Caroteno
El terme caroteno (també carotina, del llatí carota, "carlota")[1][2] s'utilisa per a molts relacionats hidrocarburs insaturados substàncies que tenen la fòrmula C40Hx, que són sintetisats per les plantes, pero en general no es poden fer per animals (en l'excepció d'alguns áfidos i àcars que varen adquirir els gens de síntesis de foncs).[3] Els carotenos són pigments fotosintéticos importants per a la fotosíntesis. Els carotenos no contenen àtoms d'oxigen. Absorbixen la llum ultravioleta, violeta i blava i dispersen la llum taronja o roja, i (en baixes concentracions) la llum groga.
Els carotenos són responsables del color taronja de la carlota, per la qual es nomena esta classe de productes químics, i dels colors de moltes atres frutes, verdures i foncs (per eixemple, batatas, rebozuelos i cantalupo). Els carotenos també són responsables dels colores taronja (pero no tots els grocs) en el fullage sec. També (en concentracions més baixes) impartixen la coloració groga al greix de la llet i la manteca. Les espècies animals omnívoras que són relativament pobres convertidors de carotenoides dietètics coloreados en retinoides incoloros tenen greix corporal de color groguenc, com a resultat de la retenció de carotenoides de la porció vegetal de la seua dieta. El greix de color groc típica dels humans i els pollets és el resultat de l'almagasenament de greix dels carotenos de les seues dietes.
Els carotenos contribuïxen a la fotosíntesis en transmetre l'energia de la llum que absorbixen a la clorofila. També protegixen els teixits de les plantes en ajudar a absorbir l'energia del oxigen singlete, una forma excitada de la molècula d'oxigen O2 que es forma durant la fotosíntesis.
El β-caroteno està compost per dos grups retinilo i es descompon en la mucosa del intestí prim humà pel β-caroteno 15,15'-monooxigenasa a retinal, una forma de vitamina A. El β-caroteno pot almagasenar-se en el fege i el greix corporal i convertir-se en retina segons siga necessari, lo que ho convertix en una forma de vitamina A para els humans i alguns atres mamífers. Els carotenos α-caroteno i el γ-caroteno, pel seu grup retinilo únic (anell β- ionona), també tenen certa activitat de la vitamina A (encara que menor que el β-caroteno), de la mateixa manera que el carotenoide xantofila β- criptoxantina. Tots els demés carotenoides, inclós el licopeno, no tenen anelle beta i, per lo tant, no tenen activitat de la vitamina A (encara que poden tindre activitat antioxidant i, per lo tant, activitat biològica d'atres maneres).
Les espècies animals diferixen enormement en la seua capacitat per a convertir retinil (beta-ionona) que conté carotenoides en retinales. Els carnívors en general són pobres convertidors de carotenoides que contenen ionona en la dieta. Els carnívors purs, com els furons, carixen de β-caroteno 15,15'-monooxigenasa i no poden convertir cap carotenoide en retinal (lo que fa que els carotenos no siguen una forma de vitamina A para esta espècie); mentres que els gats poden convertir un rastre de β-caroteno en retinol, encara que la cantitat és totalment insuficient per a satisfer les seues necessitats diàries de retinol.[4]
Història
[editar | editar còdic]El descobriment del caroteno del suc de carlota se li atribuïx al químic alemà Heinrich Wilhelm Ferdinand Wackenroder, troballa realisada durant una busca d'antihelmínticos, que va publicar en 1831. Ho va obtindre en chicotetes hojuelas de color roig rubí solubles en éter, que quan es dissolien en greixos donaven «un bell color groc». William Christopher Zeise va reconéixer la seua naturalea hidrocarbonada en 1847, pero els seus anàlisis li varen donar una composició de C
5H
8. Va ser Léon-Albert Arnaud en 1886 qui va confirmar la seua naturalea hidrocarbonada i va donar la fòrmula C
26H
38, que s'acostava a la composició teòrica de C
40H
56. Adolf Lieben en estudis, també publicats en 1886, de la matèria colorant en els cossos lúteos, va trobar per primera volta els carotenoides en el teixit animal, pero no va reconéixer la naturalea del pigment. Johann Ludwig Wilhelm Thudichum, en 1868-1869, despuix d'un examen espectral estereoscópico, va aplicar el terme 'luteïna' (lutein) a esta classe de substàncies grogues cristalizables que es troben en animals i plantes. Richard Martin Willstätter, qui va guanyar el Premi Nobel de Química en 1915, principalment pel seu treball sobre la clorofila, va assignar la composició de C
40H
56, distinguint-la de la xantofila similar, pero oxigenada, C
40H
56O
2. En Heinrich Escher, en 1910, es va aïllar el licopeno de les tomates i es va demostrar que era un isòmer del caroteno. El treball posterior de Escher també va diferenciar els pigments 'lúteos' en la yema dels carotenos en el cos lúteo de la vaca.[5]
Estructura molecular
[editar | editar còdic]Químicament, els carotenos són hidrocarburs poliinsaturados que contenen 40 àtoms de carbono per molècula, números variables d'àtoms d'hidrogen i cap atre element. Alguns carotenos estan terminats per anells d'hidrocarburs, en un o abdós extrems de la molècula. Tots estan coloreados per a l'ull humà, pels extensos sistemes de dobles enllaços conjugats. Estructuralment, els carotenos són tetraterpenos, lo que significa que se sintetisen bioquímicamente a partir de quatre unitats de terpeno de 10 carbono, que a la seua volta es formen a partir de huit unitats d'isopreno de 5 carbono.
Els carotenos es troben en plantes en dos formes primàries designades per caràcters del alfabet grec: alfa-caroteno (α-caroteno) i beta-caroteno (β-caroteno). També existixen gamma, delta, épsilon i zeta-caroteno (γ, δ, ε i ζ-caroteno). Com són hidrocarburs, i per lo tant no contenen oxigen, els carotenos són solubles en greix i insolubles en aigua (a diferència d'uns atres carotenoides, les xantofilas, que contenen oxigen i, per lo tant, són menys hidrófobos químicament).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mosby’s Medical, Nursing and Allied Health Dictionary, Fourth Edition, Mosby-Year Book 1994, p. 273
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ (2011).Biology Letters.8(2)
- 253–257.doi:10.1098/rsbl.2011.0704.
- ↑ Journal of Animal Physiology and Animal Nutrition.96(4)
- 681–692.doi:10.1111/j.1439-0396.2011.01196.x.
- ↑ Theodore L. Sourkes, "The Discovery and Early History of Carotene," http://acshist.scs.illinois.edu/bulletin_open_access/v34-1/v34-1%20p32-38.pdf
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caroteno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.