catarina en Mèxic,
• chinita en Chile,
• vaquita de Sant Antonio en Argentina,
• Sant Antonio en Uruguay,
• tortolita en Guatemala,
• joaninha en Brasil,
• cotorrita en Cuba,
• marieta en Catalunya,
• marigorringo en el País Vasc,
• maruxiña o xoaniña en Galícia,
• sanantonito o sarantontón en les illes Canàries.

Descripció

Archiu:Myrrha octodecimguttata larvae (5947220969).jpg

Myrrha octodecimguttata, larva. Bèlgica

Archiu:Clitostethus arcuatus cycle.jpg

Larva, bua i imago de Clitostethus arcuatus.

Els coccinélidos a sovint tenen colors cridaners com a groc, taronja o roig en chicotetes taques negres en els élitro, i les pates, caps i antenes negres. No obstant, existix una gran variació en estos patrons de color. Per eixemple, una minoria d'espècies, com Vibidia duodecimguttata, té taques blanquecinas sobre un fondo marró.

La majoria dels coccinélidos tenen cossos redons a elíptics en forma de cúpula en sis pates curtes. Depenent de l'espècie, poden tindre taques, ralles o cap marca. Els coccinélidos de sèt punts són de color roig o taronja en tres punts a cada costat i un en el mig; tenen un cap negre en taques blanques en cada costat.

Un error comú, totalment infundat, és que el número de taques en l'esquena de l'insecte indica la seua edat. De fet, el patró i la coloració subjacents estan determinats per l'espècie i la genètica de l'escarabat, i es desenrollen a mida que l'insecte madura.

Quan són adults, estos escarabats es diferencien dels seus parents més propencs per les següents característiques morfològiques:

• Cinc parells d'espiràculs (orificis) en l'abdomen
• Un tentorio (soports interns dins del cap) en branques separades en la part davantera i sense pont.
• No hi ha llínea que dividixca la frons i el clypeus (sutura frontoclypeal)
• Palpos maxilars en puntes no en forma d'agulla,
• Parts bucals de galea i lacinia dividides (lòbuls al final de les parts bucals).
• Zona molar (aplanada) més chicoteta de la mandíbula.
• Coxal cavitats (orificis a on la pata s'articula en el tórax) que s'òbrin per darrere en la part davantera del tórax i per davant en la part mija del tórax
• Epimeron (plaques angulars) en el metatórax en vores paraleles
• Llínees en el segon esternó abdominal
• Genitals en forma de tubo i sifón en el macho.

Els coccinélidos solen tindre colors i dibuixos distintius. L'élitro pot ser clar en taques obscures o obscur en taques clares. Les zones clares solen ser grogues, roges, taronges o marrons, i les taques varien en tamany, forma i número. Algunes espècies presenten dibuixos rayados o a quadros. El pigment caroteno crea els colors clars, i la melanina crea els colors més obscurs. Atres parts del cos també varien de color. Estos patrons de color solen servir com coloració d'advertència, pero alguns poden actuar com camuflage, atraure parelles o inclús regular la calor. Vàries espècies individuals poden mostrar polimorfisme i inclús canviar de color entre estacions.

Les larves de coccinélidos són allargades i de cap quadrat. Estan cobertes de pèls o setae, els segments abdominals, en particular, cada u té sis dividits en parells, i d'un a tres antenes segmentades. La seua coloració varia de grisa, blava-grisa, grisa-marró o marró i tacat de blanc, groc, roig o taronja. Tendixen a aclarir-se a mida que s'acosten a l'edat adulta.